Deutschland

Deutschland HIST/NÀUT Entre 1929 i 1936 la marina alemanya va construir tres cuirassats “de butxaca”, els quals foren els primers i gairebé els únics que respectaven les condicions del tractat de Versalles pel que fa a les imposicions aliades a Alemanya. Aquestos vaixells eren el Deutschland (del qual varen adoptar el nom de la classe), l’Admiral Scheer i l’Admiral Graf Spee. El Deutschland va ser construït a les drassanes Deutsche Werke de la ciutat de Kiel. Les seues característiques eren: eslora 186’8 m, mànega 20’6 m, calat 7’2 m, desplaçament 15.900 tones; tenia 8 motors dièsel amb una potència total de 54.000 cavalls, potència que aplicava a dues hèlixs que li permetien una velocitat màxima de 26 nusos. Els tancs de combustible tenien una capacitat de 2.854 tones i la seua autonomia era de 21.500 milles. La tripulació era composta per 951 homes. Els tres cuirassats duien el següent armament: 6 canons de 280 mm en dues torres triples, una a proa i l’altra a popa, a causa de les limitacions en el desplaçament imposades per les condicions del tractat, 8 canons de 150 mm situats a ambdós costats, a la part del centre del vaixell, 3 canons antiaeris de 38 mm, 3 metralladores de 37 mm, 10 de 20 mm i 8 tubs llançatorpedes situats a la coberta en bateries múltiples i giratòries, a més de la catapulta de llançament d’avions de reconeixement —en duia dos— situada al centre del vaixell, entre la xemeneia i el pont de comandament. La cuirassa consistia en una faixa de 60 mm de gruix amb una coberta de protecció plana de 40 mm. El 1937, en plena Guerra Civil espanyola, les autoritats alemanyes havien subscrit a Londres la creació d’un Comitè de no intervenció, i a més, la seua esquadra prenia part en el control de les costes espanyoles. Aquest control era compartit amb França, Gran Bretanya i Itàlia, i era destinat a garantir la no intervenció de països estrangers en el conflicte. El govern de la República es va oposar a l’activitat de les patrulles de control i aviat varen produir-se incidents que afectaren vaixells italians i alemanys. De fet, l’almirall von Fichel, cap de la flota alemanya, a la qual pertocava el sector de les costes d’Andalusia amb els ports d’aprovisionament a Algèria, s’havia queixat, dies abans de l’atac al Deutschland, que els avions espanyols s’apropaven massa als vaixells alemanys que complien les funcions de control. La zona de les Pitiüses es va confiar a l’esquadra francesa. Una de les condicions establertes pel comitè de Londres era que els vaixells de control no podien patrullar a menys de deu milles de les costes espanyoles. Violant aquest compromís, el dissabte 29 de maig de 1937 el Deutschland era fondejat a l’avantport d’Eivissa, fora, per tant, del seu sector i en aigües jurisdiccionals espanyoles. L’acompanyaven el torpediner Leopard, que havia amarrat al martell del port, i el petrolier Neptum que havia arribat dos dies abans, també fondejat a l’avantport. Nombrosos tripulants dels vaixells havien baixat a terra per visitar la ciutat i en tornar a bord, quan la darrera llanxa arribava al Deutschland, cap a les sis o les set de la tarda, va aparèixer damunt la ciutat una esquadra de dos avions bimotors de bombardeig republicans, comandada pel capità d’aviació Argega, a 4.000 peus d’altura. Atacaren el Deutschland deixant caure un total de dotze bombes, de les quals quatre varen fer blanc i provocaren una vintena de morts i uns setanta ferits. Immediatament que l’atac al Deutschland va haver acabat, la ciutat va ser objecte d’un intens canoneig procedent d’una esquadra republicana, formada per entre set i deu vaixells de guerra que disparava protegida pel cap de la Mola de Formentera. El canoneig va durar fins que va entrar en acció l’artilleria pesant del Deutschland, que va fer optar l’esquadra republicana per la retirada. El resultat del bombardeig contra la població civil i els soldats de la guarnició d’Eivissa va ser, segons Marià Villangómez (revista Eivissa, núm. 14), de vuit o nou persones mortes i alguns ferits. Posteriorment als fets, les autoritats de Marina republicanes qualificaren l’esquadra que atacà el Deutschland com a avions de reconeixement. Els avions havien sortit a les cinc de la tarda de València i els comunicats de la premsa espanyola republicana dels dies següents al bombardeig afirmaven que el vaixell alemany va fer foc de metralladora en haver detectat la presència dels avions i abans de ser atacat. Els comunicats de l’almirall von Fichel, cap de la flota alemanya, deien que primer havien atacat els avions i que el vaixell, agafat de sorpresa, s’havia defensat. Segons el bàndol anomenat nacional, els avions republicans eren en realitat russos —SB2 Katiuska—, pilotats per aviadors de la mateixa nacionalitat al servei de la República. D’altra banda, testimonis oculars han afirmat que aquestos avions duien a les ales símbols italians. L’excusa que les autoritats republicanes donaren d’aquest atac era que els aviadors havien confós l’alemany Deutschland amb el vaixell enemic Canarias. Algun temps després es va aclarir que l’acció combinada de l’aviació i els vaixells de guerra havia estat causada per les informacions que les autoritats republicanes tenien que el Deutschland, tot i la seua pretesa neutralitat, havia estat ajudant els vaixells de guerra nacionals. En pocs dies, la política de la no intervenció va naufragar dins un context de tensió derivada de la creixent intervenció a Espanya d’Alemanya, Itàlia i la URSS. De fet el govern alemany va prendre represàlies pel bombardeig del Deutschland. A les 5:45 hores del dia primer de juny, l’esquadra alemanya de control, que teòricament depenia del comitè internacional format a Londres, va sotmetre la ciutat d’Almeria (en mans de l’exèrcit republicà) a un bombardeig, des de posicions preses a uns 12 km de distància, de més de dues-centes canonades del cuirassat Admiral Scheer i quatre destructors. El bombardeig va causar vint morts i més de cent cinquanta ferits entre la població civil, a més de l’enderroc d’un gran nombre de cases. En començar la Segona Guerra Mundial el Deutschland va ser destinat a l’Àrtic, on va enfonsar dos vaixells mercants i en capturà un altre. El mes de novembre se li canvià el nom pel de Lützow i participà en les operacions de Noruega, on els canons costaners el varen tocar. L’onze d’abril de 1940 va ser objecte de l’atac amb torpedes d’un submarí anglès. El quinze d’abril de 1945 va ser enfonsat al port de Gotenhaven. Al final de la guerra, els soviètics el varen reflotar, però el setembre de 1947, quan era remolcat en direcció a Leningrad —després Sant Petersburg—, es va enfonsar definitivament. Noves investigacions sobre el cas de l’atac al Deutschland a l’avantport d’Eivissa, i en concret les realitzades pels historiadors Jesús Salas Larrazábal i Rafael de Madariaga Fernández, publicades al núm. 2 de la revista Histórica 36/39, palesen que en realitat els dos avions Tupolev SB2 Katiuska eren tripulats exclusivament per personal militar rus al servei de la República. La confusió amb les informacions del moment facilitades pels serveis republicans era a causa del fet que no es podia fer públic que els russos havien atacat un vaixell alemany, per això es va atribuir l’autoria de l’atac a diversos aviadors espanyols; però segons aquestos historiadors els dos avions pertanyien a la 2a esquadrilla del grup 12 integrada totalment per personal rus. Les bombes provocaren nombroses baixes entre morts i ferits. Poc després de la partida del Deutschland d’Eivissa l’almirall Raeder pronuncià una oració al port de Wilhemshaven davant de 31 fèretres procedents del Deutschland. La represàlia per l’atac al vaixell alemany no es va fer esperar. A les 5’45 h del 31 de maig següent la ciutat d’Almeria va ser sotmesa a un bombardeig de més de dues-centes canonades procedent de vaixells de guerra alemanys de la flota de control, que teòricament no havia de prendre part en la Guerra Civil Espanyola. El bombardeig va enderrocar molts edificis i causà una vintena de morts entre la població civil. La notícia va tenir gran difusió tant a la premsa espanyola nacional com a la republicana i també a l’estrangera. S’organitzaren manifestacions de protesta a Salamanca, on aleshores tenia la residència el general Francisco Franco. L’any següent, amb motiu del primer aniversari de l’atac, l’Ajuntament d’Eivissa, presidit per l’alcalde Antoni Torres Álvarez, va llançar una edició especial de segells d’un valor de 5 cèntims amb la figura de la deessa Tanit, l’escut d’Eivissa i les paraules “Ibiza” i “Pro Paro” impreses a sobre. El 24 de juny de 1938 a l’Ajuntament es va rebre una carta dirigida a l’alcalde i signada personalment per Adolf Hitler tot donant les gràcies a la població d’Eivissa per una corona de flors en record dels morts alemanys a causa de l’atac i l’emissió d’un segell commemoratiu. [PVG]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments