Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera

Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera ARQUEOL El seu origen va ser la col·lecció reunida per la Societat Arqueològica Ebusitana que des de 1903, data de la seua creació, va reunir un important llegat, en la seua major part recuperat en les excavacions realitzades sota la direcció d’Artur Pérez-Cabrero i Tur a diferents punts de l’illa, però sobretot a la necròpolis del puig des Molins. La Societat Arqueològica Ebusitana, de la qual era director Joan Roman i Calbet , per una banda, es veia desbordada pel gran volum d’objectes que formaven la seua col·lecció i per l’altra, per les despeses a les quals la institució havia de fer front amb els seus pocs mitjans. Ja des de l’any 1905 els greus problemes econòmics varen fer que les excavacions realitzades per l’associació els anys 1906 i 1907 haguessin de ser finançades pel mateix Roman i Calbet. Davant d’aquesta situació i per tal d’evitar la disgregació dels materials reunits entre els seus membres en cas de dissolució, a proposta del director es va decidir oferir la col·lecció a l’Estat sempre que es fes responsable del seu funcionament i manteniment. En data 8 d’abril de 1907, Roman i Calbet, com a director i apoderat de la Societat Arqueològica Ebusitana, va oferir a l’Estat la col·lecció, el qual la va acceptar per Reial decret de 9 de setembre de 1907. Posteriorment, en data 27 de setembre de 1907, es publicà la Reial ordre per la qual quedava constituït el museu, la dotació de personal i s’establí el reglament de constitució i funcionament de la Junta del Patronat de la Fundació Protectora del Museu Arqueològic d’Eivissa. Aquesta Junta de Patronat estava formada per vuit membres, entre els quals hi havia un representant del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts, un altre de la Reial Acadèmia de la Història, un altre de l’Ajuntament d’Eivissa, un altre elegit per l’Ajuntament de Formentera i altres institucions foranes, un altre per la Comissió Provincial de Monuments de les Illes Balears i tres representants de Joan Roman i Calbet. Entre les funcions de la Junta hi havia les de dirigir les excavacions a la necròpolis del puig des Molins i altres jaciments de les illes, redactar el llibre diari de les excavacions i de les troballes, intentar l’adquisició d’altres objectes o procurar que no sortissin de les illes, així com proposar el conservador del Museu, que havia de ser nomenat pel Ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts. La Junta, complint la Reial ordre de 27 de setembre de 1907, va quedar constituïda el 8 de desembre del mateix any. Les instal·lacions del museu com a nova institució s’ubicaren al mateix lloc que l’Ajuntament d’Eivissa ja havia cedit el 1903 a la Societat Arqueològica Ebusitana, als immobles del segle XVI que fins al seu trasllat al convent dels dominics el 1838 havien constituït la seu de l’Ajuntament d’Eivissa: l’antiga Universitat, seu de l’òrgan de govern d’Eivissa i Formentera i la Capella del Salvador, que fins a 1688 va ser la seu del gremi de mariners i, posteriorment, adquirida per la Universitat, segons l’acord d’11 d’abril de 1702 per la quantitat de 2.500 lliures. L’Ajuntament d’Eivissa, propietari dels immobles situats a la plaça de la Catedral núm. 3, els va cedir igualment al llavors anomenat Ministeri d’Instrucció Pública, responsable del museu. El personal assignat per al funcionament del museu va ser el següent: un cap de l’establiment nomenat pel Ministeri, un conservador nomenat igualment pel Ministeri, però a proposta de la Junta de Patronat del Museu, i una plaça d’ordenança. Pel que respecta als primers mitjans econòmics per posar-lo en marxa, l’Estat va destinar la quantitat de 7.000 pessetes, que es distribuïren de la següent manera: 1.000 pessetes per a l’adquisició de material d’oficina, 1.000 pessetes més per a la compra de llibres per a la biblioteca i 4.000 pessetes per a les despeses d’instal·lació del museu (vitrines, taules i cadires, prestatges, jornals, etc.). Les darreres 1.000 pessetes corresponien a la subvenció que es concedí a la Junta de Patronat com a ajuda en les excavacions. Immediatament va ser nomenat responsable del museu Rafael Vidal García, oficial del Cos d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs que fins aquell moment prestava els seus serveis a la Biblioteca Pública de Palma, que va prendre possessió del seu càrrec el 8 d’octubre de 1907. L’acció del nou responsable del museu va ser la redacció, conjuntament amb Artur Pérez-Cabrero, com a vicepresident de la Societat Arqueològica Ebusitana, de l’inventari dels materials que l’entitat donava a l’Estat; redactaren igualment els inventaris dels objectes en dipòsit al museu i que corresponien a les col·leccions privades del mateix Pérez-Cabrero i del director de la Societat Arqueològica, Roman i Calbet. Per ocupar la plaça de conservador del Museu davant de la impossibilitat de nomenar-ne Pérez-Cabrero, per incompatibilitat amb la seua funció de secretari de l’Ajuntament d’Eivissa, la Junta de Patronat va proposar per a aquest càrrec Sebastià Roig Ramis, que va prendre’n possessió el dia 20 de gener de 1908. Posteriorment, el 10 de gener de 1909, concedida la compatibilitat de funcions, Sebastià Roig va presentar la seua renúncia per tal que Pérez-Cabrero pogués ocupar aquest càrrec, que va exercir fins a la seua mort el 1916. Per la documentació dels antics inventaris, se sap que la col·lecció d’objectes que passava a ser propietat de l’Estat estava formada per 661 peces, mentre que les que eren propietat de Roman i Calbet pujaven a 547 i les de Pérez-Cabrero eren un total de 101, que varen quedar dipositades a l’incipient museu. Quant a l’estat dels immobles, devia ser força precari, ja que immediatament es varen emprendre els primers treballs de condicionament sota la direcció altruista i desinteressada del capità d’enginyers José Belenguer Cajigas, membre de la Societat Arqueològica Ebusitana. En el transcurs dels treballs es va descobrir, per davall del paviment de la capella del Salvador, una cripta plena de restes humanes, pergamins i butlles religioses, una talla d’un Crist i un cap d’un apòstol, que degueren formar part d’un grup escultòric d’un descendiment, una gran quantitat de ceràmiques de reflexos metàl·lics, etc. Tots els objectes descoberts passaren a formar part de les col·leccions del museu i les restes humanes varen ser dipositades a l’espai buit que hi ha al Mirador, amb l’autorització del degà del capítol d’Eivissa. També a les mateixes obres es posaren al descobert, ja que estaven totalment recobertes per obres i reformes anteriors, un relleu amb la figura del Salvador, el rosetó de la capella i la inscripció amb la data en què va obrir-se la comunicació interna entre l’antiga Universitat i la capella del Salvador (1708). La cripta descoberta es va posar immediatament en servei ja que el 13 d’abril de 1908 es va sol·licitar al Ministeri de Guerra l’autorització per obrir una porta a la planta baixa de l’edifici del Museu i per fer un camí que des del carrer de Santa Maria pogués arribar fins a la porta d’accés al baluard de Santa Tecla, que va ser autoritzat per Reial ordre d’1 de maig de 1908. Aquest espai amb el pas del temps es convertí en el magatzem del museu i taller de restauració. Així i tot, aquestes obres no varen ser suficients per resoldre el mal estat de les cobertes i paviments, per la qual cosa la Comissió Provincial de Monuments de Balears va encarregar un nou projecte per un import de 2.998,11 pessetes que va ser redactat per l’arquitecte Guillem Reynés i aprovat el 30 de juny de 1908. L’activitat del museu aquells primers anys degué ser molt petita ja que tot l’esforç estava dedicat a l’adequació dels edificis del museu i a l’ordenació de les col·leccions. Hi hagué incompliment per part de l’Estat de la Reial ordre de 27 d’octubre de 1907 per la qual es comprometia a destinar la quantitat de 1.000 pessetes a la Junta de Patronat del Museu com a ajuda en les excavacions, que no va ser pagada fins a l’any 1912, per la qual cosa va resultar impossible realitzar excavacions amb diners públics. Aquesta situació va provocar que les excavacions que es feren a partir de 1907 fossin sufragades per particulars, amb l’inconvenient que els materials trobats passaven a col·leccions privades. D’aquesta manera Joan Roman i Calbet, que ja va finançar les excavacions realitzades a la cova des Culleram el 1907, en les quals participaren també el seu fill Carles Roman Ferrer, Artur Pérez-Cabrero i Antonio Vives y Escudero, va subvencionar també les realitzades al santuari de l’Illa Plana a final de 1907 i el gener de 1908 i a la finca des Porxet, al puig des Molins, sota la direcció de Pérez-Cabrero. Per la seua part, Antonio Vives y Escudero va iniciar el 1909 l’excavació a la necròpolis del puig des Molins, a la finca de can Xico Roig, i a la mort de Joan Roman, el 4 de gener de 1910, va arribar a un acord amb el propietari per excavar també as Porxet. La inesperada mort de Roman i Calbet a Madrid, sense fer testament, va donar lloc a l’enfrontament entre els hereus de Roman i la Junta de Patronat del Museu, que es considerava hereva legítima dels materials arqueològics trobats a les excavacions finançades per Roman i Calbet, per la qual cosa sol·licità a la família Roman el seu lliurament al museu. Aquest requeriment no va tenir cap resposta en el termini previst i la Junta va acordar l’ingrés amb caràcter definitiu al museu dels objectes dipositats per Joan Roman, que es corresponen amb els números que van del 928 al 1421 de l’inventari, en la seua major part procedents de les necròpolis de puig des Molins, ses Figueres, ses Torres (Talamanca) i Sant Antoni de Portmany —segurament de can Frit i can Prats. El 1911 Rafael Vidal Garcia fou traslladat a l’Arxiu Provincial d’Hisenda de Barcelona, per la qual cosa Carles Roman i Ferrer, membre del Cos d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs, que es trobava a l’Arxiu General Central d’Alcalá de Henares, va poder demanar el seu trasllat a Eivissa. Va ser nomenat responsable del museu en data 11 de juliol de 1911 i va prendre possessió del seu nou càrrec el 24 del mateix mes i any, així com de vocal representant del Ministeri a la Junta del Patronat. L’arribada de Roman Ferrer va suposar un notable canvi en la situació del museu: aconseguí resoldre el plet entre la Junta i la seua família mitjançant un acord, signat el 16 de juny de 1912, pel qual els hereus de Joan Roman varen lliurar al museu una llista d’objectes que van del número 1670 al 1780 i en el qual figuren distints lots d’objectes, fins a un total de 175 peces, entre les quals es troba un important nombre de terracotes dels santuaris des Culleram i de l’Illa Plana, de les quals fins aquell moment el museu no tenia cap exemplar. Igualment, Carles Roman va fer donació dels materials trobats a la campanya de 1909 a la finca des Porxet, del puig des Molins que havia estat finançada pel seu pare. Igualment va aconseguir que es lliuràs la partida econòmica per reprendre les excavacions al puig des Molins. Roman també va aconseguir que es duguessin a terme les obres de reparació que havien estat aprovades el 1908 i que per raons que es desconeixen no s’havien executat. Aquestes obres varen començar a final del mes d’octubre de 1911 i es prolongaren fins al gener de 1912. Varen consistir, entre d’altres, en la reparació de la coberta exterior, la pavimentació dels dos immobles i la substitució de la fusteria del balcó que dóna a la plaça de la Catedral, que es va dotar de persianes. Pel que se sap, aquestes obres no varen resoldre els greus problemes que patien aquestos immobles, per la qual cosa l’any 1914 va ser redactat un nou projecte per l’arquitecte de Construccions de Balears Jaume Aleñar Ginart, per un import de 3.322 pessetes. Lamentablement no varen començar fins al 4 de juny de 1917, quasi tres anys després d’haver-se aprovat, i finalitzaren el 14 de desembre del mateix any, sense haver pogut portar a terme totes les obres previstes a causa del temps transcorregut entre l’aprovació de l’obra i la seua execució i el consegüent augment de preus. Les obres varen consistir en la reparació de l’enteixinat de l’antiga Universitat, amb la substitució de cinc de les bigues, arrebossat de tota la façana exterior del museu, dotació de nous prestatges per a l’exposició i referit i pavimentat de la sala de la cripta. Varen quedar pendents de realitzar la substitució de la fusteria dels dos balcons de la façana nord, la dotació de prestatges per a la sala de la cripta i l’escala de caragol que posàs aquest espai en comunicació interna amb la capella del Salvador. L’estructura del museu va ser la mateixa fins a les reformes dels anys setanta i estava constituïda per tres edificis. El més pròxim a la torre del campanar de la Catedral, segons Pérez-Cabrero, va ser una petita capella barroca que suposava que estava relacionada amb els cementeris de la plaça de la Catedral. El segon immoble, en comunicació amb l’anterior, que corresponia a la seu de l’antiga Universitat i era on es trobava la porta d’accés, es va convertir en la Sala I i es va separar de l’anterior amb una mampara de fusta, que amb el pas del temps es convertí en una vitrina, per tal d’ubicar a la petita capella de 4,67 m d’amplada i 3,67 m de longitud la direcció, l’administració i la biblioteca, que per a la seua il·luminació disposava d’un balcó que donava a la plaça de la Catedral. La resta de la sala, amb unes dimensions de 8,90 m de longitud i 4,60 m d’amplada, i la sala II que corresponia a la capella del Salvador, d’unes dimensions de 9,71 m de llarg i 4,01 m d’ample, es varen destinar a l’exposició dels materials del museu. Per últim, la cripta localitzada a les obres davall de la capella i que es va convertir en magatzem, disposava d’un espai de 10,30 m de llargària i de 3,15 m d’amplada. Aquest va ser tot l’espai de què va disposar el museu per desenvolupar les seues funcions fins que es varen poder traslladar distints serveis al Museu Monogràfic del Puig des Molins a partir de 1965. Quant al personal, Artur Pérez-Cabrero va morir el 13 de juliol de 1916 i la seua plaça va ser ocupada per Joan Riquer Roman, que va ser nomenat el 4 d’agost de 1916 i va cessar per renúncia voluntària el 22 de gener de 1921. Carles Roman des del seu nou càrrec intentà evitar la dispersió dels materials i començà a realitzar excavacions sistemàtiques a la necròpolis del puig des Molins, sotmesa a la recerca d’objectes per a col·leccionistes privats, amb autorització oficial per fer excavacions, i a saquejadors incontrolats. Per Reial decret de 25 de gener de 1913, va obtenir autorització per realitzar excavacions al puig des Molins al sector propietat del llavors Ministeri de Guerra. Els treballs, que començaren l’1 de setembre, varen ser paralitzats per l’ordre telegràfica del Ministeri d’Instrucció Pública davant la reclamació formulada per Vives y Escudero que considerava que ningú més que ell no tenia dret a realitzar excavacions a la necròpolis del puig des Molins. Aquesta paralització, que va durar fins a la resolució del plet l’any 1921, va significar que no es pogués fer cap tipus d’excavació al puig des Molins, però en la pràctica va obrir un període de saqueig incontrolat. Roman, davant la impossibilitat d’excavar al puig des Molins, va iniciar l’exploració de nous jaciments a distints punts de l’illa d’Eivissa. D’aquesta manera, entre els anys 1917 i 1921, les seues excavacions es realitzaren a les necròpolis rurals, sempre amb la intenció de recuperar materials per al museu, cosa que era més factible a les necròpolis que en altres tipus de jaciments. Així el 1917 excavà la necròpolis púnica de can Sorà (Sant Josep); el 1918 dirigí els treballs a les del coll de Cala d’Hort, can Roques, ca n’Úrsul, ca na Jondala, can Joanet i cas Vildo. El 1919 tornà a excavar al coll de Cala d’Hort, a ca na Jondala i a ca n’Úrsul i, posteriorment, a can Cardona i a les petites necròpolis d’època romana de sa Torrassa, can Sala, can Rempuixa, ca na Damiana i can Savina, totes elles al terme municipal de Sant Josep. El 1920 es desplaçà a la parròquia de Sant Llorenç, terme municipal de Sant Joan, on excavà al jaciment de can Jai, a les necròpolis de ca n’Arnau i als petits cementeris de can Ferrer, can Vicent Carabassó i can Pere Tirurit. Aquell mateix any, al municipi de Santa Eulària des Riu, ho va fer a les necròpolis de can Guasc, can Vic i ca na Polla. El 1921 tornà al municipi de Sant Josep i excavà a les necròpolis de can Vicent Jeroni, can Berri d’en Sergent, can Curt, sa Barda i als jaciments de can Toni Tomàs, cas Nadals, sa Creu, can Rosa, puig d’en Jaumet i es Pujol Gros. Aquell mateix any, resolt el plet de Vives, reprengué les excavacions al puig des Molins, on excavà els anys 1921, 1922, 1923, 1924, 1925, 1926, 1928 i 1929. L’immoble del museu arribà a resultar totalment insuficient per donar cabuda al gran nombre de materials arqueològics que les intenses excavacions d’aquells anys estaven aportant. Per això, Carles Roman, aprofitant la visita del rei Alfons XIII a Eivissa el 8 d’octubre de 1929, va proposar i obtenir el vistiplau perquè es comprassin els terrenys de la necròpolis del puig des Molins i es construís un museu on cabessin totes les col·leccions de l’abarrotat museu de Dalt Vila. El projecte, que es va redactar immediatament, contemplava, a més del museu, la construcció d’un mur d’obra i enreixat d’un perímetre de 1.198 m i una superfície total de 77.500 m2 (62.300 m2 de propietat privada i 15.200 m2 de l’exèrcit). El cost total es va xifrar en poc més de 600.000 pessetes, però la caiguda de la monarquia el 1931 va frustrar aquest important projecte. Posteriorment, aprofitant la visita oficial del president de la República Espanyola, Niceto Alcalá Zamora, el 1934, va insistir en el projecte i el president es va comprometre a impulsar la construcció del museu —lamentablement quedava exclosa l’adquisició dels terrenys de la necròpolis— i per tal d’accelerar aquest procés, Roman va cedir els terrenys necessaris de la seua propietat situats a la necròpolis del puig des Molins per tal que es pogués edificar el museu. Les obres del que havia de ser el nou museu varen iniciar-se el 1935, però el començament de la Guerra Civil Espanyola el 1936 va paralitzar les obres, que amb els paraments aixecats a bona alçada varen quedar abandonades fins que es varen reprendre el 1965 i, posteriorment, des de la seua obertura l’any 1968, es va convertir en el Museu Monogràfic del Puig des Molins. Carles Roman Ferrer morí el 21 d’octubre de 1939 sense veure materialitzat aquest important projecte; la plaça de director va quedar vacant fins a l’any 1942, encara que les seues funcions foren desenvolupades pel conservador Joan Llobet Gil, que havia estat nomenat el 7 de febrer de 1921. Per ordre ministerial de 3 de juliol de 1942 prengué possessió de la direcció del museu Ana María Liaño Pacheco, membre del Cos d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs que romangué a Eivissa fins al 18 de desembre de 1942, quan marxà a ocupar la plaça del Museu Arqueològic de Mèrida. La direcció del museu tornà a ser ocupada pel conservador fins a l’arribada de José María Mañá de Angulo, membre del Cos d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs, que fou nomenat per ordre ministerial de 17 d’agost de 1944 i prengué possessió de la direcció del museu el dia 13 de setembre de 1944. Amb l’arribada de Mañá de Angulo, es reactivaren les excavacions, aturades des de 1929, així com la investigació i els estudis sobre l’arqueologia de les Pitiüses. Mañá dirigí excavacions al puig des Molins i als seus voltants els anys 1946, 1949, 1950, 1951, 1954 i 1955. També, amb la col·laboració de l’arqueòloga francesa Miriam Astruc, va excavar a l’Illa Plana el 1953 i va fer una petita campanya a can Callarga (Sant Mateu d’Albarca) el 1955. El 1956 va excavar l’hipogeu localitzat a can Pere Català des Port (Sant Vicent de sa Cala). Igualment sota la seua direcció, es varen portar a terme les dues campanyes d’excavacions subaquàtiques realitzades a la punta del Grum de Sal de l’illa de sa Conillera (Sant Antoni de Portmany) realitzades i finançades per Benito Vilar-Sancho els anys 1962 i 1963. Totes aquestes excavacions varen proporcionar una enorme quantitat de materials que varen col·lapsar el reduït espai del museu i fins i tot impossibilitaren l’emmagatzematge del material subaquàtic extret a les excavacions de 1962 i 1963, que provisionalment va ser dipositat a l’edifici de can Llaudis, propietat de l’Ajuntament d’Eivissa. Mañá va emprendre diverses millores al museu amb el seu modest pressupost. Així el 1945 va adquirir noves vitrines i prestatges, la qual cosa significà una renovació i una millora de l’exposició dels materials. L’any 1947 es redactà un nou projecte d’inversió, executat el 1948 sota la direcció de l’arquitecte Guillem Moragues i, a la fi, es va aconseguir, després de l’obertura del forat corresponent, instal·lar l’escala de caragol de fusta i posar en comunicació la capella amb la cripta, lloc al qual també es va fer un petit excusat. També aquell any es va construir una cisterna exterior per a la recollida d’aigües pluvials destinada als serveis del museu, cisterna que va ser ampliada el 1952. L’any 1950 es va aconseguir la instal·lació de la línia telefònica. El 1953 la Inspecció General de Jardins Artístics va construir una font i unes escalinates als baixos del museu, obra que va permetre aprofitar la nova conducció per dotar els serveis d’aigua corrent. Des de la seua arribada a la direcció del museu va lluitar encoratjadament perquè es reprenguessin les obres aturades de l’edifici en construcció a la necròpolis del puig des Molins, cosa que va aconseguir poc abans de la seua mort, que va tenir lloc a Madrid el 7 de novembre de 1965. El 12 d’abril de 1966 María José Almagro Gorbea , que havia ingressat per oposició en el Cos Facultatiu d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs, Secció Museus, el 29 de març del mateix any, va ser nomenada directora del Museu Arqueològic d’Eivissa. Quan arribà al seu nou càrrec trobà iniciades les obres de l’edifici situat al peu de la necròpolis que s’havia de convertir, quan finalitzassin les obres, en el Museu Monogràfic del Puig des Molins , ja que es va fer evident que el nou edifici era insuficient per exposar tots els materials arqueològics d’Eivissa i Formentera acumulats durant els anys passats. Per aquesta raó, es va destinar el museu de Dalt Vila a la resta de jaciments de les Pitiüses, donant-li un caràcter de museu general. L’arribada d’Almagro va coincidir amb un ambiciós programa d’ampliació i reestructuració del Museu Arqueològic de Dalt Vila projectat per la Direcció General de Belles Arts el 1966, que comprenia la restauració dels edificis de l’antic museu, la casa de la Cúria, can Llaudis i les casamates del baluard de Santa Tecla —que forma part de la fortificació de la ciutat aixecada el segle XVI, en època de Felip II— i que varen ser dirigides per l’arquitecte Antoni Alomar Esteve. Aquest projecte, que no es va arribar a executar en la seua totalitat i que s’havia d’anomenar Museu d’Eivissa, contemplava tres seccions museístiques: l’arqueològica, ubicada al baluard de Santa Tecla; l’artisticomedieval, que havia d’ocupar l’antic museu, i la secció etnològica, que s’havia instal·lar a can Llaudis. Per últim, la casa de la Cúria, ubicada a la plaça de la Catedral núm. 4, i l’edifici annex amb entrada pel núm. 2 del carrer Major, havia d’estar ocupada per la Delegació de Belles Arts i la Comissió de Defensa del Patrimoni Historicoartístic. Les obres es varen iniciar a final de 1967 a la casa de la Cúria i al baluard de Santa Tecla, una volta que l’Ajuntament d’Eivissa va cedir el seu ús a la Direcció General de Belles Arts. La reforma del baluard tenia com a objectiu habilitar les casamates de Santa Tecla i connectar-lo internament amb el primitiu museu, format per la capella del Salvador i la Universitat, ampliant l’espai expositiu. Per la seua part, la casa de la Cúria va ser sotmesa a una gran reforma i reconstrucció, basada principalment en l’estudi d’Antoni Costa Ramon sobre el traçat de la muralla medieval i l’emplaçament de la llotja, ubicada al lloc anomenat Mirador de la plaça de la Catedral. Les obres de la Cúria varen finalitzar el 1969 i va ser destinada a exposar la col·lecció arqueològica de Rafael Sáinz de la Cuesta, que el 1968 va ser donada pels seus hereus perquè fos exhibida al Museu Arqueològic. Igualment, Almagro va ser la responsable del trasllat dels materials arqueològics i de la instal·lació i muntatge museístic del nou museu de la Via Romana, que va obrir les portes el 1968 i del qual va publicar una guia de la visita el 1969. En l’aspecte arqueològic, va organitzar un camp internacional d’arqueologia i va realitzar diverses intervencions a la necròpolis del puig des Molins; també va controlar algunes de les construccions que es varen aixecar als voltants de l’àrea considerada aleshores arqueològica. Va intervenir també a la cova des Culleram el 1967, dirigint la campanya finançada per Epifani de Fortuny, baró d’Esponellà. María José Almagro, que es trobava en comissió de serveis com a directora del museu, després de guanyar el concurs de trasllat al Museu Arqueològic Nacional de Madrid, va deixar el museu el mes de setembre de 1969. En aquella data fou substituïda al front del museu per Martín Almagro Gorbea , fins al desembre del mateix any, data del seu trasllat al Museu Arqueològic Nacional de Madrid. Mariano Amo de la Hera va ser-ne nomenat per ordre ministerial d’11 de juny director interí, fins al 24 de setembre de 1969, quan es traslladà al Museu de Huelva. Per ordre ministerial de 19 d’octubre de 1970, va ser-ne nomenada directora interina Catalina Enseñat Enseñat, fins al 31 de desembre de 1973. Entre altres tasques, va haver de responsabilitzar-se de fer el trasllat dels materials arqueològics, sobretot subaquàtics, que estaven emmagatzemats a can Llaudis, alguns des de feia més de vint anys per manca d’espai, a la casa annexa a la Cúria amb entrada pel núm. 2 del carrer Major, que es va convertir en magatzem del museu. La va substituir Jordi Humbert Fernández Gómez que va ser nomenat director interí per Ordre ministerial de 21 de març de 1974; ingressà per oposició en el Cos Facultatiu de Conservadors de Museus i en fou nomenat director por ordre ministerial de 21 d’octubre de 1976. Des de la seua arribada, va impulsar un ampli programa d’activitats: es va ocupar de la remodelació dels museus, de la programació de noves excavacions, de l’organització dels fons del museu i de la sensibilització i divulgació del patrimoni arqueològic. El 1973 ja s’havia aprovat la continuació de las obres al baluard de Santa Tecla i la restauració de l’antiga Universitat i de la capella del Salvador. La primera mesura va ser tancar el primitiu museu al públic el mes de novembre de 1974 i traslladà tots els materials arqueològics als magatzems del museu monogràfic per a la seua classificació i ordenació. Les obres de restauració varen ser dirigides per l’arquitecte Luis Cervera Miralles i, una volta finalitzades, es va iniciar el projecte de museització de tot aquest espai. Aquesta reforma i ampliació va ser inaugurada el 3 de febrer de 1979 pel ministre de cultura Pio Cabanillas i va significar un notable increment de l’espai útil que permetia doblar l’exposició permanent. Però aquesta ampliació tenia greus problemes de recorreguts, amb llargues escales, deficients condicions ambientals i d’infraestructures, com la mancança d’uns serveis higiènics per als visitants i el propi personal del centre. L’any 1990 es va encomanar un nou projecte de reforma de les instal·lacions de Dalt Vila sota la direcció dels arquitectes Xavier Pallejà i Salvador Roig, per tal de solucionar en la major mesura els problemes de recorregut, dotar el museu de serveis higiènics, alhora que es dissenyava un nou muntatge museogràfic de l’exposició permanent, per la qual cosa el museu va tancar les portes per començar les obres el 21 d’octubre de 1991. S’aprofità aquesta remodelació, el 1992, per realitzar una cala al subsòl de la sala de l’antiga Universitat per tal de comprovar si aquest edifici, a l’igual de la capella del Salvador, s’havia aixecat dalt d’una volta, la qual, en cas d’existir, permetria ampliar l’escassa capacitat expositiva del museu. El resultat de l’excavació, que va arribar fins als vuit metres de fondària, i es troba a la vista del públic, va ser el contrari del que s’esperava, ja que es varen localitzar importants restes medievals: un llenç de la murada medieval islàmica dels segles XII-XIII, una petita torre quadrangular de la primera meitat del segle XIV, adossada a la murada islàmica i una altra torre rectangular que engloba la torre anterior, adossada igualment a la murada islàmica, construïda la segona meitat del segle XIV, i sobre la qual es va edificar la seu de la Universitat. La reforma i el nou muntatge, que va ser inaugurat el 27 de gener de 1995, va suposar una millora gens menyspreable, però cal reconèixer que, de fet, només va significar una solució de compromís, que va dignificar la situació del museu, però sense donar solució a cap dels seus problemes reals —recorregut tortuós, llargues escales i manca d’espai. Aquell moment es va aprofitar per canviar el nom oficial del museu, que passà a denominar-se Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, més d’acord amb el seu contengut, ja que exposa els materials més significatius de les societats que habitaren les illes Pitiüses des de la prehistòria a l’edat mitjana i està dividit en sis àrees: prehistòria, colonització fenícia, època púnica, època romana altimperial, època romana baiximperial i antiguitat tardana i època medieval islàmica. Quant a la seua situació administrativa, el Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera (MAEF) és de titularitat estatal i està gestionat pel Govern Balear a través de la Conselleria d’Educació i Cultura, mitjançant la corresponent Direcció General de Cultura. Des de 1974 el Museu Arqueològic va impulsar un pla de recuperació i control del patrimoni arqueològic a les Pitiüses. El 1974 es va produir el descobriment del monument de ca na Costa , que va ser excavat el 1975 i el 1977 i, igualment, el 1976 i el 1986, al cap de Barbaria, es varen excavar els conjunts anomenats cap de Barbaria I, II i III que varen aportar importants dades de l’època calcolítica i del bronze antic. També a l’illa de Formentera, entre els anys 1979 i 1980, es va excavar la fortificació de can Blai d’època baiximperial. A l’illa d’Eivissa, el 1980 es va intervenir a l’establiment d’època islàmica de sa penya Esbarrada que podria tenir precedents més antics. Entre 1985 i 1986 es varen portar a terme tres campanyes al jaciment de s’Argamassa on es varen excavar les estructures situades a la línia de costa, a l’extrem de l’aqüeducte, que consisteixen en diverses habitacions i basses d’una indústria relacionada amb la pesca. També entre els anys 1986 i 1988 es portaren a terme tres campanyes al jaciment de can Corda, a Sant Josep, on va ser excavat part d’un assentament rural punicoromà. El museu aleshores, com a responsable de les intervencions d’urgència, també va intervenir a molts de solars de la ciutat i de l’eixample, així com a diverses troballes a distints punts de l’illa comptant amb la inestimable i altruista col·laboració d’un grup de joves estudiants interessats en l’arqueologia o recentment llicenciats, entre els quals hi havia Joan Ramon Torres , després cap del Servei d’Arqueologia del Consell Insular d’Eivissa i Formentera, i el que el 2004 és conservador del museu, Benjamí Costa Ribas . Posteriorment també varen participar en aquestes intervencions d’urgència Carlos Gómez Bellard , que el 2004 és professor d’arqueologia de la Universitat de València i Rosa Gurrea Barricarte , que el 2004 és tècnica de Patrimoni de l’Ajuntament d’Eivissa i que llavors es trobaven lligats professionalment al Museu Arqueològic. D’aquesta manera es va intervenir als solars de l’eixample de la ciutat d’Eivissa, on antigament hi havia el barri terrisser d’època púnica i que, després de ser abandonat i amb el pas del temps, fou utilitzat com a àrea funerària en època romana. Aquestes intervencions varen recuperar una considerable quantitat de restes ceràmiques que es varen localitzar al núm. 5-7 (1979, 1980 i 1982), al núm. 3 (1981) i núm. 34 (1979) de l’avinguda d’Espanya. Igualment es va intervenir a la vil·la bizantina des Clot (1979 i 1989); a la necròpolis bizantina del carrer d’Aragó (1980); al pou púnic de l’hort d’en Xim el 1980; a la sitja reomplerta de restes de terrisseries del carrer de Francesc Escanellas núm. 13 (1981); al carrer de Lleó núm. 10-12 l’any 1983-84 o, el 1985-86, al solar de can Partit situat al núm. 38 de la Via Romana. Igualment, es va intervenir a distintes troballes al camp, com les realitzades a Safragell el 1976; a can Vicent d’en Jaume, el 1982-83; a s’Olivar des Mallorquí, el 1983, i a l’assentament punicoromà de can Fita, el 1988, entre d’altres. També, en l’aspecte de divulgació cultural, el Museu Arqueològic ha organitzat un considerable nombre d’exposicions, conferències, cursos, taules rodones i cicles de cinema i vídeo arqueològic. Pel que fa a les exposicions, una volta tancat el Museu de Dalt Vila per iniciar la seua reforma, la casa de la Cúria es va convertir, a partir de 1974, en sala d’exposicions del Museu Arqueològic. En aquest espai, fins a la devolució a l’Ajuntament d’Eivissa, propietari de l’immoble, que sol·licità al Ministeri de Cultura la seua restitució per convertir-lo en àrea interpretativa dels Béns Patrimoni de la Humanitat, es varen organitzar més de seixanta exposicions, tant de caràcter arqueològic, produïdes pel mateix museu, com altres d’itinerants del Ministeri de Cultura o d’altres organismes. Dins de les Setmanes Culturals impulsades pel Foment de Turisme sota l’empenta de Vicent Ribas Ribas, es varen organitzar la “Col·lecció Arqueològica Sainz de la Cuesta”, el 1974; “Las necrópolis rurales de cala Tarida, cala Vedella, sa Barda i can Curt”, el 1975, o “Los santuarios de la Ibiza púnica”, el 1976. Dins del 1r Congrés de Cultura Pitiusa , el 1981, es va organitzar l’“Exposición-homenaje a Joan Planells —Daifa—”. Altres exposicions es varen presentar a les instal·lacions del Museu Monogràfic del Puig des Molins, com la dedicada als infants en col·laboració amb l’Aliança Francesa titulada “Los niños y el Museo. Una experiencia didáctica”, presentada el 1983; les “Excavacions d’urgència a Eivissa. El carrer Lleó, 10-12” el 1984 o “Navegación, comercio e industria en la antigüedad balear: Arqueología submarina” el 1989. També, l’any 1985, a la casa de la Cúria, es varen presentar la “Mostra de la ceràmica popular d’Eivissa”, amb obres dels terrissers Alejandro Moreno i Toni Marí “Frígoles”, així com també “Les Pitiüses a l’època musulmana” que es va portar a l’illa de Formentera el 1986, o “La ceràmica de la ciutat de Daniya —Dénia— segles XII-XIII” el 1993. Igualment, la Casa de la Cúria, des de 1978, es va obrir a les exposicions de les creacions de significatius artistes artesans arrelats a les illes d’Eivissa i Formentera, la qual cosa significà una notable quantitat d’exposicions de temàtica molt variada: ceràmica, rakú, tapís, macramé, bàtik, cuiro, joieria, capsetes pintades, metall, etc.; hi varen participar en diferents ocasions, entre altres, Jerry Hoke, Alejandro Moreno, Antonio Peinado, el Grup AMOR, Ann i Ed van Lennep, Lois Horowitz, Dora Toumisari, Patricia Gracey, Yani Alause, Barry Hellard, Natacha Kristiansen, Jean L. Mahiol, Barbara Herder, Olivia Bastiensen, Penelope Fulljames, Monica Hartel, Selim, Neil Rock, Ariel Milanesa, Juan J. Santos, Andrée Gadret, Pietro Luisi, Julio Bauzá, Icardi, Kinoto, Robert Cristoph, Nobl, Zankel, Underwood, Buschman, Vosburgh, Jacques Guerin, Teleta, Miguel Cabezas, Helene Gosch Setu, Klaus Kerstan, Candone, Héctor Gravina, Juan C. Balbás, Kimberley Mompó, Toniet, Pere Jiménez, etc. També les conferències organitzades pel Museu són molt nombroses i, fins al començament de les obres d’emergència a mitjan 1998, totes s’han desenvolupat a l’edifici del Museu Monogràfic del Puig des Molins, i hi han col·laborat diverses institucions, com ara la Societat Arqueològica de les Pitiüses, l’Aliança Francesa o, més endavant, l’Associació d’Amics del Museu Arqueològic. Les conferències han estat de temes molt variats: “L’islam a Eivissa”, “Escarabeus egipcis i en pedra del Museu Arqueològic d’Eivissa”, “La cova des Culleram”, “Les torres de defensa costaneres de les Pitiüses”, l’obra de José María Mañá, “La ciutat de Dianum i el seu poblament romà”, “Els assentaments fenicis del sud de la península”, “Les excavacions a la necròpolis al puig des Molins”, “La colonització púnica a l’illa de Mallorca”, “Les terracotes púniques d’Eivissa”, “Les excavacions de la missió espanyola a Egipte”, “La problemàtica de l’art esquemàtic”, “Les novetats arqueològiques a Barcelona, València i Tarragona”, “Les darreres intervencions a la ciutat de Cartago”, “El cadastre a l’època romana a Eivissa i Formentera”, “La moneda i la societat a l’Eivissa musulmana”, etc. Hi ha participat un bon nombre de qualificats investigadors, professors d’universitat o directors de museus, com ara Maria Eugènia Aubet, Guillem Rosselló Bordoy, Joan Marí Cardona, Josep Padró, Jean Lauffray, Eduardo Posadas, Celia Topp, Antonio Colinas, Jordi H. Fernández, Víctor Guerrero, Josep O. Granados, Carlos Gómez, José A. Gisbert, Albert Ribera, Ricardo González, Félix Retamero, etc. A partir de 1986 es varen començar a programar dos cicles de conferències: el Seminari de Novetats Arqueològiques de les illes Balears i Pitiüses, que a partir de 1990 va passar a anomenar-se Seminari d’Arqueologia, i les Jornades d’Arqueologia Feniciopúnica, les dues amb una programació anual. També l’any 1985 es va programar un cicle de conferències per tal de commemorar el 750è Aniversari de la Conquista Catalana d’Eivissa i Formentera amb el següent programa: “Novedades en torno al período islámico de las islas Pitiusas”, per José Manuel Barral, de l’Institut d’Estudis Otomans de Madrid; “La iconografía en el arte islámico”, pel director del Museo Romántico de Madrid, Manuel Casamar Pérez; “Problemática de la arqueología islámica en España”, pel conservador cap de la secció medieval del Museo Arqueológico Nacional de Madrid, Juan Zozaya, i “La Ibiza Musulmana”, pel director del Museu de Mallorca, Guillem Rosselló Bordoy. Posteriorment, l’any 1989 es va organitzar un seminari dedicat a la navegació, el comerç i la indústria en l’antiguitat balear que va comptar amb les següents conferències: “Primeros pobladores de las islas Baleares”, per Manuel Fernández Miranda, professor de la Universitat Complutense de Madrid; “Relaciones comerciales en las islas Baleares entre los siglos VII-II aC”, per Carlos Gómez Bellard, professor de la Universitat de València; “Baleares en época romana”, pel professor Víctor Guerrero, i “Comercio Medieval a través de las fuentes y la arqueología”, pel director del Museu de Mallorca, Guillem Rosselló Bordoy. Igualment s’han portat a terme diverses taules rodones, com la que tengué lloc el 1984 titulada “Arqueología urbana: Bases para su planteamiento y desarrollo”, o la de 1989 amb el títol “Patrimoni, Arqueologia i Turisme”. D’altra banda, el museu col·labora en les activitats que desenvolupa l’Associació d’Amics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, que organitza diversos cicles de conferències, cursos i tallers dedicats als més joves. Pel que fa a la seua labor d’investigació arqueològica de camp, des de l’any 2000 el Museu porta endavant un programa d’excavacions que se centren a la part baixa de la necròpolis del puig des Molins, codirigides per Jordi H. Fernández i Ana Mezquida, que està finançat pel Diario de Ibiza i pel Consell Insular d’Eivissa i Formentera; aquest programa ha proporcionat importants dades per a la investigació i, al mateix temps, ha permès la recuperació d’un nombre considerable de materials arqueològics. També des de l’any 2001 col·labora en el programa d’investigació “La producció de porpra a Eivissa durant l’antiguitat” sota la direcció de Benjamí Costa, conservador del Museu, i de la professora d’història antiga de la Universitat de València Carmen Alfaro. Pel que fa a la divulgació de la investigació, el Museu continua la seua labor editorial de la sèrie iniciada el 1979, que des de 1995, passà a denominar-se Treballs del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera , d’acord amb el nou nom de la institució, amb una producció prou nombrosa ja que fins a 2004 se n’han editat cinquanta-quatre treballs, que inclouen tant els textos de les Jornades d’Arqueologia Feniciopúnica , com monografies de temes relacionats amb l’arqueologia d’Eivissa i Formentera, o amb el fons del Museu. Fora d’aquesta sèrie, el Museu també ha editat altres treballs de caire més divulgatiu com l’audiovisual dedicat al museu i a la necròpolis del puig des Molins amb una col·lecció de vuitanta diapositives, breus catàlegs d’algunes de les exposicions arqueològiques, el còmic En busca del tresor i la Propuesta didáctica para el estudio de la necrópolis del puig des Molins y su Museo Monográfico, que corresponen, respectivament, als núm. 1 i 2 dels Quaderns Didàctics, o el conjunt de les fitxes didàctiques dedicades a la prehistòria. [JFG]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments