Jesús, parròquia de la Mare de Déu de

Jesús, parròquia de la Mare de Déu de REL Parròquia del Bisbat d’Eivissa que ocupa l’extrem meridional del municipi de Santa Eulària des Riu, limitant amb les parròquies de Santa Eulària, Santa Gertrudis, Sant Rafel, Santa Maria Mare de l’Església i Sant Salvador de la Marina, i la mar.Història. La primera notícia que es té del temple dedicat a la Verge Maria de Jesús data de 1466, quan els jurats de la Universitat d’Eivissa sol·licitaren permís a l’arquebisbe de Tarragona perquè es pogués dir missa cascun digmenge en la iglésia que·s fa en lo Pla de Vila de la Verge Maria de Jhesús. Sembla que les obres, promogudes i finançades per les autoritats de l’illa, encara duraren alguns anys més. A final del segle XV i principi del XVI ja hi ha constància de la presència de frares franciscans, la qual cosa explica la particular advocació mariana i el seu bell i valuós retaule que encara presideix l’altar major. El 1549 s’amplià la nau afegint-li un cos cobert amb volta de creueria, el corresponent al presbiteri: el 8 de setembre beneyren la clau de la capella o arquada derrera hon ha estar lo retaula. El 1555 s’esmenta la presència d’un orgue, el qual necessitava de reparació, fet que demostra un culte continuat i solemne al lloc. A instàncies del Consell General, aconseguida llicència de l’arquebisbe Antoni Agustí, l’11 de desembre de 1580 s’entregà oficialment i pública l’església al pare dominic fra Miquel Vilaplana, perquè hi erigís un convent amb dotze religiosos. Poc després instituïren una pròspera confraria de la Mare de Déu del Roser, la qual set anys més tard es traslladà dins Vila amb els frares, al nou convent de Sant Vicent Ferrer i Sant Jaume, encara en construcció al puig de Santa Llúcia. Els dominics mantengueren, però, la custòdia i assistència espiritual de Jesús fins a l’any 1674, quan la cediren novament al clergat secular. A final del segle XVII s’hi fundà una altra confraria davall l’advocació de la Puríssima Concepció, filial de la del mateix nom de la parroquial de Vila. Gairebé des del seu naixement, l’església va ser lloc de romiatge i compliment de promeses per als eivissencs. A Jesús s’acudia en comitiva solemne des de Vila per celebrar al seu cós o plaça la cavalcada i els jocs eqüestres de les festes de Sant Joan, pagades per la Universitat; en temps de sequera s’hi anava en processó per demanar aigua; en solitari, assenyaladament els mariners, per agrair a la Mare de Déu algun favor. També s’aprofitaren les dependències monàstiques deshabitades per instal·lar-hi un hospital en èpoques de contagi. L’església funcionà com a vicaria o ajuda de la parroquial de Santa Maria d’Eivissa, única per a les illes Pitiüses des de 1235 fins l’arribada del primer bisbe, Manuel Abad y Lasierra qui, en redactar el pla d’organització territorial de la nova diòcesi, l’elevà a la categoria de parròquia el 1785. Li adjudicà aleshores un rector i cent vint famílies. Lesvéndes el 1775 eren quatre: Santa Maria, l’Horta, Forca i es Fornàs. Amb l’esmentada redistribució parroquial de 1785 cedí les dues darreres a Sant Rafel i, en part, a Sant Cristòfol. El 1850 es dividia en les de ses Torres, de Santa Maria i de l’Horta. A principi del segle XXI a aquestes s’afegeix la de Cala Llonga. Una bona porció del seu territori passà a la nova parròquia de Santa Maria Mare de l’Església (Puig d’en Valls), creada l’any 1976. Eltemple consta d’una única nau, coberta amb volta de canó, molt irregular, sostenguda per arcs faixons apuntats que la divideixen en quatre trams. El cap o presbiteri, més alt i cobert amb volta de creueria, és afegit de mitjan segle XVI. Entre les pilastres s’obren als murs sis capelles laterals, cobertes amb volta d’aresta. La primera de les capelles, situada al costat de l’evangeli rep el qualificatiu de fonda per sobresortir quelcom més que les altres. Als peus, en alt, hi ha el cor. Annexes, a migjorn, es troben les cases del rector i del vicari. El que es pot contemplar és fruit de grans modificacions interiors i exteriors: afegit de capelles laterals a la nau única els segles XVII i XVIII; reforma de 1818, quan s’enderrocà per manament del bisbe la torre contigua a la iglesia o elevació sobre la volta del presbiteri, després d’atendre un informe del comandant d’enginyers Atilano Basurte, el qual propugnava, amb el governador militar, la total demolició de l’edifici i la construcció d’un de nou en un altre lloc, i importants adobs de l’any 1862, promoguts pel govern eclesiàstic de la diòcesi. Els porxos són afegits de final del segle XIX o principi del XX. Es féu una gran intervenció de rehabilitació els anys vuitanta del segle XX, amb la qual, entre altres coses, s’interconnectaren les capelles laterals i s’eliminà el sòcol de rajola valenciana del segle XVIII, ara només preservat a la capella fonda.Béns mobles. Tot i haver sofert algunes pèrdues el 1936, a causa de la Guerra Civil, conserva encara el notabilíssim retaule de l’altar major, del taller dels valencians Roderic i Francesc d’Osona (final del segle XV), a més d’altres peces menors: sobre la porta principal, una imatge de la Mare de Déu, obra del mestre picapedrer Antoni Saura (segle XVI); a la capella fonda, un llenç de Santa Clara d’escola mallorquina (segle XVII), exvot de la família Laudes; dues piques de marbre (segle XV i XVIII); un calze d’argent repussat (segle XVIII); diversos exvots mariners, i la campana, fosa per Moisés Díaz a Palència l’any 1913. [FTP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments