Cubells, es

Cubells, es GEO/HIST Poble de l’illa d’Eivissa, del terme municipal de Sant Josep de sa Talaia. Situat a l’extrem sud-oest de l’illa, ocupa una extensió d’uns 23’5 km2 (incloent-hi els illots des Vedrà i es Vedranell, que junts fan devers 1 km2). Segons el cens, el 1996 tenia 541 habitants. Limita al nord amb el poble de Sant Josep de sa Talaia, a l’est amb el de Sant Francesc de s’Estany i al sud i a l’oest amb la mar. La parròquia que el conforma és la de la Mare de Déu del Carme, però aquest nom no s’ha arribat a popularitzar més enllà dels afers estrictament religiosos. El nom des Cubells, que en principi corresponia només a la seua vénda central, ha acabat aplicant-se també a tot el poble, que inclou, a més d’aquesta, les véndes de Cala d’Hort, la Flota i Davall sa Serra.

Geografia

Espai físic

El territori del poble des Cubells s’estén des del torrent des Jondal, a l’est, fins al mar i els illots des Vedrà i es Vedranell a l’oest, i des de sa Talaia de Sant Josep al nord fins als caps Llentrisca i de Porroig al sud. És un dels pobles de l’illa amb el relleu més accidentat i trencat, amb forts pendents a gairebé tota la seua extensió. Com a mostra, pot assenyalar-se que des del cim de sa Talaia (476 metres) fins al mar, en les proximitats del cap Llombí, només hi ha tres quilòmetres i mig de distància, la qual cosa suposa un pendent mitjà de gairebé el 14%. L’eix bàsic d’elevacions és el que s’inicia al puig de Cala Llentrisca i en direcció nord-est arriba fins a sa Talaia de Sant Josep. La continuació d’aquest eix, en la mateixa direcció, així com els diversos contraforts que se’n deriven acaben constituint la principal unitat orogràfica de tota l’illa d’Eivissa, dins la qual se situen gairebé tots els punts que superen els 400 metres d’altitud. De fet, en aquest sector des Cubells es troben la primera elevació de l’illa (sa Talaia de Sant Josep), la segona (el puig d’en Serra) i la quarta (el puig de Cala Llentrisca). Aquest últim, és el que es troba al sud de la plana de Cala d’Hort i del torrent de ses Boques; arriba a 414 metres d’altitud, al punt conegut com es cap des Jueu; d’aquí cap al sud-oest cau pràcticament en vertical sobre la mar, donant lloc als penya-segats més elevats de tota l’illa; cap al sud s’allarga prop de dos quilòmetres, formant el cap Llentrisca i amb cims secundaris que superen els 300 metres d’altitud. A l’oest del cap des Jueu i separat d’ell per una collada, es troba el puig des Savinar, el qual, tot i que la seua altitud és més modesta (244 metres) també forma uns espectaculars penya-segats a la punta coneguda com l’Oliva. El coll de Cala d’Hort, a 206 metres d’altitud, separa les aigües que van cap a cala d’Hort de les que van cap as Cubells i fa de pont entre el puig de Cala Llentrisca i el puig d’en Serra, que és un massís allargat en direcció sud-oest/nord-est, amb el seu cim, que arriba a 436 metres, situat aproximadament al centre; els seus vessants s’estenen per l’oest fins a cala d’Hort i pel sud fins al sector on es troba el nucli des Cubells, mentre que cap a l’est gairebé tanquen la sortida, pel sud, a la vall que conforma la vénda de la Flota. Al nord del puig d’en Serra es troba el coll de s’Almànguena, encara a una gran altitud (297 metres), que connecta amb el puig Negre (362 metres). Aquest puig, situat un poc més al nord, fa de nexe amb els contraforts que van encimbellant-se cap a sa Talaia de Sant Josep i també cap al sector de ses Roques Altes, ja dins el poble de Sant Josep de sa Talaia. De sa Talaia de Sant Josep només correspon as Cubells una petita vela de territori des del cim cap al sud. Es tracta d’un massís d’una gran potència, allargat també de sud-oest cap a nord-est, amb la particularitat que els pendents són molt forts fins arribar aproximadament a la cota 450 i a partir d’aquí cap amunt són molt suaus, donant lloc a unes terres gairebé planes (de fet, se les anomena sa plana de Dalt sa Talaia) que al primer terç del segle XX estaven dedicades a l’agricultura. Un dels contraforts de sa Talaia, el puig d’en Corda, s’estén cap al sud-est del massís principal arribant, en dos cimerols diferents, a 368 i 349 metres d’altitud. A la zona més oriental del poble s’aixequen alguns puigs aïllats. El més important és la serra d’en Calaveres, a l’extrem nord-est, un massís allargat en direcció oest-est que arriba als 287 metres d’altitud. El puig Redó és un petit massís de forma cònica, com el seu nom indica; tot i que només arriba a 156 metres d’altitud destaca clarament en el territori, ja que es troba al mig d’una àrea relativament extensa i més o menys plana, la qual cosa li dóna una gran importància estratègica (en el passat fou una fita destacada, per exemple, entre les divisions islàmiques del territori). Entre tots aquestos punts elevats encara queda espai per a algunes valls i d’altres zones planes o amb pendents suaus, que són les que s’han aprofitat tradicionalment per a l’establiment de la població, ja que eren les àrees aptes per ser explotades agrícolament. D’entre les valls destaca la zona de la Flota, encaixonada entre sa Talaia al nord, el coll de s’Almànguena a l’oest, el puig d’en Serra al sud i la serra d’en Calaveres a l’est, restant només una estreta sortida cap al sud-est, per on s’escola el torrent de s’Aigua; és una vall subdividida en diverses canalades, totes elles amb forts pendents, on s’aprofitaven agrícolament en primer lloc les parts més baixes i, en funció de les necessitats, s’anava ascendint pels difícils vessants. A l’oest del principal eix de puigs només hi ha, com a zona relativament plana, la part de Cala d’Hort situada al nord del puig des Savinar, prop del cap Blanc; són terres situades a una altitud que va dels 50 als 150 metres, inclinades cap al nord i el nord-oest. Al vessant sud-est del puig d’en Serra, dels 200 metres d’altitud cap avall, se suavitzen els pendents, donant lloc a l’àrea central des Cubells; a tota la zona se superen els 100 metres d’altitud i fins i tot més cap a l’est, a l’àrea propera a sa Caixota on torna a augmentar l’altitud i s’arriben a superar els 150 metres en diversos punts; més a l’est encara, els pendents es fan més bruscos més prop del torrent de s’Aigua. A l’altra banda d’aquest torrent hi ha el sector més pla de tot el poble: una franja allargada d’uns tres quilòmetres de nord a sud, des dels vessants de la serra d’en Calaveres fins a Porroig. La zona més propera a la serra (i per això coneguda com Davall sa Serra) és la més ampla, gairebé dos quilòmetres entre els torrents de s’Aigua i des Jondal, després del qual continuen les planures per la vénda de Cas Serres de Sant Josep. Més al sud, la plana s’estreny per la presència del puig Redó, al sud del qual torna a eixamplar-se una mica, ja prop de Porroig. Abans d’arribar-hi, hi ha una petita àrea molt plana anomenada es Camp Gran, entre el torrent de s’Aigua i el canal de Ca la Pi, a uns 70 metres d’altitud. La pròpia península de Porroig també està conformada per un petit altiplà anomenat significativament sa plana de Porroig. Només una petita part de la plana des Jondal, la de ponent del torrent del mateix nom, correspon as Cubells. Als devers 15 quilòmetres lineals de costa del poble (sense comptar-hi les illes i els illots) hi predominen els penya-segats, la costa alta; la costa de cales es troba només en alguns punts on arriben torrenteres al mar formant petites platges (tret de les dues més grans, cala d’Hort i es port des Jondal). Pel que fa a costa baixa o de platges, només n’hi ha en algun petit tram quan es formen estrets dipòsits d’arenes o graves davall dels penyals (la platja des Cubells o sa Caixota). Des de l’extrem occidental fins a l’oriental de la costa d’aquest poble es troben, a cala d’Hort, la desembocadura del torrent de ses Alfàbies que dóna lloc a una petita platja entre penyals. Cap al sud, immediatament després de la platja hi ha uns alts penya-segats, que en aquest sector tenen un característic color blanquinós (per ser unes terres amb elevades proporcions d’argiles). L’altitud va augmentant progressivament cap al sud i passa d’uns 50 metres vora cala d’Hort a uns 80 al cap Blanc i a uns 150 a la base del puig des Savinar. Aquest puig conforma una punta envoltada de penya-segats de més de 200 metres d’altitud que s’endinsa en la mar en direcció sud-oest, just davant els illots des Vedrà i es Vedranell, anomenada l’Oliva. Entre aquest punt i l’extrem del cap Llentrisca la costa conforma un arc, molt obert, que mira cap a llebeig. Dins ella se situen, en primer lloc, sa Pedrera des Savinar (una explotació de marès abandonada a l’inici de la segona meitat del segle XX) i un petit racó de mar anomenat des Llenyam; després, hi ha els elevats penyals de baix des cap des Jueu i de la part del cap Llentrisca que mira cap a ponent (amb altituds que van dels més de 400 metres fins als prop de 200 vora l’extrem del cap), amb petites puntes com la de la cova Foradada i un petit escull, la Galereta de cala Llentrisca. A partir de l’extrem del cap Llentrisca la costa canvia bruscament de direcció i passa a formar una gran arcada, oberta ara cap a migjorn, que arriba fins a la punta de Porroig. En principi la costa segueix una orientació de sud-oest cap al nord-est, i continuen els elevats penya-segats d’entre 150 i 200 metres d’altitud, únicament trencats per una petita raconada de difícil accés (només s’hi arriba a peu) molt a recer de tots els vents: és cala Llentrisca, que ha estat tradicionalment un important port de pescadors de la zona. Després de la desembocadura del torrent de ses Boques, on es forma la petita platja del mateix nom, la línia de costa va agafant direcció cap a l’est i l’altitud dels penya-segats és un poc menor, uns 100 metres, tot i que amb una inclinació menor, que fa que s’hagin pogut urbanitzar, fent-hi carreteres i parcel·lant el territori. En aquest sector més arrecerat es formen estretes platges davall dels penya-segats, com la del Niu de s’Àguila i la des Cubells, aquesta darrera situada just baix d’on es troba el nucli central del poble (també es coneix com la cala des Cubells, tot i que és evident que no es tracta de cap cala, ja que cap torrent trenca en aquest punt la línia de tallserrats). A continuació hi ha dos petits entrants que apunten cap al sud, el cap Llombí i el cap Negret, i entre ells la petita platja des cap Negret. Els penya-segats són ara de menor altitud (uns 50 metres), tot i que la línia de costa continua tenint un díficil accés. Una àmplia raconada amb un poc de platja rocallosa anomenada sa Caixota marca el punt en què la costa comença a agafar, com a direcció predominant, la nord-sud. Poc després hi ha la desembocadura del torrent de s’Aigua, formant la petita platja des Torrent, i a partir d’ara pot parlar-se més de costa d’esglaó que de penya-segat, ja que l’altitud del tallserrat rarament superarà els 30 metres. Dos esculls anomenats ses Illetes donen nom a la punta que els acompanya (la punta de ses Illetes), la qual s’endinsa cap al sud tancant una petita badia: Porroig. Es tracta d’una raconada ben arrecerada, que mira cap a ponent, dins la qual es troba la petita platgeta des Cocó, un petit racó anomenat es port Brut (perquè sempre hi ha una gran quantitat d’algues que s’hi acumulen) i el propi port de Porroig, un refugi de pescadors característic per la seua doble línia de casetes: vora mar, els habituals escars per a embarcacions i darrere unes altres que aprofiten una balma natural, com si fossin coves. Aquest fou un dels llocs elegits per a l’arribada del primer fil telegràfic des de la península Ibèrica, i s’hi poden observar restes de l’edifici que s’hi construí. La pròpia península de Porroig tanca la badia pel sud, i s’allarga fins a la punta del mateix nom, envoltada de les penyes de terra roja que li donen nom. Una petita raconada s’obre cap al sud: cala Bertrana. A continuació un altre tram de costa, una altra gran arcada oberta cap al sud, entre les puntes de Porroig i des Jondal. Dins ella, la primera raconada és la que es forma a la desembocadura del canal de Ca la Pi, una platja tradicionalment de pedruscall, on s’ha portat arena d’altres llocs, anomenada es Xarco. Es cap des Metge és un pujol allargat de nord a sud, d’entre 40 i 60 metres d’altitud, que fa de separació entre es Xarco i es Jondal, tot i que s’endinsa pocs metres en la mar respecte a aquestes platges. Es Jondal (o es port des Jondal, donat que aquesta era la sortida natural cap al mar d’una extensa comarca amb aquest nom) és una àmplia platja, de còdols i molt poc concorreguda fins als anys vuitanta; des d’aleshores té aportada artificialment arena i és molt explotada turísticament, amb diversos establiments de restauració i begudes que l’ocupen gairebé tota. Hi arriba el torrent des Jondal, que fa de partió amb el poble de Sant Francesc de s’Estany. S’ha indicat abans que davant l’Oliva es troben els illots des Vedrà i es Vedranell. Probablement, juntament amb les salines, constitueixen l’espai emblemàtic més important per a tots els habitants d’Eivissa i Formentera, com ho demostra la seua constant presència en rondalles i cançons populars. És un lloc d’una gran bellesa paisatgística i, a més a més, un espai de gran valor ecològic. Es Vedrà, el més gran, té 0,6 km2 d’extensió, amb un perímetre d’uns 4 quilòmetres, però arriba als 380 metres d’altitud en el seu cim principal; és allargat cap al sud-oest, extrem en el qual hi ha un altre cim de 200 metres, pràcticament vertical sobre la mar, sa Bestorre. Es Vedranell té forma d’arc amb la seua part interna mirant cap a migjorn, amb devers 0,2 km2 de superfície i gairebé 3 km de perímetre; també molt escarpat, arriba als 126 metres d’altitud. Devora es Vedrà, a la seua banda de tramuntana, hi ha el petit illot de sa Galera, una roca de forma allargada d’uns 200 metres de longitud. I mar endins, en direcció al nord-oest, se situen unes grans roques submergides conegudes especialment pels pescadors de la zona; és la Bóta . El clima d’aquesta zona és, òbviament, mediterrani, i com a tota l’àrea de les Pitiüses, amb una important tendència cap a l’aridesa. Tot i que les diferenciacions climàtiques dins d’Eivissa no són massa fiables, i que cal tenir en compte que la irregularitat (especialment de precipitacions) és una de les característiques mediterrànies que més s’aguditzen a les Pitiüses, poden indicar-se algunes xifres orientatives respecte a temperatures i precipitacions a la zona des Cubells; pel que fa a temperatures, la mitjana anual es troba entre 17¼ i 18¼ C a tot el poble tret de la zona de Cala d’Hort, on baixa un grau per estar més oberta als vents de component nord; les precipitacions, en canvi, varien més: mentre que a la zona del cap Llentrisca no s’arriba a 400 mm anuals, als punts més elevats (especialment a sa Talaia) se superen els 500 mm, per l’efecte barrera que aquestos sectors provoquen sobre els aires carregats d’humitat. La major part del poble es troba a vessants meridionals, la qual cosa fa que siguin els vents d’aquest component els que més puguin afectar-lo, mentre que la protecció és major respecte als vents de component nord. La xarxa hidrogràfica superficial està composta per diverses lleres de torrents, generalment eixutes, que endeguen les aigües de pluja des dels sectors més elevats fins a la mar. Com a característica general de tots els torrents d’aquesta zona pot assenyalar-se el profund solc que marquen en el territori, com a conseqüència del fort pendent del seu recorregut, en haver de salvar en pocs quilòmetres uns centenars de metres d’altitud, la qual cosa fa augmentar molt el seu poder erosiu. Fent un repàs a les torrenteres des Cubells, resseguint la costa altra vegada de l’oest cap a l’est, el primer és el torrent de ses Alfàbies, que és el que va a parar a cala d’Hort. Aboca en aquest lloc pràcticament totes les aigües d’aquesta vénda, des del vessant de ponent del puig Negre i el coll de s’Almànguena o Almangra , passant pel sector nord-oest i més occidental del puig d’en Serra fins al vessant nord-oest del puig de Cala Llentrisca, amb una conca d’uns 4 km2. Aquest torrent és un bon exemple d’accident molt marcat en el territori, com ho demostra el fet que només el travessa un camí, l’actual carretera que arriba a Cala d’Hort provinent de la carretera de Sant Josep a Cala Vedella. Probablement per aquesta notorietat dins del paisatge, el torrent de ses Alfàbies va triar-se com a límit natural entre els pobles des Cubells i de Sant Josep de sa Talaia. El torrent de ses Boques és el que circula d’oest a est des del coll de Cala d’Hort fins a les proximitats del nucli des Cubells, recollint les aigües de migjorn del puig d’en Serra i del nord-est i est del puig de Cala Llentrisca. Per la dreta rep l’aportació del torrent de ses Sitges, que envolta el puig de Cala Llentrisca pel sud-est. A la zona central des Cubells i sa Caixota hi ha alguna petita canalada, com la de ses Ovelles (oficialment anomenada, torrent des Cubells), que condueix les aigües d’aquesta zona més plana. El torrent de s’Aigua, tot i el seu significatiu nom, a partir de la segona meitat del segle XX només en porta en alguns moments puntuals després d’un episodi de pluges continuades. Circula primer cap al sud-est i després cap al sud, recollint bona part de les aigües de la meitat sud del massís de sa Talaia, endegant totes les de la vall de la Flota i després donant lloc al profund trenc que separa Davall sa Serra de la vénda des Cubells, amb uns 7 km2 de conca. A la seua part alta, quan forma un gran barranc al peu de sa Talaia, sol anomenar-se es Torrentàs, i encara rep altres noms al llarg del seu recorregut, com el de torrent des Fornet o el de torrent de sa Canaleta. El canal de Ca la Pi és la petita torrentera que circula de nord a sud des de la zona del Camp Gran fins as Xarco; a diferència dels altres, aquest forma una ampla llera que acaba transformant-se en bancals que es dedicaven al cultiu. Finalment, el torrent des Jondal és un dels més importants de tota l’illa d’Eivissa, i sens dubte el primer de tots els del territori del municipi de Sant Josep. Anomenat també torrent de Cas Berris, especialment a la seua part alta, recull les aigües de les véndes de Cas Marins, Cas Serres i part de la de Benimussa del poble de Sant Josep, i les de bona part de la vénda de Davall sa Serra des Cubells. Té, per tant, un llarg recorregut i prop de 20 km2 de conca, incloent diversos massissos (entre ells, bona part de sa Talaia de Sant Josep). Aquest últim fet i la presència d’abundants fonts al llarg del seu recorregut i les canalades que hi van a parar, han propiciat que fins a la segona meitat del segle XX portàs aigua en superfície de manera continuada durant una bona part de l’any, com testimonien els nombrosos horts que encara poden observar-se a molts punts del seu recorregut, i les restes d’instal·lacions hidràuliques que també s’hi observen o de les quals es tenen notícies, algunes molt antigues (sembla que n’hi ha d’època islàmica) i altres molt més modernes, com diverses sènies. Dins de les terres des Cubells es formen poques canalades que vagin a parar al torrent des Jondal; la més important és el canal de sa Tola, que envolta el puig Redó per l’oest i el sud. Al punt de la seua desembocadura, as Jondal, aquest torrent donava lloc a una petita àrea humida que pràcticament ha desaparegut, només en resten algunes àrees de canyissar. És l’única resta que pot observar-se d’àrea llacunar dins aquest poble, tot i que és possible que n’hi hagués hagut més en el passat, en alguna altra desembocadura de torrent. Les aigües subterrànies foren ben abundants fins a la meitat del segle XX, quan el nivell començà a baixar per culpa de la sobreexplotació generalitzada a tota l’illa. Això pot observar-se en la gran quantitat de fonts, repartides per tot el territori, que s’han eixugat des d’aleshores. Amb l’excepció del cimerol de sa Talaia els sòls van fent-se més profunds i fèrtils a mesura que descendeix l’altitud, des dels horitzons superficials totalment rocallosos de la part alta del puig d’en Serra fins als al·luvials més fondos de la zona central de la vénda des Cubells o d’alguns punts de la de Davall sa Serra. A la zona de la Flota els pendents són majors i la necessitat de sòls fèrtils va forçar la construcció de bancals, dels quals hi ha una gran densitat. A Cala d’Hort, en canvi, les terres són més arenoses i, sobretot a la zona del cap Blanc, més argiloses i amb uns horitzons superiors amb abundància de pedruscall, per la qual cosa la fertilitat és menor. També als penya-segats propers al nucli des Cubells, prop del cap Llombí, poden observar-se acumulacions d’argiles que fins i tot donen lloc a algun despreniment ben visible. La vegetació natural ocupa una gran part del territori perquè s’han de sumar aquelles terres que tradicionalment no han estat gaire humanitzades (gairebé totes les àrees elevades, a partir de 250 o 300 metres d’altitud, així com els cims dels puigs menors) i aquelles altres que han estat abandonades a partir del desplaçament de la força de treball cap a les activitats turístiques o a les que se’n deriven; primer la gent se n’anà de les zones menys accessibles o menys productives i progressivament gairebé de tota la resta de zones agrícoles. En acabar el segle XX, ja podia observar-se com terres que fins feia poques dècades havien estat treballades i eren considerades de bona qualitat ara estaven abandonades (es Camp Gran, bancals propers a les lleres dels torrents, algunes àrees del centre des Cubells, etc.). El tipus de vegetació natural predominant, amb un percentatge molt elevat, és la brolla amb pinar, habitual a tot el territori de les Pitiüses: el pi blanc o bord com a arbre principal, amb la presència d’una brolla generalment densa, tret que la baixa qualitat del sòl ho impedeixi, amb espècies com la mata, el romaní, el coscoll, el ginebre, etc. Les savines també són abundants, especialment pels marges o en àrees amb molt pedruscall (com Cala d’Hort), acompanyades sovent de coixinets de frígola. També neix una rica vegetació autòctona, interessant perquè correspon a indrets especials, com ara els fons de torrent (argelaga, murta, arbocer —sobretot al torrent de ses Sitges—, cireretes...), els tallserrats i àrees rocalloses dels cims dels puigs (herba de les llunetes, farònia, rèvola de penya, col de penya...). Cal assenyalar que a l’àrea des Vedrà, al puig des Savinar i al cap des Jueu es troben algunes espècies endèmiques o que a les Pitiüses es troben a molt poques àrees (algunes són exclusives d’aquest lloc), com l’alavern, la silene d’Ifac, la saxífraga, l’aspèrula d’en Pau, la bufera arbustiva, la cefalària baleàrica o el palmer (margalló). [JPS]Les degradacions de l’espai. Diverses activitats humanes provoquen alteracions de l’espai físic, les quals poden acabar suposant modificacions paisatgístiques, canvis d’ús del territori i degradacions ecològiques de diversa magnitud. Històricament, el primer canvi és el que es produeix quan s’elimina la vegetació natural perquè les terres puguin ser cultivades o s’hi pugui instal·lar una explotació ramadera. Amb tot, llevat dels casos de sobreexplotació i esgotament dels sòls, l’ús agrícola d’un territori no suposa necessàriament una degradació ecològica de consideració, ja que no se sol utilitzar tot l’espai i aquest és, a més, recuperable si s’esdevé que s’abandona la seua explotació. En el cas de les Pitiüses, i en particular as Cubells, sempre hi ha hagut un cert equilibri entre terres treballades i àrees de vegetació natural, entre d’altres raons perquè aquestes darreres també tenien una funció important per al manteniment de les explotacions rurals tradicionals. En els moments d’intensa pressió demogràfica anteriors a l’arribada del turisme augmentava l’espai dedicat a l’agricultura, com ocorria a final del segle XIX i a l’inici del XX, restant la vegetació natural confinada als llocs més inaccessibles. En canvi, a final del XX i amb el canvi de model econòmic que suposa l’arribada del turisme, moltes terres són abandonades i la vegetació natural va recuperant progressivament espais, estenent-se fins i tot per àrees de les considerades més fèrtils i productives. Però amb aquest canvi de model econòmic arribaran tota una sèrie de noves degradacions de l’espai que són les que des d’aleshores estan posant en perill l’equilibri ecològic d’aquest territori en diversos sentits. Amb tot, pot afirmar-se que, comparant amb el global de les Pitiüses, es Cubells és un dels territoris que conserva millor gran part dels seus valors paisatgístics. Hi ha un grau elevat d’urbanització a diversos llocs del poble, cosa que ha produït una gran densificació d’habitatges i ha provocat una evident degradació paisatgística així com la destrucció de la vegetació natural, tant per les pròpies cases com per les diverses vies d’accés que les comuniquen. Bona part d’aquestes construccions són segones residències, moltes d’elles destinades a gent d’un nivell econòmic elevat o molt elevat. D’entre les zones més afectades cal destacar: els penya-segats de baix des Cubells, tot i les dificultats que suposen uns terrenys de gran inclinació i molt argilosos; el vessant de migjorn del puig d’en Serra, amb cases de nova planta que arriben gairebé fins al seu cimerol; l’àrea de sa Caixota, que s’ha urbanitzat amb el nom de Vista Alegre, i la península de Porroig. També s’han fet nuclis de cases, tot i que menors, a la zona del cap des Metge o als vessants de migjorn del puig Redó. En d’altres llocs també hi ha hagut intents d’urbanitzar, però sembla que diverses mesures proteccionistes evitaran que s’arribi a consolidar una elevada densitat d’edificis, com és el cas de l’àrea del cap Llentrisca. Per arribar a totes aquestes noves edificacions, i també per accedir a nous llocs d’interès turístic (com alguns de la costa abans poc concorreguts) s’han hagut de construir molts quilòmetres de noves vies, carreteres i camins, que també tenen un innegable impacte ambiental i paisatgístic, especialment aquells que s’enfilen cap a dalt dels puigs, pels penya-segats o per les torrenteres, quan s’han de fer diverses intervencions per eliminar els elevats desnivells del terreny. Un efecte semblant han causat algunes explotacions de terres, arenes o pedra que s’han realitzat de forma intermitent i amb procediments irregulars (sense tenir en compte la legalitat al respecte d’aquestes activitats) a diversos llocs del poble, com ara els vessants del puig de Cala Llentrisca o les proximitats de Cala d’Hort. Un altre dels grans problemes ambientals de l’àrea, com a tota l’illa, és la sobreexplotació dels aqüífers ja comentada. La presència o no d’aigua ha estat sempre un paràmetre bàsic per possibilitar l’establiment de població, i per això eren llocs quasi venerats on tenien lloc ballades i actes lúdics diversos. Entre sènies, pous, aljubs i fonts, n’hi havia un bon grapat repartits per tot el territori, però el cabal de cadascun d’ells no era suficient per donar servei a gaire població, fet que podria ser un dels elements que explicarien la pervivència del poblament dispers. Amb l’arribada de la tecnologia que possibilita l’extracció d’aigua de capes freàtiques situades a importants profunditats (a vegades de centenars de metres), s’han multiplicat els punts d’extracció i el consum, i com a conseqüència han baixat els nivells freàtics, produint l’assecament de bona part dels llocs tradicionals d’obtenció del líquid bàsic. La dispersió de la població és un inconvenient important per a una correcta recollida dels residus dels habitatges. Pel que fa als residus sòlids, al llarg de les principals carreteres es troben alguns punts verds, amb diversos contenidors que en alguns casos indiquen la tendència cap a una recollida selectiva. Aquest sistema permet que els serveis públics puguin emportar-se les deixalles de cada casa, però també provoca que en aquestos punts, en alguns moments, hi hagi grans acumulacions pendents de ser portades cap a l’abocador insular. Algunes persones també fan servir sistemes d’autoeliminació, generalment a través de la incineració. Cada habitatge ha de procurar-se el sistema d’eliminació d’aigües residuals, que per força han de ser els pous negres. Aquest sistema comporta el risc de filtracions cap als sòls i cap a les aigües subterrànies, un perill difícilment avaluable per la dificultat de comprovar, en un nombre tan elevat d’habitatges, que totes les instal·lacions compleixin amb les pertinents mesures de seguretat per evitar aquestos filtratges. Uns altres aspectes preocupants dels residus són la proliferació d’abocadors incontrolats a diversos llocs, a vegades enmig d’àrees de vegetació natural, i la presència de deixalles, encara que no es tracta de grans acumulacions, a gairebé qualsevol lloc del territori. [JPS]

Demografia
El tipus de poblament tradicional ha estat, i en bona part continua sent, el dispers; és a dir, amb els habitatges repartits per tot el territori, situats dins de cada una de les finques, base de la vida de pràcticament tots els habitants d’aquest territori fins a la segona meitat del segle XX. La densitat d’aquestos habitatges anava en funció de diversos factors com ara la disponibilitat d’aigua i, molt especialment, la possibilitat de treballar bones terres, és per això que n’augmentava el nombre a les zones més planeres, on s’acumulen terres d’al·luvió de millor qualitat que no les que es troben en àrees més elevades, primes, poc fèrtils i fàcilment erosionables. Així, gran part dels habitants del poble es distribuïa per les parts baixes de les àrees de la vénda des Cubells, de la de Davall sa Serra (especialment prop de la serra d’en Calaveres; n’hi havia menys a la zona de Porroig) i de la de la Flota (a la seua vall central i al vessant nord de la mateixa serra d’en Calaveres). En canvi, l’àrea de Cala d’Hort, amb poca aigua i uns terrenys poc fèrtils, sembla que ha estat sempre molt menys poblada. Per comprovar-ho, podem observar les xifres de nombre de cases de cada vénda l’any 1960, quan tot just començava el turisme a les Pitiüses i, per tant, no havia pogut tenir una incidència destacable encara en l’àmbit de la demografia, especialment pel que fa al poblament. Aquell any a tot el poble hi havia 93 cases, de les quals 31 eren dins la vénda des Cubells, 28 dins la de la Flota, 25 dins la de Davall sa Serra i només 9 dins la de Cala d’Hort. No ha estat aquest un poble en el qual s’hagi format un nucli de població al voltant del temple parroquial, en part per la peculiar història de la seua creació com a parròquia, i també per la secular tendència eivissenca al manteniment de la dispersió de la població, tot i els canvis i pressions que s’han succeït al llarg de la història. Aquesta característica s’ha mantengut tot i el canvi en el model econòmic experimentat amb el turisme, per la qual cosa el nucli central des Cubells segueix sent una església pràcticament solitària amb dues cases a la plaça i un parell més un poc més allunyades, però en cap cas conformant una xarxa urbana consolidada. El canvi bàsic produït a les darreres dècades del segle XX ha estat que, tot i mantenir-se el model de casa unifamiliar, aquestes s’han densificat molt a conseqüència de la desvinculació de cada residència amb una hisenda agrícola per treballar, ja que les persones han passat a guanyar-se la vida d’altres maneres. Aquesta densificació ha estat molt més intensa a les àrees declarades en la planificació com a urbanes (Porroig, sa Caixota...), però s’ha donat també a les àrees en teoria específicament rurals, com pot observar-se a llocs com els vessants de migjorn del puig d’en Serra o diversos punts propers a la zona des Jondal. L’aparició, cap a final del segle XX, de diverses normatives que intentaven racionalitzar aquest creixement d’habitatges, preservant directament diverses zones, intentava frenar aquesta evolució de cara al manteniment de les característiques bàsiques del paisatge, objectiu força difícil si es tenen en compte fets com ara la transformació de la coberta vegetal, provocada per l’abandonament de les activitats agrícoles i ramaderes. Com que aquest augment d’edificacions no ha vengut acompanyat d’un augment paral·lel de les xifres de població total, és evident que moltes d’aquestes cases no són residències permanents dels seus propietaris, sinó segones residències, en general de gent d’alt poder adquisitiu provinent de les més variades zones del món, tot i que hi predominen els de l’Europa centreoccidental. Efectivament, les poques dades que tenim referents a totals de població del poble ens indiquen un relatiu estancament a la segona meitat del segle XX, només superat els darrers anys per uns percentatges d’augment un poc més significatius. La xifra de cases de l’any 1960 era de 93, cosa que indica que el total d’habitants no podia allunyar-se molt dels 400 o 450. L’any 1975 aquesta xifra era de 439, per la qual cosa es pot afirmar que en 15 anys la variació havia estat pràcticament nul·la. El cens de 1991 indicava un petit creixement, arribant a 502 habitants; un creixement que sembla accelerar-se amb el tombant de segle (541 habitants al padró municipal de 1996). Tot i aquest creixement en termes absoluts, les seues taxes són molt inferiors a les de l’increment que han experimentat altres pobles d’Eivissa com a conseqüència directa de la irrupció del turisme de masses; però per l’observació directa i també per algunes dades, es constata un percentatge de residents cada vegada més important que són població immigrada. Això només pot tenir una explicació: al temps que hi ha hagut una certa immigració motivada pel treball en el sector turístic (segurament a altres llocs de l’illa) o simplement per obtenir una millor qualitat de vida respecte al lloc d’origen (el cas de molts dels nordeuropeus), hi ha hagut també un altre fenomen paral·lel, que és l’emigració de gent des Cubells cap a d’altres llocs de l’illa per estar més prop dels seus llocs de feina (cap a les àrees de la ciutat d’Eivissa o de Sant Antoni de Portmany). D’aquesta manera podria explicar-se que s’hagi produït un procés immigratori que no s’ha traduït en un augment important de població. Pel que fa als moviments naturals de la població, aquesta mateixa dinàmica ha comportat un cert descens de la natalitat i un augment relatiu de la mortalitat, ja que la població que ha emigrat és bàsicament gent jove, mentre que molts dels nouvinguts són gent d’edat avançada, fins i tot jubilats. La distribució de la població per sexes presenta dades relativament sorprenents, ja que el percentatge d’homes és força superior al de dones (l’any 1996 ells sumaven 289 i elles 252). L’explicació ha d’estar, per força, en els fenòmens migratoris: la gent assentada en aquest territori venguda atreta pel fenomen turístic han estat bàsicament homes; això, que s’ha donat al conjunt de les Pitiüses, potser s’ha agreujat aquí per una major tendència de les dones del poble a emigrar per casar-se amb homes fora del poble. Amb tot, aquest fenomen resta encara per estudiar detengudament i caldrà buscar explicacions més profundes per acabar-lo d’aclarir. No hi ha dades concretes sobre es Cubells pel que fa a la distribució de la població per edats. De tota manera i també observant la piràmide d’edats corresponent al conjunt del municipi de Sant Josep de sa Talaia es pot afirmar que la població des Cubells és relativament vella, amb una població menor a les edats més joves en relació a la població adulta, i amb un eixamplament cada vegada major de la xifra de població de més de 65 anys. I pel que fa a l’origen, l’any 1996 el padró indica que 392 habitants del total de 541 eren nascuts al conjunt de les illes Balears i Pitiüses (no hi ha dades al padró que concretin més aquest lloc de naixement), quantitat que suposa devers un 72% del total. La resta es reparteix a parts pràcticament iguals entre els nascuts a altres comunitats autònomes de l’Estat espanyol (74 persones) i els nascuts fora de l’Estat (75). S’ha de destacar que, com ja s’ha indicat, s’ha produït els darrers anys del segle XX un fort augment dels nascuts fora de l’Estat espanyol, que en només 5 anys han passat de 45 (1991) a 75 (1996). D’aquestes 75 persones, només nou havien tramitat la nacionalitat espanyola, mentre que tota la resta mantenia la seua d’origen. Amb totes aquestes dades, es pot suposar que l’evolució de la població en un futur proper comportarà que continuarà creixent el nombre de cubellers nascuts a l’estranger, entre d’altres coses perquè hi ha una bossa de població que ja resideix permanentment al poble, però que no ha arribat a inscriure’s als censos i padrons, i ara ho va fent progressivament. Aquesta tendència podria veure’s aturada si s’instauren serioses restriccions a la construcció de nous habitatges en sòl rústic, però amb tot hi haurà una certa inèrcia que probablement es mantendrà, en qualsevol cas, al llarg dels primers anys del segle XXI. Les baixes taxes de natalitat faran, però, que el creixement total de la població sigui lent. Per tant, els percentatges de població autòctona probablement s’aniran reduint, fent que sigui cada vegada més important la integració dels nouvinguts en la societat del poble per poder mantenir de manera estable els seus senyals d’identitat. [JPS/JcCT].

Espai i activitats econòmiques
Pel que fa a lesactivitats primàries, al final del segle XX la presència en el territori del poble des Cubells d’activitats primàries (agricultura, ramaderia, pesca i silvicultura) és fins i tot menor que a la resta de l’illa d’Eivissa. Abans dels anys 60, pel que fa a la superfície agrària útil, hi predominaven els camps de cultiu de cereals i arbres fruiters de secà; una bona part d’aquestos camps han estat abandonats i molts d’ells es troben envaïts per la massa boscosa de pins bords, savines i garrigues. L’àrea del poble des Cubells que té una activitat agrària més intensa, es troba als voltants de la desembocadura del torrent des Jondal —límit oriental del poble; allí, s’estableixen conreus de regadiu (amb extracció d’aigua a partir de sènies) tot aprofitant la immediatesa de l’aqüífer de la zona. Aquestes hortes se situen en petites extensions i al voltant de xalets, els quals estan delimitats per filferrades (de les quals solen penjar algunes parres), parets de marge i algunes parets de maons. Cal remarcar que algunes d’aquestes divisions transcorren transversalment a la llera del torrent des Jondal, amb el consegüent risc que això comporta en cas de torrentades d’aigua. La presència de l’agricultura de regadiu ha quedat palesa en la toponímia del lloc: hort de Can Pep des Vildo, hort de Ca na Damiana, hort d’en Rei, a més de la barda des Aljupets —la bassa que hi ha al torrent. En combinació amb aquesta agricultura de regadiu, existeix una agricultura de secà, consistent en cereals i arbres fruiters de secà (oliveres, garrovers, ametllers, etc.). Algunes d’aquestes explotacions compten amb corrals per a aviram i porcí. Al torrent des Jondal hi ha camps de cereals i fruiters de secà quasi abandonats. A la zona es troba una de les poques finques que han mantengut un paisatge agrari més complex, amb camps cultivats, una era, bestiar cabrum, figueres de pic i oliveres. No obstant això, hi ha un predomini de xalets —amb models constructius al·lòctons— que compten amb jardineria, constituint una urbanització atapeïda a la cresta que hi ha entre es Jondal i la platja des Xarco. L’espai que envolta aquesta platgeta és un paisatge de complet abandonament de les activitats agropecuàries, si s’exceptua la trentena d’escars que es troben a ponent de la platja i on s’arreceren embarcacions que s’utilitzen per a esplai i pesca esportiva, essencialment. A part, els mesos d’estiu és habitual el fondeig d’embarcacions recreatives durant el dia. Les planes properes a Porroig estan cultivades de cereals i hi ha sembrades nombroses figueres. La península de Porroig té en el seu perímetre costaner una urbanització densa de xalets, alguns d’ells amb jardineria, abundància de palmeres, pistes de tennis i parets altes. Al tram de la costa conegut com Porroig, hi ha una vintena d’escars i nombroses embarcacions recreatives fondejades durant l’estiu. En el camí d’accés a la platja des Torrent, hi ha una pallissa abandonada, testimoni de l’activitat agrària que hi havia hagut en aquella àrea costanera. Pel que fa al puig Redó i les seues immediacions, a la plana anomenada del Camp Gran s’hi troben força figueres i garrovers, vinya i cereals. El puig Redó té els seus vessants S i E ocupats per xalets, algun d’ells en construcció a la fi del segle XX. Algunes de les terres al voltant del puig tenen el sòl conegut com terra rossa. L’hàbitat està configurat per escasses cases. En el tram de la carretera que du de Can Cantó a la confluència amb la carretera de Sant Josep as Cubells (PM-V-803-1), les dues voreres es presenten ben diferents pel que fa a les activitats humanes: al marge N (vessant S de la serra d’en Calaveres) hi ha cases, tanques d’hort i de vinya. Al marge S els camps estan quasi tots abandonats i hi ha alguna segona residència. A la cruïlla de la carretera que ve des de la d’Eivissa a Sant Josep (PM-803) amb la que transcorre de Sant Josep as Cubells, la zona planera de Davall sa Serra que configura el llevant de la parròquia finalitza en trobar-se amb els puigs que se situen al S de sa Talaia de Sant Josep, coberts de masses boscoses de pi bord. En el límit NE del poble, el coll que se situa entre la serra d’en Calaveres i sa Talaia de Sant Josep, es troba algun camp conreat amb cereals. Seguint la carretera municipal asfaltada que transcorre per la Flota paral·lela as Torrentàs, que és la part alta del torrent de s’Aigua, des de la carretera que va de Sant Josep as Cubells, a les vores d’aquest curs es troben nombroses figueres i una horta abandonada, cultivada ara amb algunes vinyes i algun arbre fruiter, a més de les canyes que creixen en aquest tipus d’hàbitat. La plana que es troba entre es Torrentàs i el vessant S de sa Talaia de Sant Josep, està cultivada amb cereals i s’hi troba alguna casa amb era i figueres. A les cotes intermèdies del puig més alt de l’illa, camí de la pallissa de n’Agustinet, es troben molts camps de cultiu aterrassats abandonats. A l’oest de la carretera que condueix a sa Caixota hi ha terrasses amb figueres i garrovers sembrats. A les immediacions de la cruïlla de la carretera que condueix al nucli de població amb la carretera municipal que du a cala d’Hort, es troben camps de cultiu de cereals amb vinyes. Del poble des Cubells parteix una carretera municipal que, paral-lelament a la costa tallserrada de l’àrea, condueix al N de cala Llentrisca, on existeix una urbanització composta de múltiples xalets amb jardí. En aqueixa raconada litoral hi ha uns deu escars. Un altre dels escassos entrants litorals en aquesta part del poble és el de la platja de ses Boques, on desemboca el torrent del mateix nom i on es poden trobar prop d’una desena de varadors. Als peus del nucli de població des Cubells i malgrat els pendents del tallserrat, es troben restes de parets de marge, mostra que havien estat cultivats. A la platja des Cubells hi ha construïts set varadors. A ponent del nucli de població des Cubells, es troba en, primer lloc, la plana que transcorre entre el vessant S del puig d’en Serra i la costa —la rota d’en Garrovers— on domina la presència de xalets amb jardins. A prop del coll de Cala d’Hort hi ha moltes terrasses de cultiu de secà abandonades, sobretot en el vessant E del puig de cala Llentrisca, amb arbres fruiters com figueres i ametllers. Prop d’aquestes terrasses es troben terrenys que havien estat dedicats a prats i pastures, concretament a la plana d’en Casaques i a la plana de ses Boques. A la zona encara queda alguna casa pagesa amb agricultura de secà i amb era, com algunes situades a la plana d’en Curt. Del coll de Cala d’Hort a cala Llentrisca, hom pot trobar agricultura de secà amb fruiters al vessant SW del puig d’en Serra i als N i NW del puig de cala Llentrisca. Al vessant marítim, al sud d’aquesta elevació, i malgrat l’orografia accidentada per accedir-hi, hi havia hagut una agricultura en expansió a costa de les masses boscoses mitjançant rotes, són testimonis d’aquestes pràctiques abandonades molts topònims: rota d’en Forn, de Cala Llentrisca, des Cap, d’en Pep d’en Vicentet, d’en Xomeu Vinya. Al final del segle XX, el que hi predomina és el bosc i la garriga. A les vores del camí que condueix a s’era des Mataret i la torre des Savinar, es troben extensions de vinya. A la plana de can Guimó existeixen moltes terrasses i les cases que s’hi troben, tenen una petita extensió, al voltant, dedicada a la vinya. Al vessant W del puig d’en Serra —que està orientat a la mar— i a la plana des Mitjans pràcticament no hi ha presència d’activitats humanes ni d’assentaments. A cala d’Hort es compten vint-i-cinc varadors. L’àrea S de Cala d’Hort no ha tengut gairebé desenvolupament de les activitats agràries a causa de la seua accidentada orografia, contràriament a l’àrea interior, planera, al voltant de les pallisses de Cala d’Hort, amb assentaments i activitats agràries des de l’època púnica. Lesactivitats secundàries al poble des Cubells tenen escassa presència, en tot cas pot assenyalar-se que a la plana des Cepellar hi ha un punt de compra de vehicles usats per a posterior revenda o per a ferralla. Al vessant E del puig de cala Llentrisca, hi ha restes d’activitats extractives de materials calcaris per a la construcció. Lesactivitats terciàries tenen una presència concentrada en unes poques àrees del poble. A la platja des Jondal hi ha quatre restaurants i dos serveis de lloguer de gandules per als banyistes. Aquestos establiments compten amb espaiosos llocs d’aparcament per als vehicles dels usuaris. Convé recordar que és una platja de còdols que, al final de 1990, va ser transformada artificialment amb la deposició d’arena provinent de fons marins del nord de l’illa d’Eivissa. Als voltants des Jondal es troba un itinerari assenyalat que forma part de la xarxa coneguda com a Rutes des Falcó. Dalt la península de Porroig hi ha un petit establiment hoteler de luxe. A la platja des Xarco hi ha un restaurant i un altre a la platja des Torrent. A la carretera que du des Cubells a cala Llentrisca, se’n poden trobar dos més, un prop del nucli de població i l’altre a la platja de ses Boques. A cala d’Hort existeixen diversos serveis. L’oferta turística d’allotjament està representada per una pensió. L’oferta complementària la formen tres restaurants i una botiga de souvenirs. Les infrastructures públiques són una carretera d’accés i una ronda que distribueix el trànsit rodat quasi a la mateixa platja. La platja té balises per als banys i per a l’oferta recreativa i té concessions administratives de gandules i d’elements nàutics. A la urbanització situada a sa Caixota i coneguda com Vista Alegre, hi ha un restaurant-celler i la recepció de la pròpia urbanització. A pocs quilòmetres des Cubells i als peus de la carretera que el connecta amb Sant Josep, hi ha una botiga de queviures, Can Mestre. A la cruïlla de la carretera que va as Cubells amb la que connecta amb Cala d’Hort, hi ha un restaurant, una senyalització d’elements patrimonials del Consell Insular d’Eivissa i Formentera i un senyal prohibint l’acampada. Al nucli de població des Cubells es poden trobar diversos serveis. Pel que fa a infrastructures públiques, hi ha la plaça del pare Francesc Palau i Quer, als seus voltants hi ha telèfons públics i una bústia, un parc infantil, el monument al pare Palau i l’escultura en forma de llaüt instal·lada el 1996 en homenatge a la gent de la mar. Per als serveis religiosos el poble compta amb l’església parroquial i la Casa d’Exercicis de Santa Teresa —regida per religioses de l’orde de les Carmelites Missioneres. Per als serveis esportius hi ha el complex polivalent-galeria de tir amb arc (seu del Club de Tir amb Arc es Cubells), dotat amb un parc infantil. Finalment, l’oferta complementària la formen una botiga, un bar i un bar-restaurant. Pel que fa als serveis turístics, parts del poble des Cubells pertanyen a la zona número dos que estableix el POOT (Pla d’Ordenació de l’Oferta Turística, aprovat el 1997 pel Govern Balear) a l’illa d’Eivissa. Es tracta d’una zona que ocupa uns 825.000 m2, dividits en tres àrees: el nucli des Cubells; la zona de sa Caixota (es Trencats) i el cap Negret; i Porroig. És la zona POOT més peculiar d’Eivissa, en el sentit que en el moment de la delimitació (1997) de la zonificació d’aquesta normativa, només hi havia un establiment turístic, un hostal d’una estrella, amb deu places turístiques; a més, la referida infrastructura d’allotjament es troba a la zona des Cubells, però en el poble de Sant Francesc de s’Estany, concretament als peus de la carretera que condueix de l’aeroport d’Eivissa o des Codolar as Jondal, molt a prop de la platja des Codolar; aquest fou, segurament, un subterfugi per poder justificar la creació d’una zona turística en un indret on, encara ara, el desenvolupament de l’allotjament reglat de turistes és inexistent. Així, la zona POOT des Cubells no compta amb cap establiment que pugui rebre la qualificació oficial d’apartaments o d’altres establiments. No obstant això, el POOT (1997) reconeixia que a les 10 places turístiques existents s’havien de sumar 166 places corresponents a població de segones residències, a més de la població de dret de la zona (497), que no del poble. El POOT estableix un pronòstic de població de 7.063 persones, segons la població màxima que estableixen les Normes Subsidiàries de l’Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia (1986). El planejament turístic computa una superfície total de les platges de la zona d’11.440 m2, repartits entre els 1.820 m2 de la platja de cala Llentrisca, els 5.820 de les platges del nucli des Cubells i els 3.800 de sa Caixota; l’índex d’ocupació màxima d’aquestes platges —segons la població existent el 1997— seria de 21 m2 de platja per usuari. Quant a equipaments, serveis i oferta complementària, el POOT recull a la zona des Cubells equipaments esportius de 500 m2; quatre cabines telefòniques; recollida diària de fems; servei de neteja de platges i quatre establiments entre bars, cafeteries i restaurants. El POOT dóna a la zona una qualificació d’A; una ratio turística de 60 m2 per plaça; una definició de turisme residencial d’alt nivell i poca oferta d’allotjaments turístics; compta amb els següents recursos turístics: platja de còdols, paisatge d’alt valor ecològic, la torre del puig des Savinar i el poblat fenici de sa Caleta; proposa l’objectiu de consolidar el turisme de qualitat; fa una proposta de manteniment del turisme residencial i de conservació de l’entorn; estableix, finalment, que els establiments turístics de nova creació hauran de ser d’una categoria mínima d’hotels de quatre estrelles, apartaments turístics de tres claus i ciutats de vacances de tres estrelles. Pel que fa a lescomunicacions, as Jondal hi ha una estesa elèctrica aèria que va paral·lela al camí que, provinent dels voltants del puig Redó, du corrent a les segones residències més properes a la platja. Una altra estesa elèctrica aèria porta energia elèctrica a la platja des Xarco. A Porroig es troben les restes d’una edificació que servia per a la recepció del fil del telègraf que provenia del País Valencià. As Jondal arriba una carretera que després continua entre la urbanització i connecta amb l’interior. L’accés motoritzat a Porroig es realitza a través d’una carretera el paviment de la qual es troba en bon estat al final del segle, sobre el que abans era el camí rural de Davall sa Serra a Porroig. En paral·lel a aquesta carretera s’hi disposa una estesa elèctrica aèria. L’accés a la platja des Torrent es realitza a través d’una via a estones asfaltada, a estones de terra compactada. Poc abans d’arribar a aquesta platja, es troba una subestació elèctrica. Al S del puig Redó es poden trobar restes de l’antic camí que conduïa de Sant Francesc Xavier as Cubells, creuant l’actual carretera que accedeix a Porroig. A l’altura de can Cantó, es troba la cruïlla de la carretera que condueix a Porroig amb la que connecta la carretera d’Eivissa i Sant Josep de sa Talaia i la que va des d’aquest poble as Cubells. A la zona més plana de la vénda de la Flota hi ha una estesa elèctrica aèria i una carretera que prové de la de Sant Josep as Cubells. A la carretera que condueix a sa Caixota hi ha una estesa elèctrica aèria que subministra energia a la zona. Al vessant S del puig de cala Llentrisca s’han obert pistes forestals en forma de camí per donar accés als xalets que s’hi han construït al final del segle XX. [MCL]

Ordenació territorial
Els pobles, per a l’Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia, no acaben de tenir una consideració oficial. Sí existeixen en determinats àmbits, com ara a l’hora de situar-hi les persones en censos i padrons, però no pel que fa a la planificació oficial, ja que aleshores el municipi es considera dividit només en seccions i polígons. Dins les Normes Subsidiàries, aprovades l’any 1986, també es fa esment d’Unitats Integrades, dins les quals s’agrupen els sòls urbans d’una determinada zona. En el cas des Cubells, els sòls urbans quedaren englobats dins la Unitat Integrada número tres (a l’est del cap Llentrisca) i la número quatre (a l’oest del mateix cap). Una bona part de sòls quedaren considerats com a urbans al llarg de tota la costa, a partir de les Normes Subsidiàries, encara que alguns han quedat desclassificats per normatives posteriors de rang superior. Els sòls urbans que s’han arribat a desenvolupar, almenys en part, són els corresponents a les Àrees d’Actuació 3.1 (la plana de la península de Porroig), 3.2 (una gran zona des de la costa de sa Caixota cap a l’interior, de la qual només s’havia edificat l’any 2000 una petita part) i 3.3 (el nucli urbà des Cubells, amb l’església i una franja allargada cap a l’est). També s’han desenvolupat, en bona part, els sectors 3.4 i 3.9, corresponents a tota la zona dels penya-segats de baix des Cubells, tot i que quan s’hi va construir hi va haver dubtes molt de temps sobre la legalitat de la consideració d’aquestes terres com a urbanes. Entre els sectors requalificats com a rústics després de normatives com ara la Llei d’espais naturals de 1991 o les Directrius d’Ordenació Territorial de 1999, cal destacar el 4.1 (corresponent a la zona de devora la platja de cala d’Hort), el 3.8 (el cap Negret, la costa del voltant, enllaçant amb el sòl urbà de sa Caixota, i terra endins devers mig quilòmetre) i el 3.7 (prop de la carretera de Porroig, a la zona del Camp Gran). No hi ha cap zona dins els límits del poble amb la qualificació de sòl urbanitzable. Del sòl considerat com a rústic una bona part té la consideració d’Àrea Natural d’Especial Interès (ANEI), amb dues zones: una a l’oest, formant part de l’Àrea anomenada Cap Llentrisca-sa Talaia, on s’inclou tota l’àrea de Cala d’Hort, el puig de Cala Llentrisca i el cap Llentrisca, el coll de Cala d’Hort i tota la zona elevada fins a sa Talaia de Sant Josep, incloent el puig d’en Serra; aquest sector fou inclòs també dins de l’àmbit d’actuació del Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals de Cala d’Hort, quan aquesta àrea fou declarada Parc Natural l’any 1999; l’altre territori ANEI és a l’est, formant part de l’Àrea anomenada Cala Jondal; en formen part totes les terres del poble a l’est de la zona de sa Caixota, resseguint la costa (tret de la zona urbana de Porroig) i cap a l’interior per la zona del canal de Ca la Pi i el sector elevat del Cap des Metge. La resta del territori, és a dir, la part baixa del puig d’en Serra, la serra d’en Calaveres, els seus vessants i el puig Redó amb els seus voltants, té la qualificació de sòl rústic, sense cap tipus de protecció especial, la qual cosa ha facilitat la continuada segregació de les tradicionals finques pageses i l’esmentat alt grau de desitat d’habitatges. Aquesta divisió urbanística del territori té molt poc a veure amb la tradicional eivissenca, basada en el poble com a entitat bàsica de pertinença i la divisió d’aquest en véndes. Si els pobles encara apareixen d’alguna manera en la documentació oficial municipal de Sant Josep de sa Talaia, no passa en absolut el mateix amb les véndes, que hi són totalment inexistents. Això contribueix a la pèrdua progressiva d’aquesta organització territorial pròpia i específica de les Pitiüses, per manca d’ús i de coneixement, ja que el tipus de societat que les implantà també està en procés de desaparició, després de la transformació esdevenguda a partir de l’arribada del fenomen turístic. L’església ha estat l’última institució que s’ha valgut de les véndes com a forma d’organització, però fins i tot en aquest àmbit el seu ús ha decaigut. L’any 1960, pocs anys després de la creació de la parròquia des Cubells (i per tant amb l’aparició del sentiment de poble dels seus habitants) ja apareix la divisió en quatre véndes que es manté al final del segle XX: Cala d’Hort a l’oest, es Cubells a la zona central, la Flota al nord i Davall sa Serra a l’est. Aquesta darrera, comprèn uns sectors relativament diferenciats, que van des de la serra d’en Calaveres fins a Porroig i es Jondal, a vegades ha rebut el nom de Davall sa Serra i Porroig, la qual cosa ha provocat confusió i s’han considerat alguna vegada com a dues véndes diferenciades, tot i que sembla que mai no ha estat realment així. La supervivència d’aquestes estructures pròpies d’Eivissa i Formentera és cada vegada més difícil al municipi de Sant Josep, i probablement aquesta supervivència depèn que les diverses institucions arribin a fer-les oficials, si cal canviant els seus límits i adaptant-les a les noves realitats del territori. [JPS]

Història

El nom des Cubells, com a lloc geogràfic, ja es troba esmentat a la Resumpta histórica del pare Gaietà de Mallorca i al posterior treball de José Vargas Ponce, la Descripción de las Islas Pithiusas y Baleares (1787). Aquest autor, en ressenyar les costes de Portmany, afirma que comencen al port de Portmany i acaben “al Cabells”, paraules amb què, sens dubte, volia dir es Cubells. Molt anteriorment, però, la documentació esmenta Cubells com a antropònim: durant els s XV-XVI vivia a Eivissa la família Cubells, de la qual cal creure que s’originà el nom de lloc. Marc Cubells i la seua muller, Jaumeta, varen vendre un molí de vent a Francesc Vidal el 1465. Nicolau Cubells fou un beneficiat de Santa Maria el 1529, època en la qual una dona anomenada Cubells vivia a Portmany. El 1854 el carmelita català Francesc Palau i Quer fou bandejat de Barcelona a Eivissa per raons polítiques. Aquest fet va ser la causa que poc després el lloc des Cubells fos conegut arreu d’Eivissa i Formentera. El pare Palau, nom amb què l’han conegut normalment els illencs, s’instal·là as Cubells on anà en cerca d’un indret tranquil. La proximitat de l’illot des Vedrà, on pogué passar llargues temporades, fou també per a ell una benedicció. No havia passat un any des de la seua arribada, quan el pare Palau emprengué la construcció d’una capelleta as Cubells, dedicada a la Mare de Déu del Carme, per a servei propi i de la petita comunitat que l’acompanyava. Durant la seua estada i després, el pare Palau també predicà missions parroquials a diversos indrets de les illes d’Eivissa i Formentera, durant les quals promogué especialment la devoció a la Mare de Déu del Carme des Cubells. Pocs anys després, quan ell ja se n’havia anat d’Eivissa, alguns dels acompanyants, que eren unes persones senzilles, anomenades popularment “els penitents des Cubells”, varen restar a l’ermita, a la qual començaren a anar amb molta freqüència nombroses persones, especialment per acomplir promeses a la Mare de Déu del Carme. Francesc Palau fou declarat beat el 1988. El 1867 anà as Cubells l’arxiduc Lluís Salvador, i des de darrere la capelleta va descriure magníficament l’indret: “Sembla que no és possible de trobar en tot el món un altre indret més propi per a la contemplació de la grandesa de Déu. Aquí no se sent més que el cant d’algun ocell o el murmuri suau de l’aigua que brolla d’una fosca cova i rega les solanes conreades. S’hi podrien passar hores i hores, contemplant la mar plena de secrets i els velers que hi passen decidits en el seu camí. Molts d’homes i dones de tota l’illa van de tant en tant as Cubells, de vegades en pelegrinatge o en compliment de promeses. Tots hi duen presents, que solen ser queviures, per canviar-los per consells o consols en les penes. El retorn a casa seua és alegre, alleugerits de penes i d’alguns diners que deixen de bon grat perquè es pugui acabar la capella, les obres de la qual així es van completant, a poc a poc, però de forma definitiva”. Una litografia que elaborà el mencionat visitant mostra l’esglesieta i la costa, i una làmina en color recorda l’hortet regat per la font que el poble havia començat a anomenar font del pare Palau, l’aigua de la qual tothom apreciava molt. El 1867, el pla parroquial del vicari capitular Rafel Oliver Ribes preveia la necessitat de construir un oratori públic a la parròquia de Sant Josep, a la banda des Cubells, anomenada per ell pla d’en Palau, però no deia res de la capelleta del pare Palau, feta pocs anys abans, que pertanyia als Germans Carmelitans Terciaris de l’Ensenyança. El 1928, en arribar a Eivissa el bisbe administrador apostòlic Salvi Huix Miralpeix, després de visitar les parròquies, s’adonà de la necessitat que existia d’instituir-ne una as Cubells la qual, una vegada creada el 1933, fou dedicada a la mencionada advocació de la Mare de Déu del Carme, i que fou temple provisional de la parròquia la capelleta del pare Palau. Com a terme parroquial, es varen prendre la rodalia des Cubells i altres indrets del seu voltant que pertanyien a les parròquies de Sant Josep i de Sant Francesc de Paula: Cala d’Hort, Cas Marins, la Flota i Davall sa Serra, que foren posats com a véndes parroquials, a més de la central des Cubells. El 1936 acabava d’arribar a Eivissa l’administrador apostòlic Antoni Cardona Riera i els esdeveniments de la Guerra Civil espanyola assenyalaren un amarg record: l’ermita del pare Palau fou desfeta i la imatge de la Mare de Déu va desaparèixer. Tot i això, el mencionat bisbe, que tenia com a model el santuari menorquí del Toro —des de 1927 havia estat coadjutor del bisbe de Menorca—, emprengué el projecte de convertir es Cubells en una parròquia semblant a l’esmentat santuari. El 1941 el projecte d’obra fou de l’arquitecte mallorquí Rafel Llabrés. La capelleta restà inclosa en el temple com a presbiteri. Començades les obres, el 1956 hagueren de restar en repòs perquè els Germans Terciaris Carmelitans, que vivien fora d’Eivissa, s’hi varen oposar frontalment. Quan es tengué notícia que havia mort el darrer membre d’aqueixa comunitat, el bisbe tornà a reprendre l’obra. Al mateix temps s’obria un expedient davant la Santa Seu que fou llarg i infructuós amb el qual es creia que la diòcesi d’Eivissa havia de restar-ne propietària, tot i que això mai no arribà a definir-se. El petit temple i les terres passaren a la Santa Seu i el bisbat només en fou administrador. El 1957 fou inaugurada la nova església, tot i que les obres es varen acabar un any després. Un poc més amunt, en terres donades per la família de ca s’Àngel, fou construït l’edifici que inicialment es concebia com a seminari d’estiu, segons la moda d’aquell temps, després convertit en casa d’espiritualitat Santa Teresa, on el bisbe Antoni Cardona Riera pensava passar els darrers anys de la seua vida. [JMC]

Societat
El poble des Cubells era, a la primera meitat del s. XX, un redol del poble de Sant Josep i hi havia tota una sèrie d’artesans que donaven servei als vesins. Si s’havia de mester un llit, una arada, una caixa, una bata, una cadira... es podia encomanar a en Pep Miquel o, després, a en Pep de ca na Lluca o a en Vicent Jondal. Si es tractava d’un llaüt, el podia fer en Pep d’en Curt. En Pere d’en Curt era sarrier, feia sàrries, estores, senalles i tota obra d’espart. Hi havia cosidores que feien roba d’home per mudar, jacs i calçons, com eren les dones de can Toni des Graner i les de can Le. Aquestes també feien capells de flocs. Na Catalina d’en Corda feia pitra a tot qui n’hi demanava. En Vicent d’en Tomàs, que era coix i no podia caminar, es dedicava a fer soles, a cobrir espardenyes i a fer un poc d’obra d’espart. Eren mestres d’obra en Vicent Frit i en Bartomeu d’en Xic. Aquest també feia obra de vim, cistellons, còvecs i altres coses. Si una persona s’havia de tallar els cabells, podia anar a en Pep Vicentet, a en Bartomeu Picosa o a en Pep des Graner de Can Palau. Quan una dona estava de part s’anava a buscar a na Margalida d’en Forn i quan ella no hi fou bona per edat, es buscava sa filla, na Catalina d’en Xomeu d’en Curt. A can Tomàs hi havia cafè. A can Toni Pere i a can Xanxo hi havia botiga i a can Pep Miquel feien menjar: truita o ous estrellats, a tot qui n’havia de mester. Qui tenia gra per moldre i animal per rodar podia anar als molins de sang de can Pep Miquel, can Vicent d’en Marc, can Miquel Francisco, can Païsses o can Corda. [VMS]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments