Lluís Salvador d’Àustria

Lluís Salvador d’Àustria (Florència 1847 — Brand´ys nad Labem, Praga 1915) HIST Arxiduc d’Àustria. Era fill dels grans ducs de Toscana, Leopold II d’Habsburg-Lorena i Maria Antonieta de Borbó-Dues Sicílies; passà la seua infantesa al florentí palau Pitti. Per part de pare era besnét de l’emperador germànic Leopold II i per part de mare nét de Francesc I de les Dues Sicílies (nét, a la seua vegada, de Carles III de Borbó d’Espanya). Experimentà des de molt jove les atzaroses conseqüències degudes a les revolucions democràtiques i nacionalistes de la meitat del segle XIX, ja que el seu pare hagué de fugir de Toscana expulsat primer per la revolució de 1848, encara que recuperà el tron l’any següent gràcies a la intervenció militar austríaca i, poc després, el 1860, els monarques de Toscana i de les Dues Sicílies perderen definitivament els seus trons en el procés d’unificació nacional impulsat pel Rissorgimento a favor de la casa italiana dels Savoia, monarques de Sardenya-Piemont i reis d’Itàlia des de 1861 a 1945. Els Àustria-Toscana, que conservaven tots els drets i privilegis d’arxiducs austríacs, tornaren a terres de l’imperi. Lluís Salvador estudià al Theresianeum de Viena i a la Universitat de Praga i encara molt jove fou nomenat governador de Bohèmia. Però una sèrie de tràgics successos afectaren la família: el triomf del revolucionari Juárez comportà la sentència a mort i afusellament de l’emperador Maximilià de Mèxic, germà de Francesc Josep I d’Àustria, i, sobretot, la terrible mort de Matilde, filla de l’arxiduc Albert i promesa de Lluís Salvador, calcinada davant dels seus propis ulls en prendre-li les flames per atzar en el vestit de gasa, la qual cosa trasbalsà de per vida l’arxiduc, que demanà permís a l’emperador per sortir de vacances. A partir d’aquell moment dedicà la seua vida a viatjar, a l’estudi i a escriure, en un treball intens i disciplinat. Més tard, ell mateix recordà la primera estada a les illes Balears com de “grates hores de recuperació”. L’itinerari d’aquell primer viatge de l’any 1867 a les Balears, que inicià als 19 anys d’edat, és Praga - Tolosa - Pau - Baiona - Biarritz - Miranda d’Ebre - Saragossa - Lleida - Barcelona - València - Eivissa (agost) - Palma - Menorca (octubre) - Barcelona, de regrés. Les circumstàncies recomanaven anar d’incògnit i l’arxiduc viatjà com Ludwig, comte de Neudorf; cal recordar que una altra cosina de l’arxiduc, Isabel II d’Espanya, perdria també el tron amb la revolució “Gloriosa”. La intenció de l’arxiduc era escriure un llibre sobre les Balears, labor a la qual dedicà vint-i-un anys i per a la qual comptà amb nombrosos col·laboradors. És la seua obra magna Die Balearen in Wort und Bild geschildert. La començà per Eivissa i Formentera i, així, el primer volum és Die alten Pityusen, publicat a Leipzig el 1869. L’autor, en el pròleg firmat l’any 1868, presenta aquest treball com “la col·lecció ordenada de les meues notes de camp preses l’estiu i la tardor de 1867”. Encara tornà a Eivissa almenys en dues ocasions, el 1885 i el 1898. Home de la seua època, d’una gran efervescència científica, marcada per l’expansió de la gran indústria i la nova concepció d’un món en progrés indefinit, l’arxiduc era un personatge polifacètic, actiu i d’una gran curiositat científica. Havia estudiat dret i filosofia i, educat sota l’influx del positivisme, des de molt aviat s’havia interessat per les ciències naturals, coneixia les llengües clàssiques i l’àrab i era un consumat poliglot, ja que arribà a parlar i escriure a la perfecció catorze idiomes, entre els quals hi havia l’alemany i l’italià, altres llengües de l’imperi dels Habsburg, com l’hongarès i el txec, el francès, que era llavors la llengua científica internacional, el castellà i el català, idioma aquest últim en el qual va escriure algunes de les seues obres mallorquines. L’estiu de 1867 havia arribat a Eivissa per primera vegada a bord del vapor correu setmanal Rey Don Jaime, procedent de València en ruta cap a Mallorca. Segons Joan Marí Cardona, va passar a Eivissa almenys tres setmanes, a comptar des de l’11 d’agost fins als primers dies de setembre, ja que, quan pretengué embarcar, hagué de quedar a terra, perquè no havia tret el salconduit de Sanitat exterior. En el seu primer viatge d’Eivissa a Palma conegué Francesc Manuel de los Herreros Schwager , que es convertí en el seu més valuós col·laborador, el qual li trametia a Praga caixons amb plànols i informacions diverses per a l’obra sobre Balears; el canonge Joan Torres i Ribas feia part del cercle eivissenc de col·laboradors i amics d’Herreros i l’arxiduc. Engrescat en l’estudi de les Balears i, sobretot, encisat pels paisatges marítims de les illes i les relacions afectives que el lligaren a algunes de les seues amistats mallorquines, l’arxiduc passà llargues temporades a l’illa de Mallorca, on adquirí importants propietats a la serra de Tramuntana; arribà a ser propietari de gairebé tota la costa entre Valldemossa i Deià. El 1876 organitzà un certamen poètic en commemoració del sis-centè aniversari de la fundació a Miramar del col·legi de llengües orientals per Ramon Llull i impulsà la publicació de les obres lul·lianes, iniciada el 1806. A la seua residència mallorquina de Miramar convidà membres de les famílies reials europees, i personatges com Santiago Rusiñol, Miguel de Unamuno i Jacint Verdaguer. Alternava les seues estades a Mallorca amb altres, més curtes, a altres possessions, com a Muggia a l’Adriàtic (vora Trieste) o a Ramlech (a la costa del Pròxim Orient), i amb els freqüents viatges per la Mediterrània, que recorria amb el seu iot Nixe acompanyat de personatges ben diversos, entre ells alguns mallorquins, com el seu secretari, Antoni Vives, i el preceptor dels fills del darrer, l’escriptor i lul·lista Mateu Obrador. El Nixe era la residència preferida i tenia per a ell un fort significant: el mateix arxiduc havia escrit que “mai no he pogut veure passar un vapor per l’horitzó sense sentir un desig indescriptible d’anar més lluny”. Amb aquest mateix nom tengué dos iots, el primer adquirit el 1872 a Fiume, va perillar en aigües d’Algèria el 1893; poc després adquirí el segon, molt semblant al primer, un vaixell de tres pals, quasi cinquanta metres d’eslora i un tonatge brut de 297 tones que, en retirar-se l’arxiduc a Praga en començar la Gran Guerra, va quedar a Mallorca, amarrat a Portopí on es deteriorà i, després que ell morí, finalment va ser convertit en ferralla. Potser d’aquesta afició a la navegació nasqué la relació de l’arxiduc amb el notari eivissenc Narcís Puget i Sentí, que va retratar i a qui va dedicar algun dels seus llibres i, probablement, el degué acompanyar en algun dels seus viatges per aigües d’Eivissa i Formentera. Fruit de les singladures de l’arxiduc són diversos estudis, que Sebastià Trias Mercant ha classificat en tres cercles d’investigació, corresponents a les tres residències principals: Mallorca, Trieste i Ramlech; així de les 54 obres de tema mediterrani, 25 corresponen al cercle balear o Mediterrani occidental (referents a les illes Balears, els Columbrets i Alboran, i nord d’Àfrica), 12 al de Trieste o Mediterrani central (inclou estudis sobre illes italianes i costes adriàtiques) i 17 a Ramlech o Mediterrani oriental (els que fan referència a illes gregues, Gaza i el golf de les Sirtes). En total hi ha 69 obres ressenyades de l’arxiduc, que classifica de la següent manera: 8 obres generals, 11 libres de viatges i 50 monografies; tenint en compte la temàtica, de 38 classificades com a descripcions antropogeogràfiques d’illes mediterrànies, 16 són de tema balear. L’esquema de treball elaborat per l’arxiduc, les Tabulae Ludovicianae de 1869, és un qüestionari de cent pàgines distribuït en dues parts: una general (95 pàgines) i una especial (5 pàgines), que constitueixen una guia i mètode científic de treball que mostra un quadre cabal de conjunt dels diferents aspectes de la geografia, els paisatges i monuments, la població i la vida domèstica, els vestits i els costums, l’economia, i la situació politicoadministrativa del seu temps, completat amb nombroses i detallades estadístiques. Ell mateix prenia nombroses notes i feia els dibuixos que després diferents pintors convertien en definitius per a les litografies a color i gravats que constitueixen una part essencial de l’obra, veritable “document per la paraula i el gravat”. Molts d’aquells paisatges i monuments, desapareguts o molt transformats en començar el s XXI, són coneguts gràcies a l’arxiduc. Els seus llibres eren regalats a biblioteques, amics i intel·lectuals, mai no venuts. L’obra de l’arxiduc s’inclou en el marc dels viatges d’exploració de terres ignotes o exòtiques (Amèrica tropical i meridional, regions africanes, illes del Pacífic), no afectades per la industrialització, viatges de vegades impulsats des de les societats geogràfiques i etnològiques que, fins i tot, arribaren a publicar guies per a la recopilació de dades. La Mediterrània, particularment les illes mediterrànies, són també objecte de curiositat per part de la comunitat científica europea, als ulls de la qual l’arxiduc descobrí les Balears i, en especial, Mallorca. Die Balearen seria guardonada amb una medalla d’or a l’Exposició Universal de París de 1878. Es pot considerar l’arxiduc com a hereu de la nova escola geogràfica alemanya iniciada per Humboldt i Ritter, morts el 1859; coetanis seus foren els geògrafs Ratzel i Vidal de la Blache, els antropòlegs Bastian, Schmidt i Tylor, i el sociòleg Spencer, entre d’altres personalitats científiques de renom. Estava en contacte amb entitats científiques i va ser nomenat membre honorari de diverses societats geogràfiques, entre elles la de París, la de Londres i la d’Hongria; va ser president honorari d’un congrés de geografia a París celebrat els primers anys del segle XX. Queda, per altra banda, el mite de l’arxiduc com a personatge popular, excèntric, d’indumentària informal, decidit protector del medi ambient, mecenes cultural i intel·lectual, famós també per les anècdotes que se’n conten i les seues històries amoroses (Catalina Homar, Aina Ripoll, Antonietta Lanzerotto, Eugènia Gzermak); de l’afecte per Vives i els seus fills n’és prova que foren els seus hereus testamentaris. Llorenç Villalonga convertí l’arxiduc Lluís Salvador en figura literària, com a personatge de la novel·la Bearn o la sala de les nines. Fa uns anys es va constituir a Balears l’Associació d’Amics de l’Arxiduc, que col·laborà en la retolació dels camins seguits per aquest en els seus recorreguts per Eivissa, resseguits i popularitzats per Joan Marí Cardona. La ciutat d’Eivissa li té dedicat un carrer al puig des Molins i ses Figueretes, de cara a la mar per ell tan estimada. [RVC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments