Canalís Hernández, Òscar

Canalís Hernández, Òscar  (Barcelona 1957) ARQUIT Arquitecte titulat per l’ETSAB (1982). Arquitecte del Consell Insular d’Eivissa i Formentera (1985-1995). Ha estat vocal de la Comissió del Patrimoni Històrico-Artístic d’Eivissa i Formentera (1985-1995); vocal de la junta de govern del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Balears (1986 i 1990); vicedirector de la ponència tècnica de la Comissió Provincial d’Urbanisme de Balears, secció insular d’Eivissa i Formentera (1985-1990); director de la ponència tècnica de la Comissió Insular d’Urbanisme (1990-1995) i vocal de la Comissió Insular d’Urbanisme d’Ei- vissa i Formentera (1990-1995).       Els seus treballs han estat guardonats en diversos concursos entre els quals cal destacar el Premi d’Accessibilitat de l’Àrea d’Edificis d’Ús Públic (1993), per l’edifici de l’Hospital-Residència Assistida d’Eivissa i la selecció per a la III Bienal de Arquitectura Española (1993), del projecte del Centre Insular de Sanitat a Eivissa ( arquitectura). Projectes seus han merescut l’atenció de diverses publicacions professionals: Arquitectura, Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme, Catálogo de la I Bienal de Arquitectura Española, D’A Revista Balear d’Arquitectura, Arte y Cemento, A&V Monografías de Arquitectura y Vivienda, Young Spanish Architecture, ARQ Monograph, etc. Pertany a la generació d’arquitectes que iniciaren la seua activitat professional a Eivissa al principi dels anys vuitanta, formats a l’escola d’arquitectura de Barcelona a l’època en què s’hi reincorporen com a professors reconeguts professionals (O. Bohigas, R. Moneo, Ò. Tusquets, etc.), la qual cosa es reflecteix en la seua activitat professional en la mesura que representa una ruptura amb l’arquitectura que es feia llavors a l’illa, on llevat de casos aïllats es  desenvolupava entre els tòpics de l’arquitectura “d’estil eivissenc”. Ja des de les seues primeres obres fetes a Eivissa —un quiosc a la platja d’en Bossa o l’ampliació de l’hotel Don Toni, fetes juntament amb B. Mestre— s’hi nota una forta intenció de ruptura amb els tòpics vigents aleshores, tant en l’àmbit formal com en el de concepte. Juntament amb la introducció de materials fins aleshores no gaire utilitzats, els habituals són tractats de manera diferent, com en el cas de les primeres obres fetes com a arquitecte del Consell Insular —l’Edifici Polivalent de Cas Serres, on s’utilitzà el pavés i els murs de bloc de formigó es deixen sense referir—.       Progressivament, la seua arquitectura va evolucionant fins que perd tota referència al “lloc”, i a les últimes obres es nota més atenció en la resolució dels detalls que comporta l’ús de tecnologies constructives contemporànies —aspecte en el qual cal destacar la seua habilitat— que en la consciència del lloc on s’ubiquen, com seria el cas de l’edifici per als serveis de Sanitat a Eivissa (projectat juntament amb A. Basterra i C. Llinás), l’Hospital-Residència Assistida del Consell Insular i, sobretot, la nova seu del Consell Insular a l’avinguda d’Espanya d’Eivissa, on la intenció d’aïllar-se de l’entorn no tan sols és formal sinó també física. [FMS/SRP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments