Homenatge, torre de l’

Homenatge, torre de l’ f HIST Amb caràcter general, el terme de torre de l’homenatge fa al·lusió a la torre més destacada i defensable d’una fortalesa; concebuda com a l’últim reducte de resistència, devia oferir un cert grau d’autonomia funcional respecte a la resta de la fortificació. Particularment la torre de l’Homenatge del castell-almudaina d’Eivissa, ni per la seua ubicació ni per les seues característiques funcionals, no sembla correspondre a aquesta definició. Per altra banda, la seua denominació sembla que es va fer popular arran de les publicacions de l’arxiduc Lluís Salvador de 1869 i la de Piferrer i Quadrado de 1888, sobre Eivissa. Pel que fa a la cartografia del primer quart del segle XVIII, Simon Poulet l’anomena torre del Castell i devia ser l’única que era tenguda i mantenguda com a tal. Altres documents la qualifiquen de torre de senyals. Antoni Costa Ramon, en la seua numeració de la fortificació medieval, assigna el número VI a la torre situada a l’angle SW del Castell on aquest s’uneix amb l’Almudaina, lloc que ocupa aquesta torre coneguda com de l’Homenatge. Es tracta d’una torre gòtica del segle XIV, construïda sobre elements preexistents que s’evidencien a la part exterior del sòcol, on es conserven restes que possiblement correspongueren a la fortificació d’època musulmana. Se’n poden identificar un cantó, tal vegada pertanyent a una torre anterior, i un altre tram rectilini que es dirigeix cap a la torre VII, situada a l’est de l’anterior. Ambdues estructures estan realitzades amb peces tallades de marès, algunes d’elles de grans dimensions, unides amb morter de calç. La tipologia del material constructiu sembla clarament integrar aquesta estructura en el recinte primitiu d’època islàmica, o tal vegada anterior. La torre consta de dos cossos superposats a un basament massís, tot construït amb una mateixa unitat d’acció, que utilitza per a la seua fàbrica carreus regulars de marès blanc, segurament procedents de les pedreres del sud d’Eivissa, dels illots de la zona des Freus o d’ambdues zones. Foren col·locats en filades horitzontals regulars amb juntes de morter de calç. En tots els casos, es tracta d’un doble parament que a la seua ànima té pedra irregular petita, també unida amb morter de calç. Posteriorment a la torre se li afegí un altre cos (quart nivell) fet de maçoneria ordinària, de pedra mitjana i petita, amb morter de calç i carreus de marès als angles externs. L’alçada total de la torre, des de la ronda de Gianbattista Calvi al parapet de quart nivell és de 20,24 m. Els primers cinc metres corresponen al basament massís que, exteriorment, es manifesta amb un lleuger ressalt en comparació a la resta de l’alçada. L’interior d’aquest cos ha estat objecte d’excavacions arqueològiques que han permès documentar el procés de construcció de la torre així com la presència d’altres restes del recinte primitiu. S’ha comprovat que els murs nord i oest es fonamenten a la roca base, mentre que els altres descansen sobre estructures precedents. Del resultat d’aquesta intervenció arqueològica es pot afirmar que el recinte fortificat va estar reestructurat amb la construcció de la torre, que atenent a les restes ceràmiques trobades a l’interior del basament sembla que es va construir el segle XIV. La primera planta té una cambra accessible des de l’interior de l’Almudaina; la seua planta és més petita que la superior (segona planta), a causa de la diferència en el gruix dels murs; està coberta amb una volta de mig canó, feta amb morter de calç i pedra irregular. El centre presenta una petita obertura rectangular, que comunica amb el cos superior i l’alçada màxima interior és de 5,30 m. La porta d’entrada se situa al costat N de la torre desplaçada vers el cantó NE. Té una llinda plana, feta amb dos carreus de marès, igual que els brancals. El buit és més ample cap a l’interior, on hi havia una gruixuda porta de fusta reforçada amb planxes de ferro que devia ser bastant antiga. Sembla que aquesta cambra, originalment, no tenia porta pròpia; era un espai cec, únicament comunicat per l’angosta obertura que hi ha al centre de la volta, això vol dir que era una veritable presó. L’entrada degué habilitar-se potser el segle XVI, o després; encara que mantengué la seua funcionalitat, va millorar l’accessibilitat a la cel·la. Els murs de tramuntana i de migjorn tenen dues claraboies altes i contraposades. Són molt estretes i obliqües, segurament, per evitar l’impacte directe de projectils a l’interior, devien servir com a respiradors i per il·luminar, encara que tènuement, l’interior de la cel·la. A la paret sud hi ha una finestra rectangular que podria tractar-se d’una obertura posterior, tal vegada habilitada en el segle XVI, ja que per la seua construcció es va trencar la clau de l’arc de descàrrega d’aquest mur, la qual cosa suposà la debilitació de la capacitat de defensa de l’interior de la torre. Aquesta finestra va ser restaurada el 1995, any en què també es varen reposar alguns dels carreus de marès. Una vegada construïda la porta de la cambra d’aquesta primera planta, s’hi arribava pujant els quatre primers esglaons d’una escala de caragol, ja desapareguda. L’escala quedava encaixada entre el parament N-NW de la torre i un altre mur que podia ser el mur que feia de divisòria entre el Castell i l’Almudaina. No és fàcil assegurar si l’escala de caragol i la porta de la cambra inferior eren contemporànies. La caixa de l’escala de caragol estava feta amb abundós morter de calç i pedres irregulars. Aquesta escala devia conduir també al segon pis, però la seua trajectòria completa es desconeix, ja que fou condemnada per la construcció d’un nou tram d’escala, arrambada al mur de tramuntana de la torre, que servia per accedir al tercer cos de la torre i a l’ala sud de l’edifici de Simon Poulet, que fou aixecat, segurament, entre els anys 1728 i 1729. La cambra del segon nivell és de planta quadrada, lleugerament trapezoïdal i, com s’ha dit, és més ampla que la de baix. S’hi accedia per una porta, oberta a la paret de llevant, prop del cantó NE. El buit de la porta és més estret i baix per dins que per fora i té un doble sistema d’arc de marès: un de tipus rebaixat, a l’exterior, i un altre de mig punt, a l’interior; aquest amb deu dovelles i l’anterior amb set. Al mur sud, a més d’una finestra, que presenta notables modificacions posteriors, hi ha dues sageteres que foren destapades el 1994 quan s’eliminà un dipòsit modern d’aigua, la qual cosa ha permès observar que els murs de tramuntana i de ponent també tenien, cada un d’ells, altres dues sageteres idèntiques. Totes tenen una factura similar, a base de carreus de marès, tallats en oblic i situats a una alçada de 0,35 cm de la cota del sòl de la cambra. Quant a la finestra, que té un estret arc amb cinc dovelles de marès, s’inserí al mig de les dues sageteres de manera un tant forçada, dificultant la presència dels disparadors. Tant aquesta finestra com la del primer pis són posteriors a la construcció de la torre. Hom pensà que s’obriren quan ja la funció defensiva de la torre hauria decaigut. En teoria això és ben possible a partir de la construcció dels baluards renaixentistes, especialment el de Sant Bernat, que es troba just enfront de la torre. La part superior del parament d’aquest segon nivell fou rebaixat i s’eliminaren la plataforma superior i els merlets, que devien coronar la torre “del Castell”, com l’anomena Poulet. Aquesta transformació fou deguda a la construcció d’un tercer nivell, en una època difícil de precisar amb exactitud, però que s’escola entre el final del segle XVI i el segle XVIII. Al segon pis s’hi devia accedir des del castell i no des del sector de l’Almudaina, com va succeir després d’obrir la porta de la cambra inferior. Tampoc és senzill esbrinar com s’arribava a la plataforma superior de la torre, en el seu estat original, ja que aquest fou eliminat amb la construcció del tercer nivell. El tercer cos té dues finestres obertes a cada un dels murs sud i nord, i una porta situada gairebé al mig de la cara est, amb llinda i branques de marès groc. Són molt interessants els grafits incisos a les pedres de la llinda i a la part superior de la branca esquerra amb noms propis i dates, dels quals cal destacar-ne un que sembla correspondre a l’any 1716, la qual cosa demostraria que el tercer volum de la torre seria anterior. Ja construït aquest tercer cos, es va col·locar una altra escala de caragol adossada a l’exterior, a la cara de llevant de la torre, que conduïa directament a la porta. Aquesta última escala segurament havia estat construïda, junt amb el cos superior, abans de 1716 i, per uns decennis, degué funcionar paral·lelament a l’escala de caragol que abasta els nivells primer i segon. Sobre aquest tercer nivell s’habilità un colomar el segle XX, inicialment destinat a coloms missatgers. Aquest element, juntament amb l’últim tram d’escala de caragol construït, varen ser eliminats l’any 1994. [AMP/RGB]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments