Costa, ca na

Costa, ca na
1. TOPON Nom d’una casa i d’una finca situada en una cota de devers 7 m d’altura sobre l’estany Pudent de Formentera, a la part de llevant d’aquest estany. En aquesta finca es trobà un important jaciment arqueològic que ja rebia, popularment, el nom des Relotge. [ERM]
2. ARQUEOL El sepulcre megalític de ca na Costa es troba a les rodalies de la zona turística des Pujols, a l’illa de Formentera, en els terrenys de la finca del mateix nom, i ubicat en el punt més alt de la petita llengua de terra que, a manera de península, penetra per l’oest en l’estany Pudent. Fou erigit, i no de manera casual, en el punt més alt de la zona, a només 5 m sobre el nivell de la mar, dominant un ampli panorama. S’accedeix al monument bé per la carretera que des de la Savina, vorejant els estanys, condueix as Pujols, bé des de la carretera general a la Mola, seguint la desviació de Sant Ferran as Pujols i d’aquí de nou a la que, vorejant els estanys, du a la Savina. El seu descobriment el 1974 va tenir lloc gràcies a la informació proporcionada per l’il·lustre professor Manuel Sorà Boned , qui comunicà al director del Museu Arqueològic l’existència d’uns vestigis del que suposava un habitatge de la cultura d’El Argar. Aquesta notícia motivà la visita al lloc de Jordi H. Fernández Gómez i de Lluís Plantalamor Massanet , director del Museu de Menorca, els quals, després d’una llarga prospecció de la zona, localitzaren, pràcticament intacte, el que es coneix com sepulcre megalític de ca na Costa. La seua excavació, que es realitzà en dues campanyes —febrer del 1975 i abril del 1977— sota la direcció de Jordi H. Fernández, Lluís Plantalamor i Cèlia Topp , constituí el punt de partida de la investigació prehistòrica a les Pitiüses. El monument megalític de ca na Costa és constituït per un corredor d’accés, una cambra i una complexa estructura exterior ( arquitectura prehistòrica). El corredor d’accés, orientat a ponent, fa 2,40 m de llarg i està format per dues fileres paral·leles d’ortostats de grandària mitjana, que assoleixen 0,75 m d’altura. La seua amplària és de 0,80 m a l’entrada, i es va eixamplant gradualment fins arribar a la cambra, on fa 1,20 m. La cambra, de planta circular, lleugerament el·líptica, té un diàmetre interior de 3,80 m d’E a W i de 3,40 m de N a S, i és formada per set grans ortostats d’una alçada mitjana de 2 m i una amplària de 0,30-0,40 m, i una llosa, de la qual només es trobà la seua part inferior, amb una altura de 0,75 m, que permetia la comunicació entre el corredor i la cambra. Tant els grans ortostats com la llosa perforada es troben encaixats en una fenedura circular tallada en la roca mare. Per dotar-los de major solidesa, entre cadascun dels ortostats hi ha una llosa de menor grandària, que actua a manera de falca i que també s’insereix en el solc tallat en el sòl. L’estructura exterior es troba formada per tres elements circulars: un primer mur —de quatre fileres superposades en el sector S-W i de tres a la resta del mur— compost per pedres de grandària petita i mitjana travades amb terra, que envolta els ortostats i els serveix de suport i acaba a ambdós costats de l’extrem oest, a l’altura de la meitat del corredor. El segon el constitueixen vint-i-dos ortostats de grandària mitjana, col·locats radialment, dels quals només es conserven setze in situ, encaixats igualment en solcs tallats a la roca, com s’evidencia en el lloc que ocupaven els quatre que falten, i disposats amb una separació regular i quasi simètrica. Els espais entre els radials són reblits de pedres de petita grandària que, per tal de fer-los més sòlids, són assegurats per una llosa plana a la seua part exterior. Finalment, un tercer mur, a manera de plataforma, envolta el conjunt. Aquest, que en alguns trams conserva dues filades superposades, està format per pedres de grandària regular a la seua part exterior i per pedres de menor grandària en l’espai entre el mur i les lloses dels radials. Aquest mur, com succeeix amb el segon i amb els radials, falta per complet en el costat sud del monument, on aquest ha patit l’acció antròpica per la plantació d’arbres a la zona i la reutilització de la pedra en la construcció de parets i edificacions dels voltants. En darrer terme, davant el corredor hi ha un empedrat de 2,02 m d’ample i d’1,30 m de llarg que sobresurt 0,22 m del perímetre de la plataforma circular a la qual s’insereix i que és tan simètric en la seua execució com la resta de ca na Costa. Malgrat que el jaciment havia estat remogut des d’antic i que al seu interior fins i tot s’havia plantat un ullastre, l’excavació permeté recuperar, tant a la cambra com a l’àrea circumdant, tot un conjunt de materials ceràmics, lítics i ossis, tant d’ornament personal com de restes humanes pertanyents a les inhumacions efectuades en la cambra. Les ceràmiques són de grandària reduïda, pròpies de conjunts funeraris, i hi predominen els atuells de formes globulars de llavi exvassat, bols semiesfèrics i hemisfèrics, així com també algunes formes troncocòniques, amb mamellons i anses laterals. Només es trobaren dos petits fragments amorfs amb decoració incisa del grup A. Entre el material lític destaca la presència de tres peces de sílex —una llenca amorfa, un nucli del qual s’han extret algunes làmines, i un perforador còncau relativament ben treballat—, que són les úniques peces d’aquest material, inexistent a les Pitiüses, trobades en un context conegut; un braçalet d’arquer, fragmentat, amb una perforació a la seua part superior i tres més, en filera, just en el punt de fractura; una cassoleta quadrangular de marès, tal vegada utilitzada com a morter i, prop d’ella, una pedra, també de marès, de forma esferoïdal que pot ser considerada com un percutor, tal vegada relacionat amb la cassoleta; així com una pedra de granit polimentat de forma cúbica. Entre el material ossi destaquen dos petits enfilalls de collar d’os i quinze botons, nou d’os, quatre d’ullal de porc i dos de conquilla; d’ells, dos es trobaren incomplets i els tretze restants presenten perforació en V; nou són piramidals i quatre triangulars. Malgrat el mal estat en què estaven les restes humanes trobades a la cambra, el seu estudi antropològic ha permès, a més d’analitzar la paleopatologia de les restes, determinar que a ca na Costa foren inhumades vuit persones, dues dones i sis homes, amb unes edats per a les dones d’entre els 20 i els 35 anys i d’entre els 35 i els 55 per als homes. La seua altura mitjana oscil·lava entorn dels 1,50 i 1,60 m, i destacava un individu mascle que tenia una alçada de devers 1,90 m, probablement causada per una malaltia de gegantisme i/o acromegàlia. La presència d’un ullastre, plantat en el centre de la cambra, va alterar-ne sensiblement l’estat general, cosa que va impedir obtenir dades més precises per reconstruir el ritual funerari. Únicament es pot detectar la presència d’un amuntegament d’ossos en els sectors III i V de la cambra, sota unes lloses, i per consegüent en la seua posició original. Aquest fet permet ser interpretat com un desplaçament intencionat, per tal de donar cabuda a noves deposicions, més que no com un enterrament secundari. També la presència d’aquestes lloses disposades de manera plana, va fer pensar als excavadors la possibilitat que aquestes restes humanes, desplaçades per la pràctica de nous enterraments, es cobrissin de forma intencionada amb les lloses. La descoberta d’aquestes restes humanes ha estat primordial per poder establir la datació del monument. En aquest sentit, l’anàlisi de C14 realitzat pel Research Laboratory del British Museum d’una mostra d’ossos humans del sector III de la cambra, a més de proporcionar la data de les deposicions en el jaciment, representà la primera datació absoluta de l’arqueologia de les Pitiüses. La mostra BM-1677 donà una data de 1320 ± 75 aC, cosa que, calibrada, proporciona una datació de 1600 ± 100 aC. Però aquesta mostra forma part del grup de les realitzades pel Museu Britànic entre els anys 1980-1984, en les quals es detectà un error que, encara que no pot determinar-se amb exactitud, representa que les restes humanes analitzades podrien ser entre zero i dos-cents anys més antigues. Això vol dir que la seua datació real podria estar entre el 1850 i el 1600 aC, data que està més en consonància amb la cronologia que semblen tenir alguns dels materials trobats a ca na Costa. En resum, es pot dir que l’estructura del monument de ca na Costa respon a una tradició megalítica de clara tradició occidental, que té una peculiaritat principal que es fonamenta en el fet que el túmul de terra i pedres que generalment envolta els sepulcres peninsulars, aquí s’ha substituït per la complexa estructura constructiva exterior a la qual s’ha fet referència. Igualment s’ha de remarcar que la suma de tots el elements el converteixen en un sepulcre megalític peculiar i únic en el món. Efectivament, si hom pren aïlladament parts de la construcció (cambra, llosa perforada, radials, plataforma exterior o murs de contenció), es poden trobar paral·lelismes en altres monuments, però no n’hi ha cap altre de conegut que reuneixi en una mateixa construcció tots aquestos elements junts. Per una banda, les mateixes característiques d’aquest sepulcre megalític ofereixen una important informació sobre la comunitat que erigí aquest monument. Les seues característiques tècniques indiquen que l’obra es planificà abans d’iniciar-se’n la construcció. La mateixa elecció del seu emplaçament, a la petita elevació vora l’estany Pudent, dominant un ampli panorama al seu entorn, no fou a l’atzar. A més, en aquest lloc existia el tipus de sòl rocós apropiat que permetia proveir-se de la pedra necessària sense haver de transportar-la d’altres llocs. També la mateixa extracció per obtenir els grans ortostats i la resta de la pedra amb l’ajuda d’estris molt elementals, feia necessària la participació d’un relativament important nombre d’individus. Igualment l’acurada execució de l’obra i la seua complexa estructura denoten els coneixements de matemàtica, geometria i astronomia que posseïen els constructors que des del primer moment cuidaren tots i cadascun dels detalls, des de l’inicial traçat en el sòl del solc que albergaria els ortostats que configurarien la cambra, fins a la mateixa orientació del seu corredor d’accés. Per altra banda, també implica que aquesta comunitat estable posseïa, presumiblement, un tipus d’estructura social en la qual s’observa un cert grau de diferenciació, atès que en aquest sepulcre només s’enterraren vuit individus, cosa que fa pensar que només determinats membres d’aquesta comunitat foren sepultats en el jaciment de ca na Costa, obra que constitueix el millor testimoni del seu elevat nivell i desenvolupament cultural que aquest grup humà ha llegat. [JFG]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments