Montero, can

Montero, can HIST/ARQUIT Nom que des del segle XIX rep la gran casa que a la Vila Nova de Dalt Vila va fer construir Antoni Fonne l’any 1641 i que després passà a ser propietat de Francesc Botino. Antoni Fonne era flamenc, va estar vinculat a Eivissa des del començament del segle XVII i sovent realitzava negocis a mitges amb Joan Baptista Botino, ciutadà de Menton, ducat de Savoia. Fonne va adquirir el terreny que ocupa la casa als frares dominics i hi començà a aixecar la casa, però sembla que morí poc després i l’heretaren els seus fills Joan i Hernando. Aleshores ja devia haver començat un plet entre A. Fonne i el seus antics socis, els Botino, que no es resolgué fins el 1661 a València. No va ser, però, fins a 1669, ja morts J. B. Botino i A. Fonne, que Francesc, el fill i hereu del primer, va arribar a un acord amb la filla hereva del segon, Jacinta Fonne, germana de Joan i Hernando, també ja morts. Jacinta llavors vivia a Oliva, València, i la representà el prevere Jeroni Blasco, també d’Oliva. L’acord va ser cancel·lar el deute a canvi de la venda de la casa dels Fonne, la qual, des d’aleshores, va passar a ser coneguda com casa Botino. Va pertànyer a membres d’aquesta família fins a l’any 1795, moment en què, a la mort de Josep Botino Nicolau, nét de Francesc Botino Ferrer i fill de Josep Botino Riambau, la propietat va passar a la seua filla Josepa Botino Riera, casada amb Marià Montero. Fou en aquell moment que la casa Botino canvià el seu nom pel de can Montero. Curiosament, és aquest el nom popular de la casa encara els primers anys del s XXI, tot i que el cognom Montero va desaparèixer de seguida, a la següent generació, ja que aquest matrimoni tan sols va tenir filles. L’hereva, Antònia Montero Botino, va casar-se amb Ignasi Llobet Arabí, però tampoc el nou cognom Llobet va arrelar a la casa, ja que novament l’hereva va ser una dona, Concepció Llobet Montero, que es va casar amb Marià Riquer Ribas. Riquer fou el cognom dels següents propietaris Josep Riquer Llobet i Marià Riquer Wallis i els seus. El 1866 s’instal·là a la planta baixa de l’edifici el Liceu Ebusità, anomenat molt sovent simplement el Casino. També cal assenyalar que durant la revolució de 1868 els revoltats, com relata Enric Fajarnés, pujaren des de la Marina fins a la casa amb la intenció finalment no executada de saquejar-la. Uns pocs anys després, durant la Primera República, el govern municipal va obligar a tombar una porta que permetia l’accés a la planta baixa des de la via pública, més endavant coneguda com a carrer de Pere Tur, perquè envaïa l’espai públic del carrer. Una darrera notícia d’interès és la instal·lació, entre 1925 i 1936, de la inclusa a can Montero, l’existència de la qual es donava a conèixer a l’exterior per la presència del torn dels expòsits i una campaneta. Arquitectònicament la casa s’aixecà tota d’una vegada, sobre alguna estructura anterior que no afectà el nou immoble. Els mestres d’obres foren genovesos i en tenir-la enllestida treballaren a l’església del Convent. Aquells mestres feren una adaptació de l’estereotip de palau genovès del segle XVII a les circumstàncies d’Eivissa i a les possibilitats del promotor A. Fonne. La planta és gairebé quadrada. L’espai s’organitza en tres crugies de les quals la central és més ampla. En el seu origen tenia dues plantes d’alçada important —6 metres— i una coberta a quatre vessants, sembla que de pissarra, material importat. Els murs són de fàbrica de pedra, tant a les façanes com a la resta. Els sostres són de bigues de fusta, de llums comunes, menys a les sales centrals on són realment importants. A les façanes hi ha predomini del massís sobre els forats, que són molt alts, estrets i quadrats sota la coberta, tot atenent a la lògica constructiva. En una reforma de la segona meitat del segle XIX foren apetitats considerablement i ornamentats amb frontons. La seua composició cerca la simetria i la reforça a les sales centrals. Disposa d’un espai exterior amb edificacions sense interès que són de servei al cos principal. L’any 2000 l’edifici va ser adquirit conjuntament pel Consell Insular d’Eivissa i Formentera i l’Ajuntament d’Eivissa amb la intenció de rehabilitar-lo i destinar-lo a diferents usos, entre ells fer-lo seu de l’Arxiu Històric Municipal d’Eivissa. [AFA/EDC/SRP/XPT]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments