Formentera. q) Història. Època contemporània

Formentera. Història

Època contemporània

Al llarg del segle XIX, va anar configurant-se plenament a Formentera una societat tradicional basada en una economia de subsistència. Aquestes mateixes limitacions econòmiques i el constant creixement de la població acabaren generant un important flux migratori, principalment cap a l’Amèrica Llatina. L’emigració, majoritàriament temporal, va arribar al seu punt culminant a les primeres dècades del segle XX, i propicià una millora del nivell de vida de la població i l’arribada a l’illa de noves idees i inquietuds. Tanmateix, tots aquestos progressos quedaren interromputs per l’esclat de la Guerra Civil i sobretot per la posterior dictadura franquista. Finalment, l’arribada del turisme de masses l’últim terç del segle XX va comportar la progressiva desaparició de la Formentera tradicional i la implantació a l’illa d’un intens, però fràgil, monocultiu turístic. De fet, el nou model econòmic va incrementar la pressió humana i urbanística sobre un territori i uns recursos limitats i, per això, a principi del segle XXI es constatava la urgent necessitat de compatibilitzar una explotació turística racional amb una conservació eficient del medi natural.

Els horitzons de la societat tradicional

El 1807 arribaren a Formentera els astrònoms francesos Jean-Baptiste Biot i Francesc Aragó per continuar-hi els treballs d’amidament de l’arc del meridià de París iniciats per Méchain a final del segle anterior a partir del sistema de triangulacions successives. Amb grans dificultats, els científics transportaren tots els seus instruments i muntaren un observatori a sa Talaiassa (la Mola), en una casa que prèviament havien llogat. L’expedició va poder adonar-se de les difícils condicions de vida dels habitants de Formentera i Biot, particularment, va quedar sorprès pel primitivisme del seu folklore. A començament de 1808, Biot va retornar a París, mentre que Aragó continuà a l’illa treballant en una última triangulació que havia d’unir geodèsicament Eivissa, Formentera i Mallorca. Aquestos nous càlculs, precisament, obligaren l’astrònom rossellonès a viatjar a Mallorca l’abril d’aquell any, poc abans d’esclatar definitivament la guerra entre Espanya i França (1808-1814). Certament, les Balears restaren al marge de l’ocupació de les tropes napoleòniques, però sofriren indirectament les conseqüències del conflicte bèl·lic en uns moments en què la crisi econòmica, les protestes populars i les revoltes pageses sacsejaven l’arxipèlag. Reunides les Corts a Cadis, el 1812 quedaren suprimides a les Pitiüses les institucions il·lustrades, i la major part dels membres de l’Ajuntament perpetu d’Eivissa foren confinats a Formentera. El setembre d’aquell any fou proclamada a la Pitiüsa major la nova Constitució liberal, i poc després s’establiren a l’illa els primers ajuntaments constitucionals: Eivissa i Sant Joan. Formentera, inicialment, va quedar lligada al consistori de la Ciutat, però el 1814 el Consell de Regència determinà la creació d’un ajuntament constitucional a cada parròquia de les Pitiüses. Aquesta mesura, però, va quedar sense efecte després que, aquell mateix any, Ferran VII recuperàs el seu tron i es restablís la monarquia absoluta. Mentrestant, la situació econòmica a l’illa d’Eivissa era cada vegada més difícil, a causa de les males collites i de la falsificació de les anomenades cinquenes, moneda de coure que s’encunyava a l’Ajuntament de la Ciutat. La proliferació de cinquenes falses va adquirir unes dimensions d’escàndol el 1817 i el 1818, la qual cosa motivà l’obertura de diversos processos judicials per depurar responsabilitats. Finalment, les investigacions permeteren determinar que una part del numerari s’havia fabricat a Formentera, utilitzant segells falsos i metall importat principalment de Mallorca. D’altra banda, el triomf de la revolució liberal de 1820 va permetre restablir la Constitució de Cadis i retornar a la situació anterior al colp d’estat absolutista. En aquesta nova conjuntura, l’agost de 1822 la Diputació Provincial va determinar la creació dels ajuntaments rurals de les Pitiüses, entre els quals figurava, a l’illa de Formentera, el de Sant Francesc Xavier. A final d’aquell any, l’alcalde de la Pitiüsa menor va demanar auxili a l’Ajuntament d’Eivissa davant la misèria que patien els seus habitants i la corporació eivissenca va decidir nomenar, finalment, una comissió encarregada de recollir fons entre els més potentats, posant com a garantia de devolució dels diners prestats o anticipats els mateixos hisendats de Formentera. Certament, els liberals havien de fer front a les dificultats econòmiques que travessaven les illes i a l’oposició, sempre present, dels sectors més reaccionaris i tradicionalistes. En aquest sentit, el setembre de 1823 fou descoberta a Eivissa una conspiració de caire absolutista i, poc després, foren traslladats a la Pitiüsa menor diversos presoners que estaven tancats en el castell de la Ciutat, segurament per evitar que fossin objecte de represàlies. Tanmateix, poc després fou restablerta la monarquia absoluta de Ferran VII i, d’aquesta manera, quedaren abolides les reformes que s’havien abordat durant el Trienni Liberal. No obstant això, el retrocés experimentat al llarg de la Dècada Ominosa (1823-1833) va anar seguit d’un posterior restabliment del règim liberal sota el regnat d’Isabel II (1833-1868), amb l’oposició ferma, això sí, d’una reacció aleshores alineada en les files del bàndol carlista. En aquestes circumstàncies, el 1833 fou aprovada la divisió de l’Estat espanyol en províncies i el 1837 una altra reestructuració administrativa establia a les Pitiüses sis termes municipals, entre els quals es trobava el de Formentera. Aleshores, el nou ajuntament constitucional de la Pitiüsa menor havia de fer front a les greus carències que tenia l’illa, com es desprèn de l’informe que va redactar el cap polític de la província, Joaquim Maximilià Gibert, després de visitar les Pitiüses el 1845. Segons Gibert, l’agricultura de Formentera era precària i es reduïa pràcticament al conreu de cereals, mentre que l’explotació dels boscos per fer llenya i carbó havia provocat una preocupant desforestació del territori. A més, la producció de sal s’havia reduït considerablement a causa del mal estat en què es trobaven els estanys, i la indústria es limitava a l’elaboració d’alguns formatges i a la fabricació de senzilles peces de roba destinades a l’autoconsum. En aquestes circumstàncies, el comerç era més aviat escàs i limitat, i tampoc no existia a l’illa cap escola per atendre les necessitats d’una població majoritàriament dispersa i que aleshores arribava als 1.560 habitants. Malauradament, la situació descrita pel cap polític de la província es va agreujar dràsticament el 1846, quan una llarga i dura sequera colpejà amb duresa les Pitiüses i provocà la mort d’una gran part del bestiar de Formentera. Davant d’aquestes contrarietats, institucions i particulars es mobilitzaren per socórrer els afectats i, en aquest sentit, fou particularment destacada la labor del bisbe Basilio Antonio Carrasco, que aleshores féu arribar a la Pitiüsa menor diversos carregaments de patata i arròs costejats per ell. A més, el bisbe Carrasco féu començar obres en un camí de Formentera per donar feina als seus habitants i va fer construir a l’estany Pudent una sèquia que posava en comunicació les aigües del llac amb les de la mar, amb la qual cosa s’eliminava, almenys momentàniament, un focus tradicional de malalties. Així mateix, el 1851 Carrasco va promoure la construcció, a la Mola, de l’anomenat aljub del Poble, conscient de les dificultats que solien travessar els habitants d’aquell lloc els anys que plovia poc o hi havia sequera. Aquesta iniciativa, però, fou una de les últimes que va emprendre el bisbe, ja que aquell mateix any el concordat signat entre l’Estat espanyol i la Santa Seu suprimia la diòcesi d’Eivissa i Formentera i el 1852 moria finalment el carismàtic religiós. A la Pitiüsa menor, mentrestant, la situació continuava sent prou difícil i el 25 de març de 1866 l’Ajuntament de l’illa rebutjava fer-se càrrec directament de l’administració de l’impost de consums, donada la dispersió de la població, la inexistència de qualsevol tipus d’indústria i la falta de mitjans per portar a terme aquell servei. Poc després, el 20 de maig, el consistori formenterer va decidir votar un sol torn de prestació personal per al manteniment dels camins del districte a causa de l’escassa collita de cereals que es preveia que hi hauria aquell any. Aquesta mateixa sensació de pobresa i precarietat fou recollida també per l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria quan, el 1867, va visitar per primera vegada les illes Pitiüses. Segons l’Arxiduc, la producció de grans a Formentera escassament cobria les necessitats de la població i només de tant en tant es produïen alguns excedents d’ordi. La ramaderia, de fet, era un complement indispensable en una economia de subsistència on el comerç era exigu i es limitava pràcticament a portar alguns productes agrícoles a la ciutat d’Eivissa. Lluís Salvador assenyalava, finalment, que a Formentera només hi havia una escola privada per a nenes, molt incompleta, i que l’illa no disposava, en la pràctica, de la Junta Municipal de Beneficiència ni de la comissió local d’ensenyament primari que la mateixa legislació vigent establia. En aquestes condicions, era difícil que es mantengués a la Pitiüsa menor un mínim aparell administratiu i, per això, el govern de l’Estat va determinar, el novembre de 1869, a instàncies de la Diputació Provincial, la supressió de l’Ajuntament de Formentera i la seua posterior agregació al terme municipal de la ciutat d’Eivissa. L’annexió, que s’havia de fer efectiva el primer de gener de 1870, va comportar algunes millores destacades per a la Pitiüsa menor, ja que aquell mateix any s’establiren a l’illa les primeres escoles públiques elementals, una per a nens i una per a nenes. Les Pitiüses, de fet, visqueren canvis importants durant el Sexenni Democràtic (1868-1874), alguns tan decisius com la privatització de les salines per part de l’Estat (1871) i la posterior adquisició de les salines de Formentera per part del mallorquí Antoni Marroig (1873). Marroig, que fou propietari d’una extensa finca que confrontava amb l’estany des Peix i que estava dedicada sobretot al conreu de la vinya, figurava també, el 1878, com a accionista de la societat Empresa de la Fábrica de Sal de Ibiza, encarregada de l’explotació de les salines eivissenques. L’agost de 1886, a més de les salines que posseïa Antoni Marroig a la Pitiüsa menor, n’existien unes altres que eren propietat de l’eivissenc Josep Ferrer Verdera i que feia poc que havien estat construïdes. En aquesta nova conjuntura econòmica, la Diputació Provincial va acordar, finalment, el 12 d’abril de 1888, el restabliment del terme municipal de Formentera, atenent la petició formulada per la major part dels seus habitants. Tot i la diligència amb què va actuar la Diputació, el nou Ajuntament interí no es va poder constituir fins el 15 de gener de 1889 i aleshores fou escollit alcalde de Formentera Josep Serra Noguera, que ja havia exercit aquest càrrec en diverses ocasions abans de la desaparició del terme. Aquell mateix any fou inaugurada, a ses Roques, l’església de Sant Ferran, després d’un llarg segle d’adversitats en el qual havia arribat a desaparèixer, fins i tot, la mateixa circumscripció parroquial. En tot cas, en aquells moments la principal preocupació era la consolidació i la viabilitat de la nova institució municipal que s’havia establert a l’illa. En aquest sentit, el 14 de gener de 1890 el setmanari El Ibicenco denunciava que els electors de la Pitiüsa menor, convocats per segona vegada, havien deixat d’acudir novament a les urnes i que, per tant, no s’havia pogut escollir Ajuntament. Setmanes després, el mateix periòdic aprofitava la repercussió de la notícia per criticar obertament la segregació de Formentera, fent constar en tot moment que havia estat una decisió equivocada i que anava en contra dels interessos dels mateixos habitants de l’illa. Afortunadament, després de les dificultats inicials, la vida municipal va acabar normalitzant-se i en les eleccions de maig de 1895 els conservadors s’imposaren a la Pitiüsa menor (119 vots) als liberals fusionistes (85 vots), igual que a la major part dels municipis del camp eivissenc. Aquell mateix any, els rumors de fortes inversions estatals a Cabrera desfermaren les ires del setmanari conservador La Bandera de Ibiza, que el dia 3 de juny criticava que es volguessin gastar tants diners en un illot deshabitat mentre que a Formentera mancaven infraestructures tan necessàries com ports, carreteres o camins generals. D’altra banda, el 1897 la companyia que explotava les salines d’Eivissa va adquirir les salines de la Pitiüsa menor i l’estany Pudent, i un any després la mateixa empresa es convertí en la societat anònima Salinera Española SA. Tots aquestos canvis, finalment, propiciaren una modernització de l’explotació de la sal i la millora dels seus rendiments, al mateix temps que la nova indústria capitalista permetia a nombrosos pagesos, convertits en jornalers, accedir a una renda en metàl·lic fora de l’estricta economia de subsistència. Això no obstant, la vida a Formentera continuava sent molt precària a final del segle XIX i, de fet, el fort creixement demogràfic que l’illa havia experimentat al llarg de la centúria obligava, cada vegada més, un sector important de la població masculina a emigrar temporalment a la recerca d’un treball ben remunerat. Els que quedaven havien de fer front a una subsistència particularment difícil, confiant en una collita que permetés cobrir les necessitats mínimes essencials i allunyar el fantasma de la fam i de la misèria. En aquestes circumstàncies tan desfavorables, la tardor de 1899 es va declarar, a més, una virulenta epidèmia de paludisme a Formentera, atribuïda aleshores al tancament de la sèquia de l’estany Pudent i agreujada per la pobresa dels seus habitants i la falta d’una adequada assistència mèdica. Segons l’inspector provincial de sanitat, desplaçat a l’illa en companyia del governador civil de Balears, a final del mes de novembre el nombre d’afectats arribava ja als 300 i en aquells moments la gravetat de la situació va obligar a mobilitzar tots els recursos disponibles per atendre els malalts. Amb tot, l’epidèmia de paludisme originada a la zona dels estanys no va impedir que poc després finalitzassin les obres d’abric de l’embarcador de la Savina, promogudes i finançades pels nous propietaris de l’estany des Peix. L’Estany, de fet, havia passat inexplicablement a mans de l’Estat per via de desamortització i després havia estat venut a la societat mallorquina Borrás y Cía, amb la condició d’habilitar un fondejador per compensar l’ocupació del que havia estat, fins aleshores, un dels refugis naturals més tradicionals de l’illa. Finalment, el 1901 els promotors feren entrega de les obres portuàries a l’Ajuntament de Formentera, però la polèmica privatització de l’estany des Peix va continuar aixecant ampolles entre els afectats, com es desprèn de les informacions publicades el 1902 pel diari El Porvenir i la carta que el mateix administrador de l’Estany, Frederic Carbó, va adreçar al rotatiu eivissenc el mes de març d’aquell any. No obstant això, els propietaris de l’estany des Peix continuaren gestionant la badia i el mes d’abril d’aquell mateix any acabaren instal·lant una almadrava a les costes de la Pitiüsa menor. Malauradament, ni la progressiva modernització de les salines ni la introducció de nous arts de pesca aconseguiren frenar una emigració que, lluny de reduir-se, arribava al seu punt culminant a les primeres dècades del segle XX. Aleshores, els emigrants formenterers es dirigien sobretot a Cuba, l’Uruguai i l’Argentina, i encara que la majoria tornaven uns anys després, la veritat és que una part considerable va acabar establint-se definitivament en algun dels països receptors. En aquest sentit, segons ha pogut constatar Jaume Verdera, dels 235 formenterers documentats que emigraren a Cuba entre 1900 i 1930, 89 es quedaren a viure a la més gran de les Antilles. En tot cas, el fenomen migratori va contribuir a millorar les condicions de vida d’una població que, després d’haver superat els efectes de l’epidèmia de grip de 1918, continuava creixent i el 1920 superava ja els 2.500 habitants. Així mateix, l’emigració i els contactes amb l’exterior propiciaren també l’arribada a l’illa de noves inquietuds i la difusió d’alguns corrents de pensament com l’anarquisme. En aquestes circumstàncies, precisament, un conjunt de formenterers que constituïen l’anomenada Asociación de Amigos de la Escuela va promoure la construcció, prop de Sant Francesc, d’una escola per als dos sexes i una casa per als professors, uns edificis que finalment l’esmentada associació va entregar a l’Ajuntament de Formentera el 1928. Aquell mateix any, la corporació municipal va acordar llogar els locals necessaris per establir provisionalment una escola de nens i una de nenes a Sant Ferran i una escola de nenes a la Mola. Certament, l’educació era, en aquells moments, una de les prioritats del Consistori i el 30 de maig de 1929 l’Ajuntament de Formentera va confirmar aquest interès per la cultura nomenant fill adoptiu i predilecte l’inspector en cap de Primera Ensenyança Joan Capó i Valls. Finalment, el 26 de juliol de 1931, pocs mesos després de proclamar-se la Segona República, els responsables municipals acordaren llogar una casa al cap de Barbaria per instal·lar-hi l’escola que recentment s’hi havia creat. Uns dies després, el governador civil de Balears, Francesc Carreras i Reura, desembarcava a l’illa i destacava especialment els esforços que els seus habitants havien realitzat en favor de l’educació. Aleshores, el mestre Lluís Andreu va aprofitar la presència del Governador per demanar-li, en nom del poble de Formentera, la seua intercessió perquè s’habilitàs una carretera al cap de Barbaria i es milloràs el port de la Savina, el qual, a pesar d’haver estat declarat d’interès nacional tres anys abans, presentava nombroses i importants deficiències. Poc després d’aquella visita multitudinària, la intensa activitat sindical que s’havia desenvolupat en els últims anys de la Restauració va desembocar en la vaga que l’agost de 1931 declararen els treballadors de les salines dirigits per la CNT, el sindicat amb més implantació als estanys. Els anarquistes, liderats pel carismàtic Josep Ferrer Tur “Andreuet”, reclamaven, entre d’altres coses, l’eliminació del treball a escarada i el control sindical dels llocs de feina, unes demandes que no foren acceptades per l’empresa Salinera Española SA i obriren així la porta a posteriors conflictes. Mentrestant, la propietat privada de l’estany des Peix continuava provocant un gran malestar entre la societat formenterera i, per això, l’estiu de 1932 unes trenta embarcacions provinents de diferents llocs de l’illa es concentraren a l’Estany per reivindicar l’ús públic de la zona i el dret a fondejar-hi. Aleshores, la tensió era evident i el 2 de setembre d’aquell any l’Ajuntament de Formentera va arribar a acordar que es procedís a l’expropiació de l’estany des Peix. En qualsevol cas, la mesura no es va fer efectiva i la qüestió del domini públic de la badia va quedar sense resoldre en uns moments en què els conflictes laborals a les salines continuaven radicalitzant-se. En aquest sentit, el setembre de 1933, una nova vaga als estanys provocà la decidida intervenció del governador civil de Balears, el qual, després de criticar l’actitud dels treballadors, va afirmar que, si era necessari, es portarien obrers d’Eivissa per treure la sal i que, en tot cas, les forces de seguretat s’encarregarien de mantenir l’ordre i garantir la llibertat de treball. Finalment, l’arribada de reforços de la Guàrdia Civil procedents d’Eivissa va permetre reprimir el conflicte, però no la influència de la CNT, que a les eleccions legislatives de novembre de 1933 va promoure l’abstenció i propicià, d’aquesta manera, la victòria a l’illa de la candidatura de dretes de Pere Matutes Noguera. Aquell mateix any, d’altra banda, fou inaugurat a can Marroig l’Hotel IFA (Inglaterra-Francia-Alemania), en uns moments en què les Pitiüses, de fet, s’estaven convertint en una incipient destinació turística i ja s’havien construït, a Eivissa, els primers establiments hotelers. També el 1933 es va constituir a Formentera el triangle maçònic Orto, però la seua existència fou molt breu i la seua activitat més aviat escassa. A principi de 1934, els anarquistes de la CNT tornaren a mobilitzar-se i convocaren una nova vaga entre els saliners, encara que en aquesta ocasió el conflicte va durar pocs dies. Aquell mateix any, però, l’esclat de la Revolució d’Octubre va desencadenar una forta repressió contra el moviment obrer i a les Pitiüses foren empresonats destacats activistes sindicals, entre els que figurava el dirigent de la CNT de Formentera Josep Ferrer. En tot cas, l’anàlisi de la frustrada experiència revolucionària va fer que es generalitzàs, entre les organitzacions obreres, la convicció que era necessari articular un front comú per aturar l’ascens del feixisme. Tanmateix, aquesta unitat d’acció era difícil d’aconseguir, i a les Pitiüses la creació d’una plataforma unitària va comptar sempre amb les reticències de la UGT. A Formentera, de fet, el sindicat socialista es negà a formar part del Front Únic Sindical, una actitud que confirmava, segons Neus Escandell, la seua vinculació amb els sindicats catòlics. En tot cas, les diferències entre la CNT i la UGT no impediren que la candidatura del Front Popular aconseguís a la Pitiüsa menor una clara victòria a les eleccions legislatives de febrer de 1936, igual que en el conjunt de l’Estat espanyol.

La Guerra Civil i el primer franquisme

Tot i el triomf electoral, el nou executiu de Manuel Azaña s’enfrontava al difícil repte de governar una societat cada vegada més dividida. De fet, mentre les reivindicacions obreres i agràries continuaven ocasionant nombrosos problemes d’ordre públic, la presència de grups ultradretans era cada vegada més inquietant, esperonats per l’ascens que els partits feixistes estaven experimentant en alguns indrets del continent europeu. En aquestes circumstàncies, la tasca de govern era certament complicada i el juliol de 1936 una part dels comandaments militars va aprofitar la situació per aixecar-se contra la República i preparar, d’aquesta manera, el camí a una inevitable guerra civil. Poc després d’iniciar-se la insurrecció a terres africanes sota la direcció del general Franco, el comandant militar de les Balears, Manuel Goded, va declarar l’estat de guerra a les illes i el 27 de juliol les autoritats eivissenques enviaren a Formentera un destacament de soldats per garantir l’establiment del nou ordre. D’aquesta manera, a final del mes de juliol les illes Balears, excepte Menorca, quedaven sota el control dels revoltats, i això representava una amenaça per a les posicions que els partidaris de la República mantenien a Catalunya i València. Finalment, l’1 d’agost de 1936, el president de la Generalitat catalana i el president del Consell Executiu de Catalunya autoritzaren la sortida d’una expedició que, sota el comandament del capità Alberto Bayo Piraud, havia de conquistar les Pitiüses i utilitzar-les després com a cap de pont per atacar Mallorca amb la col·laboració dels republicans menorquins. Les tropes del capità Bayo s’ajuntaren, dies després, amb les del capità Uribarry i el 7 d’agost les forces republicanes desembarcaren a Formentera i s’apoderaren fàcilment de l’illa. Aleshores, la immediata repressió va comportar la mort de tres persones i la detenció d’uns quaranta o cinquanta partidaris de la rebel·lió, però la decidida intervenció de l’alcalde Joan Riera Yern i altres persones va evitar que aquells fossin afusellats, tal com pretenia el mateix Bayo. Poc després, els expedicionaris ocuparen Eivissa, pràcticament sense resistència, i el dia 12 el Comitè de Milícies Antifeixistes de la Pitiüsa major va enviar a Barcelona uns representants perquè gestionassin, entre d’altres coses, la tramesa de productes de primera necessitat i la incorporació d’Eivissa i Formentera a Catalunya. Mentrestant, les tropes de Bayo, ja sense les d’Uribarry, es preparaven per atacar Mallorca, però els republicans, després de desembarcar a les costes de Porto Cristo, es veren obligats a retirar-se a principi del mes de setembre. En aquells moments, el fracàs a l’hora d’assolir el principal objectiu de la missió va propiciar el posterior abandonament de les Pitiüses per part de les forces republicanes i la subsegüent ocupació de les illes, per part dels insurrectes, el 20 de setembre de 1936. En poc temps, les noves autoritats franquistes desencadenaren a Formentera una forta onada de repressió i almenys onze persones foren afusellades entre novembre de 1936 i març de 1937, totes elles sense cap rellevància política o sindical. De fet, els principals dirigents d’esquerra havien pogut escapar o amagar-se i, per això, la repressió es va centrar sobretot en militants de base o simpatitzants, i en alguns casos, simplement, les qüestions personals s’imposaren a les motivacions estrictament polítiques. Mentrestant, la persecució sistemàtica dels elements desafectes i l’exili de nombrosos republicans havien paralitzat bona part de les feines del camp, provocant el col·lapse d’una economia tradicionalment fràgil i precària. L’abril de 1937, el governador civil de Balears, Mateu Torres, va poder comprovar personalment la delicada situació per la qual travessaven les Pitiüses, però la campanya que es féu després a Mallorca per ajudar les illes germanes va tenir més aviat poca repercussió. En aquestes circumstàncies tan desfavorables, les autoritats franquistes recorregueren a la solidaritat dels eivissencs per mirar d’auxiliar els habitants de Formentera, fins que el juny de 1938 s’establiren a la Pitiüsa menor els serveis d’Auxilio Social. Finalment, la victòria de les tropes rebels, l’1 d’abril de 1939, va comportar l’establiment d’una dictadura militar encapçalada pel general Franco i la repressió sistemàtica del bàndol derrotat. En aquest sentit, aquell mateix any les autoritats franquistes instal·laren a Formentera, prop de la Savina, un camp de presoners que, segons sembla, va arribar a albergar més de mil persones, la majoria procedents d’Extremadura i de les altres illes de l’arxipèlag Balear. Segons David Ginard, aquesta gran presó improvisada, depenent de la provincial de Palma, fou probablement el centre penitenciari més dur de les Balears i, de fet, entre 1941 i 1942 les difícils condicions de vida a l’interior de la colònia provocaren la mort de desenes de presos. A final de 1942, però, la por a un eventual atac aliat des del nord d’Àfrica va provocar el tancament del penal i el trasllat dels presos a altres centres de la península. D’altra banda, els republicans que havien aconseguit travessar els Pirineus es veren immersos, de seguida, en el remolí de la Segona Guerra Mundial i alguns formenterers acabaren confinats en camps de concentració nazis, mentre que altres passaren per alguns dels infernals camps de refugiats instal·lats pel govern francès, com fou el cas de l’antic diputat provincial Marià Serra Riera. Altres, més afortunats, pogueren fugir de Formentera en petites embarcacions i abastar les costes de la colònia francesa d’Algèria, on s’establiren i treballaren en diverses ocupacions. Els que quedaren o tornaren hagueren d’afrontar la sistemàtica persecució del nou règim, emparada en la Llei de responsabilitats polítiques (1939) i concretada posteriorment en la creació del Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme. El nou tribunal, de fet, va obrir entre 1940 i 1949 diversos processos i sumaris contra destacats maçons de Formentera o vinculats a l’illa com el mestre Lluís Andreu, l’antic alcalde republicà Joan Riera Yern i el carismàtic dirigent anarquista Josep Ferrer Tur. Mentrestant, a la Pitiüsa menor, la fam i la misèria de la postguerra s’apoderaven d’una població que no parava de disminuir i que, amb prou feines, superava els 2.800 habitants el 1950.

La nova activitat turística i les seues repercussions

Al llarg dels anys cinquanta del segle XX, els canvis en la política econòmica del règim franquista i la seua obertura a l’exterior permeteren, de mica en mica, remuntar les dificultats de la postguerra i obrir nous horitzons i perspectives. A Formentera, de fet, les noves condicions propiciaren una certa recuperació de les activitats productives i l’arribada a l’illa d’un primer turisme majoritàriament francès. Aleshores, la nova activitat turística, encara incipient, va comportar la construcció de les primeres infraestructures hoteleres destinades a atendre les necessitats d’aquells visitants. En aquest sentit, el 1955 fou inaugurada la Residència Cala Saona a la platja del mateix nom i, pocs anys després, obrien les seues portes, as Pujols, l’Hotel Rocabella i la Pensió Tahití. Això no obstant, a final dels anys cinquanta el nombre de places que oferien aquestos nous establiments i les fondes tradicionals continuava sent molt limitat i, en tot cas, l’arribada de turistes es veia frenada per les difícils comunicacions amb Eivissa i per la inexistència d’un autèntic port a la Savina. El 1959, de fet, les instal·lacions portuàries eren mínimes i es reduïen a l’existència d’un petit moll de càrrega i descàrrega de mercaderies i passatgers. Afortunadament, després de subhastar-se sense èxit en diverses ocasions, el desembre de 1960 foren adjudicades les obres del port de la Savina i, en poc temps, la modernització de les instal·lacions i la millora de les comunicacions marítimes propiciaren una major afluència de turistes, afavorida també per l’obertura de l’aeroport d’Eivissa al trànsit internacional (1966). El resultat de tots aquestos factors fou que entre 1965 i 1970 la xifra total de visitants es va triplicar i, paral·lelament, el nombre de places registrades va passar de 455 a 1.419 en el mateix període. D’altra banda, a final dels anys seixanta s’introduïren a Formentera algunes millores substancials que la mateixa activitat turística reclamava, com la instal·lació d’una planta generadora d’energia elèctrica (1968), a la vegada que es deixaven sentir a l’illa les primeres manifestacions del moviment hippy. Finalment, a principi dels anys setanta l’oferta hotelera va rebre un impuls definitiu amb la construcció de dos grans complexos hotelers (Hotel Formentera Playa i Hotel La Mola) i una ciutat de vacances (Mar y Land), en uns moments en què el turisme alemany ja s’havia convertit en el mercat més important i els majoristes de viatges controlaven la major part del negoci turístic. Aleshores, l’obertura de nous establiments i la frenètica activitat de la construcció propiciaren l’arribada massiva de mà d’obra forana, en general poc qualificada i procedent sobretot d’Andalusia i de Castella-la Manxa. En qualsevol cas, els efectes de la crisi internacional del petroli (1973) acabaren provocant una forta recessió de l’activitat turística i l’estancament d’un sector que fins aquells moments s’havia caracteritzat per un creixement accelerat i desordenat. Afortunadament, ni l’alentiment de l’economia ni els interrogants oberts amb la mort del general Franco (1975) impediren que entre 1973 i 1976 es milloràs substancialment l’oferta educativa de Formentera amb la construcció de dues escoles unitàries, una al cap de Barbaria i una a la Mola, i un centre d’educació general bàsica a Sant Francesc. D’altra banda, el 1977 es va establir a la Pitiüsa menor una delegació de l’Obra Cultural Balear presidida per l’historiador Vicent Serra Ferrer, amb l’objectiu de treballar per la recuperació de la llengua catalana i la difusió de la cultura popular de l’illa. Aquell mateix any, associacions i partits polítics d’esquerra d’Eivissa i Formentera es mobilitzaren per reclamar que les salines fossin protegides i declarades parc natural, davant l’amenaça d’una eventual edificació de la zona. Finalment, les salines continuaren en mans privades, però la forta pressió de col·lectius i algunes institucions acabaren provocant la retirada dels projectes d’urbanització i, sobretot, posaren de manifest la necessitat de preservar algunes àrees naturals de l’especulació urbanística. Paral·lelament, les primeres eleccions legislatives de 15 de juny de 1977 donaren pas a la redacció d’una nova Constitució que, finalment, fou aprovada mitjançant el referèndum del 6 de desembre de 1978. Poc després, el 3 de març de 1979 se celebraren nous comicis generals i l’1 d’abril les primeres eleccions municipals de la democràcia culminaren amb el nomenament d’Antoni Calafat Mayans (UCD) com a nou alcalde de la Pitiüsa menor, al mateix temps que es constituïa el Consell Insular d’Eivissa i Formentera. Ben aviat, el debat polític es va centrar en l’elaboració d’un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia que fou aprovat, finalment, el 26 de gener de 1983 pel Congrés dels Diputats, després de rebutjar-se les esmenes favorables a la introducció d’un criteri de paritat que permetés incrementar la representació de les illes petites en el futur Parlament Balear. A Formentera, mentrestant, la propietat privada d’alguns espais d’ús tradicional continuava provocant l’oposició d’un sector important de la població i, en aquest sentit, el juliol de 1983 la delegació local del Grup d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa i altres col·lectius convocaren una manifestació per demanar que l’estany des Peix passàs a ser de domini públic. A pesar de tot, l’estiu de 1984 diverses empreses promotores continuaven insistint en la construcció d’una ciutat de vacances i un port esportiu a la zona de l’Estany. Finalment, l’aparició d’un nou projecte d’urbanització, a principi de 1986, va desencadenar una forta oposició popular que fou secundada pel mateix Ajuntament de Formentera el 30 d’agost d’aquell mateix any, quan la Corporació municipal va acordar per unanimitat sol·licitar a l’Administració que l’Estany fos declarat de titularitat pública. Mentrestant, l’abandonament de l’explotació salinera a mitjan anys vuitanta confirmava la desaparició de les activitats econòmiques tradicionals en uns moments en què la indústria turística s’havia recuperat plenament de la crisi i el sector de la construcció estava experimentant un segon boom amb l’edificació massiva d’apartaments. Paral·lelament, la contínua arribada de treballadors a l’illa incrementava encara més la demanda de nous habitatges i provocava el ràpid augment d’una població que el 1986 arribava ja als 4.700 habitants. D’altra banda, els projectes urbanístics continuaven amenaçant la zona de l’estany des Peix i el 1987 associacions i col·lectius de Formentera decidiren unir esforços i fundar la Coordinadora d’Entitats Cíviques per lluitar contra la construcció d’un macrocomplex turístic a la punta de sa Pedrera. Finalment, el projecte no es va fer realitat i, en tot cas, la greu crisi turística que patiren les illes entre 1989 i 1992 va contribuir a refredar els ànims dels inversors. D’altra banda, l’aprovació de la Llei de costes (1988) i la publicació de la Llei d’espais naturals (1991) permeteren salvaguardar àmplies zones de l’especulació urbanística, a pesar de la posterior reforma de la normativa autonòmica. Això no obstant, el març de 1992 la Coordinadora d’Entitats Cíviques va liderar una multitudinària manifestació per evitar la construcció d’un càmping de 1.000 places a la zona des Ca Marí. Aleshores, la negativa de l’Ajuntament de Formentera a concedir als promotors la corresponent llicència d’obres va provocar que l’Alcalde i tres regidors fossin processats per prevaricació i desobediència. Finalment, les obres de construcció del càmping foren paralitzades a final de 1993, però els polítics encausats foren després condemnats a sis anys d’inhabilitació. En qualsevol cas, els esdeveniments des Ca Marí confirmaren la voluntat de la major part del poble de Formentera de preservar un model turístic propi, allunyat de les grans urbanitzacions i respectuós amb l’entorn natural. En aquest sentit, s’ha de destacar que a la segona meitat dels anys noranta es recuperaren definitivament alguns espais naturals que havien estat objecte d’importants projectes immobiliaris, com per exemple les salines (declarades reserva natural l’any 1995), l’estany des Peix i la finca de can Marroig (pública des de 1997). Paral·lelament, però, la reactivació del turisme a final del segle XX va comportar greus problemes de massificació, associats a l’existència d’una abundant oferta il·legal que donava cobertura, sobretot el mes d’agost, a l’arribada de nombrosos turistes italians. En aquest sentit, l’aprovació de la Llei de mesures cautelars per part del Govern de les Illes Balears (1999) i les posteriors moratòries declarades pel Consell Insular d’Eivissa i Formentera permeteren limitar el creixement urbanístic, però no aconseguiren evitar, a curt termini, l’afluència massiva de visitants i el seu impacte negatiu sobre un ecosistema fràgil i uns recursos limitats. D’altra banda, el 2002 encara faltaven a Formentera unes infraestructures de sanitat i justícia adaptades a la realitat d’una població en constant augment, multiplicada, a més, durant els mesos d’estiu. En realitat, a començament del segle XXI encara estava pendent el reconeixement del fet insular per part de l’Administració de l’Estat i, també, una valoració adequada de l’especificitat de Formentera en el conjunt de l’arxipèlag Balear. [SaCF]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments