Església

Església HIST La fundació d’una parròquia a l’illa d’Eivissa, després de la conquista de 1235 d’Eivissa i Formentera, era una determinació dels conquistadors anterior a la conquista, juntament amb altres acords que prèviament havien pres, ja que es tractava de dos associats a Guillem de Montgrí, el comte Nunó Sanç i Pere de Portugal. Aconseguida la possessió de les illes el dia vuit d’agost de 1235, poc després, el dia 14 de setembre del mateix any, els representants dels tres signaven a la ciutat de Mallorca l’acta de dotació de la parròquia de Santa Maria d’Eivissa, com a sufragània del bisbat de Tarragona. Aviat anaren arribant alguns preveres i també les famílies que serien els primers repobladors de les illes. Una característica que des d’aleshores ha distingit els illencs fou la de viure en cases aïllades al camp, junt a les terres de la feina, sense nuclis urbans, llevat de la vila d’Eivissa. És segur que començaren i continuaren vivint així perquè hagueren d’aprofitar els habitatges que havien deixat els anteriors eivissencs i formenterers. Cal tenir present que aquesta manera de viure hagué de condicionar molt el desenvolupament de l’Església. Com a temple parroquial provisional dedicat a Santa Maria es prengué un edifici aferrat al castell, al qual pertanyia, on després va aixecar-se l’església definitiva. El temple provisional fou el que trobaren els primers preveres i els primers repobladors quan arribaren a Eivissa i Formentera, després de 1235; no varen arribar de manera urgent i precipitada, sinó tranquil·lament, per començar a omplir la vila d’Eivissa i les cases i terres de totes dues illes. Per a residència del paborde o rector fou assignada la casa existent també davall els murs del castell, després coneguda com la pabordia, ara residència episcopal. El desenvolupament de la vida a les nostres illes havia de normalitzar-se amb tendència constant al creixement ordenat, amb famílies de cultura catalana que anaren venint de Catalunya, Mallorca i de València. El funcionament de l’església de Santa Maria hagué de posar-se també en marxa, segons les previsions anotades en el document de la dotació, mitjançant la presidència d’un paborde o rector assistit per dos vicaris, anomenats hebdomanaris o setmaners, els quals tenien especialment al seu càrrec la formació cristiana del poble i l’administració dels sacraments. Al llarg dels primers segles, els pabordes mai no acostumaven residir a Eivissa, de manera que altres capellans els suplien en llur tasca. Cal recordar uns pocs noms de pabordes: Hug de Cardona (1304), que autoritzà la construcció de l’església de Sant Antoni; Guillem Llong (1492), Francesc Rovira (1423), Alfons de Borja (1423), futur papa Calixt III. Joan Riambau arribà a principi de novembre de 1546 i fou el primer paborde resident a Eivissa, poc abans que el concili de Trento determinàs que tots els prelats havien de residir a les seues circumscripcions. Una particularitat de la parròquia de Santa Maria fou sempre la presència d’un vicari general, càrrec propi dels bisbats. És evident que la situació de les illes, molt separades de Tarragona, comportava la possibilitat de resoldre els seus problemes, especialment els més urgents que podien aparèixer. El vicari general havia d’exigir que les normes canòniques i la tutela dels drets feudals de l’arquebisbe es complissin, per la qual cosa tenia a les seues mans totes les penes eclesiàstiques en vigor. Eren determinats per l’arquebisbe i no poques vegades eren els pabordes o altres preveres tramesos de Tarragona. A la segona meitat del s XIV ja es pot comprovar que les famílies d’Eivissa eren unes dues-centes i no es tenen dades de les de Formentera. Anava passant el temps i se sentia més i més la necessitat de construir el temple parroquial, el qual només podia arribar per voluntat de l’arquebisbe de Tarragona, que era l’únic que podia prendre la decisió. No és conegut l’arquitecte que el va dissenyar ni els mestres que hi treballaren. L’any 1301 visità les illes Guillem de Torrents, tramès per l’arquebisbe, però sembla que només vengué per intentar posar remei a les diferències existents entre l’arquebisbe Rodrigo Tello i el rei de Mallorca, cosa que no s’aconseguí mai. No es mencionà el temple parroquial. Més estrany és que no se’n digui res els anys 1358, 1366-1370, quan residí a Eivissa el bisbe d’Elna, Joan, a qui l’arquebisbe donà nombroses facultats, com foren la d’autoritzar la construcció de la capella de Sant Valero, a Formentera i la de Santa Llúcia, extramurs de la vila d’Eivissa. L’any 1392 el visitador Joan de la Mata descriu ja el nou temple amb cinc capelles, és a dir, les actuals de l’absis: de Sant Jaume, de Sant Miquel, de Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista, de Sant Pere i Sant Pau, i de Sant Antoni i Santa Tecla. Sembla que la central, que és la darrera que s’ha esmentat, feia de presbiteri. Santa Tecla és la patrona del patrimoni de l’església tarraconense, com ho va ser, naturalment, de la parròquia d’Eivissa. Els beneficiats de la parròquia ja eren trenta, i Guillem Llong n’era el paborde. Joan de la Mata va informar-se llargament de la vida dels cristians mitjançant formularis prescrits, la qual cosa li suposà greus enfrontaments amb el governador Francesc Miró, el qual manà que llevassin les veles i el timó de vaixell del visitador perquè no pogués trametre informació a l’arquebisbe, que volia conèixer el comportament de diversos usurers de tota l’illa i de la partida del rei. En tractar de la comunitat de beneficiats, es féu constar l’absència d’Antoni Joan perquè era beneficiat de l’església de Santa Eulària. Al llarg del s XIV s’havien aixecat les primeres capelles o esglesietes a les parts foranes: Santa Eulàlia, Sant Miquel, Sant Antoni i Sant Jordi. Així ho demanava la manera de viure en cases que formaven nuclis urbans, com els nous pobladors havien organitzat la pròpia vida. Una altra església dels primers temps, tal vegada del s XV, és la de la Mare de Déu de Jesús, al pla de Vila, l’origen de la qual no resta clar i sembla com si fos obra de la Universitat per als seus fins d’ensenyament. Inicialment hi residiren frares franciscans, després hi anaren els frares dominics, amb pocs anys de diferència per poder anar-se’n definitivament a Dalt Vila. Els obrers parroquials tengueren una gran importància en la construcció i el manteniment dels temples, especialment en els de la pagesia. Els obrers encara existeixen avui, malgrat que no tenen cap funció particular, però en duen a terme algunes a cada parròquia. Així, doncs, a la darreria del s XIV ja s’havia acabat una part notable del temple parroquial de Santa Maria. A Formentera construïren la capella de Sant Valero, ara anomenada de sa Tanca Vella, perquè els eivissencs volien repoblar l’illa després que la pesta negra n’havia ocasionat l’abandó. També es dóna per segur que els frares agustins ermitans de la Mola aleshores varen deixar l’illa definitivament. Davant la parroquial de Santa Maria s’havia costruït la capella de Sant Salvador, de la cofraria dels mariners, i aviat començarien a construir-se la de l’Esperança i la de Sant Elm, aquesta darrera a la Marina. L’hospital de pobres tengué també a primera hora la seua església. Santa Llúcia existí extramurs, al puig aleshores anomenat d’en Vic i després de Santa Llúcia, i la Mare de Déu dels Socors es trobava a les Pallisses, a la banda de ponent del recinte de les murades, on inicialment hi havia la portella d’en Lledó, substituïda pel portal Nou. Els edificis de culte amb les celebracions que solien fer-s’hi constantment eren la mostra més visible de la forma com anava avançant la religió a Eivissa i Formentera, segons el ritme que imposaven els nous pobladors amb els quals anava creixent la població que havia començat tímidament just després de la conquesta de 1235. Joan de Cescastells fou el primer visitador del s XV, però la seua tasca fou la inquisició sobre certs actes greus d’usura i fins i tot d’homicidis, que ben sovent enfosquien la vida de la comunitat cristiana de l’illa. Visità el temple parroquial, però no deixà cap relació de les capelles que hi trobà. Recordà que tenia una bella custòdia conservada, del mestre mallorquí Francesc Martí (1399), i també li cridà l’atenció un retaule nou i molt formós de l’altar del presbiteri, és a dir, les conegudes taules de Santa Tecla i Sant Antoni, de Francesc Comes . Berenguer Prats, visitador el 1423, trobà les ja conegudes cinc capelles de l’absis i una de nova, votiva i dedicada a la Santíssima Trinitat. Visità detengudament la pabordia i l’alqueria de Santa Maria, i restà ben clar que totes dues es trobaven molt abandonades. La visita era molt important, perquè entre el paborde Francesc Rovira d’Eivissa i el d’Inca, Alfons de Borja , futur papa Calixt III, s’anava a fer canvi de propietats de les pabordies. Lluís Palanca, visitador de 1435, féu esment de la parroquial, igual que Berenguer Prats havia fet uns anys abans. És curiós que no existeixen dades de visitadors de la segona meitat del s XV. El s XVI marca un espai de notable creixement de la població d’Eivissa. Formentera encara no s’havia pogut repoblar. S’acabà l’obra de Santa Maria i es feren créixer les primeres i petites esglésies dels quartons. Els anys 1539 i 1549 vengué el bisbe visitador Rafel Llinàs. La primera visita la dedicà a beneir campanes per a Santa Maria, Sant Jordi i Sant Antoni. La segona visita fou per administrar la confirmació a tots els quartons. Al llarg del s XVI començà a demanar-se, mitjançant els jurats, que la parròquia de Santa Maria es convertís en bisbat propi, justament sempre amb la idea que d’altra manera el sacrament de la confirmació només podia administrar-se amb massa tardança, cosa que no era admissible. És segur que els arquebisbes no gosaven venir a les illes per por de les naus pirates, i així no existia altre camí per al sacrament de la confirmació que enviar-hi bisbes, cosa que tampoc era molt fàcil. Jaume Solsona, visitador de 1570, tampoc no digué res de l’obra de Santa Maria, la qual ja anava per la part final; no es troba explicació d’aquest silenci. Fou necessari que arribàs el visitador Joan d’Ossó (1577) per deixar una relació de noms de les noves advocacions donades a totes les capelles de Santa Maria que acabaven de fer-se, les quals, naturalment, assenyalaven la construcció de la nau. El s XVI acabà amb un visitador arquebisbe, Joan Terès (1594), el qual es decidí a venir personalment perquè el rei Felip II li va demanar amb molta d’insistència que anàs un bisbe a Eivissa per administrar la confirmació. La rebuda que feren a Joan Terès va ser extraordinària, puix que no sols era arquebisbe sinó també el major senyor feudal de l’illa. Administrà la confirmació a l’església de Santa Maria i als temples dels quartons. La primera notícia que es té del tribunal del Sant Ofici a Eivissa és del s XVI. El Sant Ofici, presidit pel comissari, tenia la missió de controlar la vida dels illencs i dels qui arribaven eventualment a l’illa, malgrat que no fossin cristians, perquè no es donàs peu a assenyalar camins de vida que no eren permesos. El tribunal d’Eivissa depenia del de la ciutat de Mallorca, al qual havien de ser tramesos tots els expedients, llevat dels insignificants perquè aquell inquisidor els donàs la corresponent sentència. A la darreria del s XVI la comunitat de l’església eivissenca es veié afavorida amb la presència dels frares dominics, arribats des de la Mare de Déu de Jesús, i amb la fundació del monestir de Sant Cristòfol, de religioses agustines procedents de la ciutat de Mallorca. D’aquesta manera Eivissa anava adquirint totes les formes d’una comunitat ben viva, a la qual ja no mancaria una comunitat de vida contemplativa. El s XVII comença, tal vegada per mal estat de la mar, amb l’arribada casual de Lorenzo Galatnio, arquebisbe italià, que anava de Dénia a Itàlia (1609). Per les repetides súpliques que li varen fer a Eivissa decidí administrar la confirmació a l’església parroquial. L’any 1614 Eivissa fou visitada pel bisbe Joan Estelric, tramès personalment pel rei perquè entengués en alguns temes d’interès, que d’altra manera no tenien remei. Entre ells hi havia la revisió de les boles dels sacs de l’elecció de la Universitat on se’n conservaven moltes de persones que no podien ser elegides, la jurisdicció comuna, etc. Els jesuïtes, pel testament d’Agapit Llobet, hagueren de fundar una casa a la vila d’Eivissa, i una església dedicada a Sant Agapit, situada a la banda dreta de l’entrada actual al carrer de Joan Roman. Val a dir, però, que els mencionats religiosos mai no arrelaren bé a l’illa, segurament perquè els frares dominics eren molt anteriors i ja estaven perfectament adaptats. L’escola que ells varen regir restà unida a la futura existència del col·legi seminari. L’arquebisbe Francesc Rojas no visità personalment l’illa d’Eivissa, però per les informacions que havia rebut sabia que la població del camp comprenia més de dues mil famílies i moltes persones vivien massa allunyades de les vicaries corresponents. Determinà que cada vicaria tengués reserva contínua de l’Eucaristia i que sempre hi residís el corresponent vicari, per la qual cosa es fundaven cinc beneficis, un a cada vicaria. S’havia tractat de construir temples nous i l’arquebisbe autoritzà que es construïssin els que els feligresos creguessin necessaris, amb una consulta prèvia al vicari general. Les llargues decisions de l’arquebisbe Francesc Rojas són un perfecte resum de moltes actuacions de bon govern per a la parròquia de Santa Maria. El bisbe visitador Josep Móra arribà l’any 1691 i va descriure el temple amb poques diferències de com havia estat descrit pel visitador Joan d’Ossó (1577), tot i que es va adonar que quan plovia queia aigua dins la nau i que el nivell del trespol era molt desigual perquè unes lloses sortien més que no les altres. El s XVIII fou sens cap dubte més intens per a la vida de l’església eivissenca. Des del s XVI es demanava la conversió de la parròquia en diòcesi. La pesta de 1652 no pogué retardar més el fet. Eivissa s’anava poblant vertiginosament i també es va poblar Formentera. S’hagueren de construir nous temples a la primera meitat del s XVIII a les noves comunitats que restaven molt allunyades de les esglésies dels quartons existents. La visita de l’arquebisbe Manuel Samaniego (1726), que va recórrer totes dues illes d’un cap a l’altre, fou el principi de les esglésies que tot seguit varen aixecar-se a Formentera (Sant Francesc Xavier), al quartó de Santa Eulària (Sant Joan) i al de Portmany (Sant Josep). El fet ajudava a continuar demanant amb força la conversió de la parròquia de Santa Maria en bisbat. “La vila d’Eivissa, ja convertida en ciutat per sa Majestat”, és una frase repetida insistentment per la butlla de Pius VI, mitjançant la qual fou convertida en realitat el canvi esperat. No era normal que un bisbe residís a una vila, i per això fou necessari que la vila d’Eivissa fos prèviament declarada ciutat pel rei. La butlla és un document important on es recull una síntesi de les dues illes i de la vida dels tretze mil habitants que ja tenien. A la ciutat d’Eivissa no mancaven algunes persones que posseïen gran cultura, de les quals algunes eren tengudes per nobles, malgrat que no ho eren. Nomenat aviat Manuel Abad y Lasierra bisbe de la nova diòcesi, la primera activitat que el va entretenir força temps fou aclarir quines eren les propietats de les dues illes, abans tengudes per l’arquebisbe i el capítol de Tarragona, les quals havien de passar íntegrament a la mensa episcopal i a la mensa capitular d’Eivissa per al corresponent manteniment. A la fi el bisbe pogué arribar a Eivissa, on el poble li donà un acte excepcional de benvenguda, ja que es realitzava allò que tant de temps tothom esperava. Les feines del nou bisbe eren moltes, especialment per establir totes les formes de funcionament pròpies d’un bisbat: catedral, capítol, parròquies, rectors, etc. En primer lloc, rebé nombroses informacions i va recórrer totes dues illes per conèixer personalment on existien temples que serien parròquies i on seria necessari fer-ne de nous. La diòcesi fou dividida en vint parròquies, dotze de les quals ja tenien temple, i seria necessari fer-ne vuit de noves. Organitzada plenament la diòcesi, el govern establí el pla de millores, del qual havien de ser beneficiaris els treballadors del camp. En fou primer president Miquel Caietà Soler, el qual presidia una junta formada pel bisbe i altres persones distingides. S’instal·laren nombrosos vivers d’arbres i plantes del camp, dels quals podien disposar els agricultors, en haver demostrat que tenien les terres a punt per sembrar-los. Foren nombrosíssims els arbres que se sembraren i també els ceps. Val a dir, però, que els pagesos mai no estigueren d’acord en com procedia la direcció de la junta ni en la mateixa sembra d’arbres, ja que creien que la junta no era més que una reunió de senyors de Vila que al voltant d’una taula, sense conèixer el camp, decidien allò que calia fer a la pagesia. També a la seua empara varen aparèixer fàbriques de fideus, de xocolata, d’objectes de test, de capells, etc. A la fi, quan arribà l’hora de pagar les noves i altres contribucions no deixaren d’aparèixer enfrontaments seriosos dels pagesos contra la junta que dirigia el pla de millores. A la ciutat d’Eivissa foren establertes dues parròquies: Sant Pere, amb seu a la catedral, a la qual va afegir-se l’ajut parroquial de Sant Cristòfol, amb seu al temple del monestir de Sant Cristòfol, a què es donà una petita porció de Dalt Vila i les famílies d’extramurs de la ciutat, i Sant Salvador de la Marina o Sant Elm. Les parròquies del quartó de ses Salines foren dues, Sant Jordi i Sant Francesc de Paula, totes amb l’església, malgrat que el rei construiria la definitiva de Sant Francesc de Paula. El quartó de Portmany tenia dues esglésies, que serien parròquies, Sant Antoni i Sant Josep. Era necessari edificar la nova de Sant Agustí i en gran part la de Sant Rafel, tot i que la meitat de la feligresia era del pla de Vila. El quartó de Balansat tenia l’església de Sant Miquel, i haurien de fer-s’hi les noves de Santa Agnès, de Sant Mateu i de Santa Gertrudis. El quartó de Santa Eulària tenia els temples de Santa Eulària i de Sant Joan, però era necessari fer-hi el de Sant Llorenç i el de Sant Carles. Pel que feia al pla de Vila, en seria parroquial el temple de la Mare de Déu de Jesús, tenint present que eren del pla algunes porcions que prengueren les parròquies de Sant Rafel i Santa Gertrudis. Aquesta darrera també havia pres una porció de Santa Eulària i Sant Rafel l’havia pres de Portmany. Quan començà el s XIX, la majoria de les esglésies que havien de fer-se noves ja s’havien acabat o s’estaven acabant, llevat d’unes poques que sempre anaren endarrerides. La gran enfeinada que aquelles obres havien suposat, deixà les illes en una temporada de silenci. L’arribada a Eivissa del frare carmelità Francesc Palau i Quer, bandejat des de Barcelona, el qual va establir-se uns anys as Cubells, motivà allà el petit edifici de la capelleta de la Mare de Déu del Carme, aixecat per ell, posteriorment centre de visites de caire espiritual de molts illencs; a mitjan s XX passà a formar part de la nova església parroquial a la qual es donà el mateix títol de la Mare de Déu del Carme (1933). També aleshores va edificar-se el temple de Sant Vicent Ferrer, a la Cala des Marins quan aquella vénda fou segregada de Sant Joan Baptista. Posteriorment també fou declarada parroquial (1933). A la darreria del s XIX fou construïda a ses Roques de Formentera el temple parroquial de Sant Ferran, que els feligresos mai no volgueren edificar devora l’estany Pudent. Així com el s XVIII fou el de l’alegria del nou bisbat concedit a les illes Pitiüses, el s XIX fou el de la gran orfandat ocasionada pel concordat entre la Santa Seu i el Govern Espanyol, pel qual el bisbat desapareixia i les parròquies de les dues illes havien d’incorporar-se a la diòcesi mallorquina. Tot i que el concordat era de 1851, començà a tenir-se present després de la mort del bisbe Basilio Antonio Carrasco (1852). Fou una incorporació especial, mai no realitzada, perquè el bisbe de Mallorca no l’acceptava plenament i els eivissencs i formenterers no deixaren de fer gestions per a la restauració del bisbat perdut. Des d’aleshores Eivissa i Formentera foren regides per governadors eclesiàstics o vicaris capitulars, un dels quals, Rafel Oliver Ribes, es trobà amb el gran problema de la desamortització dels béns de l’església. Ja a la primera meitat del s XX, s’aconseguí per subscripció pública la quantitat necessària per al restabliment de la mitra amb caràcter d’administració apostòlica, el bisbe de la qual seria atès amb els rèdits de la subscripció que fou dipositada en el Banc d’Espanya. Salvi Huix Miralpeix, de Vic, fou el primer administrador apostòlic els anys 1928-1935, que dugué a terme el primer sínode diocesà i publicà un pla parroquial coincident amb el que havia redactat a mitjan s XIX el vicari capitular Rafel Oliver Ribes. Aleshores els canonges de la catedral eren deu, els beneficiats sis, els rectors de parròquies vint-i-quatre, els coadjutors disset, preveres a Amèrica vint, capellans militars tres, altres diversos dotze. Antoni Cardona Riera, bisbe coadjutor del de Ciutadella, cobrí la vacant deixada per Salvi Huix i fou administrador apostòlic els anys 1935-1949. La seua gran obra fou la restauració de quasi tots els temples d’Eivissa i Formentera, cremats l’any 1936. El 1949, especialment per les seues insistents gestions, es restaurà la seu episcopal d’Eivissa, i ell en fou nomenat primer bisbe. La diòcesi fou sufragània de Tarragona des que Pius VI la va fundar fins al concordat de 1851. Aleshores havia d’agregar-se a Mallorca, que ja era sufragània de València, i així quan fou restaurada també restà sufragània de València. Noves activitats havien anat apareixent en el si de l’església: Acció Catòlica, Congregació Mariana, Adoració Nocturna, etc. Nous temples també començaren a construir-se: el de la Santa Creu, la casa d’Espiritualitat des Cubells, la Mare de Déu de Lourdes, la Puríssima, la Sagrada Família, Santa Maria Mare de l’Església, Sant Pau, la Mare de Déu del Roser i Sant Ciriac. L’església d’Eivissa i Formentera al principi del segle XXI és atesa per un nombre escàs de preveres, perquè ja fa anys que les vocacions són molt poques. El seminari, obra de principi del s XIX, es convertí el 1970 en un col·legi seminari, per la manca d’estudiants de ilosofia i teologia. D’altra banda, la davallada de les pràctiques religioses no deixa de ser notablement extraordinària, tot i que algunes de les activitats, com les processons i festes patronals o singulars de les parròquies, són presentades com a formes especials de la cultura religiosa popular illenca. [JMC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments