Guerra de Successió

Guerra de Successió HIST Conflicte armat europeu originat en morir sense descendència el darrer representant de la línia hispànica dels Habsburg, Carles II, l’11 de novembre de 1700. La guerra va enfrontar en un primer moment Àustria (on governava la branca alemanya dels Habsburg), Holanda i Anglaterra (Gran Aliança de la Haia, setembre de 1701) contra França i la monarquia hispànica. Els aliats volien imposar com a rei l’arxiduc Carles d’Àustria, mentre que els francesos defensaven com a rei Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV de França, nomenat successor per Carles II. En un primer moment, tots els territoris de la monarquia hispànica havien acceptat el nou rei, però l’aliança austriacista va contactar amb els sectors descontents que existien, sobretot, a la Corona d’Aragó. Dirigents catalans varen reunir-se a Gènova el 20 de juny de 1705 amb representants anglesos, amb els quals varen signar el Pacte de Gènova, acord oficiós pel qual Anglaterra es comprometia a ajudar els catalans en tota circumstància i a fer complir a l’arxiduc Carles les constitucions catalanes a canvi de l’adhesió de Catalunya a la seua causa. El maig de 1704, els exèrcits de l’arxiduc assetjaren Barcelona per primer cop. L’atac fou rebutjat, a pesar de la rebel·lió austriacista que es donà simultàniament a la ciutat. Però quan l’octubre de 1705 l’esquadra anglesa dugué l’arxiduc a la ciutat, Barcelona es va rendir. L’agost d’aquell any, un aixecament va proclamar rei Carles III a Dénia i hi va haver un desembarcament de tropes aliades que varen adreçar-se cap a València, on varen entrar el desembre. El maig de 1706 Felip V fracassà en el setge de Barcelona i hagué de fugir per territori francès. Llavors va ser quan el Regne d’Aragó, en el qual ja s’havien produït alguns aixecaments austriacistes, va unir-se a la causa de l’arxiduc. El setembre d’aquell mateix any, l’armada anglesa s’adreçà a les Balears. A Eivissa, com a represàlia, el 13 d’abril de 1706 la corona va embargar els béns als propietaris catalans. Sens dubte, la conseqüència més important que aquest fet podia tenir era que quedaven confiscats els béns i les rendes dels consenyors feudals de l’illa, l’arquebisbe de Tarragona i l’ardiaca de Sant Fructuós. Però el 19 de setembre de 1709, quan la flota aliada va arribar a Eivissa, els jurats varen prestar jurament d’obediència al pretendent Habsburg. La flota portava, com a plenipotenciari i nou virrei de Mallorca nomenat per l’arxiduc, Joan Antoni de Boixadors i de Pinós, comte de Savallà. Per tal de guanyar-se el favor dels eivissencs, el nou rei prometé, a més de respectar tots els privilegis de l’illa, satisfer totes les demandes que li fossin presentades pels seus súbdits. Ràpidament, les autoritats procediren a empresonar i enviar a Mallorca el capità Joan Baptista Botino, “per francès”; Luis Sierra i Marc Ferrer, “per apassionats a Felip V de Borbó”, i Francesc Laudes i els seus dos fills, Antoni i Josep, “per ser de natural pertorbador”. Almenys en el cas de Marc Ferrer, el repoblador de Formentera, i dels membres de la família Laudes, el seu interès per la causa borbònica podia ser que, sent propietaris de terres, els beneficiava l’embargament per part de la corona de les rendes senyorials dels consenyors eclesiàstics. L’empresonament d’aquestes persones durà fins a 1708, quan foren alliberades, excepte Francesc Laudes, que havia mort a la presó. El gener de 1709 ja es va tornar a detenir Josep i Antoni Laudes, acusats d’intentar alçar l’illa a favor de Felip V. El seu judici comportà un llarg procés que finalment passà al Consell d’Aragó, que encara no havia decidit quan va acabar la guerra. El setembre de 1706, el comte de Savallà havia decidit que seguissin als seus càrrecs els jurats elegits el juny de 1705, de manera que el 1706 no es féu l’extracció dels càrrecs de la Universitat. A pesar d’això, el 16 de març de 1707 el governador va transmetre a la Universitat l’ordre reial de desinsacular (treure de les bosses on es guardaven els noms de les persones considerades hàbils per exercir cada càrrec) les persones menys afectes i els manava que li proposassin llistes de persones competents i de confiança per a l’exercici de cada càrrec o ofici. El 1707 les tropes de l’arxiduc patiren forts revessos a la península, i la batalla d’Almansa el 25 d’abril de 1707 va deixar el Regne de València a mercè de les tropes borbòniques. Aragó també va ser ocupat per les tropes de Felip V, que avançaren dins Catalunya i prengueren Lleida (14 de novembre) i Tortosa (19 de juliol de 1708). A Eivissa, aquell avanç borbònic, que anava acompanyat d’una forta repressió i de l’abolició de totes les antigues institucions dels dos regnes reincorporats al tron de Felip V, va tenir com a conseqüència immediata l’afluència de refugiats; la presència d’aquells refugiats comportà un deteriorament major encara de les condicions de vida a l’illa en aquells anys, que varen ser dolents tant per al conreu de la terra com per a l’extracció i venda de la sal. El 9 de maig de 1710, el governador donà ordre, atenent a les peticions dels jurats, que no es permetés embarcar famílies cap a l’illa, només hòmens tot sols que s’hi desplaçassin per raons de feina. Un fet a tenir en compte va ser la davallada que va experimentar en el temps de la guerra el preu del blat, a causa de l’augment de l’activitat dels corsaris, que varen prendre nombrosos carregaments de gra, dels quals tan necessitada es trobava l’illa. Segons Josep Piña Ramon, el preu del blat va abaixar, de 1706 a 1715, dels 32 als 12 reials la quartera. Durant la Guerra de Successió va tenir lloc l’arrendament total de les salines al mercader genovès Giovanni Battista Visconti. Cal tenir en compte que els habitants d’Eivissa i Formentera depenien de l’exportació de la sal com a manera de comprar tot allò de què les illes no disposaven. En aquell temps, la Universitat havia començat a llogar els estanys de Formentera i alguns d’Eivissa, encara que sense permetre als arrendataris comercialitzar la sal que n’extreien, de manera que no es perjudicava el petit grup de negociants que es beneficiaven del comerç de la sal, molt influents dins la Universitat, en què solien ocupar càrrecs importants. Visconti va arribar a Eivissa a principi de 1709 amb l’objectiu d’aconseguir l’arrendament de les salines. Per a aquesta finalitat, comptava amb la col·laboració de José Ponce de León, d’Antonio Juanes cònsol de Venècia a Barcelona, i de dos eivissencs pertanyents a la mà major i amb influència a la Universitat, Vicent Prats de Vintimilla i Onofre Riambau. Per a la consecució d’aquest objectiu, calia que la Universitat donàs el vistiplau a l’arrendament, per a la qual cosa aprofitaren que els jurats de 1708-1709 no tenien interessos en el negoci de la sal per convèncer-los d’aprovar l’arrendament en secret i sense passar pel Consell General, òrgan al qual s’havien de sotmetre les qüestions més importants. L’argument va ser que entre els membres del Consell General —el qual en teoria havia d’aprovar les decisions importants— n’hi hauria molts que rebutjarien l’arrendament pels seus interessos personals, uns en el comerç de la sal, altres en el càrrec de guardià de la sal. Així, tot i que a Eivissa era pública la intenció de Visconti d’arrendar les salines, ningú no va saber que la decisió ja havia estat presa fins que l’agost de 1710 va arribar el document en què el Consell d’Aragó publicava l’arrendament. Per reaccionar contra la concessió d’aquest arrendament, els jurats es reuniren el 10 de setembre amb els representants eclesiàstics (el governador va prohibir-los de reunir el Consell General). A la reunió es va decidir protestar contra l’arrendament i considerar-lo nul. En primer lloc, es considerava falsa la carta rebuda pel governador anunciant l’arrendament; en segon lloc, atemptava contra un dels privilegis de l’illa, l’aprofitament de les salines per la Universitat, ja que Carles III havia promès mantenir aquestos privilegis; finalment, el fet que l’arrendament no hagués estat plantejat al Consell General de la Universitat el feia nul. El 15 de setembre, però, arribaven el document oficial i un ban reial complementari que cedien els estanys a Visconti per deu anys. Per assegurar-se que no s’impediria a Visconti d’explotar els estanys, es donava ordre que els saliners no poguessin excusar-se d’anar a treballar i es protegia Visconti posant-lo sota la protecció reial i concedint-li mentre duràs l’arrendament, a ell i a la seua família, els mateixos privilegis, gràcies i immunitats de què gaudien els naturals de l’illa. Per posar la població a favor seu, Visconti va prometre que obriria una botiga a Vila on sempre vendria aliments a preus baixos, que pagaria als saliners quatre reials per modí de sal extret (el que pagava la Universitat extraordinàriament els anys en què el treball era molt difícil) i que les embarcacions eivissenques tendrien prioritat a l’hora de carregar. A més, assegurava que, gràcies a l’arrendament, la Universitat quedaria lliure de deutes en onze anys. El 15 de setembre, el governador va permetre a la fi que es reunís el Consell General, que va decidir recórrer davant el rei. Es va enviar a la cort el jurat en cap, Antonio de Arroyos; el jurat tercer, Antoni Tomàs Carreres i Luis de Castro, comerciant en sal, com a síndic extraordinari. Els jurats, així mateix, començaren a amenaçar Ponce de León amb possibles revoltes populars, ja que l’opinió dels illencs era, segons ells, contrària a l’arrendament. A més, varen suspendre el pagament dels nombrosos deutes que tenia la Universitat amb l’excusa que no els podien fer front sense els ingressos de l’explotació salinera, que s’empraven principalment per pagar aquestos deutes. D’aquesta manera es pretenia posar els creditors en contra de l’arrendament. El 14 de gener de 1711 va arribar una carta del rei ordenant que la Universitat prosseguís amb l’administració dels estanys mentre no s’aclarís l’afer Visconti. Però el 28 de febrer, la comissió que havia anat a Barcelona a recórrer l’arrendament va tornar amb males notícies, de manera que poc temps després el Consell General va optar per mantenir la suspensió de pagaments. El 28 de març de 1711 arribà una carta reial fallant a favor de Visconti. En aquest punt, els jurats decidiren prendre mesures més radicals. En primer lloc, el Consell General, tot i que el governador va intentar que no es reunís, va acordar que se suspengués l’extracció dels oficis de la Universitat fins que es tenguessin notícies de la cort sobre les salines; d’altra banda, varen proposar llevar del seu càrrec el governador, per després poder desposseir Visconti de les salines. Per aconseguir aquest propòsit, es va recórrer a un document reial de 1662 que assenyalava que, en cas d’absència, mort o qualsevol altra vacant del governador, el jurat en cap ocuparia el càrrec. Com que feia més de sis anys (el període que solia durar el mandat dels governadors d’Eivissa) que tenia aquesta dignitat, els jurats intentaren, amb el vistiplau del clergat, deposar Ponce de León amb l’argument que el seu càrrec estava vacant per haver expirat el període del seu mandat. Al governador li fou comunicat el seu “cessament” i la presa de possessió del càrrec per part del jurat en cap. José Ponce de León va respondre proveint de munició totes les tropes que es trobaven a Eivissa amb motiu de la guerra i d’aquesta manera va quedar avortat l’intent. El mateix mes d’abril va arribar l’ordre de la cort que prorrogava el manament del governador. Aquest es va absentar de l’illa i va deixar com a governador interí Jaume Joan Micó i Belloc, home de la seua plena confiança. Mentrestant, els jurats duien a terme una campanya de desprestigi contra Visconti, que explica les acusacions fetes contra ell per Josepa Maria de la Valle, per estupre i abandó, davant el vicari general Josep Gelabert i les denúncies d’Albertina Blanc, per deutes, davant el capità general de Mallorca. Així mateix, mentre els jurats seguien amenaçant el governador amb revoltes populars per la manca de vitualles que hi havia, a pesar de les promeses que Visconti havia fet. Al mateix temps, potser per fomentar la revolta contra Visconti, concedien llibertat per vendre aliments al preu que es volgués, de manera que s’anul·laren les regulacions que regien des de 1654. Tot i això, només es produïren petits accidents, com el del 5 de novembre, motivat per la manca de pa, que va ser minimitzat pels propis jurats d’una manera que fa pensar que potser anà dirigit més contra ells que no contra Visconti. L’octubre de 1711 va tornar el governador titular i Visconti va ser cridat a la cort. Com a administrador de les salines va quedar Francesc Roca, sense relació amb Visconti ni amb la Universitat. El març de 1712 Visconti va tornar amb un nou arrendament, també per deu anys, però que augmentava els guanys de la Universitat. El febrer havia estat nomenat un nou governador, Felipe Domingo, aliè als negocis de Visconti i que va mostrar una actitud més favorable cap a la Universitat, obligant a respectar l’arrendament, però pressionant Visconti perquè pagàs els terminis de l’arrendament i complís les seues promeses d’abastar l’illa d’aliments barats. Per la seua banda, la Universitat va reconèixer de fet l’arrendament quan va reclamar a Visconti, els primers mesos de 1712, tot el que devia des de 1710. I quan va arribar carta de la reina governadora ordenant que s’extraguessin els oficis universals l’1 de juny, sense cap excusa, i que en l’extracció intervengués el governador, els jurats ja no varen aixecar cap protesta. El resultat de l’extracció de 1712, controlada pel governador, va donar lloc a un equip de govern sense relació amb el comerç de la sal. Al Consell General celebrat pocs dies després ni s’esmentà el problema de les salines, tot i que es varen restablir antics impostos sobre els pocs articles que s’exportaven, per intentar pal·liar el dèficit de la Universitat. Quan Luis Ortiz de Castro —que havia romàs a Barcelona com a síndic, defensant els interessos de la Universitat en la qüestió de l’arrendament— va conèixer el nou rumb dels esdeveniments, va intentar que els nous jurats continuassin en la lluita per les salines. Però els nous jurats ni tan sols saberen aprofitar l’oportunitat que se’ls brindà amb la mort del governador Felipe Domingo l’octubre de 1712, de manera que el jurat en cap, Joan Marcelles, va ocupar interinament el càrrec, però sense fer res contra Visconti. Als pocs dies va ser nomenat governador interí el sergent major Álvaro Scorcia y Ladrón, i als dos mesos arribà el nou governador titular, Domènec de la Canal i Torralla, que ja havia exercit el càrrec a principi de segle i també era, segons Luis de Castro, còmplice de Visconti. L’abril de 1713 fou firmada la pau d’Utrecht, en la qual Anglaterra i els Països Baixos reconeixien Felip V com a rei d’Espanya a canvi que renunciàs a tot dret sobre el tron de França. La monarquia hispànica perdria els seus dominis europeus a Itàlia i a Flandes i, a més a més, Menorca i Gibraltar romandrien en mans angleses. El juny de 1713, Luis de Castro informava als jurats des de Barcelona de la nova conjuntura en què, en compliment dels acords d’Utrecht, les tropes aliades havien d’evacuar el Principat i les Illes, i Felip V quedava com a rei. L’evacuació de les tropes de l’arxiduc s’havia de produir a Eivissa el 15 de juliol de 1713. Davant els rumors que arribaven, que deien que a Barcelona es parlava de lliurar la ciutat a Felip V si aquest prometia respectar els privilegis, usos i llibertats, es va pensar a reconèixer-lo com a rei i enviar un síndic a Madrid a demanar clemència. Però els jurats varen canviar d’opinió quan des de Barcelona els diputats del General varen aconsellar de resistir i sol·licitaren l’ajuda que se’ls pogués donar des de l’illa en tan urgent situació, a causa de la impossibilitat d’aconseguir un acord honrós en les negociacions i també es va conèixer la decisió de Mallorca de resistir. Aprofitant la nova situació, els jurats havien decidit ocupar de nou les salines i no considerar governador Domènec de la Canal, però varen tirar-se endarrere davant les amenaces d’aquest darrer. La Universitat va decidir llavors seguir reconeixent Carles III i, al mateix temps, expressar que s’acatava el tractat d’Utrecht. A partir d’aquell moment, tot i que es va preparar la defensa de l’illa en previsió d’un possible atac, s’estava pendent, més que d’altra cosa, de les notícies de Mallorca i Barcelona (en aquell temps es varen trametre algunes ajudes en espècies a aquesta ciutat, assetjada per les tropes de Felip V). L’agost de 1713 va arribar a Eivissa el visitador reial Miquel Rullan, amb la missió de sanejar l’economia de la Universitat i dotar-la d’unes ordinacions més modernes que les vigents, a més d’arbitrar tot el necessari per a una millor administració del patrimoni i jurisdicció reials a l’illa. El març de 1714, l’arxiduc Carles va signar el tractat de Rastatt, pel qual renunciava a les seues pretensions sobre la monarquia hispànica, de manera que els territoris de la Corona d’Aragó que se li havien adherit i encara resistien a l’avanç borbònic, el Principat de Catalunya, Mallorca i Eivissa, quedaven abandonats a la seua sort. L’11 de setembre de 1714, les tropes borbòniques entraven a Barcelona comandades pel duc de Berwick i això suposava pràcticament la fi de la guerra, atès que només quedaven Mallorca i Eivissa pendents de la seua incorporació al control de Felip V de Borbó perquè es complís tot el que s’havia acordat a Utrecht. El 13 de maig de 1715 es produí a Mallorca el desembarcament de les tropes que havien d’incorporar aquesta illa al domini Borbó, comandades pel cavaller francès Claude-François Bidal d’Aspheld, enviat per Berwick. Des de Palma va ser tramesa a Eivissa una guarnició borbònica i un nou governador, l’irlandès Daniel O’Sullivan Bear, que arribaren el 5 de juliol de 1715 i varen ser objecte d’una recepció multitudinària. Pocs dies després els jurats varen escriure al rei per aconseguir els seus favors, dient que el dia que havien arribat les tropes borbòniques havia estat “el més feliç de tots”. També demanaven que s’ordenàs a Visconti el pagament a la Universitat dels seus deutes, però el mercader genovès havia sortit uns mesos abans de l’illa i ja no hi va tornar mai més; el nou monarca aviat va confiscar les salines, amb la qual cosa quedava sense la seua principal font d’ingressos i el poble d’Eivissa i Formentera perdia el seu ingrés complementari més important. Daniel O’Sullivan va durar poc temps com a governador, sembla que a causa de les nombroses acusacions d’abús de poder que li varen fer els eivissencs. El va substituir el 1715 Juan José de Andía y Vivero. [ATT]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments