Catedral d’Eivissa

Catedral d’Eivissa
1. HIST/ ARQUIT Una de les primeres obligacions que s’imposaren els conquistadors cristians de les Pitiüses va ser la fundació de la parròquia de Santa Maria d’Eivissa, d’acord amb el conveni previ a la conquesta, signat per Guillem de Montgrí , Pere —infant de Portugal — i Nunó Sanç —comte de Rosselló—, el 1234. La primera diligència que s’havien compromès a dur a terme si conquerien les illes era la dotació d’una parròquia a la vila d’Eivissa, dedicada a Déu i a la seua Mare. Acabada la conquista, ho acompliren al peu de la lletra, i, en la mencionada dotació, signada a la Ciutat de Mallorca el dia 17 de setembre de 1235, es dóna per suposat que existia un temple o un edifici que s’hi destinava provisionalment, en el solar on poc després es va aixecar el temple que avui és catedral. Les dades que en donen, en referir la situació de la pabordia, ho assenyalen ben clar: “Pel jurament que tenim fet de dotar bé i honoríficament l’església de Santa Maria d’Eivissa, assignam a la dita església i als seus ministres i servidors totes aquelles cases que hi ha enfront de la dita església, vers ponent, fins al carrer que va a l’Almudaina, i per la banda de tramuntana confina amb el carrer públic que puja a la plaça situada just davant la porta de la dita església”. Al llarg de segles, s’ha pensat que el primer temple provisional era una mesquita però això no és clar del tot. Les excavacions arqueològiques no ho asseguren, i, a més a més, se sap documentalment que Nunó Sanç establí a Pere Bonanat de Barcelona una casa, junt amb una placeta i una mesquita a la vila Superior, el 1238. Tot i que la fundació de la dita parròquia és immediata a la conquesta, el temple nou no podia construir-se tan aviat, sobretot perquè el repoblament no era cosa d’uns dies. No sembla que fins al s XIV Eivissa tengués prou pobladors per començar l’obra. El temple inicial coincidia amb l’absis actual de la catedral, la fesomia del qual es conserva, junt amb la torre, tot d’estil gòtic. L’edifici es construí damunt la roca, per a la qual cosa hagueren d’enderrocar l’angle de gregal dels murs medievals. El 1435 la parroquial tenia cinc capelles: la de Santa Tecla i Sant Antoni, al centre, les de Sant Jaume i de Sant Miquel, a la banda de la mar, i les de Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista i de Sant Pere i Sant Pau, al costat del campanar. A la darreria del s XV sembla que va començar-se la nau, i va acabar-se amb la capella Fonda (1538), a càrrec de la família Francolí . Dos anys abans, segurament durant la construcció, la vila d’Eivissa havia rebut un dels més forts atacs des de la mar (1536). El nou temple, que en fou blanc directe, ja era el que dos anys després podia considerar-se definitiu. Cal pensar que la construcció del baluard de Santa Tecla dels murs renaixentistes pogué deixar momentàniament l’indret més exposat a possibles atacs, en un temps en què es produïen les incursions dels enemics per les illes. Tot i que les esperades murades, que havien de substituir les medievals, ja començaven a construir-se, a la vila hi havia més por que mai. Així ho assenyala un mur que els preveres de la parroquial manaren construir entre el campanar i la sala dels Jurats, el 1558. El 1577, tot continuava bé, sense sospites del desastre que s’apropava. Els grans moviments de terra de les murades noves, començades just devora l’absis i continuades per la banda de la mar, segurament anaren fent que, a poc a poc, els murs mestres i la volta de la nau, no tan consistents com la primera part, patissin moviments, causa dels perillosos clivells que, a la darreria del s XVII permetien que l’aigua de pluja caigués dins la nau, de la qual cosa només es donava la culpa a les teules de la coberta. Ningú no podia pensar en cap dany més greu. El bisbe Josep de Móra, visitador per l’arquebisbe, trobà la coberta tan espatllada que permetia que molta d’aigua de pluja caigués dins la nau, i per això manà que abans de quatre mesos es començàs l’obra per adobar el terrat i posar remei a la “indecent” caiguda d’aigua. Segurament que, en voler dur a terme allò que era necessari i urgent, pogueren adonar-se que el mal no era sols de les teules i els terrats, sinó també de la pròpia volta i dels murs, i així el mal era molt més seriós del que semblava vist des de baix. Fets alguns adobs provisionals en el termini de quatre mesos, es pogué arribar a la conclusió que s’havia de canviar tota la volta i bona part dels murs. I com que les construccions gòtiques no eren grates als corrents arquitectònics del s XVIII, optaren per canviar la figura exterior del temple, refent totalment la nau. Els jurats de la Universitat , com a patrons de la parroquial, el 1707 ja tractaven en consell el tema de les obres que es creien necessàries: “La Yglesia parroquial que esta molt derruyda y es necesita de rehedificarla”. El 1710 tornaven a fer-se ressò del tema, però encara hagueren de passar dos anys més, segurament per manca de cabals, fins que varen concretar les obres que no admetien espera, el 1712: “Capítols de la obra que se ha de fer en la rehedificació de la Yglesia de Santa Maria la Mayor de Yviza. Han de arrancar les pilastres de fonament ab seguretat de tota la Yglesia, segons Art (...) Se han de alçar les parets rodant tota la Yglesia per dins y fora”. Poc després, sense que consti cap tipus de subhasta pública, el dia 11 de novembre de 1712, es troba la signatura del contracte de les obres. Estava previst que les obres durassin dos anys i mig, amb un pressupost de 2.800 pesos de plata. Els jurats durien a peu d’obra la major part dels materials i els mestres d’obres s’encarregarien de tota la resta, fins que l’obra restàs perfectament acabada: “Pactes y ajust fets y firmats entre parts, de una los Magnífichs Joan Marcellès, Jurat en cap, Basilio Balansat, Jurat segon de mà major, Joan Magraner, Jurat tercer de mà mitjana, y de part altra los mestres Pere Ferro y Jaume Espinosa, obrers de Vila”. Tot i la durada fixada per a les obres de reconstrucció de la nau, i sabent que el 1715 ja s’hi feia feina, no quedà del tot enllestida fins a l’any 1728. Quan vengué personalment l’arquebisbe Manuel de Samaniego y Jaca (1726), no per causa de la reconstrucció de la parròquia, sinó per veure com es donava solució a les necessitats dels nombrosos eivissencs que vivien massa allunyats dels temples rurals, visità en primer lloc la parroquial i deixà constància que ja s’havien acabat els murs del temple i de les capelles, però que d’aquestes n’hi havia set fora de tot ús, i que l’enrajolat anava molt avançat gràcies a les obres que s’hi havien fet. Externament, l’església parroquial quan fou convertida en catedral per Pius VI, en erigir la seu episcopal d’Eivissa (1782) devia tenir un aspecte semblant al d’avui. Des d’aleshores és la catedral de Santa Maria i la diòcesi havia de ser per sempre sufragània de Tarragona, de la qual abans, quan era Santa Maria d’Eivissa formava part: “Instituïm l’església parroquial de l’illa d’Eivissa en Església Catedral, que haurà de dir-se de Santa Maria. I la vila d’Eivissa, declarada ja ciutat, resta constituïda en seu episcopal d’Eivissa. I la diòcesi, així erigida i constituïda, serà per sempre sufragània de l’arquebisbe de Tarragona”. El 1784 l’església catedral es considerava nova, acabada el 1728. Naturalment, sols es feia referència a la reconstrucció de la nau. També consta que aleshores la població de la ciutat d’Eivissa era de 2.890 persones, que formaven 707 famílies, a Dalt Vila, 203, i a la Marina, 504. Uns anys després, es començaren feines de reforma interiors del temple catedral. Es féu créixer el presbiteri i el cor es traslladà, des del mig de la nau, darrere l’altar major. No es deixà passar l’avinentesa per recordar que el temple era un conjunt adobat, perquè a la part més antiga, molt sòlida, s’havia afegit la nau, de materials menys sòlids. Cal fer present que, els nostres dies, la mencionada part més antiga, és a dir, les cinc capelles de l’absis, llevat de la central, foren tornades, tant com es pogué, al seu estat primitiu. Foren picades les pedres, i així han recobrat el seu aspecte inicial, en haver-los llevat tota la mescla emblanquinada que les cobria, segurament des de la reconstrucció de la nau del s XVIII. La sagristia, considerada el s XVI la millor peça de la terra, a la qual s’entra per una bella porta gòtica que dóna a la capella de Sant Miquel, consta que va enderrocar-se per causa de la construcció de les murades renaixentistes, però poc després de 1564 fou reedificada amb les mateixes pedres d’abans. Entre les obres d’art més antigues i valuoses de la catedral de Santa Maria s’han de mencionar dues taules gòtiques de sant Antoni i santa Tecla, de Francesc Comes (s XIV), una custòdia gòtica gran i molt formosa d’argent daurat, de Francesc Martí (1399), dues taules gòtiques del s XV de Sant Jaume i Sant Macià, de Valentí Montoliu (?), la Santa Generació, del mestre de Calvià (1515-1520), el retaule de Sant Gregori i les Ànimes, d’origen valencià o genovès (s XVI), una imatge en relleu de la Mare de Déu del Roser, anònim, del s XVI/XVII. [JMC] L’antiga parròquia de Santa Maria fou creada després de la conquista catalana d’Eivissa de 1235. El document de dotació de l’església, datat el 15 de setembre de 1235, defineix l’emplaçament de l’edifici, davant el qual hi ha una plaça, enfront de la porta de l’església, i la situació de les cases donades a la parròquia per instal·lar la pabordia; l’indret quedava dins el primer recinte emmurallat de la ciutat. Del primitiu edifici J. M. Quadrado diu que va ser construït per Montgrí i ampliat progressivament. I. Macabich , basant-se en el curt espai de temps que va transcórrer entre la conquista (8 d’agost) i el document de dotació (15 de setembre), opina que no hi havia prou temps per a la construcció d’una nova església, i diu que es va reutilitzar un edifici existent, potser una mesquita. Altres autors incideixen en aquesta opinió, encara que no s’han trobat restes arqueològiques ni documentals suficients per confirmar-la. Les recents excavacions realitzades al subsòl de la catedral han permès documentar nivells d’ocupació a l’època antiga i islàmica, i respecte a aquesta darrera s’ha comprovat l’existència sota la nau d’una edificació musulmana, construïda a la darreria del s XII. En el decurs dels s XIII i XIV, els textos a vegades esmenten l’església fent referència a beneficis (any 1291), a les llànties de l’altar Major (any 1304), a ornaments (any 1314), etc. També en aquesta època arribaren a l’illa vicaris episcopals comissionats per l’arquebisbat de Tarragona, diòcesi de la qual va dependre la parròquia de Santa Maria fins a la creació del bisbat l’any 1782. Malgrat la documentació que varen deixar els primers visitadors no es troba cap testimoni rellevant que faci referència a la configuració del temple, ni tan sols s’al·ludeix a les importants obres realitzades a la meitat del s XIV per ampliar l’església. En aquestes dates, tant a Catalunya com a les Balears es construïren alguns temples d’estil gòtic amb capelles absidals semblants a la capçalera del temple d’Eivissa, com són l’església de Santa Creu i la de Sant Jaume les dues a Ciutat de Mallorca. El document on es descriu amb més detalls l’edifici religiós és de 1392 i correspon a la visita de Joan de la Mata. En el seu informe de la parròquia enumera cinc altars consagrats a Sant Jaume, Sant Miquel, Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista, Sant Pere i Sant Pau i, finalment, un de dedicat a Sant Antoni i Santa Tecla, que degué estar a la capella a què fa referència el testament de Ponç Sacoma datat el 1388. Els altres altars devien estar col·locats a les capelles absidals gòtiques. Pel que fa a la torre del campanar, apareix esmentada per primera vegada el 1403, per Ruy González de Clavijo . En les visites successives, de Berenguer Prats el 1423, i de Lluís Palanca el 1435, es fa referència a les mateixes capelles amb iguals advocacions i s’esmenten, curiosament, pel mateix ordre que ho feia Joan de la Mata. L’única novetat consisteix en la menció d’un altar votiu dedicat a la Santíssima Trinitat, potser ubicat al final de la nau. La resta de visites episcopals del s XV, l’any 1410 de Joan de Cescastels i el 1490 de Dionís Verdú, no aporten noves dades sobre la configuració del temple. El s XVI es varen produir canvis i remodelacions a l’església, dels quals no es coneix cap document que al·ludeixi explícitament a les obres. Se sap, gràcies al relat de la visita episcopal de Miquel Joan d’Ossó, feta el 1577, que el temple disposava de dotze capelles, distribuïdes a la capçalera, conegudes amb anterioritat, i d’altres de noves situades a ambdós costats de la nau. En el decurs del segle ja apareixen notícies sobre alguna d’aquestes últimes capelles, concretament el 1501 es fa esment de la “capella de la Rosa”, el 1538 de la de Sant Gregori o de les Ànimes, i el 1552 de la dedicada a la Mare de Déu dels Dolors. També es dugueren a terme modificacions a la sagristia al llarg d’aquesta centúria. Del s XVII, existeixen notícies indicatives del mal estat de l’edifici, que afectava sobretot la seua coberta i el paviment, cosa que comportà la contractació de les obres de reforma que es dugueren a terme els primers anys del s XVIII, i també en aquesta època es produeixen canvis en els noms i usos de les capelles. El 1782 és l’any de la butlla papal per la qual es va concedir el bisbat a la ciutat d’Eivissa; l’església de Santa Maria adquireix així el rang de catedral. El 5 de febrer de 1784 prengué possessió del seu càrrec el primer bisbe de la diòcesi, Manuel Abad y Lasierra , que encapçalà la diòcesi fins a 1787, malgrat que la catedral no seria consagrada fins a l’any 1817, pel bisbe Felipe González Abarca . A partir de la mort del bisbe Basilio Antonio Carrasco Hernando , desapareix la seu episcopal d’Eivissa i Formentera i és annexionada a la diòcesi de Mallorca, segons consta al concordat signat el 1851, encara que això no es va arribar a dur a terme sinó que es va mantenir com a seu vacant. Des d’aquell moment l’església pitiüsa seria regida per governadors eclesiàstics o vicaris capitulars. El 1927 es va restaurar la diòcesi com a administració apostòlica i ja el 1949 es recuperà la seu episcopal amb el bisbe Antoni Cardona Riera . Al llarg dels s XIX i XX la catedral no va patir grans canvis, llevat de reformes concretes, que afectaren sobretot l’interior de l’edifici, es conservà en línies generals el mateix aspecte que té actualment. Aquest edifici és el resultat de diverses ampliacions i remodelacions de la primitiva construcció, bé que s’hi han diferenciat diverses fases constructives que modificaren l’amplitud i la capacitat del temple, a més dels canvis d’estil i ornamentals que es produïren en cadascuna de les intervencions. a)Fase pregòtica. Es considera l’etapa que va de 1235, data de la conquista catalana d’Eivissa, fins a l’ampliació del temple en la segona meitat del s XIV (fase gòtica). L’edifici existent en aquesta fase és difícilment identificable. Tan sols ha estat constatat arqueològicament, ja que els documents de l’època solament al·ludeixen a la seua existència, però cap en descriu les característiques; l’única dada que se’n té és una porta que dóna a la plaça. El mur d’aquest costat és el millor documentat; als sondeigs fets a les capelles de la banda del campanar, s’ha trobat la seua part inferior, construïda amb una doble filada de pedra calcària i reblida d’argamassa; té 1,50 m d’amplària i descansa directament a la roca. Apareix a les capelles de Sant Antoni, Sant Ciriac i a l’actual entrada del temple, fet que comporta una llargada mínima de l’edifici de 18 m. Coincidint amb els murs laterals de les capelles, es varen localitzar tres contraforts travats amb el mur mencionat, fets de carreus de pedra calcària, i separats uns dels altres per 3,40 m, un d’ells encara es pot veure a la paret oest del vestíbul d’entrada a la torre; aquest es diferencia clarament de la construcció de la capella de Sant Antoni feta a la fase gòtica, amb carreus de marès. De la resta de l’edifici sols s’ha documentat un tram, molt arrasat, de l’altre mur longitudinal, a la capella de Sant Josep, cosa que permet conèixer l’amplària de l’església antiga, que era de 13,50 m. No s’ha trobat cap resta dels murs transversals ni dels paviments, sens dubte a causa de les grans reformes efectuades a les fases posteriors. A aquesta edificació s’hi adossaria l’absis gòtic i tot plegat es convertiria en la nau gòtica del temple. b)Fase gòtica. D’aquesta fase s’han conservat l’absis i les cinc capelles que l’envolten. Per fer-ho va ser necessari sobremuntar la fortificació medieval que tancava el recinte superior de la ciutat islàmica, de la qual es conserva, sota el presbiteri, un tram de la murada i part d’una torre. Quan es va edificar la capçalera de l’església es va aixecar un sòlid basament, de traçat poligonal, avançant alguns metres extramurs, i omplint l’espai interior fins a cobrir completament la fortificació medieval. Sobre aquest fonament es va construir l’absis amb les capelles. Des de llavors el parament exterior de l’absis formarà part de la fortificació fins a la construcció del baluard de Santa Tecla a mitjan s XVI, això dóna a l’edifici un caràcter fortificat. A l’interior, les capelles estan cobertes amb voltes de creueria i s’obren a l’absis mitjançant arcs ogivals, els quals es conserven a la capella central, avui emblanquinada, i en els seus dos laterals. Les altres dues capelles encara presenten arcs de mig punt col·locats a la reforma feta el s XVIII. Els antics noms de les capelles s’han recuperat després de la restauració de 1975, quan varen aparèixer les representacions dels sants als quals s’havien dedicat inicialment, esculpides en les claus de les voltes. En aquesta data també es varen restaurar les finestres de totes les capelles i es netejaren els paraments de carreus de pedra, al mateix temps que es recuperaren les fornícules de les capelles de Sant Jaume i Sant Pere i Sant Pau, algunes emmarcades per arcades i frisos decorats amb motius vegetals. Amb aquesta intervenció es varen deixar visibles diversos elements ornamentals gòtics, com són les pilastres motllurades i els capitells decorats amb relleus figurats. La coberta actual de l’absis no és l’original d’època gòtica, d’aquesta va quedar tan sols la traça d’un arc formeret i una falsa finestra, corresponent a la volta, que es pot veure a l’exterior del mur sud de la torre, en el cos intermedi. Tot això indica que la coberta gòtica va ser més alta que la que avui té la catedral. Segons informacions que aporta M. Villangómez, fa alguns anys encara es conservava, en el terrat de les capelles, la base dels contraforts exteriors que servien de suport a la volta original, entre els quals degueren obrir-se els finestrals, dels quals resta com a únic testimoni la falsa finestra esmentada abans. La torre del campanar és de planta trapezoïdal irregular, i no apareix adossada al temple, com és habitual, sinó que se superposa a la primera capella de l’absis del costat de l’Evangeli i també ocupa la part contigua per col·locar l’escala que accedeix al campanar. Al marge de la capella de Sant Pere i Sant Pau, que constitueix el cos inferior, hi ha dos cossos més, tots ells definits per cornises; sobre la finestra de la capella hi ha un fris d’arcs cecs interromput al centre del llenç per un rellotge gravat al parament, i sobre aquest, en el segon cos, hi ha un rellotge modern. El tercer i últim tram té una doble filada de tres finestres ogivals separada per una cornisa; aquestes no es troben centrades al mur, ja que hi resta un espai tancat darrere, al qual hi ha l’escala que puja al campanar. La torre apareix coronada per una coberta piramidal d’arestes dentades. A la torre s’accedia directament des de la plaça que hi ha davant l’església, per una petita porta oberta a l’extrem sud del mur, en el qual, bé que al cantó de la plaça, encara es pot veure part d’un medalló figurat; la resta està amagada pel mur de la façana nord. El campanar està ubicat al tercer pis de la torre, i els documents en parlen en diverses ocasions. La primera referència és del visitador Berenguer Prats, el 1423; se sap que una de les dues campanes actuals és de l’any 1680 per la data que porta gravada. El conjunt absidal s’afegeix a la construcció preexistent, que es converteix en la nau del temple; els canvis i les reestructuracions de l’edifici en dates posteriors varen provocar la desaparició quasi total dels elements gòtics. La nau degué tenir una llargada tal vegada similar a l’actual: d’ample, devia ser lleugerament superior, com s’ha pogut comprovar per les excavacions arqueològiques, en descobrir, amagats pels pilars que separen les capelles, elements arquitectònics d’estil gòtic. Es tracta de la part inferior de pilastres decorades amb columnetes, més amples a la base que a la resta, tallades en pedra de marès. Aquestes es trobaren a les capelles de Sant Antoni i Sant Pere, del costat de l’Evangeli, i a les de la Soledat, del Cor de Jesús i de la Mare de Déu del Roser, del costat de l’Epístola. La volta de la nau tal vegada era més alta que l’actual, si hom té en compte la presència del tram d’un arc formeret adossat a la paret posterior de la torre del campanar, col·locat a continuació del que devia formar part de la volta de l’absis; també es pot veure la pilastra on descansen ambdós. La primera capella que sorgeix a la nau estava dedicada a Sant Antoni i a Santa Tecla i fou construïda a la segona meitat del s XIV per iniciativa de Ponç Sacoma, tal com figura en una carta de 1388 que envià a l’arquebisbe de Tarragona. Aquesta capella s’ha pogut identificar amb l’actual de Sant Antoni, primera de la nau pel costat de l’Evangeli, davant la qual estava la trona. Les dades arqueològiques confirmen la descripció que se’n fa en el document: la capella es construeix amb carreus de marès molt ben tallats i s’afegeix a l’exterior del temple gòtic, pròxima a la torre del campanar. Des de la seua construcció es va comunicar amb l’interior de l’església, i per això fou necessari obrir un espai en el mur de la nau. Un altre espai obert a la nau és el situat a l’actual capella del Roser; els treballs arqueològics varen descobrir una pilastra, a l’extrem del mur est, de planta quadrangular, decorada amb amples canaletes en tres dels costats, dels quals un donava a la nau i els altres a l’espai interior. El nivell del sòl d’aquesta dependència estava per damunt de l’actual a jutjar pels paraments de carreus de marès i l’acabament de la pilastra, que quedaven 0,50 m per damunt l’enrajolat actual, i en el mur oest s’obria una finestra adovellada amb motllures arrodonides a les branques. La sagristia del temple gòtic va estar situada a l’espai on actualment hi ha les dues primeres capelles de la nau, de la banda de l’Epístola, les dedicades a la Mare de Déu de la Soledat i el Cor de Jesús. D’aquesta, es conserven alguns elements constructius i ornamentals, i a la paret oest de l’avantsagristia es pot veure la traça d’un arc apuntat sobre la porta d’entrada a la capella de la Soledat, i sobre aquest va quedar un cercle tallat al parament on degué estar situat, originalment, el carilló. Altres elements que cal destacar són un capitell i part d’un arc de la volta de creueria de l’interior de la sagristia trobat a la part que correspon a la capella del Cor de Jesús, i la base d’una pilastra decorada conservada en el mur que separa les dues primers capelles de la nau pel costat de l’Epístola. I. Macabich al·ludeix a un document del principi del s XV que esmenta “la portelleta del cor” que donava a l’exterior; aquesta deu ser la que existeix al mur frontal de la capella de Sant Miquel, per la qual avui es passa a la sagristia construïda, segurament al s XVI, a l’exterior del temple. c)Fase renaixentista. En la segona mitat del s XV l’estat de l’edifici devia ser dolent com es dedueix de la carta que Alfons el Magnànim va dirigir a l’Arquebisbe de Tarragona l’any 1454, en la qual al·ludeix a les deficiències econòmiques de la parròquia i el deteriorament de l’església que necessitava reparacions urgents. Durant el s XVI les fonts escrites documenten l’existència de noves capelles a la nau; del costat de l’Epístola s’esmenta, el 1501, la capella de la Mare de Déu del Roser; el 1536, la de Sant Martí i Sant Bartomeu; el 1538 es beneeix la de Sant Gregori o de les Ànimes, i el 1552 apareix mencionada la de la Mare de Déu dels Dolors; de les capelles del costat de l’Evangeli, exceptuant la de Sant Antoni, no hi ha cap notícia fins al 1577. Malgrat això, en el document de 1536 es menciona la porta nova de l’església, que potser ocupava el mateix espai que l’actual, la qual cosa és un indici de l’ampliació de la nau per aquesta banda. Aquestos testimonis constaten la reforma del temple duta a terme en el s XVI, sense descartar que algunes obres fossin iniciades a la centúria anterior. Per confirmar arqueològicament aquestes reformes es varen realitzar sondeigs als murs i a les pilastres de les capelles amb la finalitat de documentar els aspectes constructius de l’obra. Les capelles del costat del campanar es varen fer a continuació de la de Sant Antoni, prolongant el mur exterior fins a la testera; els murs mitjancers de les capelles es construïren allargant els contraforts exteriors de l’edifici pregòtic, com s’ha pogut comprovar a les parets de les capelles de Sant Pere i de Sant Ciriac. Aquestos murs, a la nau, acaben fent pilastres de planta en forma de “T”, totes de format similar, que es conserven amagades pels elements decoratius afegits el s XVIII. Al costat de la sagristia gòtica, les noves capelles es construïren partint del mur oest de la capella de la Mare de Déu del Roser; per això tenen menys profunditat que les tres primeres, i es divideixen seguint la mateixa línia transversal que les anteriors. L’ampliació està feta amb maçoneria de pedra calcària irregular travada amb argamassa de color ocre groguenc i es diferencia notablement dels espais d’època gòtica, en els quals s’utilitzen generalment els carreus de marès en l’alçat dels murs. Les pilastres es construeixen amb marès utilitzant peces de talla irregular i, en alguns casos, reaprofitant elements anteriors. Aquestes característiques constructives s’han documentat a totes les capelles sondejades. Resta per definir la volta i com s’obre a la nau, però cal suposar que no devia ser molt diferent de la que encara es conserva, amb voltes rebaixades i arcs de mig punt. En general, s’observa una obra unitària, si s’ha de jutjar per les característiques constructives i l’estructuració dels espais seguint un esquema regular; tot això indica que la reforma degué fer-se al mateix temps. La data de l’obra pot situar-se en la primera meitat del s XVI i durant la reforma es va traslladar la sagristia gòtica a una nova edificació adossada a l’exterior de la capella de Sant Miquel. L’espai antic es divideix en dues capelles, les actuals de la Soledat i del Cor de Jesús. En el document de l’atac a l’ésglesia de 1536 també s’esmenta el “baluard de la portella de la sglésia”, la qual cosa indicaria que la portella encara donaria a l’exterior; sens dubte aquesta s’obria en el mur frontal de la capella de Sant Miquel, en el mateix lloc que l’actual accés a la sagristia i degué construir-se entre 1536 i 1552, data en què es documenta la capella de la Mare de Déu dels Dolors, avui de la Soledat. La porta d’accés a la sagristia està definida per un arc apuntat decorat amb motllures i relleus figurats; aquestos elements pertanyen, pel seu estil, a la fase anterior i degueren ser reutilitzats quan es va fer el trasllat de la sagristia al nou emplaçament. L’antiga entrada, situada al mur oest de la capella de Sant Miquel, es modifica i es converteix en una porta amb llinda, fris i cornisa, flanquejada per pilastres rodones i capitells d’estil jònic, que avui comunica amb la capella de la Soledat. Quan es construïen les murades renaixentistes i concretament la part entre el baluard de Santa Tecla i el de Sant Bernat, degué enderrocar-se la sagristia, recentment construïda a l’exterior del temple i l’any 1564 encara no s’havia reconstruït, ja que un beneficiari de la parròquia la sol·licita a compte dels béns reials. El 1577, Joan d’Ossó informa del bon estat de la sagristia i que tan sols necessitaven reparació els canals que portaven l’aigua a la cisterna situada al subsòl. d)Fase moderna. Al final del s XVII l’estat de l’església devia ser força dolent, tal i com es relata en l’informe de la visita del bisbe Josep Móra, l’any 1691, que troba la coberta en tan mal estat que hi havia degots dins el temple i el paviment deteriorat pels continus enterraments que es practicaven al seu interior. Aquesta situació va fer que els jurats de la Universitat , el 1712, contractassin els mestres d’obres Pere Ferro i Jaume Espinosa per rehabilitar l’església. Els treballs varen finalitzar l’any 1728 i, a més d’adobar-ne les parts danyades, es va uniformar l’ornamentació, amb l’estil barroc de l’època que encara es conserva. Les obres es detallen en el contracte transcrit en el Llibre de Juraria de 1712-1713, el qual especifica que s’ha de refer la coberta i el mur exterior de tota l’església, malgrat això no s’han trobat indicis arqueològics per assegurar que es tornassin a construir les façanes exteriors i els murs mitjancers de les capelles de la nau. Aquestes s’unifiquen quant a profunditat i nivell del sòl, i per això les de la banda del campanar es varen allargar retocant-ne el mur antic; aquesta ampliació s’evidencia en les parets interior i exterior de la capella de Sant Antoni, on es poden veure els murs de carreus de marès i el tram final realitzat amb maçoneria irregular de pedra; a l’exterior s’ha conservat, dins el vestíbul de la torre, el cantó original aixamfranat de la capella gòtica, al qual se li adossa el mur exterior que es prolongarà i s’adossarà a la torre. A les dues primeres capelles de la banda de la sagristia, es va construir una mitjanada per escurçar-les, ja que eren més profundes que la resta. A la capella de la Mare de Déu del Roser es va rebaixar el sòl quasi 0,50 m per unificar el seu nivell amb el de la resta del temple, en el qual es va posar un nou enrajolat. Finalment, se sap que s’amplià considerablement la capella de Sant Gregori o de les Ànimes o capella Fonda. Els treballs d’ornamentació de l’església afectaren fonamentalment l’interior, on s’unificà l’estil decoratiu: a la nau es col·locà un afegit a les pilastres existents, que tenen la base d’ordre compost, i a dalt pseudocapitells de fulles d’acant i volutes, sobre les quals es desenvolupa un arquitrau, un fris i una cornisa que fan de descans per a la volta de canó de 6 trams. A l’altura de la imposta dels arcs de mig punt es posà una cornisa amb motllures que continuen per les parets laterals de les capelles; per damunt de les claus es varen fer unes llunetes amb motius religiosos pintats. A l’absis es varen modificar els arcs gòtics i es convertiren en arcs de mig punt, de manera que tan sols es respectà el de la capella central on estava situat l’altar major. Pel que fa a l’exterior, es va decorar la porta principal, amb elements neoclàssics; damunt l’arc hi ha una fornícula amb la imatge de santa Maria, que s’hi va col·locar el 1956. En el document mencionat, també es detalla com s’havia de fer el cor a la nau, al mateix lloc on estava, amb una escala d’accés, cobert amb una volta d’aresta, i amb un corredor que havia de comunicar-se amb l’arxiu que s’havia de fer damunt la sagristia. Aquest no es degué arribar a construir, ja que el 1726 Manuel de Samaniego recull les desavinences pel lloc preferent del cor, tot al·ludint també al fet que durant les obres s’havien posat uns bancs provisionals a la nau. Més tard, el 1760, el visitador Juan Lario el trobà en el presbiteri, al costat de l’Epístola, i el bisbe Abad y Lasierra, el 1787, manà que s’acomodàs a la nau tal i com apareix en un plànol de l’església datat el mateix any. El 1728 degueren finalitzar les obres, any que aporta l’informe del regent Nicolau Planells, redactat per al primer bisbe de l’aleshores recentment creada diòcesi d’Eivissa. Però el 1784 l’edifici encara presentava problemes estructurals, tal com descriu Manuel Abad y Lasierra, que sol·licità al governador la retirada dels munts de terra adossats als murs exteriors, que provocaven humitats perjudicials per a l’estructura del temple; aquestes obres s’iniciaren tot seguit i en el seu decurs es va obrir el carrer de la Universitat. A l’interior, manà eliminar dues capelles per enfortir el mur de la testera. Per altra banda, també trobà en mal estat la coberta i en manà adobar la teulada. e)Fase contemporània. Després del s XVIII la catedral va patir pocs canvis en la seua fesomia. Les obres més importants d’aquesta època foren la modificació del presbiteri i el trasllat del cor, que es varen fer el 1803 i comportaven l’elevació i ampliació del presbiteri, que ara arribaria fins a les dues primeres capelles de la nau, i l’altar major, situat a la capella central de l’absis, es va ubicar al mig del presbiteri; el cor es va col·locar darrere l’altar, dins la capella central. La càtedra episcopal té la data de 1809 i fou realitzada abans que la resta del cadiratge, que no es va completar fins deu anys després. La catedral va ser consagrada l’any 1817 pel bisbe Felipe González Abarca. Són testimonis d’aquest acte les creus inscrites en cercles, pintades a les pilastres de la nau. El mateix bisbe va inaugurar el 1819 el templet de l’altar major, obra del mestre mallorquí Adrià Ferran, i va fer posar una reixa de ferro al presbiteri. La sala capitular es va construir l’any 1797 pel mestre Joan Costa, però el 1864 en va caure la volta i hagué de reedificar-se de nou. A la sagristia renaixentista també varen sorgir problemes estructurals i es tornà a construir l’any 1806. El s XX es va restaurar la capella Fonda, el 1934, per encàrrec de Mercè Wallis. Durant la Guerra Civil Espanyola , algunes bombes varen causar desperfectes a la catedral, particularment a la teulada i a l’interior. Les reparacions s’inicien el 1939; el templet amb la imatge de santa Maria de l’altar major, que va quedar pràcticament destruït, va ser restaurat l’any 1940 amb les mateixes característiques d’abans; el 1945 es col·locà l’orgue que hi ha avui als peus de la nau, substituint-ne un altre d’anterior. El 1949 es va tornar a adobar la capella Fonda, que havia quedat afectada per la guerra, i en aquesta ocasió se li va posar un sòcol de marbre i un retaule nou. L’any següent es va pavimentar tot el temple, la sagristia i la sala capitular. Els canvis més interessants del temple es produïren el 1975, quan es recuperaren els elements gòtics de l’absis, concretament les finestres ogivals de les capelles, els paraments i elements ornamentals interiors, voltes de creueria i els arcs apuntats que donen al presbiteri de les capelles de Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista i la de Sant Jaume. Finalment, els anys 1988 i 1992 s’hi realitzaren dues intervencions destinades a corregir els problemes estructurals de l’edifici al mateix temps que s’hi feren excavacions arqueològiques per documentar aspectes constructius i històrics de la catedral. f)Els enterraments dins el temple. La primera notícia documental conservada referent a aquesta pràctica és de l’any 1419, quan els jurats de la Universitat asseguraven que des de temps immemorial autoritzaven els enterraments dins l’església i per les dispenses d’aquestos serveis cobraven una quantitat de diners. J. M. Quadrado parla de cinc làpides funeràries que, el s XIX, estaven col·locades al sòl del temple; en el centre de la nau hi havia la làpida del batle Antoni Arabí, datada el 1437. De 1460 és la sepultura de la família Balansat, al peu de la tarima de l’Ajuntament. Dins la capella de Sant Pere hi ha la làpida dels Francolins, amb la data de 1538, i als peus de la nau, davant el baptisteri, hi ha la dels Llobet, datada el 1567. Finalment, la llosa realitzada en marbre blanc on apareix una llegenda de l’any 1638 pertanyia als Jovers; totes elles encara es conserven a hores d’ara. Les capelles laterals de la nau acolliren enterraments des de la seua construcció, i l’any 1552 se celebrà una missa d’aniversari pels morts enterrats a la capella dels Dolors. Al seu interior hi havia el sepulcre dels Nicolaus des de 1577. Allí mateix es dugué a terme també l’enterrament de Joana Ametller, el 1685. Un altre document informa que el metge Antoni Carreres el 1680 va fer construir una sepultura davant la capella de Sant Antoni. Al principi del s XVIII, durant les obres de reparació de l’església, degué construir-se la major part de les criptes i fosses localitzades en el temple, la informació de les quals es recull en el relat de la visita del bisbe Manuel de Samaniego el 1726, on s’esmenten dos sepulcres situats vora la pica baptismal, en els quals ordena dipositar la terra i els ossos extrets del cementeri annex al temple. A més de les criptes, a la nau hi hagué diverses fosses comunes que apareixen mencionades en diverses ocasions. Juan Lario, el 1760, fa referència al mal estat de la llosa de tancament d’una d’aquestes sepultures, localitzada al peu de les grades del presbiteri abans que aquest fos ampliat al principi del s XIX. Posteriorment, el 1784, a l’informe realitzat per Nicolau Planells s’al·ludeix a tres fosses comunes sota el paviment de l’església, les mateixes que trobà el primer bisbe, Manuel Abad y Lasierra. Aquest també esmenta dotze criptes a les capelles i a la nau, que s’utilitzaven de forma indiscriminada i quedaven generalment mal tapades, fet que provocava mala olor a l’església. El 1784 adquirí el dret de sepultura Pere Antoni Llobet, la cripta del qual està situada a la dreta de la porta principal. Al final del bisbat d’Abad y Lasierra, una reial cèdula de l’any 1787 prohibeix que es practiquin enterraments a l’interior del temple, llevat dels d’alguns personatges il·lustres. Aquesta ordre va posar fi al desordre existent en els períodes precedents, quan s’hi produïen inhumacions massives, provocant un ambient corromput dins la catedral. Els últims enterraments efectuats dins el temple han estat el del bisbe Basilio Carrasco el 1852, sota el presbiteri, el de víctimes de la Guerra Civil espanyola, inhumades en una fossa comuna al peu de la nau, i, finalment, el del bisbe Antoni Cardona Riera a la capella de la Mare de Déu del Roser, l’any 1961. [RGB/AMP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments