Guerra Civil Espanyola

Guerra Civil Espanyola HIST Des del triomf del Front Popular —coalició de partits republicans, d’esquerra i regionalistes— a les eleccions de febrer de 1936, la dreta espanyola assolí amb decisió la via insurreccional. El 18 de juliol bona part de l’exèrcit —inconforme amb el camí que agafava el règim republicà— es revoltà, recolzat per la totalitat dels partits de dreta i feixistes i per l’Església. Tot i les vacil·lacions de les autoritats republicanes als primers moments, l’oposició popular a ciutats com Madrid i Barcelona va fer fracassar el cop i donà inici a la Guerra Civil. El conflicte espanyol s’ha d’entendre dins del context d’expansió dels feixismes europeus, especialment l’italià i l’alemany i, per tant, els factors d’equilibri internacional condicionaren el decurs de la guerra. El país restà immediatament dividit en dues zones: la nacional, controlada pels revoltats, i la republicana, controlada pels sectors socials i polítics fidels a la legalitat de la República (partits republicans i d’esquerra, sindicats i certs sectors militars). Eivissa i Formentera restaren sempre en el bàndol nacional-franquista, excepte les cinc setmanes d’ocupació republicana entre l’agost i el setembre de 1936. Per tant, cal parlar de tres períodes diferenciats durant la guerra a les Pitiüses, encara que no es poden entendre sense tenir en compte les característiques del període precedent. L’alçament militar trobà resposta a Balears el mateix matí del 19 de juliol, quan el general Goded, comandant militar de les Illes, s’hi adherí. A Eivissa, el capità Rafael García Ledesma (1894-1936), autoritat militar provisional a les Pitiüses, declarà l’estat de guerra i s’afegí al cop; fou substituït el dia següent pel comandant Juli Mestre Martí (1892-1936). Les forces militars de Mestre eren escasses: 143 militars, forces de guàrdies civils i carrabiners i poc més d’un centenar de voluntaris civils i militars retirats. S’inicià de seguida la repressió dels elements esquerrans de les illes; al voltant d’uns seixanta, entre els quals hi havia cinc formenterers, foren empresonats al castell de Vila. Les comissions gestores del Front Popular, que regien els consistoris pitiüsos des de març i maig de 1936, foren destituïdes i foren reposats els alcaldes d’elecció popular del febrer de 1936, tots de tendència dretana. El 27 de juliol Mestre envià a Formentera un petit destacament de vint-i-tres soldats comandat per Miquel Tuells Riquer per tal de controlar una illa tradicionalment dominada per l’anarcosindicalisme de la CNT, dirigida pel carismàtic Josep Ferrer Tur “Andreuet”. El subministrament de queviures fou una altra de les preocupacions de les noves autoritats militars. La davallada de l’activitat comercial obligà els militars a incautar productes com cafè, benzina i sucre. Els mercats locals aviat es varen trobar desabastits, cosa que inicià l’encariment i l’especulació d’alguns productes. La resposta de l’esquerra al cop vengué en forma de vagues (de les obreres de Can Ventosa des del dia 13 de juliol i dels treballadors del moll i de la construcció des del 19) i amb el robatori d’explosius al polvorí de Talamanca la nit del dia 18, que foren trobats per la guàrdia civil dies després. El vol el 30 de juliol d’avions republicans que llançaven proclames convidant a la rendició provocà entre els habitants de Vila l’inici d’un èxode cap a l’interior de l’illa. El dia 5 d’agost sortí des de Barcelona una expedició comandada per Alberto Bayo Giroud (1892-1967), que fou completada el dia següent per una columna de guàrdies civils valencians dirigits per Manuel Uribarry. L’anomenada Columna de Balears tenia com a objectiu prioritari conquerir Mallorca i era formada majoritàriament per una massa de milicians i milicianes d’escassa instrucció, acompanyats per militars, sectors adscrits a diversos partits polítics republicans i sis eivissencs que s’hi afegiren des de València (Just Tur Puget, Agustí Gutiérrez Serra, Guillem Tuells, Antoni Tur Costa “Gabrielet”, Narcís Puget Riquer i Ramon Medina Tur). El dia 7 d’agost desembarcaren a Formentera, sense oposició de les tropes del tinent Tuells allà destacades. Es produïren de seguida unes cinquanta detencions i tres morts (el falangista Bartomeu Torres, el sergent retirat Lluc Ramon i l’ecònom de la Mola Joan Torres Torres). Des de Sant Francesc, Bayo intentà la rendició de la guarnició eivissenca, cosa que Mestre refusà. La matinada del dia 8 la columna republicana desembarcà as Pou des Lleó i a Santa Eulària i inicià el camí cap a la ciutat d’Eivissa, on arribaren sense gairebé oposició el matí següent, exceptuant un enfrontament a l’alçada de les mines de s’Argentera (Sant Carles). Mentrestant, al Castell de Vila es produïa la divisió al si de la guarnició militar: García Ledesma i el zelador de fortificacions Vicente Belenguer se suïcidaren davant la imminent arribada de Bayo i alguns militars alliberaren els presos polítics que restaven al Castell. El buit de poder creat per la fugida de les autoritats fou ocupat immediatament per òrgans de poder local i insular. Així, el mateix dia 9 Bayo ordenà reposar les gestores municipals del Front Popular destituïdes i la creació d’un tribunal revolucionari, dirigit pel català Joaquim Juanola, i d’un comitè de milícies antifeixistes, presidit pel comunista eivissenc Antoni Martínez (1907-1992), que teòricament s’havia de fer càrrec del govern de les Pitiüses. L’objectiu principal d’aquest organisme era assolir la normalitat en la vida quotidiana i garantir l’ordre públic. En aquest sentit el principal factor advers fou la tendència de les organitzacions que formaven part de l’expedició a actuar de forma independent, emetent ordres i propaganda al marge del Comitè, la qual cosa no garantia la seguretat ni l’ordre públic. Bona part de la repressió durant l’etapa republicana es degué al descontrol dels milicians i a la desorganització de les agrupacions polítiques i sindicals, tot i la denúncia d’alguns dirigents locals —com Joan Antoni Palerm Vich, secretari de cultura del Comitè— condemnant els abusos i la violència. Des del primer moment s’inicià la recerca i captura de totes aquelles persones vinculades al cop: el banquer Abel Matutes Torres fou detengut el dia 10 i el comandant Mestre afusellat el 15. Moltes de les propietats d’aquestes persones i dels partits de dreta foren confiscades i les seues terres sotmeses a una legislació que mirava de democratitzar la propietat rural sense alterar la normalitat productiva. D’aquesta manera no s’engegaren projectes col·lectivitzadors com a altres zones controlades pels republicans, sinó que se cedí l’explotació de les terres als arrendataris i majorals, encara que sempre sota el control del Comitè. L’Església, que recolzava el cop militar des del començament, fou el principal objectiu dels milicians; en especial la figura del bisbe Antoni Cardona Riera “Frit” (1883-1961). Vint-i-un religiosos —poc més d’un terç del personal eclesiàstic a les Pitiüses— foren assassinats i moltes imatges i esglésies cremades i destrossades. La situació política a les illes s’anà deteriorant de tal manera que el poder real recaigué els darrers dies en la columna anarquista “Cultura y Acción”, que havia arribat des de Barcelona els dies 9 i 10 de setembre, composta per uns cinc-cents milicians reembarcats després del fracàs de l’expedició de Bayo a Mallorca el 3 de setembre, que deixà l’ocupació republicana de les Pitiüses sense raó de ser. El diumenge dia 13, tres avions italians bombardejaren el port i Dalt Vila, i causaren uns quaranta morts aproximadament; es demostrava així la indefensió de la ciutat i l’aparició de l’aviació italiana a l’escena militar recolzant el ban rebel. S’aguditzà llavors l’èxode de ciutadans cap a l’interior de l’illa, iniciat setmanes abans. La nit del dia 13 es produïren els anomenats fets del Castell: un grup de milicians pujà al Castell i afusellà noranta-tres presoners. Així, el total de víctimes de l’ocupació republicana fou de cent catorze. Els fets del Castell restaren a la memòria col·lectiva eivissenca com a punt de referència negatiu de l’ocupació republicana i foren utilitzats pels sectors franquistes i l’Esglèsia local durant dècades. Aquella mateixa nit s’inicià la fugida dels milicians i de moltes famílies eivissenques i formentereres cap a València o Alger. Des de la costa llevantina peninsular i Menorca (que romangué fidel a la República fins al febrer de 1939), alguns eivissencs organitzaren un comitè d’ajut als evacuats, el secretariat antifeixista d’Eivissa i Formentera, dirigit per Antoni Martínez. L’evacuació del 13 de setembre significà per a molts pitiüsos l’inici d’un llarg exili, que es perllongaria durant dècades. Aquesta fugida s’allargà durant una setmana, fins que el dia 20 arribà al port d’Eivissa el vaixell Ciudad de Palma amb dues companyies del grup paramilitar Legió de Mallorca, dues de falangistes i els Dragons de la Mort del feixista italià Arconovaldo Bonaccorsi “Conde Rossi” (1892-1962). Novament, com setmanes abans amb l’arribada de l’expedició Bayo, es va fer necessari ocupar un buit de poder. Antoni Montis Castelló, cap de la Legió, es va fer càrrec de la Comandància Militar d’Eivissa i als municipis es reposaren els ajuntaments de dretes destituïts per Bayo el 9 d’agost. En la nova relació de poders la Falange va assolir un protagonisme gairebé incontestat. La fusió amb els tradicionalistes el 1937 (FET-JONS) la va convertir en un autèntic partit d’estat, al més pur estil feixista, al servei del règim i del dictador. L’antiga classe política dominant, de per si força heterogènia però compactada entorn dels principis de l’Alçament, s’acomodà dins les estructures del nou règim i va trobar en la Falange un lloc des d’on continuar amb l’exercici del poder local i des d’on accedir a privilegis socials, polítics i econòmics. Els casos més evidents foren Bartomeu de Roselló (1866-1942) i Cèsar Puget Riquer (1902-1981). En les primeres setmanes d’ocupació franquista la Falange mallorquina, eivissenca i formenterera fou, juntament amb els italians, la responsable de la més sagnant repressió. Al contrari que la republicana, fou una repressió engegada i fomentada per les noves autoritats que, lluny de condemnar-la, la justificaren amb discursos venjatius i exaltadors de l’ordre, de la religió i del dictador Franco. Aquesta repressió no sempre fou per motius polítics; les revenges pels més diversos motius —personals, econòmics, etc.— eren sovent l’arrel de la denúncia o l’assassinat extrajudicial. Des d’octubre de 1936, data en què s’instal·là el Jutjat Militar al Gran Hotel de Vila, la funció repressora assolí certa façana judicial, recolzada en la col·laboració de les forces d’ordre i els ajuntaments, però la intensitat de la repressió no va decaure. Per la Llei de responsabilitats polítiques del 9 de febrer de 1939 es perseguia tot aquell que hagués tengut participació política republicana o sindical des d’octubre de 1934. També era causa de processament la pertinença a la maçoneria, que va ser juntament amb el comunisme, el centre de la propaganda repressora franquista. El sector educatiu i funcionarial fou sotmès a comissions depuradores per tal d’aclarir la seua adhesió incondicional als principis del nou règim. Es feia necessari eliminar tot vestigi de pensament liberal, homogeneïtzar la funció pública sota les consignes del nou Estat franquista i posar l’educació sota el monopoli eclesiàstic. En el context de guerra, i aïllades de la península (València i Barcelona pertangueren a la República fins al 1939), les Pitiüses varen viure una situació econòmica difícil. L’escassetat de molts productes, el mercat negre i la corrupció administrativa provocaren una crisi de subsistència el 1937 i el 1938 que obligà les autoritats a sol·licitar donacions als mallorquins. La situació de fam a Formentera s’agreujà amb la instal·lació de la colònia penitenciària a la Savina (camp de concentració de Formentera ) entre 1940 i 1942, on el centenar aproximat de morts ho fou per desnutrició. La colònia, dependent de la Presó Provincial de Palma, apareix com un dels més terribles centres de detenció de les Illes, al qual eren destinats exclusivament presos polítics balears i peninsulars, especialment murcians i extremenys. Així doncs, Eivissa i Formentera arribaren al 1939, data de finalització del conflicte bèl·lic, amb el poder franquista totalment consolidat i amb una població sotmesa a un Estat totalitari que no va permetre la més mínima dissidència, que controlà totes les relacions de producció i que es guarní d’una moral nacionalcatòlica de caràcter profundament retrògrad i repressor. La dictadura finalitzà formalment el 1975 a la mort del dictador. Fins el darrer moment, els ideals que sostengueren l’alçament, la guerra i la posterior repressió foren l’eix legitimador per a tots els adeptes al règim franquista, inclosos els seus representants a les Pitiüses. [APG]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments