Espalmador, s’

Espalmador, s’ TOPON Illa situada al nord de Formentera, de la qual està separada pel pas des Trucadors, a 6,5 milles del far des Botafoc, al rumb 191¼. Pertany a la parròquia de Sant Ferran de ses Roques i amb els seus quasi 2 km2 és una de les illes adjacents a Eivissa i Formentera amb major extensió. GEOL La constitució geològica és formada per uns conglomerats terciaris del burdigalià que suporten el recobriment quaternari del pleistocè. Durant aquest últim període de temps, al llarg de diverses regressions marines (retirada de la mar), la deposició eòlica hauria afegit de manera repetida masses arenoses, posteriorment revestides d’una crosta calcària que ocupa bona part de l’illot. Com a mostra, es poden observar dos talls estratigràfics a dues zones diferents de l’illa: el primer, a la zona de ponent, a la banda de Casteví, on apareix una interessant i potent sèrie pleistocènica, amb capes de llims rojos que alternen amb arenes dunars. El segon és a la costa de llevant, vora cala de Bocs, on l’aflorament del pleistocè superior és formada, de sota a dalt per: a) 2 metres de marès de gra mitjà; b) 40 cm d’arenes llimoses, amb una important quantitat de fòssils de mol·luscos, aquestos sediments marins d’edat tirreniana assenyalen el nivell màxim aconseguit per les aigües de la mar, i c) 2 m de marès recobert per una crosta calcària. [ATC] FLORA S’Espalmador presenta una elevada diversitat, amb unes 265 espècies catalogades que es distribueixen en 172 gèneres i 55 famílies. La flora es troba molt relacionada amb la de la propera Formentera amb la qual comparteix la majoria d’espècies. De tota manera, hi ha un conjunt de plantes molt interessants per la seua raresa i valor biogeogràfic. Apareixen un total d’onze tàxons endèmics o subendèmics (4,15% de les espècies) entre els quals es pot destacar una ravenissa groga endèmica de les Pitiüses i del litoral del llevant ibèric (Diplotaxis ibicensis), dues saladines endèmiques de les Pitiüses (Limonium ebusitanum i L. scorpioides), un molinet endèmic de les Pitiüses i del llevant ibèric (Silene cambessedesii) i una petita linària anual endèmica de les Pitiüses i Mallorca (Chaenorrhinum formenterae). D’altra banda hi ha una sèrie de tàxons de distribució meridional i que a les Balears només es troben a les Pitiüses com Lotus halophilus, Lotus creticus, Cynomorium coccineum i Linaria pedunculata. La vegetació de s’Espalmador està modelada per l’ambient marí. A la costa rocosa es troba àmpliament representada una vegetació halòfita dominada per les saladines (Limonium ebusitanum i L. scorpioides) que juntament amb el fonoll marí (Crithmum maritimum), més rar a l’illa, conformen l’associació Limonietum ebusitani. L’illa conserva un desenvolupat i complex sistema dunar, un dels més ben conservats de les Balears. S’hi troben representades tot un conjunt de comunitats psammòfiles que presenten una clara distribució en bandes des de la costa cap a l’interior. La comunitat de càrritx de platja (Ass. Medicagini-Ammophiletum arundinaceae) és la que està millor representada. El càrritx de platja (Ammophila arenaria) desenvolupa un paper fonamental en la fixació de les dunes i en el creixement de la platja. Ve acompanyat per un conjunt de vegetals especialitzats com la lletrera de platja (Euphorbia paralias), el lliri de platja (Pancratium maritimum), l’escard de platja (Eryngium maritimum), Calystegia soldanella, Pseudorlaya pumila, Echinophora spinosa i tot un seguit de plantes que escassegen en altres zones de la urbanitzada costa balear. Els cordons dunars tanquen dins les seues depressions una sèrie de petites zones humides entre les quals destaca una llacuna interior d’aigües salabroses de considerables dimensions. Als marges de la llacuna i a les depressions de les dunes s’hi troba una associació caracteritzada pels joncs (Juncus acutus i Schoenus nigricans, Ass. Junco-Schoenetum nigricantis) sovent acompanyats per l’olivarda (Dittrichia viscosa) i una saladina (Limonium virgatum). A les zones inundades apareix una comunitat arbustiva crassulescent dominada per les solceres (Sarcocornia fruticosa, Ass. Salicornietum fruticosae). A l’últim, més a l’interior de la llacuna creix la comunitat Elymo-Juncetum maritimi caracteritzada per un altre jonc (Juncus maritimus). Cap a l’interior, els savinars són la vegetació predominant. N’apareixen de dos tipus: els savinars sobre dunes (Ass. Clematido-Juniperetum turbinatae) que creixen en els successius arcs dunars que es desenvolupen paral·lels a la costa, especialment al sector sud (l’espècie característica és la savina) i el savinar sobre roca (Ass. Cneoro-Pistacietum lentisci var. de Juniperus turbinata) que creix més a l’interior, on l’arena dóna pas a substrats més forts —a més de la savina, apareix la mata (Pistacia lentiscus) i el raspall (Cneorum tricoccon). La pobresa florística d’aquestes formacions no permet establir un límit clar entre els dos tipus, encara que són patents els canvis de les espècies herbàcies clarament lligats al substrat. Apareixen també brolles calcícoles mesclades amb els savinars (Ass. Teucrio-Corydothymetum capitati) que creixen sobre els sòls rocosos poc desenvolupats de la meitat nord de l’illa. Hi predominen les cistàcies com l’esteperol (Cistus clusii), Helianthemum mariifolium, Fumana thymifolia, les labiades com l’herba de Sant Ponç (Teucrium polium), Micromeria spp., o la fabàcia albada (Anthyllis cytisoides). Les comunitats d’herbes estan àmpliament representades. Les formacions terofítiques de sòls arenosos són nombroses, la més destacable és l’associació Chaenorhino-Silenetum cambessedesii constituïda per un molinet (Silene cambessedesii) i la petita linària Chaenorhinum formenterae, ambdós endèmics. Als sòls prims de les clarianes de l’interior i camps de conreu abandonats apareixen pradells naturals i seminaturals que presenten una diversitat molt elevada amb espècies de petita mida i vida efímera. També són freqüents els fenassars de cerver (Brachypodium retusum). La majoria dels camps de conreu estan abandonats, però encara es conserven alguns representants de les vistoses comunitats vegetals que hi havia. Destaquen les roselles (Papaver), llevamans (Calendula), viboreres (Echium) i els coll-coloms (Fumaria). [GBO] ZOOL Entre la fauna de s’Espalmador cal destacar la presència de diferents espècies de tenebriònids, família de coleòpters amb moltes formes endèmiques com Phylan mediterraneus, Pachychila sublunata, Tentyria ophiusae, Stenosis intricata, Asida ludovici, Asida mater inmarginata i Alphasida ibicensis; la sargantana (Podarcis pityusensis) i algunes colònies d’aus marines. Històricament el virot (Puffinus mauretanicus) ha fet servir les coves de s’Espalmador, si bé sembla que els anys noranta del segle XX, aquesta colònia va desaparèixer. [JCP] GEO L’illa és allargada de nord a sud i el seu extrem meridional, la punta des Pas, és el punt més oriental. El seu vessant E és format de costa baixa amb platges d’arena al sud i formacions rocoses al nord, on es troba una zona amb platgetes i embarcadors amb dues petites cales anomenades cala de Bocs Petit, la més al nord, i cala de Bocs Gros. El punt més septentrional de l’illa és la punta des Far d’en Pou. Al vessant W de s’Espalmador la configuració de la costa és més variada, amb dues badies al nord i al sud, anomenades sa Torreta i s’Alga respectivament, separades pels penya-segats de la punta de sa Guardiola, principal massís de l’illa amb més de 18 metres d’alçada, on es troba la torre de sa Guardiola (Guardiola, torre de sa ) o de s’Espalmador, construïda el segle XVIII. La zona coneguda com sa Torreta deu el seu nom al fet que s’hi situà un dels punts de guaites d’Eivissa des de final de l’edat mitjana i durant els segles XVI i XVII, que comptava amb una edificació defensiva de la qual només resten uns fonaments molt malmesos. La platja de sa Torreta, amb alguns mollets, ha estat tradicionalment un refugi de pescadors, protegit dels temporals per l’illa de sa Torreta, al qual s’accedia per la boca de Mestral o per l’entrada de Llebeig. La zona central de penya-segats s’estén de nord a sud des de la punta de sa Torreta a les puntes de Casteví i des Gorrinets, situades a l’extrem de Llebeig, que deuen el seu nom a l’adjacent illot de Casteví i a les seques de ses Gorrinetes. La badia de s’Alga comença a la punteta des Llanxó i acaba a la punta de s’Arena. Es tracta d’una badia tancada parcialment per l’illa de s’Alga, amb un mollet i un embarcador, que ha servit tradicionalment per al fondeig d’embarcacions. A l’interior de l’illa hi ha altres elevacions del terreny com el pujol d’en Garrigó, a la banda de llevant, i una bassa pantanosa coneguda com s’Estanyol. S’Espalmador ha esdevengut tradicionalment una extensió de l’illa de Formentera, amb la qual ha estat unit físicament, en determinades èpoques, amb una llengua d’arena de poca o nul·la profunditat al pas des Trucadors. Els pobladors de Formentera han aprofitat els seus recursos a través d’activitats de pesca i d’extracció de marès i fou també durant part del segle XX un espai estratègic per al tràfic de productes de contraban, ja que hi abunden les sitges excavades en la roca arenesta que s’empraven com a amagatall d’aquestos articles. El nom de l’illa prové del verb “espalmar”, que es refereix a les tasques de neteja i manteniment dels bucs de les embarcacions, i la microtoponímia interior de l’illa reflecteix l’aprofitament agrícola i ramader amb topònims com es terç Desgraciat, les tanques de s’Era i de sa Vinya, es tanconet des Paller, les feixes de s’Alga, les solanes de Casteví, la tanqueta de n’Oriola, el pla de na Blanca i s’hort d’en Gerra. S’Espalmador fou un dels caladors de la costa de les Pitiüses que s’adjudicava anualment als pescadors de tonyina, els quals hi desplegaven diverses arts de pesca entre les quals destacava el tonaire (tonyinaire). Aproximadament a mitjan segle XVIII s’hi erigí una petita capella dedicada a santa Rita, per fer possible l’assistència a missa dels pescadors d’aquesta almadrava durant el període de captures. Des dels temps del repoblament definitiu de Formentera, s’Espalmador fou part dels béns de la família Tur “Damià”, integrada pels descendents del matrimoni d’Àngela Ferrer, filla de Marc Ferrer i Jacinta Vintimilla, amb Joan Tur “Damià”. El 1866 les germanes Maria Antònia i Francesca Tur i Serra i el seu nebot Carles Tur i Escandell registraren per primera vegada aquesta hisenda, que comprenia tota l’illa i constava de “dos-cents trenta tornalls de terra de conreu i mil dos-cents de bosc, roques i arenals” segons la inscripció registral, i que posseïen pro indiviso després d’adquirir-la el 1844 per herència de Carles Tur i Vic, nét d’Àngela Ferrer. L’esmentat Carles Tur i Escandell passà a ser l’únic propietari de l’illa després de la mort de les seues dues ties i declarà hereu el seu fill Carles Tur i Mayans, que registrà la propietat el 1887. En els primers anys del segle XX, l’illa passà a mans del seu nét Carles Tur i Roig, fill de Carles Tur i Ferrer, després que un germà d’aquest darrer, Bartomeu, renunciàs a aquesta propietat. Posteriorment Carles Tur i Roig va vendre l’illa per una quantitat de vint-i-dues mil cinc-centes pessetes a l’empresari de Mataró Bernard Cinnamond James , qui registrà la seua nova propietat el 1933. A les proximitats de s’Estanyol en direcció nord hi ha una casa de factura tradicional, amb enramada i terrat de teula a doble vessant, anomenada can Vidal, que ha estat des del segle XIX habitada per majorals pertanyents a les famílies Marí “Forn” i Ferrer “Castelló”. Aquesta “casa pagesa solitària” ja existia en 1867, quan l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria féu la descripció de l’illa de s’Espalmador al seu llibre Les antigues Pitiüses. Després que l’illa fos adquirida per la família barcelonina, que construí uns habitatges al racó de s’Alga i un oratori públic dedicat a sant Bernat que fou inaugurat el 1959, aquella casa fou ocupada per guardes, els darrers dels quals han estat membres de les famílies Guasch “Pujola” i Torres “Coves”. A les darreres dècades del segle XX es construïren al vessant oriental de la badia de s’Alga, pròximes al pas des Trucadors, unes elementals infraestructures consistents en un quiosc i uns mollets per a l’atracament de les embarcacions que ofereixen excursions turístiques en època estival. Una elemental xarxa de camins uneix els principals punts d’activitat humana: sa Torreta, can Vidal, els terços de sa Torre i els embarcadors de s’Alga. Al nord de l’illa es troba l’illa des Porcs, amb el far d’en Pou. HIST S’Espalmador ha estat escenari al llarg de la història de diversos episodis marítims rellevants des del punt de vista històric o popular. Els segles XVI i XVII, els Freus constituïen en la pràctica una frontera entre Eivissa i una Formentera despoblada que acollia sovent estols pirates, i per això s’Espalmador fou escenari d’aquesta tensió, que es materialitzà en alguns episodis bèl·lics de certa envergadura. El primer d’ells es remunta a l’any 1529 quan el pirata turc Drub “El Diable” capturà set de les vuit galeres imperials que el capità Rodrigo de Portuondo envià des d’Eivissa, derrota que generà un amplíssim sumari en ocasionar prop de cinc-centes baixes entre els cristians. L’historiador José Luis Gordillo dóna notícia també de la captura el 1651 a les immediacions de la badia de s’Alga d’un vaixell francès en cors de sis-centes tones, trenta-sis peces d’artilleria i quatre-centes persones en la tripulació, anomenat Lleó coronat. La presa fou feta per una esquadra imperial d’onze galeres que feia escala al port d’Eivissa. L’historiador eivissenc Joan Marí Cardona ha rescatat abundosos documents que deixen palesa la condició de s’Espalmador, durant el segle XVII, d’illa que servia de refugi a esclaus fugitius d’Eivissa i renegats d’estols que hi feien escala. La platja de s’Alga fou escenari el març de 1960 d’un altre episodi marítim que perviu en la memòria dels formenterers: el naufragi del vapor Manolito, vaixell de càrrega i passatge propietat d’armadors formenterers que des de 1950 enllaçava els ports d’Eivissa i la Savina i que s’enfonsà, sense perill de la tripulació, en aquest punt de la costa de l’illa després que se li hagués obert una via d’aigua a la zona des Freus. [VFM] ARQUEOL Entre la torre de sa Guardiola, la llacuna interior i la costa NW de la badia de s’Alga, on el terreny és lleugerament inclinat, fins a una cota màxima de 22 m sobre el nivell del mar, zona que abasta una extensió de dues hectàries i mitja, es distingeixen clarament les restes d’instal·lacions tardopúniques. En superfície poden apreciar-se diferents unitats arquitectòniques, que mantenen entre elles una separació variable (entre 10 i 50 m) i es reparteixen pel terreny esmentat sense cap ordre ni planificació aparent. Aquestes unitats estan configurades per diferents agrupacions d’estances que dibuixen plantes força diferents. En alguns casos són dues dependències subrectangulars alineades, que comparteixen mur de separació. Altres són més complexes i es distribueixen de manera desigual fins a quatre o cinc dependències. No manquen, finalment, casos on sembla tractar-se d’una sola estança de planta propera al quadrat o al trapezi. Cal assenyalar que existeixen elements amb murs de planta corbada, dels quals només queden les bases. És molt freqüent la doble filada paral·lela de lloses irregulars amb rebliment intern. Cal suposar que, més amunt, els murs eren de maçoneria ordinària. Les nombroses troballes superficials, d’una banda, garanteixen que aquest establiment va finalitzar completament la seua existència en el tercer quart del segle I aC, encara que la seua fundació és més difícil de fixar, tal volta al segle III o II aC. D’altra banda, il·lustren quelcom entorn del seu caràcter, ja que ultra l’abundosa ceràmica (sobretot, campaniana B, vaixella de cuina i àmfores itàliques, especialment Dressel 1, encara que també d’altres procedències, com sud-hispànica i nord-africana i, sobretot, ebusitana), es documenten nombrosos claus de bronze i ferro, planxes de plom per al folrat de vaixells, peces de ceràmica per a xarxes, etc. Probablement es tractàs d’un poblat tardopúnic de pescadors. Però la seua història i, de manera particular, el perquè del seu abandonament total són un enigma. A la part N de l’illa hi ha un lleuger promontori amb una elevació màxima de 13 m. En aquest sector, la topografia del qual dibuixa una carena allargada, se situa un jaciment arqueològic que podria ser una vil·la imperial romana, amb continuïtat fins a les acaballes de l’època bizantina. Tampoc no ha estat mai objecte d’excavacions, però en la superfície s’han documentat nombrosos materials fragmentaris, principalment ceràmics, com ara sigil·lades africanes, comunes ebusitanes i molts altres. A la part NE de l’illa encara roman la base del que podria haver estat la torre de vigilància anterior a sa Guardiola (s XVIII). A més a més, hi ha altres indicis d’interès arqueològic, com estructures a sa Torreta, tal volta del segle I de l’era cristiana. [JoRT] A inici del mes de novembre de 1996, amb motiu de la publicació a Diario de Ibiza de la troballa casual en superfície d’unes restes òssies per part d’un turista alemany a l’illa d’Espalmador, membres de la policia judicial de la Guardia Civil i del grup especial d’activitats subaquàtiques d’aquest cos (GEAS), acompanyats per tècnics del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, s’hi traslladaren el dia 9 de novembre amb l’objectiu de fer una primera valoració d’aquest descobriment. Les restes humanes es localitzaren al nord de l’illa, a uns cinquanta metres de les runes de la torre de vigia coneguda amb el nom de sa Torreta . Havien estat manipulats com ho demostrava la reconstrucció d’un esquelet humà amb les restes disperses en superfície. Aquesta primera anàlisi va permetre documentar l’existència d’ossos que pertanyien, com a mínim, a quatre individus de cronologia imprecisa. Amb la finalitat de documentar la troballa, la Conselleria de Cultura del Consell Insular d’Eivissa i Formentera va programar una intervenció arqueològica d’urgència sota la direcció de Jordi H. Fernández, amb la col·laboració de les arqueòlogues Ana Mezquida i Belén Garijo. La intervenció arqueològica va ratificar la presència dels ossos de només quatre persones adultes, de sexe masculí, en molt mal estat de conservació. Les restes aparegueren en una duna d’arena, entre i baix les arrels d’una savina que hi havia nascut camunt. Tant a l’excavació com al minuciós garbellament de les terres, no es va trobar cap fragment ceràmic, metàl·lic o d’altra classe (botons, sivelles, teixit, etc.) associat als enterraments que permetessin datar aquest conjunt. L’anàlisi de C14 realitzat pel Laboratori de Datació per Radiocarboni de la Universitat de Barcelona, va permetre establir una cronologia dels quatre cadàvers inhumats a aquest lloc, que oscil·la entre els anys 1516 i 1630, amb un 63% de possibilitats que es tracti de restes del s XVI. Tampoc es pot descartar que la seua presència en aquest indret, estigui relacionada amb l’existència de la petita torre de sa Torreta i com a resultat d’una incursió de pirates turcs o barbarescos a l’Espalmador, de les quals es tenen tantes referències a la documentació de l’època. [JFG/AMO]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments