Canal, vénda de sa

Canal, vénda de sa  GEO Vénda parroquial de Sant Francesc de s’Estany , que correspon a la banda on es troba el carregador de la sal actual. [JMC]

És al terme municipal de Sant Josep de sa Talaia , que ocupa l’extrem més meridional de l’illa d’Eivissa. Ocupa les terres que queden a migjorn dels estanys centrals de les salines; gairebé tot el territori l’ocupa el massís del puig des Falcó , que queda unit a la resta d’Eivissa només per dos cordons litorals: el des Còdols, al nord, i les dues barres arenoses de la Trinxa i es Cavallet, a llevant. Per tant, la vénda queda entre els estanys, al nord i nord-est, i el mar, a l’oest, sud i sud-est. Es tracta d’un massís calcari que s’eleva amb forts pendents des de la vora dels estanys fins a més de 100 m d’altura sobre el nivell de la mar, i que després van descendint cap al sud de forma irregular formant dues torrentades, la del canal de s’Olla i la del canal des Carbó . L’altura màxima és de 144 m, i hi ha diversos cimerols que superen els 120 m.

La costa baixa de la platja des Còdols va en direcció nord-sud, i arriba fins al pont de Baix . A partir d’aquí s’eleva i es converteix en l’impressionant tall-serrat de ses penyes Roges , que arriba a 130 m d’altura a la zona anomenada des Trencats , i continua pel cap des Falcó i, ja disminuint l’altitud, per la punta de la Rama . Aquí la línia de costa canvia de direcció i passa a anar de SW a NE. Es troben primer la petita platja del canal de s’Olla, i després torna a elevar-se, ara més suaument, per la punta de sa Cova Llarga i fins al portet del carregador de sal de sa Canal. A partir d’aquí es troba la costa baixa de la platja de Migjorn o de la Trinxa (coneguda popularment com platja de ses Salines), en direcció SE fins a la punta de ses Portes , en un extrem del pas des Freus , i després cap al nord per la platja des Cavallet . Prop d’aquesta punta la platja es combina amb petites masses de calcarenites (marès) que arriben als 18 m d’altitud.

L’únic curs superficial d’aigua és el canal de s’Olla, que circula de nord a sud des del cim del massís fins a la platgeta del seu mateix nom. Tot i això, només porta aigua en casos excepcionals de grans pluges, per la seua petita conca de recepció. El canal des Carbó no es pot dir que sigui una  torrentera, com tampoc el petit canal de Can Manyà , a mig camí entre els dos anteriors. Tampoc no hi ha aportacions d’aigua subterrània, donada la condició de quasi illa del massís, que fa que l’aigua subterrània vessi també amb rapidesa a la mar.

La vegetació natural ocupa gairebé tota la vénda, exceptuant  les zones edificades. A tots els vessants hi ha una brolla no massa espessa, amb mates, estepes i ginebres, recoberta d’una capa de pins, tampoc no tan espessos com en altres àrees per l’accentuació de la sequedat d’aquesta zona. A les dunes de la platja ja no hi ha la gradació típica d’aquestes àrees perquè la contínua ocupació humana ha destruït bona part de la vegetació més baixa (borró, lliri de mar, etc.); el que sí es conserva és la línia de savines que, situades a la part més alta de les dunes, els fa de sostenidor amb les seues arrels, impedint que les maregasses puguin destruir-les i crear problemes als estanys de les salines.

La major part dels sòls són del tipus calcari (“terra prima”), a tots els vessants del puig. Dins les canalades hi ha alguna petita àrea de terra al·luvial dipositada allí després dels processos erosius a les parts més altes. A les dunes els sòls són, òbviament, de tipus arenós, mentre que a la vora dels estanys es troba una estreta franja de sòls salins o solontxacs.

Les dificultats que presenta el territori per a les tasques agrícoles han fet que aquesta àrea s’hagi mantengut poc poblada al llarg del temps. Hi ha un únic nucli de població, sa Canal, que va néixer en funció de les cases que va construir-hi la companyia explotadora de les salines perquè fossin els habitatges dels capatassos de l’explotació i on hi havia l’economat que subministrava de productes bàsics els treballadors. Avui manté la seua fesomia, tot i que s’han afegit algunes cases noves a les proximitats. Unes poques cases pageses es repartien entre el canal des Carbó i el vessant nord del puig, i a la meitat de la dècada dels noranta s’hi han afegit algunes noves construccions, especialment a l’àrea propera a l’accés a la platja des de la carretera. De tota manera, no s’ha arribat al nivell d’edificació i destrucció paisatgística del vesí massís des Corb Marí . No hi ha dades de població, però sembla que el seu nombre no ha variat molt els últims anys: s’ha mantengut en uns nivells relativament baixos. Molt poques persones treballen ja a les salines, després que s’ha mecanitzat bona part del procés de recollida i càrrega de la sal. Més gent es dedica a altres tasques, especialment fora de la vénda. Prop de la platja han aparegut diversos comerços, des dels quioscos de platja fins a restaurants, botigues de souvenirs i algun petit hostal.

Només es cultiven algunes petites àrees dels canals des Carbó i de Can Manyà, amb arbres de secà (garrovers, ametllers, oliveres), per part de gent que hi treballa a temps parcial. L’explotació del bosc (fusta, carbó, pega), també fa anys que es va deixar anar. A sa Canal es troben diverses casetes de pescadors, encara que cap d’ells s’hi dedica de forma professional. Aquesta pesca es realitza de forma artesanal. Prop de la carretera es troba la petita escola unitària de ses Salines (escola de sa Revista), que dóna servei als al·lots de sa Canal i de la Revista.

L’eix bàsic de comunicació és la carretera que, provinent de Sant Jordi, té aquí el seu punt final, després de travessar els estanys. Serveix també per transportar la sal des dels estanys a dos grans munts que se’n fan, i des d’aquests al carregador, on la producció és venuda a vaixells que la porten després, especialment, cap a l’Europa nòrdica. Un camí en bon estat porta pel vessant nord del puig des Falcó fins al pont de Baix; un altre, s’endinsa pel canal des Carbó, i un altre en més males condicions condueix a la punta de ses Portes. Paral·leles a la carretera encara es poden veure restes de l’antiga via del tren que s’encarregava, anys endarrere, de portar la sal des dels estanys al carregador. Està prevista la millora de l’embarcador de sa Canal perquè pugui servir com a port d’emergència en cas d’evacuacions forçoses de Formentera. La bona carretera serveix perquè a l’estiu aquesta zona es converteixi en el centre del pelegrinatge de gran quantitat de persones que van a gaudir de la platja de la Trinxa, considerada una de les millors de tota l’illa.

L’àrea de ses Salines, amb tota aquesta vénda inclosa, es troba al centre d’una gran polèmica pels grans problemes que hi ha per aconseguir-ne una protecció mediambiental efectiva, reivindicada per una gran part de la població eivissenca, però obstruïda reiteradament pels propietaris de les terres. L’any 1991 la Llei d’Espais Naturals aprovada pel Parlament balear declarava tota aquella àrea com Àrea Natural d’Especial Interès que havia de ser declarada després Espai Natural Protegit. L’any 1992, però, aquesta disposició va quedar anul·lada, i només quedà protegida l’àrea dels estanys. La pressió popular, representada per la Coordinadora Salvem ses Salines , continuà, fins que l’any 1995 el Parlament espanyol aprovà la declaració de ses Salines com a reserva natural. Ja abans, aquesta àrea havia estat inclosa a diversos catàlegs de la Unió Europea com a susceptible de ser protegida. El Parlament de les Illes Balears va presentar, però, un recurs contra aquesta declaració, amb el suport del Partit Popular, de manera que no es pot predir encara si aquesta protecció arribarà a ser efectiva, ja que el Govern espanyol tampoc no va crear els organismes de gestió pertinents.

Entre els valors de la zona, cal destacar, a banda dels paisatgístics, la gran quantitat d’espècies ornitològiques que freqüenten els estanys, així com també els massissos adjacents, com el puig des Falcó. A la punta de ses Portes cal destacar la presència d’una de les torres de defensa construïdes el s XVIII per a la defensa de les illes.

Les véndes no existeixen de forma oficial al terme municipal de Sant Josep, però aquesta àrea manté la seua personalitat i el nom es conserva ben viu entre la població resident, tot i que molt sovent s’utilitza el nom de tota l’àrea, ses Salines, per designar aquesta vénda en concret. [JPS]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments