Formentera. o) Història. Època baixmedieval

Formentera. Història

Època baixmedieval
La baixa edat mitjana a Formentera va estar determinada per dos fets d’especial rellevància, però de signe ben diferent. D’una banda, la conquista catalana de 1235 i la posterior colonització, i, d’altra banda, el despoblament que des de mitjan segle XIV va afectar la Pitiüsa menor fins a convertir-se en una realitat consolidada a principi del segle XV. Certament, la conquista catalana de 1235 va significar un punt i a part en l’evolució històrica de les illes Pitiüses en incorporar-les a la cultura cristiana i feudal de l’Europa del segle XIII. Així mateix, l’arribada de nous pobladors, principalment empordanesos, va determinar la integració d’Eivissa i Formentera a l’àrea cultural i lingüística catalana, establint d’aquesta manera els fonaments de la seua identitat com a poble. No obstant això, el procés colonitzador no va resultar gens fàcil, particularment a Formentera, una illa d’escassos recursos i delicada situació geogràfica. De fet, el flagell de la pesta, la presència habitual de pirates i corsaris, la mateixa feblesa demogràfica d’Eivissa i, fins i tot, les absurdes lluites jurisdiccionals acabaren condemnant la Pitiüsa menor a un despoblament secular que es va estendre fins a final del segle XVII.

La conquista catalana de 1235 i el primer poblament

Conquistada Mallorca (1229) i reduïda Menorca a la condició de tributària (tractat de Capdepera, 1231), només quedaven les illes d’Eivissa i Formentera fora del control de la Corona d’Aragó. En aquestes circumstàncies, el 29 de setembre de 1231 Jaume I va concedir la conquista de les Pitiüses a l’infant Pere de Portugal i al comte del Rosselló Nunó Sanç. Alguns historiadors (Gordillo, Escandell Bonet) han relacionat aquesta primera concessió amb la permuta signada el mateix dia entre el rei i Pere de Portugal, segons la qual el monarca cedia el senyoriu del regne de Mallorca a l’Infant a canvi d’incorporar el comtat d’Urgell, en poder del noble portuguès després de la mort de la seua esposa Aurembiaix (1231). L’interès de la Corona per annexionar-se l’important comtat pirinenc hauria estat, per tant, la causa fonamental d’aquella primera infeudació d’Eivissa i Formentera. Sigui com sigui, l’empresa no es va realitzar en el termini estipulat de dos anys i tampoc la monarquia, concentrada ja en la conquista de València, tenia les mans lliures per portar-la a terme. per aquest motiu, l’any 1234 Jaume I va concedir novament la conquista de les Pitiüses a un particular, Guillem de Montgrí, sagristà de Girona i arquebisbe electe de Tarragona. Montgrí rebria en feu les illes d’Eivissa i Formentera, mentre que el rei se’n reservava únicament la sobirania. El caràcter marcadament privat de l’empresa es va accentuar quan s’afegiren al projecte l’infant Pere de Portugal i el comte Nunó Sanç, els quals signaren, el 12 d’abril de 1235, un conveni amb Montgrí on s’establien, entre d’altres, els criteris que havien de regir la divisió i repartiment de les Pitiüses un cop vençuda la resistència musulmana. La ciutat d’Eivissa fou presa a l’assalt el 8 d’agost d’aquell any i ben aviat els conquistadors posaren en execució els acords establerts. D’aquesta manera, el castell i la vila d’Eivissa es dividiren en tres parts iguals, encara que Pere de Portugal i Nunó Sanç tendrien les seues com a feudataris de Montgrí. El repartiment de terres, en canvi, va seguir un criteri proporcional, segons l’aportació de cada magnat a l’empresa. Formentera, igual que Eivissa, va quedar dividida en quatre quartons, dos dels quals passaren a Montgrí (la Mola i es Carnatge), un a l’infant Pere (es Cap) i un al comte Nunó Sanç (Porto-salè). La sal es va repartir de la mateixa manera, encara que ben aviat els senyors feudals, conscients de les dificultats que experimentava el poblament, decidiren fer-ne donació als habitants de les Pitiüses (1261 i 1267), reservant-se, en tot cas, la jurisdicció sobre els estanys. Aquesta distribució inicial sofriria, en poc temps, canvis notables, ja que el 1242 Montgrí comprà al rei la part que havia pertangut a Nunó Sanç i es convertí en senyor de tres quartes parts d’Eivissa i Formentera. Malauradament, la manca de documentació ha privat els investigadors de conèixer la situació de la Pitiüsa menor en el moment de la conquista i la seua evolució més immediata. La mateixa divisió de l’illa en quartons, àmpliament demostrada per Marí Cardona, fou negada durant molt temps per Macabich. En tot cas, el fet de no disposar d’un Memoriale divisionis relatiu a l’illa de Formentera ha impedit conèixer no només quins serien exactament els límits dels quartons, sinó també quines serien les pautes de poblament de la Pitiüsa menor en l’última etapa de la dominació musulmana. En aquestes condicions, és pràcticament impossible determinar si Formentera estava o no poblada en el moment de la conquista, per bé que no han faltat historiadors que, des d’antic, han assegurat que efectivament hi estava, com el cronista mallorquí Joan Dameto (1554-1633). Sigui com sigui, l’assentament de nous pobladors a la Pitiüsa menor devia oferir nombrosos dubtes i interrogants, perquè el 1246 Montgrí infeudava els seus tres quartons a Berenguer Renard, confiant-li, en últim terme, la tasca de poblar convenientment l’illa. El document d’infeudació, certament generós, pretenia estimular el procés colonitzador oferint bones condicions als que finalment decidissin establir-se a Formentera. Renard disposaria d’un batlle propi i podria pescar a la mar i a l’estany. Els pobladors, d’altra banda, podrien sortir lliurement de l’illa i vendre, alienar o empenyorar les seues propietats a favor d’altres habitants de la Pitiüsa menor de similar condició. Finalment, tant Renard com els pobladors podrien treure sal dels estanys per al seu propi consum, encara que no podrien vendre-la sense llicència del mateix Montgrí. No obstant la infeudació de tres quartes parts de Formentera, algunes terres quedaren al marge de la concessió per voluntat expressa de Montgrí, com l’alqueria d’Alchavito (o Alchauito) i un solar a la Mola que l’eclesiàstic gironí retenia per a ús personal, i un hort de l’alqueria de s’Arenal i un altre terreny de la Mola que estaven reservats per a un tal Cassià. Finalment, Montgrí tenia previst concedir unes terres i unes vinyes, també a la Mola, a uns ermitans, perquè poguessin construir un oratori i cases. Aquesta última decisió va tenir, passats els anys, una especial transcendència, ja que seria l’origen d’un monestir d’agustins tan polèmic com poc conegut, el de Santa Maria de Formentera.

El monestir de Santa Maria de Formentera i els conflictes jurisdiccionals

No se sap amb certesa quan arribaren els agustins a Formentera. Certament, el fet que a la carta d’infeudació de 1246 es parli genèricament d’ermitans sense especificar de quins es tractava, sembla indicar que ja es trobaven allí aleshores. De fet, alguns historiadors han situat l’inici del fenomen agustinià abans de la conquista catalana, concretament en el segle IX. Segons E. Vallès, monjos procedents del convent de Sant Felip de Xàtiva fundaren el 826 un monestir a Formentera. En tot cas, és evident que aquest suposat monestir no va tenir continuïtat en el temps, com es desprèn de la mateixa carta d’infeudació de 1246, on Montgrí feia constar, precisament, que havia reservat unes terres a la Mola perquè els ermitans hi poguessin aixecar un temple i unes cases. El naixement de l’orde de sant Agustí, l’any 1256, producte de la fusió de les diferents congregacions d’ermitans existents aleshores, va incidir especialment en l’evolució de la comunitat agustiniana de Formentera. Aquell mateix any, els frares apareixen a la documentació notarial mallorquina com a beneficiaris d’algunes donacions testamentàries. D’alguna manera, era una petita mostra del que passaria després, ja que en poc temps la comunitat agustiniana experimentà un notable creixement. El 1257, Jaume I concedí als agustins el quartó des Cap, en mans de la Corona després de la mort de Pere de Portugal. Poc després, el 1258, entrà en funcionament el monestir de Santa Maria de Formentera i el mateix Montgrí li va fer donació de tres quartes parts de la Mola i el dret d’abeurar bestiar as Carnatge. Era evident que el Monestir responia a una iniciativa personal de Montgrí, i per això la mort de l’eclesiàstic gironí l’any 1273 va comprometre seriosament la posició dels agustins a la Pitiüsa menor. Amb la mort de Montgrí, les possessions del sagristà a Formentera passaren a l’església de Tarragona. D’aquesta manera, l’arquebisbat va rebre els quartons de la Mola i es Carnatge, mentre que a la pabordia li va correspondre el quartó de Porto-salè. Particularment l’arquebisbat no devia estar gaire satisfet de les donacions de Montgrí als frares, més encara quan la contribució econòmica d’aquestos a les arques tarragonines era, de vegades, inexistent, si es tenen en compte les dades aportades per Gordillo en relació als delmes de 1279 i 1280. El 1298, Berenguer de Castellterçol i Ramon de Vilella, hereus de Berenguer Renard, desembarcaren a Formentera amb el pretext de prendre possessió de les terres que els agustins tenien per l’església de Tarragona. La maniobra dels hereus de Renard era molt sospitosa, ja que pretenien prendre possessió d’unes terres sense haver rendit abans el corresponent homenatge i jurament de fidelitat als senyors feudals. Les vertaderes intencions d’aquella visita a Formentera es destaparen quan Vilella i Castellterçol, acompanyats per Ferrer de Montpalau i altres hòmens, intentaren expulsar els frares dels seus dominis. Immediatament, el prior dels agustins, fra Berenguer de Gimill, va denunciar els fets davant les autoritats d’Eivissa, assegurant haver patit danys materials i robatoris, i acusant Vilella i Castellterçol d’haver-se apoderat del quartó des Cap i haver obligat els pobladors del Pla a reconèixer-los com a senyors. Els documents aportats per Ramon Rosselló sobre aquestos incidents posen de manifest el complicat joc d’interessos contraposats existents a la Formentera de final del segle XIII, i sobretot la delicada situació en què es trobava el monestir de la Mola. Era evident que la preeminència dels agustins a la Pitiüsa menor xocava frontalment amb els interessos dels hereus de Berenguer Renard. D’altra banda, l’1 de juliol de 1298 Vilella i Castellterçol rendiren homenatge i jurament de fidelitat a l’arquebisbe i al paborde de Tarragona, i no consta tampoc que aquestos reprenguessin la conducta irregular dels seus vassalls. En realitat, l’expulsió dels frares hauria suposat la pèrdua de les donacions fetes per Montgrí al monestir de la Mola i la conseqüent recuperació de terres i drets per part de l’església de Tarragona, un fet que difícilment podia passar desapercebut a l’aleshores arquebisbe Rodrigo Tello (1288-1308), molt interessat en les qüestions patrimonials. Certament, la situació del Monestir era delicada, però, en tot cas, no acabaren aquí les preocupacions dels agustins. A final d’aquell mateix any, Jaume II recuperà el control sobre el regne de Mallorca i poc després el seu batlle a Eivissa, Bernat Safortesa, procedí a confiscar el delme que els frares havien rebut de Montgrí, al·legant que es tractava d’una concessió irregular que anava contra els drets feudals del rei. Les terres de la Mola serien ocupades i donades en feu als hereus de Berenguer Renard, que ja les posseïen en nom de l’arquebisbat de Tarragona. El conflicte semblava inevitable i, ben aviat, els agustins es veren atrapats enmig d’un foc creuat entre la monarquia i la seu tarragonina. Safortesa fou finalment excomunicat, però la veritat és que les terres de la mitra a la Pitiüsa menor continuaven encara segrestades l’any 1312. Lluny de constituir un fet aïllat, els incidents de Formentera s’han d’interpretar com un episodi més en la lluita que, des de l’últim quart del segle XIII, mantenien a les Pitiüses l’església de Tarragona i la monarquia mallorquina per qüestions de jurisdicció feudal. El 1279, el castellà reial d’Eivissa s’havia apoderat de la part que l’arquebisbe tenia, per dret de conquista, al castell. Les protestes ocasionades per aquesta decisió es repetirien quatre anys després, quan els oficials del monarca procediren a ocupar tota la fortalesa. En aquestes circumstàncies, la confiscació de delmes i l’ocupació de terres a Formentera no feren més que alimentar unes diferències que ja existien i que semblaven enverinar-se cada vegada més. A principi del segle XIV, les postures es radicalitzaren fins a desembocar en un enfrontament obert. L’arquebisbe de Tarragona interpretava que Jaume II de Mallorca, com a successor de Pere de Portugal, era feudatari seu per la part que tenia al castell i vila d’Eivissa. Com que el monarca no podia ser feudatari d’un vassall seu, des de Tarragona s’instava el rei a traspassar aquell feu o, en cas contrari, a jurar fidelitat a l’arquebisbe. Jaume II, en canvi, considerava que es tractava d’un feu reintegrat a la Corona i, en tot cas, no estava disposat a cedir davant els estrictes plantejaments legalistes de l’arquebisbe. El 1312, noves friccions entre el batle reial i els oficials de Tarragona motivaren que el rei Sanç I enviàs, finalment, una comissió d’investigació a Eivissa. La informació recollida va culminar amb l’obertura d’un procés contra els batlles dels consenyors eclesiàstics per suposat desacatament a la jurisdicció del monarca. Aquell mateix any, Sanç I fou amenaçat amb l’excomunió i des de Tarragona s’inicià un llarg procés contra el sobirà mallorquí. En definitiva, l’església de Tarragona pretenia conservar els importants privilegis i drets concedits a Guillem de Montgrí en virtut de la conquista, però aquesta pretensió era del tot incompatible amb la política patrimonialista i d’afirmació de l’autoritat reial que estava portant a terme la monarquia mallorquina. En tot cas, la desaparició de la dinastia privativa i la reincorporació del regne de Mallorca a la Corona d’Aragó (1343) contribuïren a rebaixar la tensió a les Pitiüses. Fins i tot, un intent de permuta amb Joan I va estar a punt de convertir els dominis de l’arquebisbat de Tarragona a Eivissa i Formentera en un feu reial, però les necessitats financeres de la Corona acabaren frustrant l’operació (1390).

Inici i consolidació del despoblament

Al marge de l’enfrontament entre l’església de Tarragona i el poder reial, els incidents ocorreguts a Formentera a final del segle XIII permeten constatar que l’illa estava poblada. Malauradament, la documentació és poc explícita en aquest sentit i les referències acostumen a ser més aviat genèriques. En la majoria dels casos, els textos parlen dels hòmens de Formentera, i només excepcionalment es troben notícies més precises, com la que fa referència als pobladors de les alqueries del Pla (quartó des Cap), depenents del monestir de la Mola. En qualsevol cas, aquest poblament no va tenir la necessària continuïtat en el temps, ja que, finalment, Formentera quedà despoblada a mitjan segle XIV com a conseqüència de la pesta negra (1348). A part de les implicacions socials i econòmiques, el despoblament de la Pitiüsa menor representava un factor d’inestabilitat des del punt de vista polític i estratègic. Una illa deserta podia ser fàcilment aprofitada pels enemics de la Corona o esdevenir, simplement, refugi de pirates. En aquestes circumstàncies, el 1353 Pere el Cerimoniós va escriure al seu procurador a Eivissa i li comunicà el seu interès que Formentera es tornàs a poblar. A pesar de la voluntat de la monarquia, els primers indicis d’un eventual repoblament de l’illa apunten a una ocupació més aviat limitada i temporal del territori, com ho demostra la construcció de l’anomenada capella de sa Tanca Vella, autoritzada el 1369. Certament, les reduïdes dimensions de l’edifici i la falta d’un cementeri fan pensar que aleshores Formentera devia comptar amb una població escassa i que només residia a l’illa en determinades èpoques de l’any per realitzar-hi feines relacionades amb l’agricultura, la ramaderia i l’extracció de la sal. Lògicament, aquest poblament inestable suscitava nombrosos interrogants, i prova d’això és que en el capbreu de l’arquebisbe Vallterra, realitzat a final del segle XIV, només hi consta, de Formentera, la inscripció de dues parts d’una alqueria propietat de Martí Deuns (Martí Delma o Damià, segons altres transcripcions). Les terres en qüestió, que confrontaven amb una altra alqueria del mateix propietari, estaven gravades amb diversos censos emfitèutics i sotmeses al pagament del delme a l’arquebisbe de Tarragona i de la primícia a l’església de Santa Maria de Formentera. Segons Macabich, el fet que totes aquestes càrregues fossin confirmades permet suposar que el monestir de la Mola continuava funcionant en el moment que foren inscrites les propietats (1398), ja que, si no fos així, l’esmentada primícia hauria passat a l’església parroquial d’Eivissa. Aquesta hipòtesi, però, contrasta obertament amb l’opinió d’altres historiadors que asseguren que els frares agustins havien abandonat definitivament la Pitiüsa menor a mitjan segle XIV. En realitat, el debat sobre la desaparició o pervivència del Monestir a final de la centúria posa de manifest les contradiccions d’una època incerta, inestable i, sobretot, molt poc documentada. En tot cas, les escasses possibilitats de consolidar un poblament estable a Formentera degueren esvair-se el 1402, quan una nova epidèmia de pesta va colpejar amb duresa l’illa d’Eivissa. Certament, no es tenen proves que demostrin l’impacte d’aquesta pestilència sobre la Pitiüsa menor, però és lògic pensar que, directament o indirectament, l’illa se’n va veure afectada. En aquest sentit, un any després, l’ambaixador Ruy González de Clavijo , de camí cap a Samarcanda, feia escala a les Pitiüses i constatava que Formentera estava efectivament despoblada. Conscient dels perills i inconvenients que representava una illa deserta, el 1409 Martí l’Humà va fer una crida al repoblament de Formentera, oferint als nous pobladors exempció de delmes i talls, entre d’altres incentius, durant un període de cinc anys. Malauradament, l’esforç de la monarquia no va obtenir la resposta esperada i, en poc temps, la confirmació del despoblament va permetre a la pirateria musulmana convertir definitivament la Pitiüsa menor en una base estratègica des d’on podia atacar amb facilitat les costes illenques i peninsulars i després buscar refugi. Malgrat tot, la monarquia no es va arronsar i el 1422 Alfons el Magnànim féu donació de l’illa de Formentera al militar i patró de galiota Joan de Vallterra, que s’havia distingit pels seus serveis a la Corona a Còrsega, Sardenya i Nàpols. Sens dubte, es tractava d’una concessió polèmica perquè feia referència a tota l’illa, sense tenir en compte els drets dels altres senyors feudals, això és, l’arquebisbe de Tarragona i l’ardiaca de sant Fructuós (aquesta última dignitat havia ocupat el lloc de l’antiga pabordia, desapareguda el 1410). Finalment, la donació no va tenir efecte, però, en qualsevol cas, l’actitud de la monarquia presagiava conflictes posteriors. Així, l’estiu de 1452, el mateix Alfons el Magnànim iniciava un procés legal per demostrar que s’havien comès irregularitats en el moment de la conquista i que, en conseqüència, les Pitiüses havien de passar a control reial. Els tribunals, finalment, donaren la raó a l’església de Tarragona i el monarca va haver de recular en les seues pretensions. D’aquesta manera, el 1453 Alfons el Magnànim tornava a concedir Formentera a un particular, però en aquesta ocasió la donació es limitava exclusivament a la quarta part de l’illa que li corresponia. En el document s’estipulava que el beneficiari, l’eivissenc Joan Martí, hi hauria de construir una torre o fortalesa en el termini de cinc anys, mentre que la Corona es reservava el dret d’embarcar i vendre la sal. Això no obstant, quan tot semblava emmarcar-se dins la més absoluta legalitat, la Universitat d’Eivissa va elevar una protesta al rei argumentant que amb la donació es violaven els seus privilegis i, en aquestes circumstàncies, el monarca va acabar revocant la concessió (1454). Indiscutiblement, la postura legalista de la Universitat posava de manifest la concepció patrimonial que les autoritats eivissenques tenien de Formentera. En tot cas, aquesta actitud va frenar un eventual i possible repoblament de la Pitiüsa menor i, de retruc, va comprometre seriosament la defensa i la seguretat de les illes vesines. En aquest sentit, no és estrany que el 1458 els jurats de la ciutat i regne de Mallorca adreçassin una carta als jurats d’Eivissa fent constar la conveniència de construir una torre a Formentera i criticant l’actitud de la Universitat en aquesta qüestió. Esvaïdes les últimes possibilitats de poblar la Pitiüsa menor, les autoritats eivissenques es limitaren a enviar-hi periòdicament guaites i talaiers per avisar de la presència de naus corsàries, cada vegada, per cert, més insistent. La consolidació definitiva del despoblament de Formentera no va impedir que els eivissencs continuassin aprofitant circumstancialment els seus recursos, però, en tot cas, la nova situació va acabar provocant canvis importants en l’administració de la Pitiüsa menor. De fet, a final del segle XV o durant el XVI, Formentera passà a regir-se per la jurisdicció comuna, segons la qual l’illa, considerada proindivisa, es convertí en lloc de sobirania compartida entre els consenyors feudals. La pèrdua de la pròpia personalitat jurídica era, en últim terme, la conseqüència lògica i inevitable d’un llarg procés que havia portat Formentera a la marginació i a la soledat.


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments