Eivissa, municipi d’

Eivissa, municipi d’ Un dels cinc termes municipals de l’illa d’Eivissa, el més petit en extensió (només 11,16 km2), però el més gran en població (32.700 habitants l’any 1999), cosa que el converteix en el municipi amb major densitat de població de totes les illes Balears i Pitiüses, amb 2.829,93 habitants per km2. Limita al nord amb els termes municipals de Santa Eulària des Riu i Sant Antoni de Portmany i a l’oest amb el de Sant Josep de sa Talaia; per l’est i el sud, amb la mar. El seu territori resta ocupat, en bona part, pel nucli central de la pròpia ciutat d’Eivissa i els barris perifèrics que s’estenen de forma radial al voltant d’aquest nucli. Només a l’extrem més nord-occidental queda inclòs dins aquest municipi un petit sector de les serres de la zona central de l’illa, amb el puig d’en Palau (260 metres d’altitud) i el puig des Cònsol (264 metres), arribant fins al sector conegut com la Granada (amb uns 300 metres d’altitud al punt on conflueixen els límits dels termes municipals d’Eivissa, Sant Antoni de Portmany i Sant Josep de sa Talaia). Aquesta és la part més elevada del municipi ja que pràcticament la resta del territori l’ocupen els vessants suaus d’aquestos puigs, que en realitat constitueixen la zona de contacte entre dues de les grans àrees de planura de l’illa, el pla de ses Salines, al sud-oest, i el pla de Vila, al nord-est. Mentre que el pla de ses Salines arriba a la mar mantenint els suaus pendents, el pla de Vila dóna lloc a una extensa àrea d’aiguamolls que s’ha anat reduint per l’acció antròpica, però que encara ocupen una bona part del sector nord-est del municipi, al límit amb Santa Eulària des Riu (ses Feixes). Entre un i l’altre es troba el petit massís calcari sobre el qual s’assenta el nucli històric de la ciutat d’Eivissa, format per dos petits pujols, el puig de Vila (que arriba als 87 metres d’altitud) i el puig des Molins (que es queda en 55 metres d’altitud màxima). La línia de costa forma en l’actualitat dues grans badies, la de Talamanca i la del port de Vila, que en realitat en el passat foren una sola, dividida amb el pas del temps per una combinació de l’acció natural (l’aportació de sediments de diversos torrents als seus fons poc profunds) i de l’acció humana (amb reompliments artificials, sobretot al segle XX, per millorar les infraestructures portuàries o per raons d’especulació urbanística) que va unir a l’illa major les petites illes Plana, Grossa i des Botafoc. Recorrent la costa del municipi des del nord-est i cap al sud-oest es troba en primer lloc la platja de Talamanca (el límit del terme es troba a l’extrem oriental d’aquesta platja), una àrea de més d’un quilòmetre de costa baixa arenosa que serveix de cordó litoral per separar la mar de l’àrea d’aiguamolls de ses Feixes. A continuació es troba l’àrea rocallosa de la banda oriental de s’illa Plana i s’illa Grossa, amb uns penyals especialment elevats en el cas d’aquesta última, que arriben a més de 40 metres d’altitud. La unió artificial entre elles ha fet que avui conformin una llarga punta que tanca per l’est el port de la ciutat, amb un far situat dalt de l’illa des Botafoc. Per això la costa occidental d’aquestes illes és la més modificada: en el punt que s’uneixen s’hi va crear una platja artificial, la platja des Duros, que ha desaparegut amb la construcció de les infraestructures necessàries per arribar al projectat dic des Botafoc que, sortint des d’aquest illot, ha de tancar el port per la banda de migjorn. Des de s’illa Plana fins al nucli històric de la ciutat s’estén l’àrea portuària, amb diverses zones destinades a usos esportius, industrials o de passatgers. Els molls s’acaben a la punta de sa Torreta, al barri de sa Penya, on s’inicien els penya-segats o àrees rocalloses que envolten el puig de Vila per l’est i el sud, i el puig des Molins pel sud; es formen petites puntes, com la punta Rajada o la punta de la Mar Loca, i també algunes petites platgetes de difícil accés baix dels penyals, com s’Arany i s’Aranyet. En aquest tram, vora la costa, també s’hi troben alguns petits illots, com les illes Negres o sa Corbeta. En acabar-se els estreps del puig des Molins es forma una petita raconada arenosa, la platja de ses Figueretes, a partir de la qual la línia de costa ja agafa la definitiva direcció nord-est sud-oest. Després d’aquesta platja, la costa continua sent baixa, però ara rocallosa, a la zona des Viver, fins a la punta de Baix, un petit sortint de la terra que per migjorn permet el refugi d’embarcacions de molt poc calat, ja que és una zona amb molt poca profunditat. I, finalment, es troba l’extensa platja d’en Bossa, de la qual devers un quilòmetre correspon al municipi d’Eivissa i la resta al de Sant Josep de sa Talaia. Davant la punta de Baix es troba l’illa de ses Rates i, mar endins, dos grupets d’illes i esculls, es Malvins i es Daus. Més al sud, la petita illeta de l’Esponja també correspon administrativament al municipi d’Eivissa. Els torrents més importants són els que penetren en el terme des del nord, alimentant l’àrea humida de ses Feixes. El que fa de canalitzador principal de tot el pla de Vila és la sèquia Llevanera, que entra al municipi dividit ja en diversos braços que van a alimentar diferents punts de ses Feixes abans de desembocar al mar per la zona dels ports esportius, on es troben diversos canals de desguàs artificials. El torrent d’en Capità neix a la zona de la Granada i, després de dirigir-se cap al sud-est entra al pla de Vila, abocant les seues aigües, quan en porta, més al sud, alimentant la zona humida més propera a la ciutat, coneguda com es Pratet i desemboca pràcticament a l’altura del port comercial. A la banda meridional del municipi els torrents són menys importants: formen canalades a la part alta dels puigs, però desapareixen quan arriben al pla, lloc on les aigües passen a infiltrar-se o corren per les feixes d’antics cultius. El més destacable potser és el torrent de Can Fita, que en diversos trams serveix de límit entre Eivissa i Sant Josep de sa Talaia, però que desapareix abans d’arribar a la platja d’en Bossa. Les àrees de vegetació natural es poden dividir en quatre tipus d’espais: a) la vegetació dels puigs de la zona nord-oest, on es troba la brolla amb pinar habitual a tot Eivissa, formada per diverses espècies d’arbusts (savina, ginebre, coscoll, estepa, etc.) acompanyats de pins blancs o bords; l’any 1994, però, un important incendi va calcinar pràcticament tota aquesta àrea, i es va estendre també pels municipis vesins; per això tot aquest sector es troba, a inici del segle XXI, en procés de recuperació més o menys avançat; s’han perdut gran varietat d’espècies i hi ha llocs on la manca de vegetació ha provocat efectes erosius que han fet aflorar la roca mare, la qual cosa dificulta molt la recuperació del paisatge original; b) la vegetació de les zones humides de ses Feixes i es Pratet, on predomina el canyissar, una vegada la major part d’aquestes àrees foren abandonades a partir de la segona meitat del segle XX després que al llarg de diversos segles fossin d’intens ús agrícola; c) àrees on predomina el pedregar, amb molt poca terra, on es troba bàsicament matoll (savines) i alguns pins (es Soto, s’illa Grossa...); i d) Àrees de cultius abandonats i encara no urbanitzades, on es troben des d’herbes anuals fins a alguns arbusts i pins joves, en funció del temps que portin aquestes terres sense ser treballades. Els sòls, tot i l’abundància de terrenys calcaris, són de bona qualitat i donen lloc a unes àrees d’agricultura relativament riques, especialment allà on es disposava d’aigua dolça en abundància, com ara ses Feixes o els camps immediats a la ciutat i de l’àrea de la platja d’en Bossa, on s’utilitzaven sènies per poder regar [Per als aspectes humans, vegeuEivissa, Ciutat d’]. [JPS] L’Ajuntament d’Eivissa es creà l’any 1715 en aplicar-se els Decrets de Nova Planta, i s’estructurà com a tal a partir del 1724. Com a substitut de l’antiga Universitat , era l’única institució local a les illes Pitiüses. Els seus components, els regidors, eren nomenats per la Reial Audiència de Mallorca a proposta del governador d’Eivissa. Amb la Il·lustració i els seus intents de millora, es crearen a les Pitiüses, a final del segle XVIII, disset ajuntaments rurals que depenien, però, del d’Eivissa, que es converteix en perpetu, la qual cosa implicava que els seus membres fossin nomenats directament pel monarca i no cessaven fins el moment que ell ho decidia. Després de diferents intents de canvi al llarg dels períodes liberals del primer terç del segle XIX, es creà el 1833 l’estructura de municipis de les illes d’Eivissa i Formentera amb un total de sis ajuntaments. El d’Eivissa va veure el seu territori reduït a una superfície d’uns 7 km2, fet que representa que la zona rural sigui molt reduïda. Al final del segle XIX hi hagué un augment de superfície, si més no, curiós: l’illa de Formentera passà a dependre de l’Ajuntament d’Eivissa. Aquesta situació durà pocs anys. Durant els anys seixanta del segle XX es plantejà un important augment del terme municipal, però les protestes dels ajuntaments afectats feren que només cresqués fins arribar als 10 km2. [EPG]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments