Buscastell

Buscastell  TOPON/GEO
1. ETIM L’etimologia de Buscastell no és gaire clara ni ha suscitat acord entre els qui l’han estudiat. El 1989, Joan Coromines dubtava de si aquest topònim eivissenc era autòcton o no, i més recentment (1995) s’inclina a considerar-lo mossàrab, però de formació paral·lela a dos topònims del Ripollès i de la Selva i al Busquistar de les Alpujarras. Segons Coromines han de provenir de BURGS-KASTELL ‘castell del burg’. Per altra banda, dos investigadors eivissencs mantenen hipòtesis enfrontades sobre l’origen d’aquest topònim. Mentre que per a Felip Cirer es tracta d’un nom d’importació catalana, per a Enric Ribes és un topònim autòcton l’origen del qual pot no ser paral·lel als altres dos topònims catalans, ja que la influència de les llengües germàniques no és la mateixa a Eivissa que a Catalunya (llengua gòtica que actuà com a superestrat durant quatre segles, al Principat, però en canvi dominació vandàlica i efímera durant un segle a Eivissa). Aquest, doncs, s’inclina més cap a un ètimon ALVEUS CASTELLI ‘torrent del castell’. El castell seria el puig d’Alcalà —situat a la capçalera del tor-rent—, el nom del qual els àrabs haurien traduït del romanç eivissenc a la seua llengua sense problemes, mentre que ALVEUS CASTELLI hauria estat interpretat com un topònim precedit de l’article, d’on vendria el Buscastell actual. [ERM]
2. HIST  La vall de Buscastell, localitzada a l’actual terme de Sant Antoni de Portmany , té uns 4’5 km de llarg condicionats per al reg, i pel seu fons corre el torrent del mateix nom, que va a desembocar a la badia de Sant Antoni. La font des Broll, l’aqüífer més important i regular de l’illa, situat a la capçalera de la vall, alimenta un sistema hidràulic d’origen andalusí, encara en funcionament avui dia. Segons el Memoriale divisionis —document que estableix la partició de l’illa en quatre quartons per al seu repartiment entre els magnats que participaren en la conquista feudal de l’illa—, la vall de Buscastell quedava inclosa dins el districte administratiu andalusí de Burtuman , que es correspon, amb alguna ampliació de territori produïda després d’aquest repartiment, amb el quartó de Portmany. Les alqueries de Benirroym i de Benimaimó —topònims derivats dels noms d’un clan àrab (Banu@ Rua‘im) i d’un clan berber (Banu@ Maymu@n)— apareixen en el Memoriale divisionis dins el quartó de Portumany. Són aquests grups de pagesos andalusins els que varen construir el sistema hidràulic i el varen compartir. El topònim de Benimaimó es conserva en la toponímia de la zona i l’alqueria apareix documentada el s XIII, junt amb Alcalà i Forada —possiblement també nom d’un clan berber—, com a confrontant de Benirroym. El topònim de Benirroym no es conserva a l’actualitat, però un document del 1300 menciona el torrent dels molins de Benirroym i un altre del 1394 situa el rafal d’en Buscastell confrontant amb les alqueries de Forada, Alcalà i Benimaimó —topònims que sí que es conserven en el nom de tres véndes—. Finalment, un document de la segona meitat del s XIII identifica l’alqueria de Benirroym amb la “que fou d’en Buscastell”. Segons el Memoriale divisionis, el quartó de Portumany no tenia molins, però en la documentació immediatament posterior se’n mencionen almenys quatre de diferents, i la prospecció arqueològica ha demostrat que els molins del sistema hidràulic foren ja concebuts en el seu disseny des de l’inici.  La segona meitat del s XIII es tenen referències documentals de quatre molins diferents: quatre personatges pagaven cens per dos molins a Buscastell i Pere Garcés pagava un altre cens per dos altres molins al mateix lloc. Documentació posterior fa referència a autoritzacions per construir quatre molins a Buscastell. S’ha d’interpretar a partir de l’anàlisi documental i arqueològica que es tracta de reconstruccions dels antics molins. Mitjançant la reconstrucció planimètrica del sistema hidràulic de la vall de Buscastell es pot distingir el que varen ser el disseny i el perímetre originals andalusins del sistema, de 6’4 ha de superfície irrigable, de les ampliacions posteriors. El sistema hidràulic andalusí s’adapta a la morfologia de la vall, i crea espai irrigat en terrasses allargades en el fons de la vall o, quan aquesta s’eixampla, aterrassa els seus vessants. El disseny original andalusí, doncs, parteix d’una observació prèvia del ter-reny, a partir de la localització de l’aqüífer i dels pendents, per establir les línies de rigidesa o sèquies del sistema, a partir de les quals es determina tant l’espai irrigable com l’emplaçament dels molins. A l’inici, dues sèquies, situades a banda i banda del llit del torrent, recullen l’aigua del pou artesià des Broll. La sèquia del cantó esquerre del torrent permetia regar una sèrie de parcel·les, el torn d’aigua de les quals devia ser acumulat al safareig de s’Amarador. La raó per acumular aquesta aigua era el fet que aquest braç de la sèquia queda interromput aquí. L’altra sèquia, després de recórrer un tram del llit del torrent sense regar, ja que en aquest tram no hi ha espai condicionable per al reg, arriba al molí de sa Plana, instal·lat damunt la sèquia. El desnivell del molí, que provoca que la sèquia quedi al nivell del torrent a la sortida del carcabà, és aprofitat per fer que aquest travessi el torrent pel seu mateix llit sense necessitat de construir cap aqüeducte. Això fa que un grup de parcel·les per sota del molí quedi exclòs del circuit de la sèquia, però pot ser regat des d’un partidor situat just abans del cup. Aquest procediment es repeteix en el molí següent, el des Cocons —encara que en aquesta ocasió la sèquia no travessa el torrent—, i també en el molí de na Peres, a partir del qual la sèquia es divideix en dos ramals. El del marge esquerre rega una sèrie de parcel·les i acaba en un safareig que segurament tenia la funció d’acumular l’aigua sobrant del ramal i així regar les dues últimes par-cel·les. A la banda dreta de la vall, l’altre ramal rega el tram final del sistema, i antigament alimentava dos molins, el de cas Costes i el d’en Damià, avui desapareguts. La distribució de l’aigua per al reg, doncs, s’efectua des de ramals secundaris, desviats abans dels cups d’alguns dels molins, o bé des dels partidors situats de forma espaiada i regular al llarg de la sèquia principal. El fet que els molins estiguin ubicats sobre la sèquia principal —opció típica dels espais hidràulics andalusins a les Balears— fa que no entorpeixin el recorregut de l’aigua al llarg del sistema. Això és una prova que, al disseny original, els molins no tenien una primacia sobre la irrigació en la distribució de l’aigua. La seua articulació dins el disseny del sistema hidràulic, doncs, no permet pensar en una inclusió forçada i posterior. En canvi, posteriorment a la conquista de 1235, els molins passen a tenir prioritat en la distribució de l’aigua en detriment del reg. Els documents referents a reconstruccions de molins esmenten el dret d’utilitzar tota l’aigua necessària per moldre, mentre que el paborde de Tarragona es reserva el dret de moldre sense esperar torn. Així, doncs, la principal modificació del sistema introduïda arran de la colonització feudal afectà la seua gestió i no el seu disseny original. Les úniques modificacions en aquest sentit són ja del principi del s XIX i consisteixen en ampliacions de l’àrea de reg original, les quals poden ser perfectament delimitades a partir de les tècniques i dels mètodes de l’arqueologia hidràulica: començant as Broll, torrent amunt, es crea una zona de terrasses irrigades mitjançant una sèquia que remunta el fons de la vall en el sentit contrari a les aigües del torrent i permet la instal·lació del molí d’en Tià. Amb un sifó es trasllada aigua a partir d’aquesta sèquia a algunes ter-rasses de l’altre vessant. Aquesta modificació pot ser datada gràcies a una carta del 1819 del bisbe d’Eivissa i Formentera dirigida als seus diocesans, animant-los a seguir l’exemple de tres vesins de Buscastells que “amb penosos treballs (...) varen aplanar una gran part de terra i fertilizant-ho amb la irrigació de les aigües de la famosa font del Broll (...) treuen avui un producte extraordinari”. Les altres ampliacions es fan a l’extrem final del sistema hidràulic prolongant els dos ramals de la sèquia: al vessant dret, aquesta prolongació suposa la inutilització dels dos darrers molins, de manera que s’evita la pèrdua de nivell de la sèquia; al vessant esquerre l’allargament de la sèquia s’ha produït per dur aigua a les cases de can Raconada. Aquestes ampliacions fan que l’espai irrigat actual sigui de 13’3 ha. [MAR/MBP/HKG/CNR]
3. AGR Vall del terme municipal de Sant Antoni de Portmany que comença al racó d’Alcalà, entre el puig d’en Francolí, al NW, i el puig d’en Tur, al SE, i que acaba al pont d’en Frit o d’en Lluc, a la carretera que va a Santa Agnès de Corona des de Sant Rafel. Al començament, i vora es Broll, trobam la vall encaixonada entre els alts puigs que la delimiten, i que es va eixamplant a mesura que s’acosta cap al pla. Té una extensió d’uns 4’5 km de llargada. Pel fons d’aquesta vall corre el torrent també anomenat de Buscastell , que recull les aigües de pluja i també les sobrants des Broll i de les fonts i fontinyols que allí es troben. Aquest torrent, després de travessar el pla de Portmany, desemboca al port d’aquest mateix nom. L’accés a aquesta vall es fa per un camí que rep el nom de camí de Buscastell, que és la prolongació del camí General o de sa Vorera, que surt del poble de Sant Antoni. L’any 1937 es va fer créixer la part superior, antic carrerany de ferradura, per permetre el pas de carros. Vora can Cocons es construí una claveguera per poder travessar el torrent quan porta força d’aigua. Tota la vida d’aquesta vall volta a l’entorn des Broll, pou artesià que en tot temps rajà una quantitat important d’aigua. Era el cor-rent més important i regular de l’illa, ja que fins fa poc ningú recorda que mai s’estroncàs. Sembla ser que l’aigua de pluja del pla de Sant Gelabert —al nord-oest de Buscastell— es filtra a través d’avencs i pel llit del torrent de s’Abeurada cap a l’aqüífer que alimenta es Broll. El cabal d’aigua des Broll era molt variable, depenent de l’època de l’any i de les pluges. Com a mitjana es calculava que brollava, com a mínim, una mà d’aigua en ple estiu i fins a cinc mans un hivern plujós. Una mà d’aigua equival —aproximadament— a dotze tones per hora. La majoria dels propietaris dels horts són propietaris de finques de secà adjacents a Buscastell, encara que també abunden els propietaris que vénen de lluny: Albarca, Corona, Forada. El petit hort havia de produir l’hortalissa necessària per al consum de la casa i també fer una mica de farratge per a l’animal de preu. El producte per excel·lència que es cultivava era la patata, tubercle bàsic en l’alimentació, que no es podia produir a la hisenda familiar per manca d’aigua. En anys difícils també s’intentà el cultiu d’altres productes més singulars, com cànem, lli, cotó o arròs, però amb resultats no gaire satisfactoris. L’assentament humà en aquest indret sembla ser molt antic i així ho confirmarien diverses restes arqueològiques trobades pels voltants: hipogeus a cas Costes, restes de possible origen púnic, ceràmica musulmana repartida per tota la vall, etc., però és un tema encara pendent de confirmació. El Memoriale divisionis, document que tracta de la divisió i repartiment d’Eivissa després de la conquista catalana de 1235, cita entre les alqueries que pertanyen al quartó de Portumany Benirroym i Benimaimó, que geogràficament se situen al NW i SE respectivament de la vall de Buscastell, prova fefaent de la importància que ja tenia en aquell temps la vall i de l’assentament de pobladors àrabs, segurament dedicats a l’agricultura, que aprofitarien l’aigua que raja des Broll, d’acord amb els mètodes d’irrigació àrabs, que de manera més o menys fidel s’han mantengut fins als nostres dies. Al final del s XIII es troba documentat que Guillem de Buscastell és un dels propietaris de l’alqueria Benirroym. A la darreria del s XIV ja es documenta sempre aquesta contrada amb el nom de Buscastell. A banda i banda del torrent hi ha altes parets en disposició de talús, fetes de pedra lligada amb argamassa, que retenen la terra dels minúsculs horts; aquestes terrasses s’han fet excavant part de la falda de les muntanyes i part aprofitant el llit del torrent. Després s’han omplit amb terra de cultiu, generalment portada de llocs llunyans, ja que allí no abundava. Així com es descendeix torrent avall la vall s’eixampla, els bancals es fan més grans i les parets ja no són tan altes i fortes. El primer document on es troba que les aigües des Broll es reparteixen entre diversos regants, propietaris d’horts situats al voltant del pou artesià, és del 1759 —Llibre de Regidoria de l’Arxiu Històric de l’Ajuntament d’Eivissa—: el “dia  31 d’octubre constituïts los Mag. Reg. Francesc Llaneres i Joan Rosselló i l’infraescrit secretari (Pere Antoni Llobet) en el Quartó de Portmany, lloc del Broll de Buscastell, a fi i efecte de veure certa dificultat sobre les aigües de dit territori, i fer repartiment d’elles per la pau i quietud dels dueños (sic) dels horts de dit paratge i perquè amb major facilitat puguen valer-se cada un de les hores d’aigua que se’ls senyalarà, per ço ses Magnificiències informades i regonegudes de totes les circumstàncies resolen el repartiment” entre dotze propietaris. Sembla ser que les desavinences eren perquè un d’ells havia crescut el seu hort i reclamava més aigua i també perquè s’hi afegeix un nou hort, que per ser petit i acabat de fer, li donen dret d’aigua des de divendres a mitjanit fins al dissabte a punta de sol. El propietari a qui més aigua assignen és Antoni Sala, amb un dia i mig sencer, des de dijous a punta de sol fins divendres a migdia. Els que menys són quatre propietaris que únicament gaudeixen de l’aigua d’un quart de dia. L’aigua es repartia segons els següents indicadors horaris: punta de sol, migdia, solpost i mitjanit. Les últimes ordenances encara vigents i que regeixen la comunitat de regants des Broll de Buscastell són de l’any 1943. Aquesta comunitat la formen els propietaris de 55 horts situats al voltant des Broll i aigua avall del tor-rent, amb una extensió total de quasi 15 ha. A les assemblees i a efectes de votacions, cada dues hores de dret d’aigua es computaran com un vot. Els propietaris que no arribin a les dues hores podran unir-se i sumar el temps de cada un i obtendran tants vots com vegades tenguin aquest mòdul de dues hores. En un principi es calculava que cada 1.000 m2 tenia una hora d’aigua, però les moltes fragmentacions motivades per successions i les compravendes han fet que aquesta proporció no es mantengui en molts de casos. Hi ha propietaris amb únicament 15 minuts d’aigua i 426 m2; i el propietari d’un hort de quasi 14.000 m2 disposa d’11 hores d’aigua. La mitjana són els propietaris amb quasi 3.000 m2 i un poc menys de tres hores d’aigua. Cal advertir que es pot vendre el ter-reny i l’aigua a la qual té dret, com també es pot alienar únicament l’aigua, però sempre a un vesí immediat, bé anterior o posterior al venedor. Són béns de la comunitat, d’entre d’altres: es Broll amb les seues parets, el canal o canals principals amb les sèquies que d’ells derivin i les obres accessòries al servei de la comunitat. El 1962 la comunitat de regants es plantejà la necessitat de refer la sèquia, ja que perdia una quantitat excessiva d’aigua. Era un solc cavat a terra amb algunes pedres que feien, a trossos, de paret. Es plantejà l’oportunitat de fer una conducció soterrània amb canonades de formigó, però imperà el criteri  —defensat pels propietaris dels horts situats a la part superior de la vall— de formigonar tota la sèquia i mantenir el traçat primitiu. Les obres duraren dos anys. A pesar que en els estatuts de 1942 es fa constar que el pou de l’aiguaneix es troba en males condicions i perd molta d’ai-gua, fins al 1966 no es decideix fer una reparació a fons. Amb pedres i formigó es referen les parets del pou, mentre uns potents motors eixugaven l’aigua. També tenen dret a emprar la força motriu de l’aigua quatre molins. Des dels primers temps de la conquista catalana es tenen notícies de diversos molins que aprofitaven la força de l’aigua per moldre. Marí Cardona en documenta alguns al llarg del temps. El document de 1759, abans citat, dóna a entendre que en aquell temps hi havia un únic molí recentment reconstruït “declarant que ningun hortelà puga valdre’s de més aigua de l’assenyalada (...) i no regant deixarà córrer l’aigua a la sèquia, i d’aquesta manera no es perdrà, sinó que tots sentiran el benefici de poder moldre al molí d’aigua novament fabricat”. La memòria popular recorda els noms dels sis darrers molins que hi ha hagut a Buscastell, que començant vora es Broll són: molí d’en Tià (ara de la família Tonico), molí de sa Plana, molí des Cocons, molí de na Peres, molí d’en Costa i molí d’en Damià. Els dos darrers deixaren de funcionar al principi del s XX, i la resta abandonà la seua tasca sobre els anys seixanta, substituïts per nous enginys mecànics que no necessitaven dependre de la força de l’aigua. En un principi tots ells eren de roda horitzontal. Dos molins canviaren amb el temps la roda horitzontal per la vertical; varen ser el de na Peres i el d’en Tià, que són precisament els més ben conservats. L’any 2012 el Consell Insular i dins el Pla de recuperació del patrimoni hidràulic i del Programa de desenvolupament rural sostenible, restaurà aquest darrer molí, que també es coneix com de Dalt o d’en Tonico, ja que la propietat actual és d’aquesta família. El cost fou de cent setanta mil euros i es pensava dedicar-lo a visites escolars. L’aigua que havia de moure el molí era conduïda a un dipòsit de forma cilíndrica o cònica, el cup, situat sobre el molí i a una altura considerable, entre 4 i 7 m; per tant, es procurava aprofitar un desnivell del terreny. El cup té una capacitat aproximada d’entre 3 i 6 tones d’aigua; aquesta quantitat d’aigua té dues funcions: una, la de regularitzar el cabal que ha d’arribar a la roda de manera constant, i l’altra, que l’aigua caigui amb suficient pressió per moure l’enginy. Aquest petit indret també és ric en cultura popular; Marià Tor-res ha replegat una sèrie de materials exclusius d’aquest lloc relacionats amb la mitologia popular com són els éssers fantàstics que reben els noms de crespells , cuques , llembres i llonganisses . [FCC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments