Fum, cova des

Fum, cova des
1. TOPON Cova o complex de coves situat al vessant NW dels espadats de la costa de la Mola, entre la punta de sa Palmera i la punta del Torrent des Gat, prop de l’embarcador de sa Cala, a 75 metres sobre el nivell del mar en direcció al racó de sa Pujada. Constitueix un important dipòsit arqueològic i la tradició popular associa aquesta cova amb l’episodi històric de la incursió del príncep normand Sigurd de l’any 1108, recollida en cròniques escandinaves del s XIII, en la qual els normands aconseguiren vèncer, encenent foc a l’entrada de la gruta, els “moros” formenterers que s’hi havien fet forts. [VFM]
2. ARQUEOL Jaciment arqueològic situat als tallserrats de la costa nord de la Mola, a l’illa de Formentera. La seua importància és molt gran en haver fornit troballes arqueològiques que il·lustren diversos períodes de la història de l’illa ( Formentera, Història), ja que s’hi ha palesat l’existència de materials de diferents períodes de la prehistòria i de l’edat mitjana. Es tracta d’una de tantes cavitats d’origen freàtic excavada en la massa càrstica que forma la Mola de Formentera, en aquest cas amb una important evolució clàstica i amb un sistema de galeries de morfologia de corrosió. Com la majoria de cavitats d’aquest massís, s’obre al penya-segat per davall de la plataforma superior i està situada a una alçada mitjana, uns 75 m per damunt del nivell del mar. Després de la plataforma de l’entrada, hi ha una primera gran sala amb un fort pendent cap a la dreta, per on comunica amb altres cavitats i galeries, amb les quals forma un conjunt de gran complexitat i extensió. El seu accés des de l’altiplà de la Mola pot fer-se seguint un tortuós sender que té el seu inici al costat del recinte fortificat de sa Cala i, desplaçant-se cap a ponent, davalla el tallserrat. També pot arribar-s’hi des de la mar, ascendint dificultosament pels espadats. A l’entrada s’observa una gran boca, fruit del despreniment d’enormes blocs del sostre, que romanen caiguts tancant l’accés. Entre ells hi ha intercalats tres trams de murs antics que tanquen completament els espais intermedis. Aquestes construccions, que indubtablement tenen la finalitat de defensar l’entrada de la cova, estan fetes de maçoneria de pedra travada amb terra i també de pedra seca que, en algun tram, s’aixeca sobre un sòcol de doble filera de lloses clavades verticalment i amb rebliment intern de terra i pedres, tècnica que a Formentera és coneguda des de l’edat del Bronze ( arquitectura, arquitectura prehistòrica), però també està documentada al jaciment d’època púnica tardana de s’Espalmador i, fins i tot, a jaciments andalusins, com ara els de sa Cala a Formentera i la penya Esbarrada a Corona, a l’illa d’Eivissa. Damunt del bloc rocós central s’hi va construir una espècie de plataforma semicircular, que sembla haver estat la base d’una petita torre de guaita, des de la qual es domina visualment una àmplia panoràmica de la costa oriental de Formentera i el SE d’Eivissa. La manca d’excavacions no permet disposar de criteris per datar-les però, tot i no poder descartar cap possibilitat, l’aspecte d’aquestes restes constructives porta a creure que són d’època medieval. La sala principal presenta una capa de gruix variable d’arena dunar, tret que es repeteix en altres cavitats de la zona que també han estat envaïdes, en major o menor grau, per materials d’origen marí, sobretot arena dunar. Les primeres exploracions conegudes de la cova varen ser dutes a terme pel naturalista britànic establert a Formentera Frank Jackson , a principi dels anys seixanta del segle XX. En aquella ocasió, Jackson va descobrir l’existència de restes humanes dins unes cavitats interiors, a les quals s’accedia per una estreta galeria, que va respectar escrupolosament, limitant-se a obtenir-ne els únics testimonis fotogràfics existents. Però anys més tard, estudiosos, curiosos i cercadors de tresors, tant de l’illa com de fora, visitaren repetidament la cova, alterant, malauradament, els contextos arqueològics originals. Per això, les troballes arqueològiques conegudes de sa cova des Fum, algunes d’elles donades o dipositades al Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, són fruit, principalment, de visites i recerques d’afeccionats que les trobaren en superfície o les extragueren sense mètode ni criteri. Les prospeccions realitzades a la segona meitat dels anys vuitanta per arqueòlegs, amb motiu de comprovar l’estat del jaciment i, posteriorment, per a la realització de la carta arqueològica de Formentera, només permeteren constatar la gairebé total alteració dels nivells arqueològics de la primera sala, així com la desaparició sota enderrocs de la galeria que permetia l’accés als enterraments. Les restes arqueològiques es concentren a les proximitats de l’entrada, on els ocupants podien gaudir d’una millor il·luminació, dins una fina capa d’arena. A les prospeccions realitzades va poder constatar-se l’existència d’una llar prehistòrica, amb un bol de ceràmica i restes òssies que hi estaven associades, parcialment tapada per un gran bloc desprès del sostre i alterada pels clandestins. Altres fragments de ceràmica, sobretot d’època andalusina, així com ossos d’animals es trobaren també pel talús que forma el sòl de la sala cap a la dreta de la cavitat. Entre els materials arqueològics prehistòrics, els més antics, que sens dubte corresponen a l’eneolític , són alguns fragments de ceràmica amb decoració incisa d’estil campaniforme, que l’any 1988 varen ser publicats per l’arqueòloga britànica resident a Eivissa, Cèlia Topp . Aquest tipus de ceràmica és abundant a Mallorca en contextos eneolítics o calcolítics, però a la resta de les Balears, només a Formentera n’han aparegut alguns fragments: els de la cova des Fum, i dos de minúsculs a ca na Costa . A aquest mateix període també hi podrien correspondre alguns bols de ceràmica llisa, mentre que altres peces, de factures i morfologies diverses, s’han d’atribuir a períodes més avançats, durant l’edat del Bronze . D’entre el material lític destaca un braçalet d’arquer incomplet. Es tracta d’una placa feta d’una pedra dura de tipus metamòrfic, de gra fi i color melat, amb dues fractures, per la qual cosa només es conserva gairebé la meitat de la peça. Presenta dues perforacions circulars a la part superior, per la línia de les quals presenta una fractura, i els seus costats són lleugerament còncaus, amb una segona fractura una mica més avall de la seua meitat. Tot i que convencionalment aquestes plaques segueixen sent anomenades braçalets d’arquer a la bibliografia, perquè és el terme que ha encunyat la historiografia des de final segle XIX, els darrers estudis de les seues traces d’ús observades microscòpicament han permès determinar que eren utilitzades, en molts casos, com a esmoladora o polidora d’instruments de metall. A Mallorca i Menorca són un estri relativament abundant que apareix en contextos eneolítics i en altres posteriors datats durant tot el pretalaiòtic, més endavant anomenat període naviforme. Abasta, per tant, un llarg ventall cronològic entre el 2000 i el 1300 aC, aproximadament. La seua presència està documentada tant en establiments a coves i balmes, com en sepultures megalítiques, en hipogeus de planta simple i allargada i en coves naturals d’enterrament. A Formentera han aparegut plaques similars al sepulcre megalític de ca na Costa i a l’establiment de planta complexa Cap de Barbaria II ( Barbaria, cap de). D’entre l’utillatge ossi de la cova des Fum cal esmentar, en primer lloc, la troballa d’un punxó d’os sencer i la punta d’un segon exemplar, ambdós fets d’os d’ovicàprid; no obstant això, atesa l’elementalitat de la seua tipologia i que el seu ús és freqüent durant tota la prehistòria, no poden atribuir-se a cap període en concret en no estar associats a un context determinat que permeti la seua datació. Però la peça òssia més singular trobada en aquest jaciment és una punta de sageta amb arpons laterals i peduncle, la tipologia de la qual permet situar-la en l’edat del bronze. Es tracta d’un tipus relativament freqüent, durant el bronze antic i mitjà, a Europa central, a la Suïssa alpina i al nord d’Itàlia i també al sud de França i al nord del riu Ebre, sobretot a la regió pirinenca. En definitiva, el conjunt de materials prehistòrics conegut de sa cova des Fum, mostra la seua ocupació durant l’eneolític i l’edat del Bronze. Més complicat de resoldre, perquè les restes no s’han pogut documentar de manera adient, és el tema del seu ús com a lloc d’enterrament. Segons el testimoni de Frank Jackson, de la sala principal arrancava una galeria llarga i estreta, al llarg de la qual hi havia tres sales petites amb un cadàver a cada una d’elles, tots tres en posició de decúbit supí i amb les restes òssies en connexió, un dels quals portava al braç dret una polsera de bronze. Al final del passadís, hi havia una quarta sala, de majors dimensions, on s’acumulaven les restes d’un nombre elevat d’individus, en complet desordre i sense connexió anatòmica, constituint un ossari. Aquestes restes podrien indicar la utilització de la cova també com a lloc d’enterrament durant la prehistòria, però no hi ha elements de judici prou fefaents per fixar la seua cronologia. Malauradament, les prospeccions realitzades els anys vuitanta del segle XX no permeteren localitzar aquesta galeria que conduïa als enterraments. Tampoc el detall de les fotografies existents no és tan bo com caldria, així que, a part de demostrar la veracitat de la notícia, no serveixen d’ajuda per situar cronològicament aquest jaciment funerari. Només l’existència d’un braçalet o polsera metàl·lica en un dels individus inhumats, ens indica una cronologia probable a partir del bronze en endavant. Però les seues característiques permeten acceptar la possibilitat que es tracti d’enterraments prehistòrics. En tal cas, l’acumulació de restes humanes documentada a la sala més interior podria tractar-se de deposicions individuals continuades durant un llarg lapse cronològic que, amb el pas del temps, comporta que l’espai vagi sent netejat per a noves deposicions i les restes més velles acumulades en una ossera, de manera similar a com s’ha documentat recentment a Menorca a la cova des Càrritx, amb una llarga cronologia entre 1450/1400-800 aC. La manca de dades no permet determinar si les inhumacions individuals a les petites cambres anteriors a l’ossera, una d’elles amb una polsera metàl·lica (de les quals també s’han trobat diversos exemplars a la cova des Càrritx), corresponen a un procediment funerari d’inhumacions primàries (per al descarnament i posterior deposició secundària a l’ossera col·lectiva) que no va arribar a completar-se, o bé si corresponen a un altre moment, més recent, d’inhumacions individuals, com semblaria més probable; en aquest cas il·lustraria el pas d’un ritual d’enterrament col·lectiu a un altre d’enterraments individuals. A diferència d’altres cavitats de la Mola, a la cova des Fum no hi ha testimonis d’ocupació de la cavitat en època romana, ni tampoc a l’antiguitat tardana. En canvi, deixant de banda les fortificacions de l’entrada, els testimonis d’ocupació en època medieval estan representats per una important quantitat de ceràmica andalusina, tant comuna com vidriada, una mostra de la qual ha estat publicada l’any 2002 per Helena Kirchner, dins d’un estudi de conjunt de la ceràmica andalusina conservada al Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera. Entre la ceràmica comuna hi ha fragments de cadaf amb digitacions horitzontals pintades a l’òxid de ferro o manganès, gerretes amb decoració de digitacions pintades a l’òxid de manganès, gerres sense decorar i altres amb restes de pintura a l’òxid de manganès, olles de dues anses amb estries acanalades marcades al coll, llibrells amb cordó horitzontal d’incisions obliqües i alfàbies; mentre que la ceràmica vidriada està representada per fioles de boca trilobulada amb vidratge blanc o verd, safa amb vidratge verd fosc i una llàntia de peu, que només conserva la cassoleta inferior, amb vidriat verd turquesa. En conjunt, aquestes ceràmiques palesen una ocupació de la cova en època andalusina, des dels segles X-XI, però sobretot ja en el segle XII-inici del XIII, és a dir, en els períodes de domini almoràvit i almohade. En relació a això, cal recordar la tradició que situa en aquesta cova un episodi esdevengut l’any 1108, quan va produir-se un enfrontament entre una expedició de normands dirigida pel príncep Sigurd i un grup de moros que habitaven l’illa, que s’ha conservat a les sagues escandinaves. L’estol normand havia salpat des de les costes noruegues en direcció a Orient i després de dur a terme diversos atacs per terres de Galícia i Portugal, passaren al Mediterrani i arribaren a Formentera, on varen enfrontar-se a un grup de moros que s’amagaren en una cova dels penya-segats, la boca de la qual havien fortificat. En aquella cavitat també guardaven el seu abundant botí, fruit de la pirateria, i des d’allí les exhibien per provocar els normands. Però Sigurd i els seus homes aconseguiren vèncer-los pujant dues barques dalt del promontori i despenjant-les amb cordes des de dalt els espadats, carregades d’homes armats. Amb una pluja de fletxes, els normands feren retrocedir els moros fins a l’interior de la cova i, després d’enderrocar la muralla que defensava l’entrada, aconseguiren accedir-hi. Després de tallar grans arbres, feren una gran foguera a l’entrada, amb el fum de la qual ofegaren la majoria de moros i en mataren altres quan intentaven fugir, apoderant-se de les seues riqueses. Certament, les característiques del lloc s’avenen amb la descripció de l’indret i dels fets que narra la tradició, per la qual cosa és versemblant que hi hagi un fons d’historicitat en els esdeveniments que han quedat enregistrats, molt idealitzats, en l’èpica escandinava, que el segle XIII va quedar recollida en la literatura escrita. [BCR]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments