Gómez Ripoll, Joan

Gómez Ripoll, Joan (Eivissa 1888 — Palma 1942) SOC/ARQUIT Mestre d’obres més conegut per “Campos”. De pare gallec, de qui va agafar el nom de Campos, i mare eivissenca, fou el menor de vuit germans. Després de la segona ensenyança va començar a treballar de picapedrer als 16 anys, primer a Eivissa i després a Palma l’any 1905, aconsellat pel seu mestre. A Palma va aprendre a treballar el guix i la pedra i en poc temps es va considerar oficial de primera, a més de seguir els seus estudis particulars de dibuix i escultura a l’Escola d’Arts i Oficis. També va començar a llegir obres de contingut social d’autors com Marx, Proudhon i Kropotkin, que li donaren un profund sentit social de l’existència. Va tornar a Eivissa a fer el servei militar i una vegada acabat es va donar d’alta com a mestre d’obres. Es va casar el 1917 amb Maria Torres Cardona “Marca” i tengué dues filles. L’any 1920 emigrà a Cuba i durant els nou anys que hi visqué va treballar de mestre d’obres i, fins i tot, es va construir una casa amb el projecte de fer-hi anar la seua família, però un fibló la va destruir el 1924. El 1929 tornà a Eivissa i tengué una tercera filla. Es va afiliar al Partit Socialista Obrer Espanyol el 1932, en el qual va desenvolupar una militància molt activa, així com a la societat de picapedrers El Compañerismo. El 18 de juliol de 1936 va ser empresonat pels militars al castell i va ser alliberat pels republicans que desembarcaren al Pou des Lleó el mes d’agost. Durant l’ocupació republicana d’Eivissa va formar part del Comitè Republicà (Comitè antifeixista), que regí les illes durant cinc setmanes i exercí el càrrec de delegat de Treball, Indústria i Obres Públiques. Després de l’abandonament de l’illa pels republicans va decidir sortir d’Eivissa amb la seua família. Passà els anys de la Guerra Civil a València i Castelló treballant de cobrador de la Càmbra Urbana i en el seu ofici. En acabar la guerra tornà a Eivissa on va ser detengut el 21 d’abril de 1939, empresonat i posteriorment traslladat a Palma. Allí li varen obrir causa sumaríssima, la núm 1039/1939, juntament amb Narcís Tur Viñas, “Ciset des Racó”, i acte de processament el 28 d’octubre de 1939. Durant el judici va ser considerat persona de bona conducta per la majoria dels testimonis citats, i cap d’ells el va fer responsable de delictes de sang. Se’l va acusar principalment d’haver proposat fondre les campanes de les esglésies i l’estàtua de Vara de Rey, haver confiscat l’oficina de les Aigües, haver ordenat l’enderrocament de l’església de Sant Elm (la seua defensa va consistir a al·legar la perillositat de les ruïnes després de l’incendi provocat pels milicians), “freqüentar” el Castell on estaven empresonats destacats dirigents de la dreta eivissenca, així com que mentre era delegat de Treball va decretar la setmana de quaranta hores. Tots aquestos càrrecs varen ser considerats delictes d’adhesió a la rebel·lió amb els agreujants de perversitat, perillositat i mals irreparables i, en conseqüència, condemnat a mort i executat a la paret del cementeri de Palma el matí del dia 30 de setembre de 1942. El 1983 sortí a la llum un llibre editat per la Demarcació a Eivissa i Formentera del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Balears, a cura de Juan Jesús González Gómez, nét de Campos, i Rafael Garcia Pascuet , el qual, a part de la informació d’ordre tècnic, va despertar les consciències de moltes persones per recuperar la seua memòria. El Consell d’Eivissa i Formentera va fer posar l’abril del 2001 una placa commemorativa a la casa on va néixer, al carrer de Josep Verdera. [PVG/JjGG] La seua obra arquitectònica és la més important i coherent realitzada a l’illa en el primer terç del segle XX. Era un moment en què els mestres d’obres de formació autodidacta supliren els arquitectes. El mestre “Campos” era un perfecte coneixedor de l’ofici de la construcció, fruit d’una llarga trajectòria. L’any 1917 va realitzar la seua primera obra: el mausoleu de la família Escudero i Villangómez a l’antic cementeri d’Eivissa. Si a Mallorca va aprendre l’ofici, a Cuba va conèixer el llenguatge arquitectònic i va entrar en contacte amb l’arquitectura colonial de l’illa del Carib, estil que va caracteritzar la seua obra posterior. De nou a Eivissa, va treballar com a mestre d’obres i va muntar la seua pròpia empresa constructora. Una casa de camp realitzada a Can Toni de na Marca a Sant Joan (1930) va ser l’inici d’un seguit d’encàrrecs cada cop més importants i significatius, coincidint en un moment d’expansió de la ciutat d’Eivissa amb els seus nous eixamples. L’any 1932 va portar a terme en el barri del Poble Nou, la tribuna afegida a un edifici emplaçat al carrer del bisbe Torres, núm. 2, (abans carrer de Tamarit) i l’edifici situat a la cantonada dels carrers del bisbe Azara i del bisbe Cardona, conegut popularment com casa Vilàs. Aquell mateix any va construir l’edifici d’habitatges al carrer de Madrid núm. 13, coneguts com “can Paco des Selleter”. Seguint l’ordre cronològic, el 1933 va construir l’edificació de Ca Vostra a Dalt Vila, desapareguda durant la Guerra Civil i la seua obra més coneguda, el Gran Hotel, després Hotel Montesol, al passeig de Vara de Rey. El 1934 va construir l’habitatge unifamiliar per a la família Sorà a Sant Antoni. La seua última obra construïda va ser un edifici unifamiliar emplaçat a l’avinguda d’Ignasi Wallis, per encàrrec d’un valencià de llinatge Royos, enderrocat a principi dels anys setanta del segle XX. El conjunt de la seua obra va introduir un nou estil en l´arquitectura de l’illa, sent la seua característica més significativa la presència d’ornaments classicistes d’importació colonial. Aquesta arquitectura colonial és el producte de la trobada entre cultures, entre els estils originals i, de les formes i tradicions constructives locals. ”Campos” va adaptar aquest estil eclèctic i classicista procedent de Cuba a les condicions de l’illa, en el mateix moment en què el GATCPAC va convertir l’arquitectura popular eivissenca en una referència formal per a l’arquitectura moderna. La seua influència es va perllongar a l’illa fins a la dècada dels anys quaranta del segle XX. La seua tasca es completà amb la seua faceta formadora, instruint els treballadors en l’ofici i, intercanviant coneixements i plantilles amb els altres mestres d’obres del moment. Aquest fet va comportar, amb el temps, més d’un equívoc a l’hora de documentar la seua obra. El seu llegat arquitectònic va ser declarat bé d’interès cultural pel Consell Insular d’Eivissa i Formentera l’any 2001, com el conjunt de les primeres manifestacions arquitectòniques amb voluntat d’estil i d’esperit culte construïdes a principi del segle XX. [TMT]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments