Museu d’Art Contemporani d’Eivissa

Museu d’Art Contemporani d’Eivissa ART Els inicis d’aquesta institució es troben a la Biennal Internacional d’Art Universitari SEU (Biennal d’Eivissa ) que l’any 1964 va celebrar la primera edició als locals del futur claustre de l’Ajuntament d’Eivissa; la segona va tenir lloc a l’edifici del Museu Monogràfic del Puig des Molins, que es finalitzà, després de trenta anys de trobar-se aturat, amb aquest motiu. Tot coincidint amb aquesta segona edició de la Biennal es va crear el Museu d’Art Contemporani, encara que no disposava de seu pròpia. El primer document d’intencions fou signat el 18 de maig de 1967 quan l’alcalde Joan Verdera Ribas i el director del servei d’activitats culturals i artístiques de la delegació nacional-comissaria per al SEU, Florencio Arnán Lombarte, en vista dels bons resultats obtenguts en les convocatòries de les dues primeres biennals, acordaren donar una continuïtat a les biennals i que les obres premiades en les successives edicions fossin cedides al Museu d’Art Contemporani, en estat de constitució, diu el document. Fou la tercera edició de la Biennal la primera que es va celebrar als actuals locals del MACE: la Sala d’Armes i magatzem a prova de la Reial Força d’Eivissa, que el 1967 l’exèrcit acabava de retornar a l’Ajuntament d’Eivissa. És un edifici del s XVIII dissenyat per l’enginyer francès Simon Poulet. A més de la sala d’armes i les cavalleries, també formaven part de les dependències del museu el Polvorí, situat en el baluard de Santa Llúcia, que s’emprava com a sala d’exposicions temporals. La secretaria es trobava a la garita del baluard de Sant Joan que dóna al portal de ses Taules. També en una primera etapa el magatzem es trobava en els baixos de l’Ajuntament. La constitució i l’aprovació dels estatuts del MACE foren en el ple de l’Ajuntament d’Eivissa a la sessió del 30 d’agost de 1969. Les entitats fundadores que acordaren la constitució del museu foren l’Ajuntament d’Eivissa, representat per l’alcalde Joan Verdera Ribas, l’associació Amics d’Eivissa, representada pel seu president Juan de Contreras, marquès de Lozoya, i la Biennal Internacional Universitària d’Art d’Eivissa i en el seu nom la Delegació Nacional del SEU (Sindicat Espanyol Universitari), representat pel delegat nacional Ignacio García López. La finalitat del nou museu era recollir i exhibir creacions artístiques contemporànies en homenatge a la reconeguda preocupació artística eivissenca i el sentit humanista de la vida mediterrània. El museu havia d’estar regit per un patronat que havia de designar lliurement un president cada tres anys, i un secretari, amb caràcter indefinit, que havia d’assumir les funcions de director del museu. Els fons artístics fundacionals eren pintures, dibuixos, gravats, escultures, etc. que cedia Amics d’Eivissa i les obres que havien resultat premiades a les tres edicions de les biennals celebrades fins al moment i que cedia la delegació nacional del SEU. També en formaven part les pintures premiades al Gran Premi Illa d’Eivissa, celebrat el 1964. Aquest patrimoni s’incrementà amb les donacions, les adquisicions, les cessions en dipòsit de les successives biennals i per les obres que els propietaris volguessin deixar en dipòsit per a la seua exposició. La composició del patronat era la següent: tres representants de l’Ajuntament, tres representants d’Amics d’Eivissa, quatre representants del SEU i tres representants elegits pels deu membres anteriors, un dels quals havia de ser membre d’un altre ajuntament de l’illa i, els altres dos representants d’entitats docents, culturals o econòmiques. Tots els anteriors havien de designar un president o un secretari. Una primera etapa del MACE abraça fins a 1985, període durant el qual continuà celebrant-s’hi la biennal, que a partir de 1972 passà a ser monogràfica i s’especialitzà en les arts d’estampació, la qual cosa fa que la majoria dels fons del museu siguin obra gràfica. A partir d’aquesta edició passà a denominar-se Ibizagrafic . Simultàniament s’organitzaven exposicions col·lectives o individuals, en què els participants donaven una de les seues obres al museu, amb la qual cosa també es creà un important fons de pintura sobre llenç i d’escultures. L’estiu de 1975 un grup de joves volgueren revitalitzar el museu i de la mà del pintor Pere Planells intentaren, a pesar de les dificultats que els posaven des de l’Ajuntament que passava per una situació de paràlisi generalitzada, formar un grup de treball, amb pobres resultats a causa de la manca d’ajuda. Amb l’arribada de la transició i de la democràcia, va desaparèixer el SEU i un grup d’artistes volgué revitalitzar aquest museu amb una major implicació en la societat eivissenca. La comissió coordinadora era formada per Rafel Tur Costa, Leopoldo Irriguible i Julio Carreño; Florencio Arnán va anar delegant les seues funcions en aquest grup d’eivissencs. Aquells anys el patronat era regit per les següents persones: Juan de Contreras, Joan Cardona Tur, Josep Colomar Serra, Francesc Verdera Ribas, José L. Alemany López-Pando, Marià Llobet Roman, Jesús Sancho Rof, Paulí Buchens Adrover, Ignacio García López, Daniel Regalado Aznar, Abel Matutes Tur, Joan Verdera Escandell i Florencio Arnán, que ocupava els càrrecs de secretari general del patronat i director del museu. L’any 1978 el museu tenia un pressupost de 300.000 PTA, que únicament permetia tenir obertes les portes sense cap altra activitat; per aquest motiu la comissió coordinadora únicament va veure una sortida factible: que la Direcció General de Belles Arts, en aquell moment regida per l’eivissenc Eveli Verdera Tuells, es fes càrrec del museu, però les gestions, encara que es trobaven molt avançades, no quallaren. Durant aquells anys inicials se celebraren importants exposicions, entre les quals cal destacar les antològiques dedicades a Frank El Punto, Will Faber, August Puig, Julio le Parc, homenatge a Josep Lluís Sert i la retrospectiva als deu anys del taller Ibograf. El 1977 organitzà “Set camins de l’abstracció”, amb obres de Bechtold, Floris, Irriguible, Kunkel, Micus, Pagliari i Tur Costa, completat amb un catàleg amb textos de Daniel Giralt-Miracle i José Corredor Matheos. L’any següent se celebrà “Cinc camins de l’abstracció”, ara amb l’absència de Bechtold i Floris, exposició que va fer una itinerància per diverses ciutats espanyoles i amb un catàleg amb textos de Corredor. Entre 1979 i 1984 assumí la direcció Catalina Verdera Ribas. Organitzà tres biennals (1980, 1982 i 1984). En la última edició s’arribà a més de 800 obres de 420 artistes, que procedien de 42 països. Foren membres dels jurats d’aquestes edicions, entre d’altres, l’historiador Julián Gallego, Gloria Moure (exdirectora del Centre Gallec d’Art Contemporani de Santiago, María Corral (directora de la Col·lecció Fundació “la Caixa”), Antoni Marí (catedràtic d’estètica de la Universitat Pompeu Fabra), Heiner Stachelhaus (president de l’Associació Alemanya de Crítics d’Art). A partir de 1979 s’instauraren els salons de primavera, mostra de l’activitat artística de les Pitiüses i als quals exposaren artistes com Pedro Asensio, Michel Buades, Carles Guasch, Antonio Hormigo, Josep Marí, Francesc Riera Bonet, Adrián Rosa, Tauste i Paco Torres. Els primers anys de la dècada dels vuitanta hi exposaren Josep Guinovart, Eduard Micus, Gilbert Herrenys...; s’hi presentaren retrospectives de Tur Costa, Marí Ribas “Portmany” i fotografies de Raoul Hausmann i Man Ray, exposicions comissariades per Catalina Verdera. Dos joves artistes col·laboraren en algunes exposicions i muntatges: Antoni Cardona i Manuel Bouzo, juntament amb Nèstor Pellicer. Durant aquest període es realitzaren també exposicions col·lectives, com la titulada “Art Conceptual Català”, amb obres de García Sevilla, Eugenia Balsells y Jordi Benito, entre altres. La Mostra Internacional de Mail Art, en la qual participaren artistes de 37 països. També es realitzaren exposicions individuals de Broto, Hernández Pijuan, Viladecamps i instal·lacions com “Grimalkin”, de Pilar Palomer. La Fundació March presentà “Muestra de Grabados de Goya” i la seua col·lecció “Arte Español Contemporáneo”. Diversos problemes de tota índole varen fer que el 1985 el MACE tancàs les portes, principalment per la despreocupació de l’Ajuntament i d’altres organismes oficials. L’Ajuntament va redactar uns nous estatuts que no varen ser del gust d’alguns anteriors membres del patronat, ja que donava la majoria als polítics en detriment dels representants de les associacions artístiques. Per tal de donar una solució al tancament, el juny de 1988 l’Ajuntament aprovava uns nous estatuts consensuats amb els antics membres del patronat i així poder tornar a pensar a obrir el museu. El maig de l’any següent els anteriors membres del patronat renunciaren en favor de l’Ajuntament i del nou patronat municipal del MACE; es va constituir el consell de fundadors amb la finalitat que vetllàs per l’estricte compliment dels fins per als quals es va constituir en el seu dia el MACE; aquest consell era format per Florencio Arnán, Marià Llobet, Rafel Tur Costa, Catalina Verdera Ribas i Leopoldo Irriguible. Tot seguit es contractaren els serveis de Catalina Verdera Ribas per tal que fes un estudi de la problemàtica i de les necessitats del museu. El pressupost que l’Ajuntament va destinar al museu per a aquell any va ser de dotze milions de pessetes. Tot aquest treball va permetre la inauguració del museu l’any 1991, una vegada que va prendre’n possessió del càrrec de directora Elena Ruiz Sastre. [EEiF] A final de 1989, abans de la reobertura oficial, es realitzà una exposició sobre els fons pictòrics i gràfics del museu, a la vegada que es procedia a la normalització de la institució i a la creació de la plantilla de personal. Durant l’any 1991 es realitzà un inventari de les col·leccions d’obres d’art, de l’arxiu i dels fons documentals; la majoria de les obres d’art es trobaven en el polvorí del baluard de Santa Llúcia i a la vegada que es realitzava l’inventari, es va procedir al seu ordenament i neteja, així com al registre i a la catalogació, la qual cosa, juntament amb la recuperació de l’arxiu documental, va permetre establir tot l’itinerari del museu des de 1964, data de la celebració de la primera biennal i l’establiment des del punt de vista teòric i pragmàtic del museu. Aquell mateix any es publicaren dos opuscles; el primer donava a conèixer l’existència del museu entre institucions i públic, i d’aquesta manera superar el handicap dels cinc anys durant els quals havia romàs tancat; el segon era de caire didàctic i volia ajudar a veure i comprendre l’art contemporani entre la població escolar. Per tal de tractar els prejudicis existents sobre les tendències figuratives i les abstractes, es va muntar la primera exposició de l’any 1991 “Una visió històrica de la pintura a Eivissa 1900-1959” en què es mostrava l’art creat a les Pitiüses des del començament del període contemporani, entès històricament i la data final coincidia amb l’inici de l’activitat del Grup Eivissa 59, responsable de la incorporació de les Pitiüses en les avantguardes i a l’informalisme. Aquesta exposició va posar de manifest l’absència d’obres representatives d’aquella època a les col·leccions del MACE; es tractava de posar de manifest que el museu era dipositari de les obres procedents de les biennals, però mai no va dur a terme una política d’adquisicions que reflectís la creació plàstica local; per aquest motiu es va recórrer a la sol·licitud de préstecs a particulars. Les col·leccions del museu eren les col·leccions de les biennals i, com a tals, eren de procedència internacional; la seua varietat estètica i estilística i la seua sintonia amb les modes del moment no eren suficients per constituir-se en testimoni de l’art que es produïa en els límits geogràfics de les Pitiüses; aquesta mancança impedia que el museu pogués exposar la col·lecció permanent, ja que no hauria donat una visió de l’art realitzat a Eivissa. Per aquest motiu es va proposar fer coincidir el muntatge d’exposicions amb un increment de les col·leccions. La programació d’aquell any es va completar amb una retrospectiva de Don Kunkel (1961-1991) —comissariada per Catalina Verdera—, un artista l’obra del qual discorria entre l’abstracció informalista i la geomètrica i que significava un dels millors exemples del desenvolupament de la modernitat a l’illa, tot coincidint amb l’abundància de propostes artístiques. En un intent de cercar les arrels d’allò més proper a les Pitiüses, el MACE es plantejà programar exposicions en col·laboració amb altres institucions que portassin a terme projectes de gran pressupost, cosa que no era factible amb els escassos recursos del museu, i que permetessin que el públic d’Eivissa accedís a l’obra de figures pioneres de l’avantguarda; aleshores es va dur a terme una nova exposició sobre Raoul Hausmann , artista que havia viscut a l’illa durant els anys trenta del segle XX. En anys posteriors aquest mateix argument va servir per exposar obra de Beuys, Santiago Lagunas o Wols, entre altres. L’any 1992 es convocà la Biennal Ibizagrafic: en aquesta nova etapa i conscients de la importància de la seua recuperació per tal de donar continuïtat als orígens del museu, aquesta activitat es va conjuminar amb el disseny d’un pla d’adquisicions encaminat a cobrir la presència de l’art creat dins dels límits geogràfics pitiüsos i per això s’acordà l’adquisició gradual d’obres dels diversos components del Grup Ibiza 59. La Biennal de 1992 va significar un repte important ja que suposava retornar a l’afluència dels antics participants i rebre’n uns altres de nous, és a dir, combinar la tradició amb l’actualitat. Hi participaren 125 artistes de multitud de nacionalitats. En anys successius la Biennal es va obrir a totes les innovacions tecnològiques que aportaven les noves tendències conceptuals, temàtiques i fins i tot d’estil en el món de l’obra seriada. Aquell any 1992 es va mostrar l’obra de Santiago Lagunas, exposició itinerant que significava mostrar obres d’artistes referencials i imprescindibles de l’avantguarda, cosa que servia de vincle entre la realitat d’Eivissa i la possibilitat de contemplar els orígens de les diferents actituds en l’art contemporani explicades pels seus pioners. Aquell mateix any es realitzaren també dues exposicions de reflexió i d’anàlisi: “Cartells d’una dècada, 1982-1992” i “Barry Flanagan/Marcel Floris”; la primera era un intent de reflectir la fecunditat del disseny i la producció de cartells a Eivissa, coincidint amb l’aportació d’artistes al servei de la indústria de l’oci, perquè els temes eren, en molts de casos, convocatòries de festes a les discoteques de l’illa; en el pròleg, Alberto Corazón ja advertia de l’elevada qualitat del disseny i de la impressió industrial. La segona exposició va suposar el repte d’invitar a treballar dos veterans de les avantguardes, enfrontant-se un a l’altre amb els seus respectius discursos estètics, des de posicions dispars però amigues, amb l’única excusa de viure els dos a l’illa i exposar alhora al museu. L’agost de 1992 s’inaugurà “Grup Ibiza 59, passat i present”, un reconeixement als artistes del grup i a la seua acció com a dinamitzadors culturals d’una època, a la vegada que varen ser l’enllaç que va permetre la incorporació d’Eivissa al territori de les avantguardes de l’època. L’exposició s’acompanyà de conferències, concerts i amb posteritat va viatjar al Casal Balaguer de Palma; aquesta col·laboració amb l’Ajuntament de Palma s’havia establert un any abans, quan s’exposà al Casal Solleric una selecció de la col·lecció d’obra gràfica del MACE. L’any 1993 es portaren a terme els projectes “Fenicis I” i “Fenicis II”, que posaven de manifest la intenció del MACE d’implicar creadors en les anàlisis i les realitzacions específiques que establissin un diàleg entre la seua obra i la història local, els mites, les llegendes, les creences d’origen púnic, romà o islàmic... La primera s’articulava sobre una instal·lació de Rainer Pfnür a les sales de la planta baixa. “Fenicis II” s’organitzà a la sala superior i va recollir l’obra fotogràfica de vuit fotògrafs, quatre de l’illa i quatre de fora, que acceptaren reflectir aquesta dialèctica entre el passat històric i el present cultural d’Eivissa. Els artistes eren Manfred Ballheimer, Fernando Monge, Toni Pomar, Christine Spengler, Ouka Lele, Cinco Gutiérrez, Pito Latova i Toni Catany. També aquell any es va rebre la itinerància de l’exposició “Joseph Beuys. Fer profit a les ànimes”, amb conferències paral·leles de Daniel Giralt-Miracle i J. van der Grinten. L’exposició estava auspiciada per “Sa Nostra” i s’inseria en la recuperació dels artistes crucials de l’art del s XX. Cal també apuntar que durant aquells anys el gabinet didàctic va desenvolupar un treball en dues direccions, una a través de cursos de formació del professorat i una altra, amb les visites d’escolars a les diferents exposicions del museu. Aquell any es realitzà la segona exposició anual de les realitzacions didàctiques dels participants escolars en aquest projecte. La col·laboració amb mecenes es va concretar a través de diverses exposicions, com és el cas de les mostres “Testimoni” de la Fundació “la Caixa”. L’any finalitzà amb una exposició antològica sobre el pintor Vicent Calbet, un dels artistes singulars contemporanis de l’illa, en l’obra del qual es resumeixen amb originalitat les influències més significatives de les avantguardes històriques. L’any 1994 s’inicià amb l’exposició de Wols, cedida pel Goethe Institut. A començament d’estiu s’inaugurà “Instal·lacions descontaminants”, de Soledad Sevilla, Miguel Navarro i Antonio Sosa, de la qual fou comissària Rosa Queralt. També aquell any s’organitzà la Biennal, trenta anys després de la primera. El concurs se celebrà amb la realització d’un taller de gravat que va dirigir l’artista i professor Josep Manuel Guillén Ramon. La Biennal organitzà també una mostra antològica de l’obra gràfica de Luis Gordillo, amb comissariat de Víctor del Campo. L’any finalitzà amb la mostra sobre Erwin Broner, on es mostrava la faceta més completa de l’autor, tant com a arquitecte com en les facetes de dissenyador o pintor. Els comissaris foren Magdalena Aguiló, Frederic Climent i Catalina Verdera. L’exposició es realitzà amb la col·laboració de “Sa Nostra” i el Col·legi d’Arquitectes de Balears. L’any 1995 el mecenatge de “la Caixa” es concretà en un altre projecte específic: “Confluències contemporànies”. També es donà una especial importància a la difusió dels diferents aspectes de les col·leccions del museu; l’estudi de totes elles va donar llums i ombres del que fou el passat del museu, amb el testimoni de les seues obres. Davant l’exigència interna de configurar un discurs raonat del que havia de ser la col·lecció permanent, s’elaboraren tres exposicions: “Gravats japonesos”, que ja havia estat reunida amb anterioritat, “Abstractes”, que mostrava obres dels artistes dedicats a l’abstracció pionera, és a dir, la que va coincidir amb l’expressionisme abstracte, en la terminologia nord-americana o informalisme abstracte, en la terminologia europea i, finalment, “Dos vessants” de la col·lecció del MACE, on es representaven dues línies de l’abstracció: la informalista i la geomètrica, amb nombrosos representants en la col·lecció, ja que foren els dominants durant la dècada dels anys seixanta i bona part dels setanta. Aquell mateix any el museu, juntament amb el Casal Solleric de Palma, organitzà una àmplia mostra d’Erwin Bechtold: “Bechtold. Expansió-concentració”, cosa que significava el seu reconeixement com un dels referents de l’informalisme, no sols de l’illa sinó del panorama europeu. La Biennal de 1996 acordà que s’organitzaria una exposició de l’artista guanyador de l’edició anterior, de manera que aquell any se celebrà l’exposició individual de gravats d’Oscar Manesi. Durant aquell estiu se celebrà un curs de museologia per als joves estudiants que després realitzarien les pràctiques en el Museu. El novembre s’inaugurà l’exposició antològica d’Antoni Cardona, de la qual fou comissari Carles Fabregat; significà un desplegament exhaustiu de la seua obra al llarg de la seua curta però fecunda vida artística i que llegà, juntament amb un altre artista local, Calbet, una obra plena d’interès i de singularitat. La mostra es va portar posteriorment al Casal Solleric. L’any 1997 es continuà treballant amb els fons del museu i en sortiren les exposicions “Gravats hispoanoamericans de la col·lecció del museu” i “Obres singulars de la col·lecció del museu”, mostres que posaren de manifest obres que únicament es mostren a l’empara d’un discurs on es posi de relleu la particularitat i l’excel·lència d’obres del MACE. D’altra banda, a la Biennal de 1996, la gran afluència a la qual va permetre celebrar una segona part amb obres seleccionades i amb les premiades, el guanyador del primer premi fou el japonès Junichi Morimoto, de qui s’organitzà una individual l’any 1998. Aquell any s’inaugurà l’exposició antològica de Rafel Tur Costa, que també viatjà a Palma, en aquest cas al Centre de Cultura de “Sa Nostra”; aquesta exposició serví tant de reconeixement com per posar de manifest l’evolució de la seua obra dins de la fidelitat als seus blancs tan característics i a la seua voluntat d’abstracció gestual i matèrica. La recerca de noves relacions amb altres institucions cristal·litzà amb un acord amb la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, que va permetre dur una mostra d’un grup ascendent per les seues propostes transgressores i alternatives molt crítiques, que vivien el seu moment més àlgid: fou l’exposició “Purgatori”; el teòric del grup era el crític d’art Nilo Casares i Pistolo Eliza l’exponent més rellevant. La mostra “Els pintors Puget” va reunir les obres que han de formar el nucli del futur Museu Puget; recollia obra tant de Narcís Puget Viñas com del seu fill Narcís Puget Riquer; l’oportunitat de poder-los exposar en el Museu és una prova de la no-exclusió de cap tendència de la pintura; a més, el pare fou el mestre de tot un conjunt d’artistes que són exponents de la figuració realista derivada de l’Escola Valenciana, el màxim exponent de la qual és Joaquim Sorolla. L’any 1998 començà amb una exposició dels fons del museu, en la qual es reflectiren les últimes aportacions a la col·lecció. El mes d’abril s’inaugurà una nova visió dels fons de la Fundació “la Caixa”: “Claredat i penombra”, que és una metàfora de la importància de la llum en l’art fet a l’illa amb representació a la col·lecció. Més endavant s’inaugurà una antològica d’Antoni Pomar, pintor popular, seguidor de Puget i autor d’una pintura figurativa, plena de matèria i de color. Es continuà amb una mostra molt necessària: “Els anys 60. El naixement de Babel”; el comissari, Mariano Planells, va plantejar una visió molt completa i sense prejudicis d’aquella dècada, amb aportacions tant de coneguts artistes com d’altres quasi desconeguts. L’any finalitzà amb la Biennal Ibizagrafic 98, la participació en la qual va posar de manifest l’afluència a poc a poc de noves tecnologies, la qual cosa va significar que en la propera convocatòria s’acceptassin la fotografia i l’estampació digital i industrial. L’any 1999 se signà un conveni amb el Bisbat d’Eivissa per usar com a sala d’exposicions alternativa l’antiga església de l’Hospitalet. La programació invitava a participar-hi artistes amb residència a les Pitiüses, que treballen sobre el lloc i elaboren el que s’anomena instal·lacions; l’exposició de Rainer Pfnür en el Museu, el 1993, n’havia estat precursora. La primera invitada fou Isabel Echarri, resident a Formentera des dels anys seixanta. Aquell mateix any s’acordà la implicació de la Conselleria de Cultura del Consell Insular en el capítol d’adquisicions, gràcies a la qual es pogueren adquirir obres d’autors actuals, cosa que quedava fora de les possibilitats del museu, ja que el capítol d’adquisicions es destinava des de feia anys a cobrir les mancances del discurs històric. Aquell any s’inaugurà l’entrega següent de revisió i estudi de l’art contemporani que havia començat amb “Una visió històrica...”, havia continuat amb el “Grup Ibiza 59” i amb “Els anys 60...”; fou amb l’exposició “L’art dels 70”, de la qual fou comissària Elena Ruiz. La mostra tancava un cicle d’estudis sobre el passat recent des de posicions obertes i no dogmàtiques, permetent que els anys vinents es poguessin tornar a revisar els plantejaments i les visions aportades. Cal destacar que ja fou possible fer aquella exposició amb un percentatge molt alt de fons propis, ja que el 1997 el MACE fou designat dipositari de la col·lecció de Carl Van der Voort, la qual cosa va suposar una aportació molt valuosa a les col·leccions del museu i a la memòria de l’art recent. L’abril s’inaugurà l’exposició que organitzà la Calcografía Nacional “Premio Nacional de Grabado”; el director de la Calcografía, Juan Carrete, en fou comissari. Amb la col·laboració del Govern Balear es presentà la mostra “Pintura i escultura menorquina contemporània”, de la qual fou comissària la conservadora del Museu de Menorca, Cristina Andreu. L’any 2000 es continuà amb l’exposició de parts raonades del fons del Museu amb la finalitat de donar a conèixer la memòria atresorada i el discurs que s’hi explica. Al mateix temps es mostraven les últimes adquisicions que se centraven sobretot en artistes de les últimes generacions, artistes nascuts els anys seixanta del segle XX i que començaren a donar-se a conèixer entorn dels anys vuitanta. Aquell any se celebraren dues exposicions antològiques de dues figures importants i transcendents de llarga vida i fecunda obra: Eduard Micus i Egon Neubauer, dos alemanys amb residència a l’illa. El primer, conegut per ser el creador del coudrage, quadres de combinacions de dos contraris, sempre dins de l’abstracció informalista, a vegades gestual i a vegades matèrica. Neubauer evolucionà, al contrari, des d’una figuració molt propera a l’expressionisme a una abstracció formalista i colorista en els seus anys coincidents amb el període de vigència del Grup Ibiza 59, del qual formà part, per finalitzar creant quadres de gran format en els últims anys de la seua vida, figuratius i centrats en una sort de panteisme molt particular. La programació de l’Hospitalet va acollir instal·lacions de María Catalán i Albert Girós. També en el mateix espai se celebrà la mostra individual de gravats de Libia Talmar, guanyador de l’edició Ibizagrafic 1998. En col·laboració amb “Sa Nostra” i com una mostra de la preocupació per la fotografia, es realitzà la mostra de Joaquim Gomis. De l’exposició dels fons propis, s’exposà “Vine a veure”, una crida a tots els públics per tal que coneguessin les col·leccions pròpies. També se celebrà una exposició interactiva de caràcter didàctic: es combinà l’exposició de treballs realitzats pels escolars amb l’oportunitat que el visitant pogués pintar en les parets del museu, habilitades com si fossin grans murals. El 2001 s’inicià amb la Biennal Ibizagrafic 2000, que guanyà el japonès Mitsuru Nagashima, el qual renuncià a la mostra individual posterior. Amb la col·laboració del Govern Balear s’exposà “Neó de suro. Col·lecció Rafael Tous”. Amb la col·laboració de “la Caixa” i amb Rosa Queralt com a comissària, s’exposà “Construir i Deconstruir”, que reuní obres importants de creadors de tot l’Estat representats en la col·lecció “Testimoni”. Aquell any s’establí relació amb un altre mecenes, la Caixa d’Estalvis del Mediterrani (CAM), per mitjà d’una exposició de Teresa Lanceta. El Govern Balear va facilitar “Fotografia contemporània a Mallorca”, que resumia l’actualitat de l’illa amb els millors fotògrafs en actiu. A l’Hospitalet es mostrà una exposició de gravats japonesos, però aquesta vegada acompanyats per un jardí zen de roca i aigua; l’ambientació tenia per objecte acostar els diferents públics d’una manera fàcil cap a l’obra, en un context que la fes més lleugera seguint un criteri pedagògic. També en el mateix espai s’organitzaren tres instal·lacions diferents, necessàries en tot cas per explicar el complex discurs de l’art contemporani a l’illa d’Eivissa. L’any 2002 es mostrà una visió transversal de les col·leccions del museu, sota el títol “Constel·lació”; “la Caixa” va patrocinar una nova visió del seu fons de la col·lecció “Testimoni” preparada en exclusiva per al museu, titulada “Actituds tangencials”. Participà també el museu en una producció del Govern Balear molt ambiciosa, amb el títol “Primavera croata en les Illes Balears”; al Museu s’exposà l’antològica del pintor Edo Murtic, considerat un dels pintors contemporanis més importants del seu país i del panorama europeu; en el claustre de l’Ajuntament s’exposà l’obra de la fotògrafa Marja Braut. En col·laboració amb la fundació suïssa Max Bill s’organitzà una exposició antològica per celebrar el centenari de Hans Hinterreiter, la major part de les obres exposades era ja propietat del Museu. També s’establiren contactes amb el Museu d’Art Contemporani d’Elx i el Museu de la Universitat d’Alacant (MUA); amb el primer es muntaren “Hic et Nunc” els d’Eivissa i “Des de l’altra Riba”, els d’Elx. La mostra eivissenca la formaven els artistes més joves, nascuts entorn dels anys setanta: María Catalán, Gary Cook, Simone Schander, Christoff, Enric Riera, Paco Romero, Rom-Ero i Mario de Ayguavives. L’exposició d’Elx feia un recorregut internacional i presentava obra d’artistes de diferents edats. La col·laboració amb el MUA fou una exposició de gravats d’Eusebio Sempere propietat d’aquell museu. Amb el patrocini de la CAM es realitzà l’exposició del fotògraf Ferdinando Scianna de títol “Les formes del caos”. A l’església de l’Hospitalet realitzaren sengles instal·lacions Gary Cook i Yolanda Montesa. Pel que fa a la Biennal, s’organitzà la corresponent a aquell any, que guanyà Ana de Matos; també se celebrà una exposició commemorativa dels trenta anys de biennals, que mostrà gran part de les obres premiades en les diferents edicions. L’any 2003 s’organitzà l’antològica dedicada al pintor, escultor i dissenyador Alberto Corazón i també una experiència en col·laboració amb el MUA i el MAC d’Elx, “Centre de càlcul”, que viatjà als tres museus. Durant l’estiu es participà en el projecte, auspiciat pel Govern Balear, que mostrà una part de l’obra de Miquel Barceló; el MACE exposà els seus llibres d’Àfrica i diverses sèries d’aquarel·les. José Manuel Ciria exposà una antològica i també s’organitzaren dues exposicions de fons propis, una de pictòrics i una altra de fotografies. L’Hospitalet convidà Pepe Tauste i Ana Lenz, que realitzaren sengles instal·lacions. També en el mateix espai s’exposà obra d’artistes polonesos actuals. Finalment es mostrà una exposició fotogràfica de Cas Oortuys. L’any 2004 es realitzà un nou intercanvi amb el MUA, es mostrà la col·lecció eivissenca de gravats japonesos i d’Alacant vengué Patricia Gómez. Del Govern Balear es portà “Art emergent I” i “Art emergent II”. Se celebrà una exposició de fons propis, entre els quals s’incloïen les aportacions realitzades pel Consell Insular i els premis de les últimes edicions de les biennals. Bancaixa col·laborà amb l’exposició itinerant de gravats de Picasso “Caixa de remordiments”. A l’Hospitalet, realitzaren instal·lacions Michel Buades, Cis Lenaerts i Pepín Valdés. S’organitzaren també dos cursos, un dedicat a ciutats patrimoni i un amb la Universitat de les Illes Balears sobre l’art contemporani i les seues diferents maneres d’afrontar-lo. A la Biennal Ibizagrafic de l’any va guanyar la videocreació de l’artista argentina Gabriela Golder. [ERS]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments