Burdigalià

Burdigalià  m GEOL Estatge del Neogen inferior o Miocè inferior. A Eivissa estan molt representats els sediments transgressius que envaïren l’àrea balear, quan ja els primers paroxismes havien fet que aquesta emergís, i quedàs tota l’illa recoberta per un mar que va deixar, al principi, sediments basals detrítics amb potents espessors de conglomerats, sens dubte de més de  100 m, quan a Mallorca la mateixa transgressió pràcticament només ofereix nivells basals no gaire superiors als 20 m de potència. Posteriorment, el mar, més tranquil, deixa sedimentació amb microbretxes o calcarenites que alternen amb nivells una mica més potents de margues, i al final del Burdigalià i en una part del Languià es diposita una potent formació margosa que supera els 500 m de gruix, de color ocre en els afloraments i gris fosc per sota del nivell freàtic. Els principals esforços tangencials que donen lloc, a l’illa, a la tectònica de plaques, tenen lloc després de la deposició de les turbidites esmentades, i per això aquests sediments es troben a tots els plegaments i han jugat un paper important a la tectònica de l’illa. En ser sediments plàstics, han servit per al lliscament de grans sèries estratigràfiques. Potser no han tengut la importància de les margues del Keuper amb guixos, ja que aquests últims són essencials per al desagafament de les masses i el seu lliscament, però tanmateix cal remarcar la presència de les formacions burdigalianes a la part alta de cadascuna de les unitats tectòniques, suportant la unitat següent. Hi ha, encara, altres accidents tectònics en els quals les turbidites suporten sèries estratigràfiques més antigues en contactes anormals. Així, al pla de Vila , fins a Sant Rafel , hi ha una sèrie de petites elevacions (puig de na Ribes , puig d’en Valls , puig Blanc , puig Alt , puget des Puig ), en què les calcàries del Kimmeridgià, que descansen sobre les margues burdigalianes, indiquen la importància de les turbidites en la tectònica insular. Molts altres accidents geogràfics, com sa Talaia de Sant Josep , el puig de s’Avenc , etc., són formats per calcàries secundàries que descansen sobre les turbidites. Això demostra que les turbidites, com les margues del Keuper i els sediments burdigalians, han jugat un paper important en la tectònica d’Eivissa, que és formada per tres unitats principals amuntegades unes sobre les altres, i que han lliscat fins a 7 km. Pel seu caràcter transgressiu són sediments discordants que recobreixen les formacions mesozoiques, llevat de les zones on hi ha sediments lacustres catians-aquitanians. Vidal i Molina , el s XIX, assenyalaren l’e-xistència del Burdigalià amb conglomerats i margues al cap des Jueu . Fallot , el 1922, esmenta els conglomerats burdigalians i les margues, juntament amb calcàries, arenisques amb Amphistegina, Clypeaster i Lepidocyclina; fa referència al Neogen des Portitxol i a molts altres afloraments. Spiker i Haanstra , el 1935, descriuen les diferents fàcies del Miocè inferior i n’indiquen alguns afloraments. Els conglomerats moltes vegades es presenten natius, i altres vegades se’n pot apreciar l’estratificació, generalment amb una potència dels bancs de més d’un metre. Els elements que contenen solen ser bastant rodats, molt heteromètrics, units per un ciment calcari arenós, de colors grisos clars, a vegades marrons, amb petits quarsos. La naturalesa d’aquests elements consisteix, majoritàriament, en calcàries mesozoiques, algun element de roques efusives del Keuper i algun element de les arenisques del Bundsandstein. Al ciment es troba molta microfauna: Amphistegina cf. lessoni, Cibicides cf. lobatulus, Operculina sp., Elphidium sp., Globigerina cf. falconensis, Planulina cf. renzi, etc. Les microbretxes, o calcarenites, es presenten en bancs d’uns 2 m, separats per nivells generalment margosos; altres tenen algun nivell de conglomerats intercalats. Aquesta formació és molt dura i se sol presentar amb tons marrons, a voltes amb taques grises més o menys arrodonides i de devers uns 60 cm de diàmetre, cosa que fa que aquest nivell sigui litològicament molt semblant al de la formació d’en Calaveres del Titònic-Cretaci inferior de la unitat de Llentrisca-Rei. La microfauna que acompanya aquest nivell és molt semblant a la que hi ha al ciment dels conglomerats: Amphistegina cf. lessoni, Cibicides cf. lobatulus, Operculina sp., Heterostegina sp., Globigerinoides cf. triloba. Passades les primeres virulències transgressives, la sedimentació es va apaivagant, es va fent més fina, més margosa, i conté nivells arenosos i a voltes argilosos. Apareix una potent formació de turbidites amb colors ocres, que en profunditat solen ser grises, en no estar oxidades. La seua potència pot assolir els 500 m, i l’estratificació sol ser massiva. Només llits on es disposen arenisques, calcàries o microbretxes de molt poca potència permeten definir-ne l’estratificació. Aquestes margues contenen minerals pesants, molt diminuts, i solen ser freqüents la turmalina, el zircó, el rútil i el granat. També contenen escassa macrofauna i abundant microfauna, cosa que en facilita la datació i l’estudi. A la unitat tectònica d’Eivissa, com a les altres, els afloraments són múltiples. A la zona de sa Talaia de Jesús , el Burdigalià jeu sobre les margues del Cretaci inferior i es troben, de baix a dalt, en una sèrie inversa, margues ocres amb uns 80 m de gruix, amb microfauna abundant (Globigerina aff. bollii, G. cf. bulloides, G. sp., Gyrcidina sp., Recurvoides deforme, Globigerinoides triloba, Globorotalia cf. acrostoma, Globorotalia sp.), i calcarenites i conglomerats amb elements rodats de pràcticament totes les calcàries del Mesozoic d’Eivissa. Més a l’oest, en una pedrera de la qual s’explotaren les dolomies del Lias-Dogger, com a graveta, hi ha afloraments propers de margues ocres burdigalianes, que les suporten en contacte anormal. I més a l’est, les margues ocres, amb algun nivell de conglomerats, contenen microfauna burdigaliana abundant: Globigerinoides triloba, G. bispherica,  Globigerina cf. bulloides, Globoquadrina gr. scitula, Globoquadrina altispira globosa, Elphidium sp., Operculina sp., Amphistegina sp., Eponides cf. umbonatus i Bolivinopsis carinata. A les trinxeres de l’antic camí de Jesús a Santa Eulària , a partir de Can Fornet , es pot observar l’aflorament de margues ocres del Burdigalià, i gran part de les elevacions —puig d’en Tanques , puig d’en Racó , puig d’en Mossènyers — estan formades per sediments burdigalians. A sa Talaia de Sant Llorenç i a les elevacions properes, a la base, el Burdigalià basal descansa sobre les calcàries del Muschelkalk i les margues del Keuper, i passen a ser margues ocres. Cap a la meitat del coster, la formació es transforma en uns conglomerats una mica solts envoltats per margues blanquinoses. Aquesta formació, que hom anomena formació de sa Talaia de Sant Llorenç, és formada per sediments, segurament regressius i també plegats, que deuen pertànyer al final del Languià-Serravalià del Miocè mitjà, formació idèntica a la que recobreix el Burdigalià de la serra d’en Sendic , en la qual s’ha trobat Globorotalia mayeri, Orbulina universa, Globorotalia scitula gigantea i Globorotalia praemenardii. A la costa, al nord des Canar , hi ha l’illa Redona , formada per calcarenites que contenen l’Amphistegina cf. lessoni. Al sud de la platja de cala Nova , les margues ocres afloren a la platja i contenen la mateixa fauna característica burdigaliana. A cala Mestella , a la part sud, afloren les calcarenites, seguides de conglomerats, en el seu extrem de més cap a l’est. A la part nord, recobreixen les dolomies, amb les quals contacten, i continuen cap a l’est amb un gruix potent de conglomerats. La microfauna trobada en aquests conglomerats és abundant i data el Burdigalià. També s’hi observen restes de Clypeaster. Al cap Roig , el nivell més baix és format per margues ocres que sostenen la sèrie invertida del Keuper i del Muschelkalk. La mateixa sèrie estratigràfica invertida s’observa a les elevacions al sud des Figueral (serra des Llamp ). Al cor del sinclinal que forma sa Talaia de Sant Vicent es poden apreciar els conglomerats i les margues que afloren al camí que duu al port de ses Caletes . A la unitat de Llentrisca-Rei, els afloraments de sediments burdigalians també són abundants. Al cap de Llentrisca, a la part nord-oest, sobre les calcàries blanquinoses del Cretaci superior, afloren conglomerats massius o en grans bancs, amb una potència d’uns 60 m. Recobrint aquest Burdigalià basal hi ha les margues ocres, amb potència similar als nivells basals, que completen la sèrie burdigaliana en aquesta zona. En aquestes últimes turbidites, com a tots els seus afloraments, la microfauna és abundant. Al cim del puig Negre afloren els conglomerats, semblants als que afloren al sud de sa Talaia de Sant Josep, per davall les calcàries cretàcies superiors de la part alta del puig. En sèrie inversa apareixen les margues burdigalianes que també afloren pel sud, vora el camí d’accés a la part alta i per sota els nivells de conglomerats, que contenen la Planulina renzi, molt abundant, i —més rarament— Urigerina sp., Cassidulina sp., Globigerinoides vacculi-fera, Dorothia cf. burdigaliensis. Amb aquesta fauna de foraminífers s’han trobat diversos lamel·libranquis, com Solenocurtus miocenus, Anodonte sp., Thracia dollfusi, Arca cf. diluvii. A la fauna anterior de foraminífers cal afegir Globigerina sp., Globoquadrina quadraria, Globoquadrina sp., Globorotalia aff. mayeri, Globorotalia cf. acros-toma, Globigerinoides triloba, Bolivina cf. aculprata, Bulimina cf. cosbata, Ammonia beccarii. Al vessant NW de sa Talaia de Sant Josep també afloren les margues ocres amb fauna burdigaliana. Al coster de la serra d’en Sendic afloren conglomerats, calcarenites i margues ocres. I al puig des Vedrà , a Sant Agustí , en sèrie inversa, conglomerats i calcarenites coronen el cim descansant sobre les margues ocres de la base. En altres monticles, més al nord, com el puig des Serral i altres de propers, hi ha nivells de margues o de conglomerats. A d’altres, com el puig d’en Sunyer , el puig d’en Racó, el puig de s’Empenyo o el puig de Cas Serres , afloren sediments burdigalians, com al puig de sa Picossa , al de Beniferri , al N-NW del puig de sa Pega o a sa Talaia de Sant Rafel . Hi ha margues turbidítiques a tots els afloraments a la trinxera de la carretera de Sant Antoni a Eivissa, fins a la casilla de Sant Rafel. A la carretera de Sant Rafel a Santa Eulària succeeix el mateix, al llarg de tota la carretera s’entravessen sediments margosos ocres, fins a uns 2 km d’aquesta última població, i tornen a aparèixer conglomerats a la creu de la que va a cala Llonga . Les margues i, passat Santa Gertrudis , els conglomerats, acompanyen la ruta, fins a prop de Sant Miquel , on a les escoles, en un sondeig, s’han tallat uns 50 m de sediments burdigalians, i uns 120 m de dolomies del Lias-Dogger, i s’ha arribat, al final, al Keuper, amb les seues margues. Les turbidites afloren entre Sant Miquel i Sant Joan, i al camí de Benirràs es poden observar, a l’est i a l’oest, grans potències d’aquestes margues,  i ja a la platja, a cada costat, els penya-segats són formats per conglomerats. Els de l’oest s’estructuren en petits anticlinals erosionats per la frontissa. Al nord de Sant Joan, entre els puigs de sa Descoberta de Portinatx i de sa Caperulla fins a la mateixa població de Sant Joan , tots els sediments que afloren són turbidites ocres blanquinoses. Al nord-est d’aquesta població, nivells de conglomerats i margues clares (semblen de la formació de sa Talaia de Sant Llorenç) formen el pujol els sediments del qual —prou horizontals— s’escalonen cap al torrent que es dirigeix a sa Cala . A la unitat tectònica d’Albarca també són importants els afloraments burdigalians. Així les margues es poden observar als illots des Vedrà i es Vedranell (al vessant nord), a l’Oliva , i continuen fins a la paret sud de cala d’Hort , amb una potència que sembla superar els 300 m. La microfauna és molt semblant en aquests afloraments: Globigerina sp., Globorotalia cf. acrostoma, Globorotalia aff. mayeri, Globigerinoides triloba, Elphidium cf. crispum, Lenticulina sp., Porticulasphaera sp., Amphistegina cf. lessoni, Cibicides mexicanus, Ammonia beccarii, Ehrenbergina sp. A l’oest de les roques Altes aflora una potent formació de margues grises ocres que és travessada per la carretera de cala Vedella i cala d’Hort. La fauna és molt repetitiva als afloraments anteriors, amb aquesta associació d’espècies: Globigerinoides irregularis, G. bispherica, G. biloba, Globorotalia aff. mayeri; G. gr. sci-  tula, Gyroidina sp., Uvigerina rustica, U. aciberiana, Siphonina sp., Globoquadrina dehiscens, G. altispira globosa, G. quadraria, G. altispira altispira, G. sp., Nonion cf.  soldanii, Pullenia bulloides, Elphidium sp. i Cibicides gr. lobatulus, que indiquen la presència del Burdigalià i del Languià. A l’est de cala Carbó afloren les margues ocres, que suporten les calcàries urgonianes i contenen microfauna burdigaliana. Al puig de ses Rotes , també sota les calcàries urgonianes, afloren els sediments margosos burdigalians. I a cala Vedella, a la part central de la platja, cobreixen nivells amb orbitolines i, al sud d’aquesta, sostenen les calcàries urgonianes. Les calcàries juràssiques i del Cretaci inferior cavalquen, al puig de s’Avenc, sobre les margues i les calcarenites burdigalianes. Al nord i al sud de la població de Sant Josep, hi ha una sèrie d’elevacions, tota ella coronada per margues burdigalianes. A la carretera de Sant Josep cap a Eivissa, pràcticament a totes les trinxeres obertes hi ha afloraments amb margues ocres, que en alguns afloraments propers es troben acompa-nyades de conglomerats. Sobre les calcàries urgonianes hi ha, a sa Conillera i a l’illa des Bosc , margues ocres. Als tallserrats de ses coves Blanques (a Sant Antoni) apareixen sediments burdigalians formats per un nivell de conglomerats seguits per nivells margosos inclinats cap al nord-est. Més al nord, a ses Variades , tornen a aparèixer les margues burdigalianes. Continuant cap al nord, al salt d’en Portes , apareixen, en forts capbussaments, conglomerats de calcàries molt clares, separats per margues calcàries també blanquinoses (segurament pertanyen a la formació de sa Talaia de Sant Llorenç) que  continuen pel cap Blanc . Això no obstant, a cala Gració , a cada costat de la platja gran, es poden observar conglomerats compactes amb margues ocres que indiquen nivells burdigalians. Més cap al nord hi ha el cap Negret , que per la part sud és format per conglomerats possiblement burdigalians, i per la part nord per conglomerats en nivells separats per llims que semblen indicar un origen lacustre, cosa que fa pensar que es tracta de sediments del Catià-Aquitanià. Al racó de sa Galera , més al nord, apareix una petita península formada per calcàries detrítiques en lloses que a la caleta tenen nivells de margues, i per una falla en contacte amb una petita formació de conglomerats molt horitzontals i compactes estructurats en bancs de 60-70 cm. A la baixada a la cova de ses Fontanelles hi ha un nivell burdigalià que sosté les dolomies del Lias-Dogger que formen el sinclinal del puig Nunó . Sediments burdigalians descansen sobre les calcàries urgonianes al puig d’en Racó, as Campvell i al puig d’en Joan Andreu . Al nord de la carretera de Sant Mateu i per la carretera que va a Sant Miquel s’entravessa una potent formació de conglomerats, que a voltes són estructurats amb una estratificació en blocs. Entre es Portitxol i la punta de s’Àguila , els sediments lacustres detrítics són coronats per conglomerats i un potent nivell de turbidites que són recobertes pels nivells del Keuper en contacte anormal. Aques-ta formació turbidítica pot tenir una potència de 200-250 m i és molt horitzontal, bé que s’inclina lleugerament cap el SE. La seua estratificació és ben assenyalada, ja que disposa d’intercalacions arenisques d’uns 20 a 25 cm de gruix. Alguns pujols a l’oest del port de Sant Miquel també són formats per margues turbidítiques. Al vessant est de sa Talaia de Sant Joan afloren les margues ocres, i a la baixada per la carretera de Portinatx hi ha conglomerats molt plegats que continuen, amb gran potència, per la car-retera cap al nord. Els sediments del Burdigalià mitjà i alt i del Languià (en part) són formats per unes margues de color gris en profunditat i ocre en superfície o a la zona d’oxidació per les aigües, que tenen unes característiques especials per la seua gènesi, que fa que hom els anomeni turbidites. Són sediments dipositats als rostos entre la plataforma continental i les fosses marines profundes, que forts corrents marins han arrossegat fins a les planes d’aquestes fosses, i dipositat sobre els fangs fins que hi havia, la qual cosa fa que alternin les dues classes de sediments. Migliorini (1943) va ser el primer en suggerir que les arenisques de Macigno (rodalies de Florència) es varen dipositar, a partir d’aigües molt carregades de sediments, als pendents d’una conca marina, i posteriorment es tornaren a sedimentar sota les aigües clares, sobre els sediments fangosos fins de les parts més profundes, transportades per forts corrents marins. Amb aquest procés de ressedimentació explicava la mescla de foraminífers de diferents nivells. Els forts cor-rents de terbolesa en els oceans actuals, seguint les teories de Daly, explicaven el mateix mecanisme per a l’origen de les estratificacions granoclassificades a les arenisques antigues i la presència de llits d’arenes molt lluny de les conques oceàniques profundes. Els forts corrents de terbolesa tengueren una importància especial pel que fa al transport i a la deposició dels fangs arenosos granoclassificats. Aquests alternen amb els esquistos argilosos, i aquests últims representen el fang normal de les grans profunditats acumulat lentament per sedimentació pelàgica. Es pot explicar l’origen de formacions similars de totes les edats, espargides per tot el món, gràcies als corrents de terbolesa i a les confirmacions paleontològiques. A les arenes granoclassificades d’algunes formacions, s’ha trobat una mescla de fòssils d’aigües profundes, però no s’han trobat restes pelàgiques o bentòniques d’aigües profundes sinó en els esquistos argilosos o en margues intercalades. A la conca profunda de Califòrnia s’ha pogut demostrar que els foraminífers de les capes d’esquistos argilosos corresponen a profuntitats de 1.500 m o fins i tot més. S’ha averiguat que els llits d’arena que alternen amb els esquistos són fangs i arenes granoclassificades, i s’ha descrit un cert nombre de característiques que confimen la deposició per corrents de terbolesa. Una evidència indiscutible de l’acció potent dels corrents de terbolesa és basada en els resultats espectaculars aportats per oceanògrafs com Ewing i els seus col·laboradors en la localització dels corrents de terbolesa en els oceans actuals. Quan els corrents que provenen dels pendents continentals tenen accés al fons d’alta mar i a les fosses profundes, el fons s’anivella per formar un pla abissal, amb un pendent lleuger, que s’allunya de la font de sediments. L’escala d’a-quests fenòmens és enorme, ja que les distàncies cobertes per aquests corrents a voltes superen els 2.000 km. Heezen i Ewing són els principals defensors de la idea que els ter-ratrèmols són els causants dels lliscaments submarins que es transformen en corrents de terbolesa. Les capes dipositades per corrents de terbolesa són conegudes pel nom de turbidites, i de les seqüències on alternen les turbidites amb els esquistos argilosos o les margues pelàgiques de gra fi se’n diu formacions turbidítiques. Les turbidites són formades per arenes fangoses o per calcarenites detrítiques. Algunes capes contenen còdols, però aquests no són superiors als 10 cm de diàmetre. Un examen profund de les nombroses turbidites ha posat de relleu més d’una dotzena de característiques que tendeixen a presentar-se en conjunt, i totes tenen el signe de l’acció dels corrents de terbolesa. Cap d’aquestes característiques és suficient per provar l’acció d’a-quests corrents. La granoclassificació, p ex, és també en alguns dipòsits de rius o a les capes de toves volcàniques, i, inversament, moltes turbidites no són granoclassificades o no ho són d’una manera neta. Les principals característiques de les turbidites són les següents: a) granoclassificació en capes d’arenes fangoses o de calcarenites, mostrant una estratificació regular; b) alternança d’aquestes capes amb esquistos argilosos o de margues de gra fi; c) estructura interna amb laminació de les capes d’arena fina i de llims o de les parts superiors de les capes granoclassificades, laminació de les arrugues dels corrents; d) La inclusió de fragments d’esquistos, l’existència eventual de paquets que han lliscat, conglomerats desmoronats, vetes intrusives d’a-rena, superfícies amb arrugues de corrents, etc.; e) també és important l’absència d’indicis d’escassa profunditat, de condicions nerítiques o d’emersió. Per exemple, no hi ha capes amb conquilles autòctones, cap resta de vegetals, ni d’esculls coral·lins, ni fenòmens costaners, ni vetes d’arena, ni fenedures de dessecació, ni canalons de les marees, ni estratificacions creuades, que manquen totalment. És important asse-nyalar que són molt pocs els macrofòssils, i fins i tot microfòssils, en els esquistos, i els pocs foraminífers que s’han trobat són d’aigües profundes. A aquestes formacions se’ls ha donat poca importància fins que s’ha sabut el seu caràcter sedimentològic, format com a resultat dels corrents de terbolesa. Quan hom descobrí la gran diversitat de marques ben conservades a la base dels bancs, la laminació de les arrugues dels corrents, els còdols d’esquistos i les estructures de lliscament, aleshores les seues característiques adquiriren una significació més profunda. En part han servit per demostrar que hi ha grans profunditats que han estat envaïdes moltes voltes, amb intervals de cents de milions d’anys per potents corrents de fons. Les turbidites també permeten conèixer en quina direcció s’ha produït el corrent i, per tant, indiquen els antics pendents submarins. Ara que hom sap que als oceans actuals els corrents de terbolesa circulen sobre distàncies de més de 1.000 km, en pendents suaus, no hi ha dificultat a admetre el mateix per a les fosses marines antigues, bé que és important assenyalar que hi ha d’haver un cert pendent perquè s’inicï el corrent. [BEP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments