Contreras y López de Ayala, Juan

Contreras y López de Ayala, Juan —marquès de Lozoya— (Segòvia 1893 — 1978) HIST/ART De molt jove va estudiar filosofia i lletres i després Dret i va assolir el doctorat d’ambdues carreres. El 1933 va obtenir la càtedra d’història d’Espanya a la facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de València, més tard a la de Madrid i, posteriorment, a la de Navarra, on va impartir classes fins al 1969. Durant la seua estada a València va donar classes als estudiants de Dret. D’aquesta mateixa facultat, en va ser degà i regent de la càtedra Lluís Vives, la qual havia contribuït a crear. També va ser promotor d’una exposició de Vicente López, un dels pintors més admirats per ell, sens dubte perquè va pressentir el romanticisme, un dels corrents que més el varen atreure i del qual va ser un gran coneixedor. El 1931 va començar la Historia del Arte Hispánico, obra acabada de publicar el 1949, pensada per als seus alumnes i per a tots aquells que desitjaven conèixer l’anomenat art d’origen ibèric: espanyol, portuguès i de l’Amèrica llatina. La seua passió per l’art el va dur, durant la seua estada a València, a col·laborar en el ressorgiment del Museu Nacional de Ceràmica i en algunes altres iniciatives d’aquest mateix caire. Va ser president de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando, va formar part de les reials acadèmies d’Historia i de San Carlos. Director general de Belles Arts de 1939 a 1951, època de la qual cal destacar la seua decisiva intervenció en la recuperació de la Dama d’Elx. Gran viatger, va recórrer Amèrica, on el va impressionar la ciutat de Cuzco, l’Orient i Europa. És autor d’una Historia d’España en 6 toms i d’altres obres, entre les quals destaquen les novel·les El Regidor i Alquería de los cipreses, per totes les quals va guanyar el premi Fastenrath de la Real Academia de la Lengua Española. Tenia els títols de Grande de España, Caballero de Santiago i Infanzón de Illescas; era posseïdor de sis grans creus, sis medalles d’or i el títol de Cronista de Segovia; era fill adoptiu de València i també va ser president de l’associació Amics d’Eivissa . Entitat que tengué diverses iniciatives per a la promoció i defensa de les Pitiüses i publicà Las iglesias de Ibiza (1974) i el Llibre del Mostassaf d’Eivissa (1977). Enamorat d’Eivissa, i en particular del poble de Santa Eulària des Riu, va viure en una casa al puig de Missa, prop de l’església, al carrer que du el seu nom. Gràcies a la seua intervenció, el puig de Missa va ser declarat Paisatge Pintoresc el 1952. El 1968 promogué i aconseguí el trasllat d’un retaule barroc de l’església de San Millán de Segòvia per a l’altar major de Santa Eulària en substitució del que fou destruït el 1936. Una amistat molt fructífera va ser la que mantengué el Marquès amb Antoni Marí Ribas “Portmany”, enriquidora per als dos. La dècada dels anys quaranta del s XX, al poc temps d’instal·lar-se al puig de Missa, el banquer Rafael Sáinz de la Cuesta li presentà Antoni Portmany, un artista local d’un especial interès. Aviat s’establí una sincera amistat entre l’artista i el crític i historiador; el primer necessitava donar a conèixer la seua producció a l’amic i crític abans d’exposar-la. Aquesta fraternal amistat durà tota la vida i el Marquès redactà una sentida necrològica de Marí Ribas, que qualificava Portmany “el dibuixant d’Eivissa per antonomàsia”. El marquès de Lozoya morí el 23 d’abril de 1978. [PVG]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments