Pi des Català, torre des

Pi des Català, torre des ARQUIT Torre de defensa formenterera que pren el nom de la vénda on s’ubica. També anomenada torre de Migjorn, s’emplaça a 230 m de la platja de Migjorn, a una alçada de 23 m sobre el nivell de la mar, sobre una superfície rocallosa i envoltada de vegetació autòctona dispersa. La seua estratègica posició permet controlar la franja d’horitzó compresa entre la punta de sa Fragata i la punta de l’Anguila, alhora que disposa de visió directa sobre l’església fortificada de Sant Francesc Xavier. Segons Eduardo J. Posadas López, la seua execució finalitzà el 1763 i formava part d’un complex de 14 talaies de defensa que s’aixecaren en el perímetre de les illes Pitiüses entre els s XVI i XVIII, com a conseqüència d’un context d’elevada inseguretat per part dels pobladors de les Pitiüses enfront dels atacs marítims que provenien primer dels turcs i dels pirates barbarescos i, després, de les esquadres angleses, franceses i holandeses. Aquest conjunt de 14 elements es va portar a terme en dues fases que responen a etapes, tipologies i objectius ben diferents. Les torres erigides en la primera fase (s XVI i XVII) són quatre (torre de sa Sal Rossa, torre de ses Portes, torre de l’església de Santa Eulària i torre de l’església de Sant Antoni) i no semblen respondre a una mateixa tipologia, en especial la de l’església de Sant Antoni, que és l’única de planta rectangular. La seua funció, a més, sembla que no s’adreçava a la defensa conjunta de l’arxipèlag pitiús, sinó a la protecció dels interessos locals dels qui treballaven al voltant dels llocs on s’aixecaren aquestes construccions, fet que es podria anomenar defensa passiva. Les 10 torres restants (torre s’Espalmador, torre d’en Rovira, torre de Punta Prima, torre des Cap d’en Campanitx, torre des Pi des Català, torre de sa Punta de la Gavina, torre des Cap des Jueu, torre des Port de Balansat, torre des Port de Portinatx i torre des Cap de Barbaria), construïdes durant la segona fase (s XVIII), responen a un mateix esquema; l’única excepció n’és la torre de s’Espalmador, distinta i que fa de transició entre una i altra època, ja que es culminà 13 anys respecte de les nou restants. En la construcció d’aquestes darreres edificacions predomina la idea de defensa conjunta del litoral, mitjançant unes torres artillades per impedir els desembarcaments (defensa activa). Tot i respondre a un mateix patró que les unifica, rebien una classificació, reflectida en alguns plànols originals, que responia a la seua importància i a l’artilleria amb què s’havien de proveir. La classificació les dividia, aleshores, en torres de 1a, 2a o 3a classe. La principal diferència radica en el volum: les de 1a categoria eren les majors i les de 3a categoria les més petites. La torre des Pi des Català respon a l’esquema d’una talaia de 2a categoria, de la mateixa manera que ho són la torre de la Gavina, també a l’illa de Formentera, i la torre d’en Campanitx a l’illa d’Eivissa. Les investigacions portades a terme fins al s XXI no donen una autoria concreta a la torre des Pi des Català, i foren probablement Joan Ballester de Zafra i José García Martínez els enginyers d’aquesta edificació. Encara que els primers documents que han arribat d’aquesta tipologia són de Ballester (projecte de la torre de Punta Prima, 1756?), l’execució de les quatre torres que es construïren a Formentera és de 1763, presumiblement amb la direcció de García Martínez, enginyer director del Regne de Mallorca, després de succeir Juan Ballester en el càrrec. Segons Eduardo J. Posadas López, no va arribar a rebre la dotació d’artilleria que en principi se li assignava, per la qual cosa fou armada, d’una manera aleatòria, amb dues petites peces de ferro de quatre. Va estar dotada de torrers de manera intermitent, fins a la creació del cos de torrers, moment en què se n’hi assignaren dos. Jaume Ferrer Ferrer i Mariano Mayans Castelló són els noms de qui ocupaven aquest lloc en el moment en què es produí el seu abandonament. Amb el pas del temps la torre des Pi des Català i la resta d’aquestes fortificacions varen deixar de tenir la utilitat per a la qual foren concebudes, motiu pel qual foren transferides a Hisenda pel “Ramo de Guerra” i algunes varen ser utilitzades pel cos de Carrabiners i posteriorment per la Guàrdia Civil. Una vegada abandonada per l’Estat, la talaia restà en mans dels propietaris de la finca on s’emplaça. El 1979 fou incoat l’expedient per a la seua declaració com a BIC i té aquesta qualitat a l’empara de la disposició addicional 20 de la Llei 16/1985, de 25 de juny, sobre patrimoni historicoartístic. L’edifici s’aixeca sobre una base cilíndrica de 12,30 m de diàmetre (30 cm superior al diàmetre inferior de la torre), que absorbeix les irregularitats topogràfiques i proporciona un pla horitzontal a la vegada que fa d’element de fonamentació. La torre pròpiament dita presenta una geometria troncocònica de talús moderat, amb dos nivells i plataforma amb parapet continu. Fou concebuda amb el propòsit de servir d’assentament a un nombre de peces d’artilleria i ser capaç de resistir les ofensives de l’artilleria de l’època. El seu disseny es caracteritza per una esveltesa baixa (0,7) i murs atalussats molt gruixuts que arriben als 2,67 m. L’accés es produeix per una porta ubicada en el nivell superior a 3,6 m de la base i orientada a tramuntana. El cancell d’accés, tenia dues portes ubicades una a cada extrem i obeïen a criteris de seguretat militar (permetia que els possibles assaltants fossin abatuts des de dalt a través de la lladronera). Des del cancell s’accedeix a la cambra principal de 34,73 m2 de superfície i 6,65 m de diàmetre, la qual està coberta per una volta semiesfèrica de 3,32 m de radi. En aquesta planta es troba també una obertura orientada a migjorn i els accessos al nivell inferior i a la plataforma. El nivell inferior es troba dividit diametralment en dues parts iguals per un mur de 60 cm de gruix, aproximadament, i segueix la directriu de l’eix principal, que és el que passa per la porta i la finestra del nivell superior. La part orientada a ponent és massissada i l’altra dividida a la seua vegada en dues estances de mida diferent. La més gran, en endavant rebost, conté l’escala d’accés al nivell superior i disposa d’una tronera (finestra) que li permetia ventilar i il·luminar sensiblement el seu interior. Des del rebost s’accedia a l’altra estança, el polvorí, ventilat a través de dos respiradors. Rebost i polvorí estaven coberts per una mitja volta de canó. La plataforma constava d’un espai descobert delimitat per un parapet continu de 90 cm d’alçada i per una garita de 12,90 m2 de superfície construïda ubicada al costat de tramuntana, alineada simètricament amb l’eix principal. Al nivell de la plataforma, s’hi accedia a través d’una escala de caragol d’1,22 m de diàmetre i 16 graons de 26 cm que salvaven una alçada de 4,16 m aproximadament. L’arribada de l’escala a la plataforma es dóna a l’interior de la garita, de la mateixa manera que ho fan la lladronera i el matacà. El matacà era suportat exteriorment per quatre mènsules i estava concebut per defensar exteriorment l’accés. La lladronera és un conducte vertical de secció rectangular (86 x 50 cm a la part superior) i major al seu extrem inferior, que unia el sostre del cancell d’accés amb el paviment de la garita. A part de la funció defensiva, la lladronera servia també per facilitar la pujada de municions i altres estris a la coberta, ja que a través de l’escala de caragol resultava més laboriós per la seua estretesa i tortuositat. Des del punt de vista constructiu, destaca per una homogeneïtat de materials. Pràcticament tot el volum construït està realitzat amb pedra calcària i pedra maresa unides mitjançant morter de calç. La pedra calcària representa l’element clarament majoritari i apareix gairebé sense cap manipulació com a paredat. El marès apareix en tots aquells elements que requereixen d’una geometria precisa per conformar-los. Aquesta pedra maresa apareix sempre tallada en forma de carreus, dovelles, mitjans, etc. i es troba materialitzant els nervis perimetrals, voltes, graons, brancals, llindes, mènsules, cordons ornamentals, etc. Tot i que no ha arribat al s XXI cap de les garites construïdes en les diferents torres de defensa de les Pitiüses, a través de la documentació gràfica que es va fer servir per a la seua construcció es pot intuir que incorporaven altres materials. Així es pot pensar que la coberta amb dos vessants era sustentada per bigues de fusta i que l’acabament de la coberta es feia mitjançant teula. Els primers anys del s XXI té pràcticament derruïda la totalitat del parapet, no disposa de la garita, ni de l’escala de caragol ni de la d’accés al rebost. A la zona de llevant, coincidint amb la zona del rebost, disposa d’un important forat que travessa tot el mur i serveix d’accés al nivell inferior. Les quatre mènsules que suportaven el matacà han patit importants lesions i al costat SE de la plataforma hi ha una fita de vèrtex geodèsic de segon ordre. [MaCM]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments