Hospital Vell

Hospital Vell HIST El conjunt d’edificis que conformaven l’Hospital Vell, també conegut com Hospital Civil, va ser demolit el 1998; ocupava bona part del solar situat al nord de l’Almudaina, que limita a ponent amb la ronda Calvi i que per llevant arriba fins al carrer de l’Hospital. L’antiga edificació havia estat destinada a hospici i els terrenys adjacents es varen utilitzar ocasionalment com a cementeri. La zona apareix citada en diverses fonts medievals. Els capbreus de l’arquebisbe de Tarragona (1395, 1433) i del capítol de Tarragona (1396) situen entre el carrer de l’Hospici i la murada —referint-se al tram de ponent, vora la ronda Calvi—, l’existència de diferents instal·lacions de carnisseries i peixateries. Altres documents indiquen que l’any 1784 el primer bisbe d’Eivissa, Abad y Lasierra, creà ‘l’hospici de Sant Rafel’ en una casa d’aquest solar. Cap al 1787, any en què es tancà el cementeri de la plaça de la catedral, se n’establí un de nou ...quasi al cim d’aquesta ciutat, no gaire lluny de la catedral, a un lloc ventilat i separat suficientment dels habitatges..., referint-se, sens dubte, al solar de l’Hospital, on es trobaren enterraments durant les excavacions de 1997. El lloc s’utilitzà com a cementeri almenys fins al 1814, quan es va crear el de ses Figueretes, encara que uns anys després es tenen notícies que se segueix enterrant a l’hort o terreny de l’hospici. Quant a l’edifici de l’Hospici, creat per Abad y Lasierra, va ser reformat i ampliat a proposta del seu successor, Eustaquio de Azara, que va costejar les obres. Llavors era l’únic edifici de beneficència de l’illa i es coneixia amb el nom d’Hospital dels Pobres. Les fonts medievals esmenten un altre hospital a la vila, l’Hospital del Rei. El va fundar Dalmau de Mur, arquebisbe de Tarragona, el 1423. Sembla que va estar ubicat en un edifici situat on després s’edificà l’església de l’Hospitalet i, posteriorment, l’hospital es traslladà a l’edifici del carrer de l’Hospital. Finalment, la part més moderna del conjunt era l’edificació amb coberta de doble vessant que s’alçava al cantó sud-oest del solar, devora la ronda Calvi; es va construir mitjançant un llegat de la Sra. Josepa Wallis, vídua d’Arajol, que va morir el 1892. L’Hospital Vell es mantengué en ús fins a mitjan segle XX i es va abandonar quan es construí l’Hospital Insular de l’avinguda d’Espanya, 49, al mateix lloc que ocupa la seu del Consell Insular d’Eivissa i Formentera. Les edificacions més antigues ocupaven la meitat nord-est del solar, adjacent al carrer de l’Hospital, on es trobava l’entrada. Estaven definides per un rectangle irregular, al costat sud-oest hi havia un espai obert que es prolongava fins a la tàpia de la ronda Calvi. En el lateral nord-est, també existia una franja lliure corresponent a un pati on hi havia un pou. A l’angle sud-est del solar es va construir un nou edifici de planta rectangular i coberta a doble vessant. Tot el conjunt mancava d’un disseny unitari, regular i predeterminat, cosa lògica tenint en compte que el conjunt va ser el resultat de l’annexió arbitrària de diverses construccions fetes en distintes èpoques, depenent de les necessitats i dels recursos econòmics. Això va fer que la part construïda presentàs una planta irregular, adaptada a la topografia del lloc, que té un pendent molt acusat cap al nord-oest. Aquesta característica del terreny el va condicionar i va influir en les alçàries de les edificacions així com en les superfícies de cadascuna de les plantes. Una característica de les parts més antigues és que els fonaments dels diferents murs de càrrega es recolzaven directament sobre el substrat rocós. L’edifici principal, que era el que estava alineat amb el carrer de l’Hospital, tenia quatre plantes: semisoterrani, planta baixa, primera i segona. La inferior ocupava tan sols una petita superfície del cantó nord-oest de l’edifici, tenia planta rectangular amb dues petites cambres contigües. La planta baixa, que ocupava la meitat nord-oest, era destinada a la recepció i a l’ús administratiu. Presentava un vestíbul amb una estructura formada per arcs escarsers de marès amb capitells esculpits que es trobaven, en part, encastats als murs. D’aquest pis partia l’escala d’accés al primer pis, que abastava tota la part construïda de l’edifici, amb una superfície total de 789 m2, i a través de la qual es podia accedir a l’edifici de planta rectangular edificat a l’angle sud-est del solar, devora la ronda Calvi. La planta segona, o androna, s’organitzava en una sèrie d’estances que ocupaven l’ala sud-est. A nivell general, la part adjacent al Castell era destinada a zona de serveis com de cuina o bugaderia, i a l’ala oposada, la nord-oest, era on devia trobar-se la zona de malalts per ser la part més reservada, ventilada i assolellada. Els anys noranta del s XX els diferents edificis es trobaven bastant deteriorats i en estat semiruïnós com a conseqüència del seu abandó. El desembre de 1995 la construcció rectangular situada a la ronda Calvi es va enderrocar parcialment a causa d’un fort temporal. La resta de les edificacions tenien problemes d’estabilitat als principals murs i quasi totes les cobertes havien caigut. L’Hospital era propietat de l’Ajuntament d’Eivissa fins al 1994, any en què el va vendre a una empresa que pretenia construir habitatges. El projecte arquitectònic contemplava la demolició de les edificacions tradicionals i l’excavació del subsòl per fer-hi un aparcament privat; projecte en el qual va intervenir l’arquitecta italiana Gae Aulenti. Atesa la importància històrica del lloc, que forma part de la vila superior del recinte medieval, a més de trobar-se al costat de l’Almudaina i el passeig de la ronda Calvi, on s’havien trobat importants restes de la murada medieval, es va aprovar un pla de sondeigs arqueològics per tal de documentar el lloc abans de procedir a la seua edificació. Aquell pla de sondeigs es va portar a terme en tres campanyes; durant la primera, entre octubre i novembre de 1996, es varen fer sondeigs i cales a la zona que havia ocupat l’edifici que donava a la ronda Calvi i a l’àrea lliure situada al nord, on el projecte contemplava la construcció d’una piscina. En aquesta fase d’excavació es varen confirmar les dades documentals dels segles XVIII i XIX referents al cementeri, que va ocupar un espai important a la part sud-oest del solar. Durant l’excavació es varen documentar nombroses tombes individuals. També es va documentar una altra modalitat d’enterrament més complex, en fosses rectangulars molt allargades construïdes amb lloses de marès, a l’interior de les quals es col·locaven els taüts. Les estructures funeràries s’inserien en un nivell terraplenat del segle XVI que contenia restes d’enderrocaments i grans trossos de tàpies. La formació d’aquest nivell pot posar-se en relació amb les importants reformes que es feren a la fortificació medieval el segle XVI; concretament cal apuntar les transformacions que sofrí l’Almudaina amb la construcció del cavaller de Santa Bàrbara i el llenç de la muralla entre els baluards de Sant Jordi i Sant Jaume. Durant la campanya de 1997 es va excavar completament tot el sector del cementeri i es varen traslladar les restes humanes a una fossa comuna del Cementeri Nou d’Eivissa. Quant als sondeigs que es feren a l’espai que ocupava el jardí situat més al nord, no es varen trobar inhumacions, però sí que es pogueren documentar restes de murs d’edificis medievals que podrien relacionar-se amb els documentats a la ronda Calvi, concretament a l’àrea d’intramurs, entre les torres XXV i XXVI del recinte medieval. Cal afegir que els nivells i estructures medievals es troben a aproximadament 3 m per sota del nivell del jardí. Com que l’obra no afectava el subsòl ni les restes antigues, l’excavació d’aquest sector no es va completar. L’última intervenció arqueològica es va fer durant els mesos de febrer i març de 1999. Aquesta campanya, i tenint en compte que tots els edificis ja s’havien demolit, es va centrar a l’àrea nord-est del solar, concretament a l’espai on es trobava l’edifici principal. Es va fer una excavació en extensió que abastava una superfície de 538,60 m2 i els nivells arqueològics se superposaven directament sobre el substrat de roca natural, la neteja del qual va permetre documentar un conjunt de dipòsits o cavitats subterrànies de diferents tipus: sitges, pous negres i cisternes, la majoria de les quals es varen buidar. Fent una valoració general, cal dir que al lloc de l’Hospital Vell es varen identificar diferents estructures tallades a la roca: fons de cases, escalons per salvar el desnivell del terreny, pous i quatre cisternes antigues, tres de les quals són de planta allargada, biabsidals i parets sinuoses, que conservaven part de les seues canalitzacions. També es varen detectar restes de murs construïts en època púnica, associats als nivells d’ocupació d’aquest període, així com d’altres més tardans, d’època tardopúnica i romana, que demostren la continuïtat del lloc durant l’època imperial i baix imperial fins, almenys, al segle V dC. Respecte al període medieval d’època islàmica, tan sols es documentaren alguns estrats aïllats; sembla, doncs, que aquesta fase constructiva, en el sector arqueològic de referència, és la que més va patir l’acció urbanística posterior. En qualsevol cas, no podria descartar-se que algunes de les sitges documentades pertanyessin, originalment, a aquella època. Una altra de les novetats de la investigació ha estat la constatació que una part de l’edifici demolit pot remuntar-se en el temps, probablement al segle XIV, cosa que indicaria que el nucli vell de l’edifici hospici/hospital existia ja els segles XIV i XV. En aquest sentit, cal assenyalar la troballa de murs al jardí del solar més proper a la ronda Calvi, que també podrien pertànyer a aquesta època. En canvi, és més difícil establir una relació de les restes esmentades amb les referències documentals a instal·lacions de carnisseries. En qualsevol cas, cal destacar la troballa de diferents sitges d’origen medieval, una d’elles de quasi vuit metres de fondària. Quant al segle XVII, la investigació arqueològica ha detectat reformes importants i l’amortització de cavitats subterrànies com algunes cisternes i sitges. En els seus rebliments es trobaren restes constructives i conjunts de ceràmiques decorades en blau corresponents a produccions del segle XVII, que tal volta podrien indicar el moment en què es feren les reformes i ampliacions més importants de l’edifici, la configuració del qual devia ser semblant a la fisonomia que tenia al segle XX. De fet, en el plànol de l’enginyer Joan Ballester de Zafra de 1738, ja es dibuixa la planta d’un edifici en aquest solar. Per tant, el bisbe Abad y Lasierra no va fer altra cosa que emprar un conjunt constructiu ja existent per a l’habilitació de l’hospici. Les ampliacions posteriors, com la d’Eustaquio de Azara i d’altres, probablement comportaren un augment vertical però no en superfície. [AMP/RGB]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments