Formentera. w) Cultura i arts. Arquitectura

Formentera. Cultura i arts

Arquitectura

Les diferents arquitectures que es troben a l’illa de Formentera reflecteixen l’evolució de l’adaptació humana a un entorn hostil, caracteritzat per uns recursos limitats i per un aïllament territorial molt acusat. Aquestes característiques, juntament amb unes condicions d’inseguretat molt intenses, han contribuït a les diferents èpoques de despoblament, fet que queda reflectit en l’absència de testimonis arquitectònics durant determinats períodes de la història de l’illa. Les primeres mostres d’assentaments humans són del segon mil·lenni aC (calcolític i bronze). D’aquesta època són el sepulcre megalític de ca na Costa (considerat el monument prehistòric més rellevant de les Pitiüses), els jaciments del cap de Barbaria , la cova des Riuets i la des Fum , i la murada megalítica de sa Cala . Ca na Costa consta d’un corredor d’accés, una cambra sepulcral i una complexa estructura exterior. La cambra funerària és de planta circular, de 3,5 m de diàmetre, formada per set lloses planes de pedra calcària, encaixades en una incisió circular. De l’època feniciopúnica, contrastant amb el notable assentament a Eivissa, només se’n tenen mostres a l’illa de s’Espalmador , on s’han trobat les restes d’una urbanització de dotze grups d’estances que ocuparen una cinquena part de l’illa. Pel que fa a l’època romana, existeixen troballes que evidencien una important població estable a Formentera, tot i que l’únic exemple arquitectònic són les restes del castellum de can Blai , de l’època baiximperial (s III-IV dC). Es tracta d’una construcció de planta quadrada de quaranta metres de costat, amb cinc torres distribuïdes una a cada cantonada i una que protegeix la porta d’entrada al recinte. Les excavacions realitzades apunten que fou una obra que mai no s’acabà. Es tenen troballes del pas per l’illa de bizantins i musulmans, així com de les seues explotacions agrícoles, però a principi del s XXI no hi ha coneixement de cap testimoni arquitectònic. De l’època musulmana se sap de l’existència de dues alqueries, amb la corresponent extensió de terra i que, probablement, haurien de tenir edificacions annexes, són l’alqueria Alchavito i la de s’Arenal. Fruit del primer intent de repoblament de l’illa després de la conquista catalana de 1235, és la construcció de la capella de sa Tanca Vella, concedida l’any 1369; d’aspecte senzill i auster, és l’únic testimoni medieval conservat. Consta d’una planta rectangular de reduïdes dimensions (4,5 x 6,3 m), coberta amb una volta de canó. La gran majoria d’exemples arquitectònics que han arribat fins al s XXI es troben a partir del s XVIII, quan es porta a terme el darrer repoblament de Formentera. Els nous pobladors aixecaren un seguit d’edificacions i construccions que els permeteren resoldre les seues diferents necessitats. A més de les edificacions destinades a l’allotjament, es troben construccions auxiliars, productives, defensives, religioses i funeràries. En una societat fonamentada en una economia familiar d’autosuficiència, la casa suposa el tipus d’edificació més característic de l’arquitectura popular de Formentera. La tipologia d’habitatge que s’estableix aleshores i que perdura fins a final del segle XIX és una adaptació de la casa tradicional eivissenca. Més simple i modesta, es construeix sempre amb materials que proporciona l’entorn (pedra calcària, pedra de marès, fusta de pi i savina, algues, fang i calç). Can Martí al cap de Barbaria i can Simó a la Mola són exemples d’aquesta tipologia. Al voltant de les cases, es desenvolupa tot un entramat de construccions auxiliars que van colonitzant de mica en mica tot el territori; són les parets de pedra seca, camins, forns, cisternes, aljubs, pous, sènies, corrals, eres, etc. De tots aquestos, prenen especial importància les parets de pedra, que tant caracteritzen el paisatge formenterer. Són el producte de la neteja de la terra, que serveix per definir l’estructura de la propietat, alhora que protegeix les zones de conreu. Aquesta conquista territorial arriba fins i tot a la mar, on s’aixequen agrupacions de varadors per a refugi i protecció de les embarcacions en cales i zones de costa arrecerades el més prop possible de les cases. Es Caló, es Pujols, Roca Bella, es torrent de s’Alga, cala Saona i es pou des Verro són alguns dels seus emplaçaments. A part de la capella de sa Tanca Vella, es troben les esglésies de Sant Francesc, el Pilar de la Mola i Sant Ferran, com exemples d’arquitectura religiosa. L’església de Sant Francesc (1726-1738), d’aspecte sobri i auster, gairebé sense obertures, expressa amb claredat el seu marcat caràcter defensiu, tret que no es manifesta en la resta de les esglésies. Consta d’una única nau rectangular sensiblement allargada, coberta amb una volta de canó. La nau es divideix en quatre trams i a la part superior hi ha la casa parroquial, aspecte que li confereix un destacat doble perfil. L’església del Pilar de la Mola (1771-1784) i la de Sant Ferran (1883-1889) presenten planta rectangular amb capelles laterals, portes sobre l’eix longitudinal i unes dimensions menors que la de Sant Francesc. Les cases parroquials es construeixen adossades al costat de la nau. L’església del Pilar és l’única emblanquinada i es caracteritza per disposar d’un porxo d’entrada més ample que li confereix un aspecte molt proper a les esglésies eivissenques. L’arquitectura funerària posterior al darrer repoblament disposa de quatre testimonis: el cementeri Vell (1757), situat a Sant Francesc i de molt reduïdes dimensions, el cementeri de Sant Ferran (1903), el cementeri de la Mola i el cementeri Municipal (1940). La importància estratègica de l’illa en la Mediterrània i el clima d’inseguretat es veu manifestat en la construcció de les cinc torres defensives (la de sa Guardiola a l’illa d’Espalmador, la de la punta de la Gavina, la des Garroveret, a cap de Barbaria, la del Pi des Català i la de Punta Prima) entre els anys 1750 i 1763. Malgrat que en aquest temps els atacs de turcs i barbarescos havien minvat considerablement, segons Eduardo José Posadas López, la seua implantació obeeix a cercar la seguretat i defensa de les Pitiüses davant les incursions angleses, franceses i holandeses. Les salines, els trulls, els molins de sang i els molins fariners de vent constitueixen les construccions productives. Les salines de Formentera, amb les seues sèquies, ponts, canals, estanys, cristal·litzadors, molins, casetes per als saliners i una extensió total de 444 hectàrees constitueixen un paisatge insòlit recreat per la mà humana, on es fusionen cel, mar i terra. Són el testimoni de l’única indústria tradicional, arrelada ja des de temps dels cartaginesos, i que va perdurar fins a la segona meitat del segle XX, quan l’empresa propietària decidí el seu tancament. Els molins fariners de vent eren set: els d’en Teuet (1760) i de ses Roques a Sant Ferran, els d’en Jeroni (1760) i d’en Mateu (1773), també anomenats de sa Miranda, a Sant Francesc, el molí d’en Simon, que ja no existeix, as Cap, i els d’en Botigues (1893) i Vell de la Mola (1893) a la Mola. A la zona de ses Salines es troben també molins, però destinats a bombejar aigua i moldre sal; són els molins d’en Ferrer i des Carregador (final s XIX). Aquest darrer, juntament amb la casa que presideix l’explotació agrícola de can Marroig (final s XIX) representen els dos únics exemples de tipologia arquitectònica mallorquina, per l’origen mallorquí del propietari d’aquestes dues explotacions. La fi del segle XIX fou també el moment de les primeres obres d’enginyeria a l’illa. N’és una mostra el far de Formentera (1859-61) a la Mola, projectat per l’enginyer Emili Pou. El far del cap de Barbaria arribà un segle més tard, el 1970. A final del s XIX, fruit d’influències foranes portades pels emigrants formenterers que anaven a cercar millor fortuna, el model de casa tradicional es va veure modificat. El canvi radica bàsicament en la substitució de la coberta plana per una d’inclinada amb acabament de teules i la construcció d’enramades davant de les cases. Si bé la configuració de la planta i el seu sistema de creixement no varia de forma substancial, l’aspecte general és força diferent. Tot això implica un cert canvi en els sistemes constructius i un augment del volum de l’edificació així com de les dimensions de les seues obertures. Exemples d’aquest fenomen són can Mayans a la vénda des Brolls i can Xico Mateu a la vénda des Carnatge. Aquest nou model, amb totes les seues característiques (ús, materials, solucions constructives, proporcions...), perdurà fins als anys seixanta del s XX. Amb l’arribada del turisme, Formentera començà a experimentar una transformació a molts nivells, entre els quals es troben els arquitectònics i urbanístics. L’augment de població i de visitants acabà de consolidar la formació dels nuclis urbans. Alguns d’aquestos nuclis tenen com a epicentre les esglésies (Sant Francesc, el Pilar i Sant Ferran), i altres neixen a conseqüència de l’activitat turística (la Savina, es Pujols, Punta Prima, ca Marí, es Caló, Maryland, etc). S’importen models arquitectònics, solucions i materials, alhora que s’estandarditza i mecanitza el procés constructiu, cosa que permet executar les obres amb gran rapidesa. Apareix progressivament la figura de l’arquitecte com a projectista, enfront de l’anonimat de les solucions fins aleshores dutes a terme per l’arquitectura popular. Comencen a variar els criteris d’elecció de l’emplaçament i d’orientació de les edificacions, les zones costaneres seran les més sol·licitades, fet fins aleshores gairebé insòlit. Aquesta intensa activitat constructiva deixa la seua empremta en l’ocupació cada vegada més densa de l’espai rural per edificacions desvinculades de l’ús agrari, la qual cosa comporta un important canvi a nivell territorial i paisatgístic. Tot i que de formes molt diferents, l’arquitectura popular d’Eivissa i Formentera té una influència important en gran part de la producció arquitectònica moderna i contemporània de les darreres cinc dècades del s XX. En relació amb aquest substrat i a grans trets, es donen diferents actituds: mimètica, interpretativa i de desvinculació. La primera és una actitud immediata que pretén aconseguir una imatge similar, en alguns casos idèntica, a la del model original. És, per tant, una relació formal que incorpora elements i materials propis de l’arquitectura tradicional. Inicialment neix com una lectura rígida de les cases tradicionals, però amb el temps i per pròpia evolució, flexibilitza la planta, varia la volumetria i incorpora nous materials, encara que sense abandonar aquest vocabulari formal. Aquest corrent s’estén especialment en la tipologia d’habitatge unifamiliar aïllat. La postura interpretativa, en canvi, és aquella que, després d’estudiar l’objecte resultant de l’arquitectura popular, n’extreu criteris i solucions que a l’hora de formalitzar-se responen a les pròpies lleis dels sistemes constructius emprats i als nous programes funcionals. El resultat formal és, per tant, molt divers. Una altra actitud que es pot diferenciar és la de desvinculació, o sigui, aquella que prescindeix del model precedent a l’hora de cercar paràmetres que condicionin el seu resultat. En aquest camp s’hi trobarien els models importats, certa arquitectura d’autor i obres concebudes per actuar per contrast. Dins de l’arquitectura moderna i contemporània de l’illa cal destacar l’obra d’arquitectes com Erwin Broner, Henri Quillé, Francesc Negre i l’equip format per Elias Torres i José Antonio Martínez-Lapeña. En els dos habitatges unifamiliars de Broner a Formentera (casa De Vries, 1963, i casa Macet, 1968) es troba un equilibri entre arquitectura popular i el racionalisme proposat pel moviment modern. En el cas de l’obra de Quillé, és òbvia la influència de Le Corbusier, amb qui va col·laborar. També es troben paral·lelismes amb les construccions tradicionals per l’austeritat i senzillesa dels volums d’escasses obertures que proposa. És en l’organització en planta quan la relació s’esvaeix. Entre altres, són exemples de la seua obra la casa Ferró (1971) i la casa Fedelli (1974). Francesc Negre fou el primer tècnic de l’Escola de Barcelona que s’establí a Formentera. Des de final dels anys seixanta i després de gairebé trenta anys de pràctica professional a l’illa, sobresurt pel gran volum d’obres que portà a terme. En destaca la particular solució que adoptà per als apartaments Casbah (1968). Ca n’Almànguena (1995), situada al Torrent Fondo i dissenyada per P. Starck, W. Wright i I. Alonso, és un exemple de model arquitectònic importat que combina contrast i integració en el paisatge: el color almànguena el converteix en una fita, tot i que l’esgraonament de la totalitat del seu volum evoca una topografia artificial. L’obra té com a font d’inspiració la casa de Curzio Malaparte a l’illa de Capri. Elias Torres i José Antonio Martínez-Lapeña són els autors del Jardí de ses Eres (2002), situat darrere de l’església de Sant Francesc. Es tracta d’una proposta per a un espai públic intimista, que podria tenir com a referent la complexa estructura de murs que configuren el paisatge rural formenterer. [AYR/MaCM]

Habitatge tradicional

La casa típica de Formentera s’ha de separar en dues èpoques; per una banda, les cases de terrat pla del s XVIII, que perduraren fins al darrer terç del s XIX i, per l’altra, les cobertes amb teules en doble vessant. Els dos estils, tot i guardar una distribució interior semblant, ofereixen un aspecte exterior prou diferenciat. El primer tipus és el que varen introduir els repobladors eivissencs durant el s XVIII, tot i que més senzill i auster que a l’illa d’Eivissa. Bàsicament, les cases constaven d’un porxo, a un cap del qual —generalment a l’esquerre mirant cap a dins— es trobava una gran xemeneia que servia de cuina. A la part posterior de l’esmentat porxo, i amb porta dins ell, hi havia dues cambres que servien de dormitoris. Aquesta és la distribució més estesa, però també existeixen altres variants, com les que tenen la cuina en una cambra a part, disposada perpendicularment del porxo, i que va des de la façana principal de la casa fins a la posterior. Altres, en lloc de tenir dues cambres darrere, en tenen tres, i algunes també compten amb un segon nivell o cases de dalt, situades en un dels dos extrems de l’edifici. També es troben uns pocs exemples de cases amb porxet, especialment a la Mola. Les parets d’aquestes cases es feien de pedra i fang. El sostre s’aguantava amb bigues de savina, sobre les quals es col·locava el tegell, l’alga, la terra de sitja i finalment l’argila. Abans d’aquest sistema constructiu es té constància d’algunes cases que antigament havien estat cobertes amb volta de canó, a més de tenir les parets de pedra i argamassa. Aquestos habitatges s’acabaren per reformar i s’adaptaren a l’estil del moment. L’arquitectura de teula, que es va anar estenent al llarg del darrer terç del s XIX, guarda les mateixes distribucions que les cases anteriors, tot i que és freqüent trobar el porxo més curt a causa de la construcció d’una alcova a cada extrem, una de les quals se sol convertir en cuina. Al mateix temps, aquestes estances poden tenir tota l’alçada de la casa o bé estar distribuïdes en dos nivells, donant lloc al damunt. Les finestres també es modifiquen, ja que es fan més grans. Tot i així, la major diferència radica en la substitució de les cobertes d’argila per unes altres disposades en doble vessant, fetes de bigues de fusta, mitjans i, a sobre, teules —encara que en les primeres que es feien no usava mitjà, sinó tegell i alga. En aquest tipus de construccions ja no s’emprava fang per als murs, sinó argamassa. A més, la pedra maresa ja s’hi usava de manera important, especialment a les finestres, a les arestes, i per fer els envans de les alcoves i adamunts . També és ben usual en aquestes cases l’enramada, feta d’obra i coberta amb teules. En comparació amb les cases eivissenques es pot observar una diferència en el sistema de creixement. A Eivissa se solia començar per les estances posteriors i després se seguia cap endavant amb el porxo i més cambres. A Formentera també es troben casos així, especialment algunes cobertes d’argila, però és més comú el procés invers, gairebé generalitzat en les cobertes de teula: es començava amb el porxo i una alcova a cada cap i més endavant, quan hi havia falta d’espai, es construïen les cambres posteriors. [JEG]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments