Marí Cardona, Joan

Marí Cardona, Joan (Sant Rafel de sa Creu 1925 — Eivissa 2002) HIST Va néixer el 19 d’octubre de 1925, fill de Vicent Marí Arabí “Marge” i d’Antònia Cardona Ribas “Parent”, tots dos pagesos de Sant Rafel. Fou conegut amb el motiu “Batlès” a causa que la seua mare heretà la finca d’aquest nom, situada a Sant Rafel, a la vénda de Forca, d’un oncle de llinatge Arabí i el dit motiu. Aprengué les primeres lletres a l’escola del poble i passà després, l’any 1938, al Seminari Conciliar d’Eivissa, aleshores dirigit per Mn. Vicent Serra Orvay. Com a seminarista conegué Mn. Isidor Macabich, personalitat que havia de tenir una influència poderosa sobre el jove Marí Cardona. Posteriorment, passà al Seminari de València, on cursà el cicle d’humanitats, que se centrava en l’aprenentatge aprofundit de la llengua llatina, estudià filosofia i s’inicià en la teologia. Passà un temps al Seminari de Mallorca i, finalment, culminà la seua carrera a la Universitat Pontifícia de Salamanca. Fou ordenat sacerdot l’any 1949, però continuà a Salamanca ocupat en l’estudi de llengües clàssiques, fonamentalment la llengua grega. Interrompé aquestos estudis perquè va passar a ocupar la rectoria de la parròquia eivissenca de Sant Carles, que havia quedat vacant i de la qual fou ecònom entre 1950 i 1952. Durant la seua estada a l’església de Peralta promogué una variada activitat cultural i d’oci. L’any 1949 es restaurà la diòcesi d’Eivissa i arran d’això s’augmentà el nombre de canonges del capítol catedralici. El fins aleshores administrador apostòlic, el bisbe Antoni Cardona Riera “Frit”, passà a ser bisbe d’Eivissa. En la mateixa reordenació de la jerarquia eclesiàstica ebusitana, I. Macabich deixà vacant la plaça de canonge arxiver perquè fou promocionat a la dignitat d’ardiaca; aleshores J. Marí Cardona fou convençut de presentar-se a l’oposició a aquella canongia. Fou investit de la dignitat de canonge arxiver l’any 1952. Al mateix temps, passà a formar part de l’equip docent del Seminari Conciliar d’Eivissa, on impartí classes de grec i de filosofia; durant anys fou secretari d’estudis del seminari i durant un temps també prefecte de disciplina. El 1959 aconseguí fundar, com a delegat del bisbat, Ràdio Popular, la primera emissora radiofònica de les Pitiüses, l’estudi de la qual se situà en la torre del campanar del temple de la Santa Creu i després se n’aixecà una antena a Sant Rafel, en terres del seu fundador i director. Marí dirigí aquesta ràdio fins a l’any 1979. Des del 1972 i fins a 1977 fou membre de l’equip parroquial de Santa Creu, juntament amb Vicent Colomar Ferrer “Pins” i Joan Planells Ripoll “Murtera”. Durant aquell temps, Marí treballà amb l’equip que va tenir cura de l’edició de la Bíblia interdiocesana. El 1977 el bisbat el va nomenar director-administrador de l’aleshores acabada de crear Residència d’Ancians Reina Sofia, ubicada a Cas Serres, en un edifici obra de l’arquitecte Raimon Torres. Marí Cardona va ocupar aquest càrrec fins al dia de la seua mort escaiguda a la mateixa residència. La dedicació amb què es lliurà a la missió que li havia estat encomanada —deixà casa seua i hi anà a viure— li fou reconeguda més tard, i entre altres mèrits, amb l’atorgament per part del Diario de Ibiza del Premi Illes Pitiüses 2001. El 1982 el bisbe Josep Gea Escolano el nomenà vicari general del bisbat d’Eivissa, càrrec que exercí fins a l’any 1989 i que compaginà des de 1982 i fins al mateix 1989, amb la direcció de Caritas Diocesana a Eivissa i Formentera, entitat en la qual continuà fins a 1992 com a administrador. Paral·lelament a les responsabilitats i al compromís amb l’església d’Eivissa i Formentera, en sostingué d’altres, com la presidència de l’Institut d’Estudis Eivissencs des de 1976 a 1994. Va ser durant aquesta etapa, l’any 1992, que l’Institut d’Estudis Eivissencs fou distingit per la Generalitat de Catalunya amb la Creu de Sant Jordi; Joan Marí Cardona la rebé, a Barcelona, al palau de la Generalitat, de mans de Jordi Pujol. A partir de 1996 fou president de l’associació cultural Sa Talaia, la qual tenia com a objectiu, al poc temps assolit, fer possible la recepció de Televisió de Catalunya a les Pitiüses. La faceta en què més va destacar, sense dubte, va ser la seua feina d’historiador, que s’inicià quan, després de la Guerra Civil Espanyola, Mn. Isidor Macabich es va fer càrrec de la reordenació de l’aleshores anomenat Arxiu de la Catedral d’Eivissa, necessària a causa dels desperfectes que patí durant el conflicte. En aquella feina va comptar amb la col·laboració d’alguns seminaristes entre els quals hi havia Joan Marí Cardona. Aquell contacte amb el llavors canonge arxiver i amb els documents històrics de l’arxiu fou una fita cabdal en la seua vida i així ho reconeixia el mateix Marí anys més tard. L’entesa amb I. Macabich fou bona i anys més tard Marí Cardona el substituí al front de l’arxiu. Seguint les dates d’edició de les obres i articles de Marí, es pot comprovar que transcorregueren llargs anys des del seu nomenament com a canonge arxiver i l’aparició de les primeres publicacions. El seu inici com a divulgador de la història illenca fou l’any 1972, amb una sèrie d’articles a la revista Eivissa de l’Institut d’Estudis Eivissencs, escrits en castellà: “Los molinos de Ibiza y Formentera en los siglos XIII y XIV”, “Los molinos de viento en Ibiza y Formentera” (1973), “Los molinos de Ibiza y Formentera, hoy” (1973), “Una iglesia del siglo XIV: sa Capella de sa Tanca Véia” (1974), “1682. Búsqueda de tesoros escondidos en sa Cova d’en Jaume ‘Orat’” (1974). La creixent conscienciació de la necessitat de la defensa de la llengua pròpia davant els rotunds canvis ocasionats pel turisme i el sovintejat contacte amb escriptors i intel·lectuals, especialment amb M. Villangómez, permeteren Marí escriure en català i així l’article “Les nostres torres de defensa” (1974) i “Formentera i els seus quartons” (1975) ja veren la llum en aquesta llengua. Malgrat ser conscient de la transformació que significava, Joan Marí no renegà del turisme com a nova i important font d’ingressos i de renovació per a l’illa i escrigué, encara en castellà, una completa guia turística cap a la darreria dels anys seixanta, finalment mai no publicada. La primera monografia, La conquista catalana de 1235 (1976), fou escrita per ell en castellà, traduïda al català per M. Villangómez i J. Marí i publicada com a primer volum d’una prevista llarga col·lecció titulada “Illes Pitiüses”. La institució editora fou l’Institut d’Estudis Eivissencs, que aleshores col·laborava amb el Patronat José María Quadrado del Consell Superior d’Investigacions Científiques. En aquella primera obra monogràfica i també en els articles anteriors, es fa palesa la metodologia de Joan Marí Cardona, aplicada amb constància al llarg de la seua obra. Una metodologia davant la qual, abans que no donàs els primers fruits, I. Macabich s’havia mostrat ben escèptic. Bàsicament, consistia a lligar la realitat pretèrita expressada en els documents (pel que fa a les dades amb capacitat descriptiva del paisatge, la toponímia, la manera d’assentament de la població sobre el territori, etc.) amb la realitat contemporània de l’autor, copsada mitjançant un atent treball de camp, durant el qual l’observació del territori, la toponímia i la història oral eren fonamentals. El primer volum de la sèrie “Illes Pitiüses” és un exemple clar d’aquest procediment, ja que el seu objectiu és reconstruir la delimitació dels quartons en què fou dividida l’illa d’Eivissa arran de la conquista catalana de 1235; més endavant se centrà també en la divisió de Formentera, amb un rastre documental més difús. Amb aquella meta, l’historiador treballà intensament la documentació arxivística amb què comptava, no només a l’arxiu del qual era responsable —que ell anomenà Arxiu Històric de la Pabordia d’Eivissa (AHPE) arran del seu trasllat, els anys setanta, des de la Catedral a aquelles antigues dependències del Palau Episcopal—, sinó també a arxius com el municipal d’Eivissa, a l’Arxiu del Regne de Mallorca, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a l’Arxiu Històric de l’Arquebisbat de Tarragona i en altres. Molt important per a Marí va ser la documentació que fou generada arran de la redacció del capbreu de Miquel Gaietà Soler Rabassa, del darrer quart del segle XVIII. Fornit amb aquesta informació, Marí Cardona anà etapa a etapa localitzant les fites que, unides imaginàriament, formaven les línies divisòries dels quartons establerts pels conquistadors catalans. En aquesta cerca comptà amb les dades que verbalment li donaven diversos informants, habitants de les zones on desenvolupava el seu treball de camp, les quals eren una altra de les fonts bàsiques sobre les quals Marí Cardona basà la seua feina. Cal insistir que aquell procediment de lligar la informació escrita, contenguda en els documents d’arxiu, la informació oral i la feina de camp, de coneixement del territori, és una aportació de gran vàlua, implícita en tota la seua obra. Amb petites variacions en les fonts arxivístiques consultades i d’exposició dels resultats, l’esmentat procediment és aplicat successivament als llibres Formentera (1983), Balansat (1984), Portmany (1990), El llarg camí del pa a Formentera (1993), Els camins i les imatges de l’arxiduc, ahir i avui (1993) Formentera: documentació i paisatges (1994), El camí de Missa (1996), Eivissa passa a passa (1999), Formentera: passa a passa per les vies públiques (1999). També Santa Maria d’Eivissa (1985), malgrat estar dedicat quasi exclusivament a l’estudi del primer temple erigit després de la conquista catalana i a les primeres dignitats eclesiàstiques de l’illa, és en realitat fruit del mateix procés d’imbricació de les notícies d’arxiu amb la realitat de l’edifici. L’origen d’aquestes fonts arxivístiques és, com s’ha dit, divers i amb el pas del temps Marí Cardona incrementà aquesta diversitat en incorporar a les dades extretes dels arxius enumerats abans la proporcionada pel Registre de la propietat d’Eivissa i Formentera, la contenguda a l’obra de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria i la d’arxius particulars de famílies, especialment de Formentera. L’esmentada obra de l’arxiduc va servir Marí d’important font d’informació que li facilitava enllaçar l’Eivissa i Formentera que ell havia conegut amb la que apareixia als documents d’arxiu. Per la seua banda, l’esmentat capbreu de Miquel Caietà Soler i les dades del Registre de la Propietat, primordialment, li permetien relacionar i identificar el que apareixia en la documentació més antiga, dels segles XVII i XVI i encara més endarrere, en una manera de treballar que des del present va en regressió cap al passat, el qual es descobreix gràcies a la fixació de diferents elements que serveixen de punts de referència i així permeten identificar-ne d’altres. Algunes d’aquestes fonts d’informació cabdals per a Joan Marí Cardona acaben sent objecte elles mateixes d’un tractament especial; així, els Llibres d’entreveniments de l’Arxiu Històric de la Pabordia d’Eivissa (AHPE) foren buidats sistemàticament per Marí de tots els topònims, antropònims i notícies rellevants que contenien i presentats en forma de publicació monogràfica, completada ocasionalment amb notícies trobades a altres arxius. Aquella feina formà el volum II de la col·lecció “Illes Pitiüses”: Els llibres d’entreveniments (1981). Marí decidí fer una cosa semblant amb el fons local del tribunal del Sant Ofici d’Eivissa conservat a l’AHPE i n’edità el catàleg descriptiu a Sant Ofici (1989). Per últim, el catàleg de pergamins de l’AHPE, completat amb la transcripció de l’Índex Vell de Tarragona, inventari dels documents traslladats a Eivissa arran de la creació del bisbat ebusità, aparegué a Pergamins i Índex Vell de Tarragona (1997). Ja s’ha mencionat que l’obra de l’arxiduc també fou objecte d’una anàlisi monogràfica a Els camins i les imatges de l’arxiduc, ahir i avui (1993) i el mateix va fer Marí, arran del seu bicentenari, amb el decret de divisió parroquial de les Pitiüses de 1785, l’edició facsímil del qual va acompanyar amb dades, provinents de documents d’arxiu, sobre el temple de Sant Antoni de Portmany i la seua feligresia: Sant Antoni de Portmany. Parròquies d’Eivissa i Formentera, 1785-1985 (1985). A part de les seues monografies, tenen notable importància els articles apareguts sobretot a la revista Eivissa i altres, menys freqüents, a altres publicacions d’àmbit balear com Fontes Rerum Balearium, Estudis Baleàrics, El Mirall, Lluc i el seu darrer article a Miranda, de l’Obra Cultural Balear-Formentera. Tota l’obra científica de Marí Cardona se situa sempre a l’abast del públic en general i es mostra preocupada per donar coneixement sobre la història de les famílies assentades a Eivissa al llarg de la història i en especial immediatament després de la conquista de 1235; li interessa molt el fet de la repoblació de l’illa després de la contesa militar conquistadora i en particular constatar que diferents llinatges es mantenen als llocs on s’assentaren primerament el segle XIII. Joan Marí era conscient que una cosa tan propera a la gent com són els seus cognoms i motius familiars els havia d’interessar per força i així, amb aquest primer estímul, donar a conèixer la història general de les Pitiüses als seus habitants. Prova d’això és que deixà per acabar un llibre que feia en col·laboració amb Joan Planells Ripoll, el qual havia de dur el títol de Les famílies d’Eivissa i Formentera. Tot i aquesta intenció d’arribar a tothom defugint excessius formalismes científics en els seus llibres, Marí Cardona sabia que els llibres i els articles tenien uns consumidors limitats: per arribar a un major nombre de persones calien altres mitjans. D’aquesta manera destaca la seua potent tasca divulgadora, canalitzada primordialment en la premsa escrita, però també participà activament en programes radiofònics. Als diaris —especialment a La Prensa de Ibiza i a Diario de Ibiza— aparegueren dotzenes de col·laboracions seues, tant arran de festes patronals en les quals Marí explicava planerament i amena un aspecte de la història del poble o del lloc que celebrava la seua festivitat, com articles periòdics reunits en sèries temàtiques a les quals posava títols com “Les imatges de l’arxiduc”, “Retalls presents del nostre passat”, “D’ahir i d’avui”, “Altures” i altres, en les quals l’autor mostra el seu interès per donar a conèixer la cultura pròpia, el patrimoni, els costums, la llengua. Les seues col·laboracions en l’almanac El Pitiús, per estil i per temàtica, entren dins aquesta línia. A l’hora de la seua mort, escaiguda el 18 de gener de 2002, l’endemà de sant Antoni Abat, deixà inèdit el volum VII de la col·lecció “Illes Pitiüses” dedicat al quartó de Santa Eulària la publicació del qual està en preparació per part de l’Institut d’Estudis Eivissencs. Aquesta mateixa associació dedicà el seu XVIII Curs Eivissenc de Cultura a les figures de Marià Villangómez i de Joan Marí Cardona i el número 41 de la seua revista Eivissa anà dedicat íntegrament a l’historiador. L’Institut d’Estudis Baleàrics, per la seua banda, publicà l’any 2004 un número doble d’Estudis Baleàrics (74-75) en homenatge a M. Villangómez i a J. Marí. [AFA]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments