Diòcesi d’Eivissa

Diòcesi d’Eivissa HIST/REL Existeixen breus notícies de dos antics bisbes d’Eivissa: Opilió, que junt amb els bisbes de Mallorca i Menorca, fou cridat pel rei bàrbar Hunneric a donar raó de la seua fe (484), i Vicent, bisbe de la darreria del s VI, home de caire supersticiós, segons les notes que en donà el bisbe Licinià de Cartagena. Per altra banda, la cova de Santa Agnès, considerada per alguns arqueòlegs com un temple mossàrab, també dóna testimoni d’una antiga comunitat cristiana. El 30 d’abril de 1782 el papa Pius VI signà la butlla per la qual fou instituïda la diòcesi d’Eivissa, per a les illes d’Eivissa i Formentera, amb seu a la nova ciutat d’Eivissa, títol que acabava de rebre l’antiga vila. La nova diòcesi es considerà subjecta a l’arquebisbat de Tarragona. Molts d’anys havien passat des del segle XVI, quan els illencs havien començat a demanar amb insistència que la parròquia de Santa Maria d’Eivissa, única de totes dues illes, havia de convertir-se en diòcesi. Cal advertir que les persones eclesiàstiques mai del món no podien manifestar el seu desig envers la sol·licitada diòcesi, perquè eren súbdits especials de l’església de Tarragona. Foren els jurats de la Universitat els qui presentaren totes les raons de tipus espiritual, cultural i financer. Entre les primeres ressortia la necessitat d’un bisbe sempre present per administrar el sagrament de la confirmació i d’altres oficis de la seua dignitat, perquè des de Tarragona les visites de bisbes no eren freqüents, i moltes persones morien sense poder rebre la confirmació. La necessitat de gent que pogués dedicar-se a l’ensenyança també era evident, i si residia a Eivissa un bisbe, s’esperava que amb ell arribarien persones que podrien dedicar-se a ensenyar. Pel que feia als temes de tipus financer, es tenia present que l’arquebisbe i el capítol de Tarragona rebien els censos i els delmes de tres quartes parts de les illes Pitiüses, i així era clar que amb ulls de justícia aquells béns havien de dedicar-se al bé de les illes. A la fi fou entesa i duta a terme la petició dels pobladors d’Eivissa i Formentera, com resta dit, i la butlla de Pius VI manifesta els drets que eren exposats, descriu la ciutat d’Eivissa i totes dues illes, suprimeix l’ardiaconat de Sant Fructuós de l’església de Tarragona i la pabordia de Santa Maria d’Eivissa, erigeix la diòcesi juntament amb la Catedral d’Eivissa, determina que tots els illencs restin subjectes a la nova diòcesi, que els béns materials que rebia l’arquebisbe passin a formar la nova mesa episcopal, que els béns que rebia el mencionat ardiaca de Sant Fructuós passin al nou capítol de la nova diòcesi i fixa la forma com hauran de proveir-se les dignitats i les canongies del capítol. El 1783 Manuel Abad y Lasierra, monjo benedictí, fou elegit primer bisbe de la diòcesi. Ell havia de dur a terme tot allò que la butlla de Pius VI manifestava. En primer lloc, hagué de recollir tota la documentació de Tarragona que es referia a les propietats que havien de passar a la diòcesi d’Eivissa, cosa que, naturalment, no fou fàcil. Ordenat bisbe, arribà a Eivissa el dia cinc de febrer de 1784, on el reberen amb una benvenguda extraordinària. Les galeres reials havien ancorat fora del port, i ell arribà en una barqueta al moll, on l’esperaven impacients les autoritats, el clergat i molts de diocesans. Pujà damunt una mula i arribà fins a la catedral, on donà la primera benedicció episcopal als seus diocesans. La primera visita del bisbe fou a la catedral de Santa Maria. Després visità els temples de Vila: la Mare de Déu de l’Esperança, el monestir de Sant Cristòfol, Sant Agapit —que havia estat dels jesuïtes—, l’antic Hospital, el Convent dels frares dominics; a la Marina: Sant Salvador, església de Sant Elm. Posteriorment, el bisbe visità amb detenció tota l’illa d’Eivissa: les Salines i els Estanys: Sant Jordi i Sant Francesc de Paula; a Portmany: Sant Josep i Sant Antoni; a Balansat: Sant Miquel; a Santa Eulària: Sant Joan i Santa Eulària; al Pla de Vila: la Mare de Déu de Jesús. Finalment visità l’illa de Formentera: Sant Francesc Xavier; als Estanys: Sant Ferran; a la Mola: la nova església que fou dedicada pel bisbe a la Mare de Déu del Pilar. El 1785, conegudes les necessitats espirituals de la diòcesi, fou publicat el pla parroquial: Sant Pere Apòstol, a la catedral; Sant Cristòfol, ajut parroquial; Sant Salvador de la Marina; Sant Jordi de ses Salines; Sant Francesc de Paula de s’Estany; Sant Josep de sa Talaia; Sant Agustí des Vedrà (no tenia temple); Sant Antoni de Portmany; Sant Rafel de sa Creu (no tenia temple); Sant Miquel de Balansat;Santa Agnès de Corona (no tenia temple); Sant Mateu d’Albarca (no tenia temple); Santa Gertrudis de Fruitera (no tenia temple); Sant Joan de Labritja; Santa Eulària des Riu; Sant Carles de Peralta (no tenia temple); Sant Francesc Xavier de Formentera; Mare de Déu del Pilar a la Mola, i Sant Ferran de ses Salines (no tenia temple). El 1851, un concordat signat entre la Santa Seu i el govern espanyol decidí, per qüestions econòmiques, que fossin suprimides algunes diòcesis espanyoles, entre elles la d’Eivissa, que havia de ser agregada a la de Mallorca. Com que la diòcesi de Mallorca pertanyia a l’arquebisbat de València, la diòcesi suprimida d’Eivissa passaria així a formar part del mencionat arquebisbat. El 1852, a la mort del bisbe Basilio Carrasco Hernando, la supressió acordada es dugué a terme, però mai no es va realitzar l’agregació total a Mallorca, segurament per la posició contrària que mantengueren els seus bisbes. Primerament, Eivissa va regir-se per governadors eclesiàstics nomenats per l’arquebisbe de Tarragona (1852-1855), i després per vicaris capitulars elegits pel capítol de la que era oficialment col·legiata de Santa Maria, encara que continuava dient-se catedral (1855-1927). El 1927, les peticions constants dels eivissencs i formenterers, ajudades per la posició dels bisbes de Mallorca i de l’eivissenc bisbe de Sió, patriarca de les Índies i capellà de la reina, aconseguiren que la suprimida diòcesi obtengués el títol d’administració apostòlica. Els diocesans havien recollit la quantitat necessària per al manteniment del pròxim bisbe administrador apostòlic. El 1928 arribà el primer bisbe, Salvi Huix Miralpeix, que hagué d’ordenar la nova administració apostòlica. Se celebrà el primer i únic sínode diocesà d’Eivissa i Formentera. L’any 1935 Salvi Huix passà a la diòcesi de Lleida, on morí en els tràgics esdeveniments de l’any 1936. Després d’haver regit la diòcesi uns anys com a administrador apostòlic, els esforços dels bisbe Antoni Cardona Riera es dirigiren a la consecució de la diòcesi pleno jure, cosa que aconseguí del papa Pius XII (1949). La diòcesi d’Eivissa restà assignada a l’arquebisbat de València, segurament perquè ningú no havia recordat a la Santa Seu que Eivissa i Formentera havien estat una parròquia (s. XIII-XVIII) i una diòcesi (1782-1852) de l’arxidiòcesi de Tarragona. [JMC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments