Partit Comunista de les Illes Balears (PCIB)

Partit Comunista de les Illes Balears (PCIB) HIST/POLÍT Representació del Partit Comunista d’Espanya (PCE) a les Illes Balears. D’ideologia marxista, el PCE es va crear a Madrid el 1921 en desvincular-se del PSOE els partidaris de la integració dins la Tercera Internacional, i ho féu a partir de la fusió del Partit Comunista Espanyol amb el Partit Comunista Obrer Espanyol (PCOE). El gener de 1931, després de la dictadura de Primo de Rivera, el PCE tornà a funcionar a les Balears. Ateu Martí i Aurora Picornell n’eren els dirigents més destacats llavors. L’abril de 1931 el partit s’oposà a la proclamació de la Segona República i defensà la implantació d’una república de treballadors composta per consells d’obrers, camperols i soldats. Durant els anys de la Segona República, el PCE conegué a Mallorca un cert creixement, tot i que en esclatar la Guerra Civil el partit encara era minoritari a les Balears. No hi havia una estructura sòlida i entre els seus dirigents cal destacar Heribert Quiñones González —agent internacional comunista del Komintern— i Guillem Gayà i Nicolau. A Eivissa i Formentera, el PCE presentà candidatura a totes les eleccions convocades, sense que hi hagués cap representant eivissenc o formenterer a les llistes. Els resultats foren molt escassos. Per exemple, a les eleccions a Corts constituents de juny de 1931 cap candidat comunista no superà els 150 vots a totes les illes. A les eleccions generals de 1933 el PCE tornà a obtenir uns resultats pobres i cap candidat no superà els 1.000 vots (llavors cada elector podia votar diversos candidats). Entre final de 1932 i principi de 1933 es troben les primeres notícies dels primers nuclis del Partit Comunista a Eivissa. En un començament, els comunistes treballaren sindicalment dins la Confederació Nacional del Treball (CNT), però des del final de 1932 impulsaren l’afiliació d’una part del gremi de la construcció a la Confederació General de Treballadors Unitària (CGTU). Joan Antoni Palerm Vich fou l’artífex de l’arribada del sindicat a Eivissa. A final de 1934, Antoni Bauçà i altres exmilitants comunistes constituïren el Bloc Obrer i Camperol (BOC), que el 1935 donà lloc al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Des de setembre de 1934, el partit defensà una nova política, centrada en el suport a les aliances obreres i en la constitució d’un bloc popular antifeixista que agrupàs les forces obreres i republicanes. El PCE es mostrà molt favorable a la constitució del Front Popular amb republicans i socialistes. A Eivissa, Joan Antoni Palerm, membre del partit, fou el primer a fer una crida a la constitució del Front Popular a través d’El Obrero Balear, el 23 de febrer de 1935. El PCE participà en la redacció de Masas, òrgan d’expressió de totes les formacions republicanes eivissenques d’esquerres (també hi eren l’Agrupació Socialista, Esquerra Republicana i el Partit d’Unió Republicana). Joan Antoni Palerm era el representant del partit al grup de redactors en aquest periòdic quinzenal aparegut el mes d’abril de 1935. El PCE i les Joventuts Comunistes formaren el Front Popular, juntament amb Unió Republicana, el Partit Socialista Obrer Espanyol i les Joventuts Socialistes, Esquerra Republicana Balear, el Partit Republicà Democràtic Federal i el Partit Obrer d’Unificació Marxista. A Eivissa, el gener de 1936 es formà el comitè electoral del Front Popular, a la Casa del Poble, al qual Palerm era el representant dels comunistes. Malgrat tot, el PCE no tengué cap candidat dins les llistes per a les Balears de la coalició d’esquerres en les eleccions de febrer de 1936. El canvi polític estatal comportà una modificació (entre març i juliol de 1936, després de l’aixecament militar) en la composició dels consistoris. Per designació del governador civil de Balears, Joan Antoni Palerm i Antoni Martínez foren regidors en representació del Partit Comunista d’Espanya a la comissió gestora que regí l’Ajuntament d’Eivissa. Vicent Ferrer Juan fou tinent de batle a Santa Eulària des Riu. Antoni Martínez era, alhora, secretari d’El Compañerismo, sindicat de picapedrers eivissencs. A les eleccions a compromissaris per a la designació del president de la República (abril de 1936), el comunista Andreu Sureda aconseguí un dels set escons corresponents a les Balears. Durant aquells mesos, el PCE augmentà la seua militància a les Balears. Els comunistes proposaren a la Federació Socialista Balear (FSB) la unificació d’ambdues forces, sense èxit. Després de l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936, les gestores municipals foren substituïdes per les antigues corporacions. En aquestos primers moments de conflicte es va iniciar una dura repressió contra els elements d’esquerres i el PCE fou un dels objectius d’aquesta repressió. Així, un mínim de 60 militants comunistes foren afusellats a tot Balears. D’altres se salvaren però molts foren empresonats o confinats a camps de concentració. Amb l’ocupació d’Eivissa per forces republicanes el 8 d’agost de 1936, es va instaurar el Comitè de Milícies Antifeixistes d’Eivissa i Formentera. En la primera composició del comitè, Palerm i Martínez representaren el PCE. En la segona i definitiva composició, Martínez fou el president del comitè i Palerm, delegat de Cultura. Aquest últim va fer diverses denúncies públiques dels episodis d’abusos i violència protagonitzats per alguns dels milicians republicans. Un cop ocupada l’illa d’Eivissa per les forces feixistes, el 20 de setembre el PCE desaparegué de l’àmbit illenc, com la resta de partits polítics opositors a l’aixecament, ni tan sols en quedaren restes a la clandestinitat. Antoni Martínez s’exilià a València i el PCE, posteriorment, l’envià a Menorca, llocs des d’on presidí un comitè d’ajut als evacuats pitiüsos; passà per diversos moments d’empresonament i de llibertat, en què treballà per reactivar el PCE. Palerm s’exilià a Amèrica i mantengué una vida intel·lectual, professional i política activa a Mèxic; passà a formar part del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i no tornà mai més a Eivissa. Durant la Guerra Civil (1936-39), el comitè provincial del PCE es reorganitzà a Menorca, inicialment amb la direcció d’Heribert Quiñones. Després de la guerra, el PCE es reorganitzà en algunes presons, com la de les dones de Palma i el camp de presoners de Formentera. Entre 1943 i 1948 el PCE es va convertir en la primera força opositora a les Balears, gràcies a dirigents com l’eivissenc Antoni Martínez Juliana, Jaume Cañellas Quetglas, Guillem Terrassa Pujol i Guillem Galiana Deyà. El partit es va estendre per Palma i, segons un informe intern, hi havia uns 900 militants. Organitzativament, el Comitè Provincial de Balears estava integrat en el Comitè Regional de Llevant de manera que els comunistes illencs rebien consignes i ajudes des de València. Cap a l’any 1945 es va celebrar la primera conferència provincial del partit durant la postguerra i aquell mateix any es va produir la primera gran detenció de militants comunistes a Mallorca. L’any 1946 es reconstituïren a Mallorca les Joventuts Socialistes Unificades per iniciativa del PCE. D’altra banda, el PCE també va intentar organitzar una secció de dones dins del partit. El 1948 es produí una gran detenció, concretament d’uns 80 militants. Durant els anys cinquanta l’activitat del PCE minvà molt, en part a causa del fort colp policial rebut, encara que impulsà el treball dins els sindicats verticals mitjançant l’Oposició Sindical Obrera (OSO). Entre 1962 i 1963 el PCE conegué una expansió que coincidí amb els conflictes que hi havia a la resta de l’Estat. Es reorganitzà amb la direcció de Guillem Gayà Nicolau, Ginés Quiñonero Solano i Marcos Peralta Morcillo. A final dels seixanta es produí al PCE una reestructuració important que coincidí amb la incorporació de nous sectors a la militància —joves intel·lectuals i immigrants peninsulars—, la qual cosa reactivà el partit. Entre 1968 i 1971 es traçà el futur de l’organització. Per iniciativa del partit, el 1968 foren organitzades les Comissions Obreres (CCOO), les quals assoliren una certa presència en el sector de la construcció, i aparegueren les Joventuts Comunistes. El 1971 s’establí contacte permanent amb un delegat del Comitè Central i es reestructurà el Comitè Provincial del partit. Entre 1973 i 1974 el PCE consolidà la seua estructura a Palma i hi incorporà militants obrers i estudiants. També s’establiren contactes amb els nuclis de Menorca i Eivissa. Al final del franquisme el PCE era de fet l’únic grup opositor amb una certa organització. Al començament de 1975, l’Organització Comunista d’Espanya-Bandera Roja (OCE-BR) s’integrà dins el partit, però al final d’aquell any alguns dels seus principals dirigents l’abandonaren i impulsaren la formació del Partit Socialista de les Illes (PSI). A la IV Conferència del partit (abril de 1978), passà a denominar-se Partit Comunista de les Illes Balears (PCIB). El seu logotip passà a ser el mateix que el del Partit Comunista d’Espanya (PCE) canviant la trama monocolor vermella de la falç i el martell per una trama amb la senyera quadribarrada. El PCIB jugà un paper molt actiu durant la transició democràtica a Eivissa i Formentera. Partidari de la ruptura amb el règim franquista, el Partit Comunista de les Illes Balears (PCIB) tenia una estructura de cèl·lules per combatre la lluita policial a què fou sotmès durant el franquisme i els inicis de la transició; a més, un altre dels seus trets en aquesta etapa d’il·legalitat va ser la de posar àlies als seus integrants per despistar l’atenció de les forces de l’ordre. El Partit Comunista jugà un paper molt important en la reorganització de la vida política pitiüsa i, per tant, en totes aquelles fórmules unitàries que es bastiren durant la transició: Mesa Democràtica (1973-1974), Junta Democràtica (1974-1976) i Assemblea Democràtica (1976-1977). L’octubre de 1976 els dirigents del partit a l’àmbit balear celebraren a Formentera la seua III Conferència, els 128 delegats de la qual triaren un comitè de 26 membres i aprovaren diversos eixos d’acció, com la necessitat d’un estatut d’autonomia per a les Illes Balears, agilitzar l’aparició de les Comissions Obreres (CCOO) o apostar per la normalització de la llengua catalana. Tot i que el partit no era legal, els seus dirigents convenien a pensar que era escaient provocar les forces d’ordre amb actes públics per tal de fer possible la seua legalització, la qual arribà el 9 d’abril de 1977 i va ser celebrada al carrer pels seus militants l’endemà. En aquells moments, entre altres, formaven el Comitè d’Illes Antoni Planells, Joan Calvera, Nèstor Torres, Francisco Rodríguez, Pere Planells i Miquel Ramon. Així mateix, hom troba un paper decisiu de membres del PCE en la fundació de la cooperativa de pagesos es Nostro Camp (1975-1977), la qual va aconseguir unir molts productors agrícoles i no va poder fer front als intents de determinats poders econòmics i polítics per desballestar-la. A les eleccions al Congrés dels Diputats de juny de 1977, va obtenir 1.106 vots (4,7%) a Eivissa i Formentera, d’un total de 14.104 vots (4,4%) al conjunt de les Illes Balears. En canvi, pel que fa a les eleccions al Senat, s’englobà en el Bloc Autonomista, candidatura unitària liderada per Isidor Marí i que no assolí l’escó senatorial. El PCIB donà suport, el 1977, a la Comissió de Defensa de ses Salines, encara que sense voler-hi —com les altres formacions polítiques adherides— protagonisme partidista. La comissió s’havia creat per diverses entitats civils per salvar ses Salines de projectes urbanitzadors. A les eleccions al Congrés dels Diputats de març de 1979, va obtenir 1.002 vots a Eivissa i Formentera, d’un total de 14.757 vots (4,91%) al conjunt de les Illes Balears. Miquel Ramon Juan representà el PCIB d’Eivissa i Formentera en la llista electoral al Congrés de Diputats el 1979. En el cas de les eleccions al Senat, es presentà amb la llista unitària Candidatura Progressista al Senat, encapçalada per l’independent Isidor Marí. El metge eivissenc resident a Mallorca, Victorí Planells Lavilla, fou el candidat al Senat per aquella illa en representació del PCIB en les eleccions generals de 1979. En aquell moment el PCIB apostava per un govern estatal democràtic i progressista, defensava un sindicalisme unitari, de classe, volia consolidar la incipient democràcia, lluitar contra la crisi econòmica i aconseguir l’autonomia per a les Illes Balears. En l’àmbit cultural, apostava per la integració de tota la ciutadania i per la normalització de la llengua catalana. L’abril de 1979 es convocaren les primeres eleccions locals de la democràcia. El PCIB presentà llista pròpia al Consell General Interinsular i als ajuntaments d’Eivissa, Sant Antoni de Portmany i Santa Eulària des Riu; en el cas de Sant Josep de sa Talaia, s’integrà en la Candidatura Progressista, encapçalada per Antoni Planells Tur qui, alhora, era el cap de llista al Consell. El PCIB aconseguí dos regidors: Miquel Ramon, a la ciutat d’Eivissa, i Antoni Planells, a Sant Josep de sa Talaia. Posteriorment, Nèstor Torres substituí Ramon a Eivissa com a regidor. La llista insular assolí 1.442 vots i les llistes pròpies del PCIB, 1.079. Si bé el PCE gaudí d’un notable protagonisme en el panorama polític pitiús durant els darrers anys del franquisme i els inicis de la transició democràtica, aquest paper decaigué a partir de l’any 1979, moment en el qual el seu protagonisme quedà en un segon pla respecte d’altres formacions. Aquesta baixada en la seua força i presència pública es perllongà fins a l’any 1986. L’any 1982 es convocaren eleccions generals. El PCIB intentà que s’hi presentassin llistes conjuntes de les forces polítiques d’esquerres de les Pitiüses, cosa que no s’aconseguí. Així les coses, presentà Antoni Planells Tur com a candidat al Senat per Eivissa i Formentera i Guillem Puget i Acebo formà part de la llista balear al Congrés dels Diputats com a número dos. Aleshores, el PCIB defensava l’aprofundiment del sistema democràtic, la universalització dels drets democràtics, una planificació territorial comuna a tot Eivissa, la declaració de ses Salines com a parc natural, el caràcter multinacional de l’Estat espanyol, el màxim de competències possibles per al futur Estatut d’Autonomia i una normativa educativa balear, entre d’altres aspectes. Planells assolí 794 vots (2,75%) i la llista al Congrés, 603 vots (2,10%); 5.962 (1,7%) al total de les Illes Balears. En el cas de les eleccions locals i autonòmiques de 1983, el PCIB no aconseguí representació a cap consistori ni al Consell Insular d’Eivissa i Formentera ni al Parlament de les Illes Balears. La llista al Consell —liderada per Antoni Planells— va aconseguir 656 vots (3,05%) a Eivissa. Guillem Puget i Acebo, aleshores secretari general del PCIB a les Pitiüses, fou el candidat a la batlia d’Eivissa. Els mals resultats electorals i els esdeveniments històrics en els països de l’Europa de l’Est provocaren una crisi dins el PCE que desembocà en l’escissió dels diversos corrents que conformaven l’esquerra comunista. El juny de 1984 la majoria del PCIB es fusionà amb els prosoviètics, la qual cosa donà lloc al Partit dels Comunistes de Balears (PCB), adherit al Partit Comunista dels Pobles d’Espanya (PCPE). El sector renovador rebutjà la fusió i conservà les sigles PCIB. El PCE acabà per impulsar la coalició Esquerra Unida (EU), formada, a l’àmbit estatal, a més, pel Partit d’Acció Socialista (PASOC) i pel PCPE, entre altres. En el cas d’Eivissa i Formentera, el PCIB, el PCB i persones independents formaren Esquerra Unida, coalició que el 1990 passà a ser una federació de partits. Durant els primers anys d’existència d’EU, el PCIB romangué en un estat d’hibernació a Eivissa i Formentera, tot i que no ha mantengut cap tipus d’activitat des d’aleshores ençà. Oficialment, el PCIB no ha estat dissolt a les Pitiüses. A principi del s XXI el PCIB funciona com una federació del PCE que s’integra dins la coalició Esquerra Unida. El funcionament del PCE i del PCIB a Eivissa sempre es caracteritzà per ser molt col·legiat entre els seus membres, sense que es convocassin congressos d’àmbit pitiús o es designassin secretaris generals. No obstant això, entre el darrer franquisme i la integració del PCIB a Esquerra Unida, els màxims responsables del partit a Eivissa i Formentera foren persones com Joan Olives Mercadal “Dario”, Joan Calvera i Vehí, Nèstor Torres Torres, Antoni Planells Tur “Malalt”, Pere Planells, Miquel Ramon Juan o Guillem Puget i Acebo. [MCL]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments