Hospitalet, església de l’

Hospitalet, església de l’ HIST/ REL Com assenyala el nom, que de temps immemorial ençà es dóna popularment a aquesta església, es tracta del senzill temple que pertanyia a l’Hospital de Pobres, situat a la vora del posterior Hospital del Rei.

La primera notícia és de l’any 1394, quan es menciona l’Hospital de la Vila d’Eivissa, al qual pagava censos una hisenda, i amb el qual confinava una casa de la vila Mitjana; cal suposar que la fundació era d’alguns anys abans.

El visitador de l’arquebisbe de Tarragona, Berenguer Prats (1423), menciona la capella de l’Hospital, dedicada a Santa Maria de Gràcia i que l’altar tenia un bell retaule. Lluís Palanca (1435), també visitador, anà a l’Hospital i aclarí que s’havien reconstruït l’hospital i la capella; l’estat de la capella i del seu retaule era bo.

Durant un llarg període no es tenen més notícies d’aquesta capella, excepte unes breus notes com les de l’arquebisbe Joan Terés (1594).

El 1679 els jurats de la Universitat tractaven de la necessària reedificació, a causa del seu mal estat de conservació, obra que no es degué dur a terme, ja que el bisbe visitador Josep Móra (1691) encara ho trobà tot, capella i hospital, en pèssimes condicions, tot i que se li digué que aviat s’adobaria. Els malalts eren atesos en una casa pròxima que havia cedit el notari Jaume Gibert. També trobà que en el monestir de Sant Cristòfol es guardaven algunes imatges i la campana de l’església de l’Hospital. El visitador fou exigent i només donà un any per reedificar-ho tot; aquesta ferma determinació tengué aviat els seus efectes i l’hospital i la capella foren reedificats amb tota prestesa, encara que el termini d’un any s’havia allargat.

El dia 3 de maig de 1708 se celebrà una gran festa i les imatges i la campana foren tornades processionalment a l’Hospitalet. Damunt la porta es troba una llegenda d’aquell any: Pauperitas edificavit sibi domum.

El 1724 els pobladors de l’illa de Formentera, que ja eren molts i la capella de sa Tanca Vella els era insuficient, decidiren construir la que inicialment es digué església de Formentera, posteriorment dedicada a Sant Francesc Xavier. Varen acordar que s’havia d’edificar amb la mateixa forma que l’església de l’Hospital d’Eivissa, però sense tribunes superiors ni capelles. Més endavant, els primers plànols es varen modificar notablement, per la visita dels mestres picapedrers Pere Ferro, Joan Canal i Bartomeu Casulla (1727).

L’arquebisbe Manuel de Samaniego arribà el 1726 a Eivissa i per pujar a la parroquial anà pel mateix camí que havia seguit l’arquebisbe Joan Terés a la darreria del segle XVI, passant per l’Hospital. Després el visità i pogué veure com l’ocupaven els soldats malalts. Manà als jurats que hi posassin remei, perquè l’edifici era per als pobres de l’illa.

Consta que a l’altar major hi havia una pintura de l’Assumpció de la Mare de Déu, i tenia tres altres altars dedicats a l’eccehomo, a Santa Llúcia i a la Mare de Déu dels Desemparats. Tal vegada, l’Assumpció de la Mare de Déu que figurava a l’altar major corresponia a Santa Maria de Gràcia dels primers temps. Segons Isidor Macabich, la confraria de l’eccehomo residia antigament a l’església de l’Hospital i era la confraria que acompanyava els condemnats a mort fins al patíbul.

L’Hospitalet mai no tengué cap activitat clarament parroquial, i no s’ha d’oblidar que a l’hora de destinar un temple a l’ajut parroquial de Sant Pere no es tengué present la seua existència (1785). Tal vegada pel seu estat secularment flac.

L’any 1809 el bisbe González Abarca autoritzà el canonge Manuel Riera Mas a beneir l’església de l’Hospital i el mateix hospital, reedificat, segons es diu. El 1849 l’Hospital es traslladà des dels edificis aferrats al temple, a la casa de davall el Castell, que el bisbe Manuel Abad y Lasierra havia construït per a hospici. Aquell carrer de la vila Superior que per tenir el mencionat edifici havia pres el nom de l’hospici, aviat va prendre el de l’Hospital, que és el nom que ha perdurat. El que havia estat temple de l’hospital restà aleshores sense cap finalitat determinada i començà a ser conegut popularment com l’Hospitalet.

Cap al 1960 començaren a veure’s mostres alarmants i la volta de l’església es va obrir de llarg a llarg, cosa que va fer necessària una restauració urgent. Fins que desaparegueren les modistes, cap a final dels anys seixanta, que tenien santa Llúcia per patrona, el dia de la santa li dedicaven a l’església de l’Hospitalet una gran festa ja que un dels tres altars del temple era dedicat a aquesta santa. [JMC]

ARQUIT És una construcció de planta senzilla, que consta d’una nau coberta amb volta de canó reforçada amb arcs faixons i suportada per murs de càrrega. Les seues úniques obertures se situen a la façana principal en forma de porta d’accés i d’una finestra redona a manera de les primitives rosasses.

A aquesta nau s’hi addicionà a la part de ponent, que dóna al carrer de Sant Josep, una petita construcció més baixa que s’utilitzava com a sacristia i que conté una escala per pujar al cor, el qual ocupa la primera crugia de la nau i des d’allí s’accedeix a les galeries laterals de l’església.

L’any 1974 es va realitzar una primera intervenció per consolidar la volta de l’església, que juntament amb la segona intervenció (1981-1984) varen realitzar els arquitectes J. A. Martínez Lapeña i Elies Torres, per encàrrec del Ministeri de Cultura amb l’acord del Bisbat d’Eivissa i Formentera. Les obres tenien per objectiu consolidar l’edifici i havien de permetre tant l’ús religiós com diferents activitats culturals (exposicions, concerts, teatre, etc.).

Aquesta restauració s’amplià amb una intervenció per adaptar els espais interiors a aquestos nous usos: provocar l’entrada de llum natural, introduir el color i col·locar un nou paviment que s’integra en el muntatge expositiu.

Les obres es completaren amb el tractament de la façana principal. [MDJ/TMT]

Descàrregues

Col·laboradors