Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF)

Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) HIST Organització política federalista i republicana d’àmbit estatal organitzada després de la Revolució de Setembre de 1868, quan el Partit Democràtic (grup polític creat el 1849 a partir d’una escissió esquerrana del Partit Progressista, que tengué una tímida existència a Mallorca, sense que en consti a Eivissa) es convertí en el Partit Republicà Democràtic Federal. La història d’aquesta formació passa per dues etapes ben diferents: una vuitcentista (1868-1901) i l’altra, iniciada a partir de la Segona República (1932-1947). A les Illes Balears, els republicans tengueren un paper important en la direcció de la Junta Provisional de Govern de les Balears i a la Junta Revolucionària de Govern de les Balears, creades després de la Revolució de Setembre de 1868. El seu màxim exponent era Antoni Vilallonga Pérez, cas sorprenent de noble latifundista lliurat en cos i ànima a la causa del republicanisme federal. El 1869 s’organitzà el Comitè Republicà Federal de les Balears. A Eivissa, el partit —i el republicanisme— tengueren unes quantes èpoques de protagonisme efímer. Una coincidí amb la I República, els anys 1873 i 1874; una altra, el 1885 i 1886; la tercera, entorn dels anys 1891-1893; la darrera es donà a partir de 1900, amb la implantació del partit Unió Republicana. Hi destacà el paper de Joan Arabí Respeto, mestre i periodista, que fou el líder del PRDF a final del s XIX. Era el president del Comitè Republicà d’Eivissa i, com a tal, membre del Comitè Republicà de Barcelona. A més, era el director de publicacions com el setmanari La Isla i, especialment, del periòdic republicà òrgan del PRDF, Las Pithyusas (1885-1886). L’any 1899 deixà el partit per entendre que els membres catalans s’escoraven massa cap a postures independentistes. Altres membres destacats del republicanisme federal eren Críspul Gotarredona, Manuel Escandell Gros i Joan Torres Guasch. El maig de l’any 1869, els republicans federals de Balears, Catalunya, Aragó i el País Valencià signaren el Pacte de Tortosa, per defensar la Revolució de 1868, impulsar una estructura federal per a Espanya i lloar les antigues llibertats de la Corona d’Aragó. El 1870, el partit adoptà momentàniament el nom de Partit Republicà Federal de l’Estat Balear i organitzà un Comitè Republicà Federal de l’Estat Balear. L’any 1871, el candidat republicà eivissenc a les eleccions generals va obtenir 183 vots. El 1872 adoptà el nom de Comitè Provincial Republicà Federal de Balears. El setembre d’aquell any Josep Marí Ramon fou candidat federal a la Diputació Provincial pel districte de Sant Antoni-Sant Josep; tot i perdre, obtengué 447 vots. Més tard, les eleccions es repetiren i Marí sí que fou escollit diputat. L’abril de 1873 els federals presentaren Miquel Ramon Clapés pel districte de Santa Eulària-Sant Joan. El febrer de 1873, amb la proclamació de la I República, el govern civil fou controlat pels republicans i s’organitzà una Milícia Voluntària Republicana. A Eivissa, la proclamació de la Primera República va permetre l’efímer triomf de l’anomenat Casino Republicà Federal, seu de l’anomenada Comissió del Casino Republicà Federal, i l’aparició de nous eivissencs addictes al nou sistema. Recared Jasso (funcionari), Jaume Riera Torres (mestre d’obres i professor), Josep Verdera Ramon (comerciant) i Francesc Vilàs havien demanat, l’abril de 1872, permís al batle per reorganitzar el Comitè Republicà Federal. Jasso i Verdera foren, més tard, batles liberals. La Comissió del Casino Republicà Federal es presentà a l’Ajuntament d’Eivissa l’11 de febrer de 1873, a proclamar la República. El seu lema era “Salut i República Federal”. La Comissió del Casino Republicà Federal tengué com a presidents els comerciants Absaló Gotarredona, Manuel Escandell Gros i el metge Guillem Ramon Colomar; aquest darrer acabà, els anys vuitanta, en les files del Partit Demòcrata Possibilista. També existien republicans eivissencs unionistes o radicals, adversaris dels federalistes, que disposaven de l’altre comitè republicà, el radical, dels seguidors de Ruiz Zorrilla. Miquel Ramon Clapés n’era president. L’any 1873, el metge Guillem Ramon Colomar fou candidat a Corts el mes de març i perdé enfront del liberal Antoni Palau de Mesa. Anys més tard fou considerat el representant de Castelar i el seu partit, el Partit Demòcrata Possibilista, a Eivissa. A les eleccions a diputats provincials, els federals presentaren Manuel Escandell Gros pel districte d’Eivissa i Formentera (obtengué 508 vots, els mateixos que el progressista Josep Tur Llaneras), Joan Marí Ramon pel de Sant Antoni-Sant Josep (amb 322 vots) i el mallorquí Joaquim Quetgles Bauzà (52). A les eleccions locals de juliol de 1873, els federals obtengueren cinc regidors republicans: Zoil Bonet Bonet, Guillem Ramon, Críspul Gotarredona, Josep Céspedes Reinés i Marià Tur Guevara. Tan aviat com saberen de la proclamació del rei Alfons XII, presentaren la seua dimissió, encara que seguiren en les seues funcions fins a les eleccions locals de febrer de 1877. Republicans com Zoil Bonet, Guillem Ramon i Miquel Tur Guevara figuraren entre els subscriptors eivissencs per aportar fons per a l’armament militar necessari per afrontar la Tercera Guerra Carlina. El colp d’estat del general Pavía, el gener de 1874, acabà amb els projectes dels republicans. El mes de novembre es rebé a Eivissa l’ordre del tancament del Centre Republicà, executada el novembre de 1874, complint instruccions del governador civil Garijo. El Partit Republicà Democràtic Federal va perdre el poder en l’àmbit estatal a causa del colp d’estat del general Pavía (gener de 1874). Fou ràpidament desplaçat de les institucions i restà completament desorganitzat. Antoni Marroig Bonet, empresari mallorquí amb interessos en el negoci de la sal a Formentera, fou batle de Palma (1873) i el 1881 era membre del comitè del partit a l’àmbit balear. Quan el republicanisme es reorganitzà a l’inici dels anys vuitanta, el PRDF només agrupà un sector i es mantengué fidel als principis defensats durant el sexenni. El 1881 organitzà un Comitè Demòcrata Històric. Poc després, fou substituït pel Comitè Provincial del Partit Republicà Federal de les Balears. El Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) va viure la seua segona etapa d’esplendor, a mitjan anys vuitanta, a Eivissa. El 1885 es reorganitzà el Comitè Republicà Federal, presidit per Joan Arabí Respeto. El 1883 Josep Céspedes i Marià Tur Guevara foren incorporats com a regidors en un ajuntament de consens. A més, el PRDF arribà a tenir un òrgan propi, Las Pithyusas (Semanario republicano), que va veure la llum entre octubre de 1885 i agost de 1886. Estava dirigit per Arabí Respeto i administrat per Ignasi Escandell Gros i Antoni Pineda Prats. Defensà la necessitat d’aliances electorals entre el PRDF i el Partit Republicà Progressista (de Nicolás Salmerón) per conformar el que seria, més tard, la Coalició Republicana. Existia el Comitè Republicà Federal d’Eivissa (presidit per Arabí Respeto i amb Josep Tarrés i Espinal com a secretari). Aquest comitè designà candidat a les Corts de Coalició Republicana, per acumulació, Francesc Pi i Margall, de cara a les generals d’abril de 1886. Al partit hi havia el temor que poca gent votaria Pi, perquè el PRDF tenia pocs coreligionaris inscrits en les llistes d’electors i cap membre del Comitè del partit no hi figurava (el cens no era universal, encara). La candidatura va obtenir 27 vots per a la candidatura de Pi, més del que s’esperava, perquè les llistes estaven arreglades pels monàrquics, els republicans exclosos no disposaven d’interventors i no havien tengut temps per preparar la campanya. La coalició republicana es reedità per a les eleccions a la Diputació i el Comitè Republicà Federal d’Eivissa actuà com a comitè de la coalició, atès que el PRP no existia a Eivissa. En veure que no hi havia possibilitats reals de treure l’escó, es renuncià a prendre-hi part. Un altre membre destacat del republicanisme federal era el funcionari destinat a Eivissa el 1884 Emili Carles Buil de Velasco. S’emparentà amb un republicà posteriorment destacat, Antoni Albert Nieto. En aquella època, el mallorquí Joan Tugores era el representant (suplent) d’Eivissa al Comitè Provincial del PRDF i Antoni Villalonga n’era cap insular. Més tard va perdre bona part de la seua importància. Algun dels seus dirigents s’incorporà al Partit Liberal i el partit restà reduït a un petit grup entorn d’Antoni Vilallonga. A més, alguns dels seus membres més destacats adoptaren sovent posicions d’independència. A partir de 1890, participà en les successives coalicions republicanes amb la Coalició Republicana i l’any 1901 amb Unió Republicana. L’any 1891 els federalistes es reorganitzaren i adoptaren el nom de Casino Republicà Federal, amb la següent composició: Joan Arabí Respeto, president; Josep Tarrés Espinal, vicepresident; dipositari: Antoni Pineda Prats (que provenia del Partit Demòcrata Possibilista); Josep Ferrer Pujol i Joan Torres i Guasch, secretaris; Absaló Gotarredona Roig, Jaume Riera Planells, Joan Riera Servera i Joan Marí Marí, vocals. En les eleccions locals del mateix any, Tarrés i Pineda sortiren escollits regidors a l’Ajuntament d’Eivissa (abans s’havien presentat amb els liberals). El 1892 republicans federalistes i unionistes celebraren conjuntament l’aniversari de la proclamació de la I República. Aquell mateix any, es renovà la composició de la junta del Casino Republicà Federal, a la qual entraren Josep Pie Bover, Vicent Torres Marí i Josep Garcia Pons. Pie era un agrimensor català arribat a Eivissa cap al 1870. Federalistes i unionistes o possibilistes donaren suport a la candidatura liberal fusionista en les eleccions a diputats provincials. L’any 1893 els federalistes tancaren la seua seu. Molts de republicans federalistes es trobaren anys més tard en la nova formació republicana de principi del s XX: Unió Republicana. La segona etapa fou protagonitzada per la reorganització durant la II República. El PRDF aparegué després de la disgregació d’Aliança Republicana (AR) en diverses formacions, entre juliol i octubre de 1931. Es presentava com l’hereu del pensament de Francesc Pi i Margall. El seu màxim dirigent a Mallorca era el rellotger català Josep Girbent Mateu. Molt proper a Esquerra Republicana Balear (ERB), participà en la formació del Front Popular, encara que no comptà amb cap candidat per les Balears a les eleccions de febrer de 1936. Durant la Guerra Civil (1936-1939), alguns dels seus principals dirigents foren assassinats o empresonats. Durant els anys quaranta, es reorganitzà un petit nucli en la clandestinitat, encapçalat per l’impressor Sebastià Serrano Caldentey. Distribuí propaganda i participà en l’Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), de la qual Serrano era el responsable tècnic. El 1947, després d’algunes detencions, el grup quedà desfet. [MCL]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments