Balears, illes

Balears, illes 1 HIST Es pot parlar d’illes Balears en un sentit geogràfic (un arxipèlag) o en un sentit administratiu (una comunitat autònoma). El que no es pot fer és emprar el concepte en un sentit històric general, perquè el procés històric de cadascuna de les illes que el formen ha estat diferent i perquè la unitat, des d’un punt de vista polític o institucional, va ser un fet excepcional abans de l’inici del segle XIX. És, per tant, un concepte que des de fora té sentit, però a l’interior no. Els primers contactes dels hòmens amb les illes sembla, si més no, que varen ser gairebé contemporanis: a Mallorca, Menorca i Eivissa hi ha proves d’una ocupació humana entorn de l’any 5000 aC. És molt arriscat intentar esbrinar si el poblament va ser definitiu o es va tractar simplement de comunitats nòmades que s’estigueren un temps a les illes. La fita següent, encara dins la prehistòria, determina un període que a les illes de Mallorca i Menorca es coneix amb el nom de pre-talaiòtic (3000/2000-1400 aC), i a les Pitiüses (2000-1400 aC), hi ha un poblament que produirà monuments com el de ca na Costa . Resulta difícil de precisar si aquells que ocupen Mallorca i Menorca, per una banda, i les Pitiüses per l’altra, són fills d’un mateix corrent de civilització o de dos de diferents. Després d’aquest moment, a Mallorca i Menorca s’esdevengué el que es coneix com període talaiòtic (1400 /1200-123 aC), i, en canvi, a les nostres illes, hi va haver primer un període en què les proves arqueològiques són més aviat escasses (1400-650 aC), al qual va seguir l’arribada dels fenicis (650-575 aC) i després dels púnics (575 aC-25 dC). La diferenciació, aleshores, era ben clara: per un cantó hi havia Mallorca i Menorca, i per l’altre les Pitiüses (Eivissa i Formentera), amb dues civilitzacions, la talaiòtica i la púnica, molt diferents. Fins i tot quan arriba la romanització , que teòricament tendia a la uniformitat de tots els territoris, es parla de les Balears i de les Pitiüses com de dues unitats ter-ritorials. El que sí sembla clar a l’època és l’existència d’un sistema de relacions comercials entre els pobladors de Mallorca i els púnics de l’illa d’Eivissa, que arriben a establir enclavaments comercials a l’illa de Mallorca. La romanització de les illes de Mallorca i Menorca, iniciada amb la seua ocupació l’any 123 aC, va ser relativament ràpida, mentre que, a Eivissa, la civilització púnica encara va continuar viva durant un cert temps. No és fins al s IV dC que es constitueix la província Baleàrica, l’any 360, que aplega, per primera vegada, totes les illes en una única demarcació. Les illes segueixen el model anomenat Provincia Praesidencialis, dependent de la diòcesi romana d’Hispània, amb Palma com a capital. Aquell període, que es coneix com antiguitat tardana (s V-IX), representa una època sobre la qual hom disposa de molt poca informació. Les illes formaren part de l’imperi vàndal nord-africà de Genseric, moment en què hi ha notícies de la convocatòria d’un sínode de bisbes, al qual assistiren els de Mallorca, Menorca i Eivissa. Les illes Balears, després, passaren a dependre dels bizantins i, juntament amb Còrsega, formaren una província del seu imperi. A continuació s’entra en una fase caracteritzada, a hores d’ara, per la manca d’informació, tot i que es pot suposar que existiren contactes importants entre el conjunt de les illes Balears i el món islàmic, que acabarien amb la seua ocupació definitiva per part dels musulmans a partir del principi del s X. No hi ha prou dades que permetin conèixer l’estructura administrativa i de relacions que s’establí entre les diferents illes de l’arxipèlag balear al llarg d’aquesta fase que hom ha anomenat antiguitat tardana, però les mateixes dificultats provocades per la decadència, gairebé segura, en tots els sentits, porten a imaginar que devia ser més aviat feble. La integració al món musulmà permeté l’entrada en una fase de recuperació, en tots els aspectes. Des del que es coneixerà com a illes orientals d’Al-Andalus , es fa l’expansió militar del califat de Còrdova per la Mediterrània occidental. Al llarg d’a-questa primera fase, el conjunt de les illes Balears és governat per un valí , o governador, que resideix a Madina Mayurqa (l’antiga Palma romana). Aquest valí nomena delegats seus a Menorca i Eivissa. A cada una de les illes, a més d’un governador, hi ha un consell de notables, de caràcter consultiu. En entrar en crisi el califat de Còrdova, a l’inici del s XI, les illes formaren part de la taifa de Dénia . A partir de 1086, les illes crearen la seua pròpia taifa, extingida amb l’expedició pisano-catalana (1114-1115). Amb l’expedició, també es va posar fi a una època de prosperitat econòmica i cultural. S’esdevengué, després, l’ocupació dels almoràvits ( almoràvit, període) (1114-1203), que inicialment tengueren un governador a les illes com a representant del seu califa. Des de la caiguda a mans dels almohades dels territoris peninsulars almoràvits, els governadors actuaren com a sobirans independents. La dinastia que va governar les Balears al llarg de la major part del període almohade fou la dels Banu Ganiya . L’ocupació de les illes pels almohades ( almohade, període) es va fer d’una manera esglaonada: les Pitiüses foren ocupades el 1188, mentre que Menorca ho seria el 1202 i Mallorca el 1203. Al llarg d’uns quinze anys, les illes Pitiüses formaren part de l’imperi almohade, al temps que Mallorca i Menorca continuaren sota domini almoràvit. El període almohade va ser breu, perquè el 1229 les tropes catalanes de Jaume I conqueriren Mallorca, el 1231 els musulmans menorquins acceptaren ser feudataris del rei Jaume I i el 1235 les tropes catalanes conqueriren les Pitiüses. La conquista catalana va comportar, potser per primera vegada en la nostra història, la necessitat de repoblar quasi totalment les illes: els antics pobladors musulmans són majoritàriament expulsats o reduïts a l’esclavitud. A la mort del rei Jaume I, els territoris de la Corona d’Aragó es dividiren entre els seus dos fills, Pere II el Gran i Jaume II de Mallorca. Aquest fet va generar una greu conflictivitat entre ambdós regnes (el de Mallorca i la Corona d’Aragó), que no es resolgué del tot fins a la definitiva annexió del Regne de Mallorca a la Corona d’Aragó l’any 1343. En l’etapa que correspon al Regne de Mallorca (1276-1343), es començà a crear el sistema d’institucions locals que va regir fins al Decret de Nova Planta (1715). A Mallorca, hi havia un Gran i General Consell, amb poder sobre tota l’illa, i per regir la Ciutat de Mallorca, una Universitat . Menorca i Eivissa també tenien les seues pròpies universitats. Amb la reintegració del Regne de Mallorca a la Corona d’Aragó, es completà l’entrellat institucional: a Mallorca, Menorca i Eivissa hi havia un lloctinent de governació ( governador), dependent, directament, cada un, del governador general, un de sol per a tota la Corona. No hi havia, per tant, una dependència dels governadors de Menorca i d’Eivissa respecte del de Mallorca. En el cas de les Pitiüses, el governador de Mallorca només tenia atribucions per dictar sentència en cas d’a-pel·lació a un dictamen del governador d’Eivissa. Tampoc no hi havia unitat religiosa: Mallorca tenia bisbe propi, i nomenava un paborde a Menorca, mentre que Eivissa i Formentera depenien, per raons de conquista, de l’arquebisbat de Tarragona . El problema més greu fou la inexistència d’unes corts, que conferissin a les illes Balears una representació conjunta davant el monarca. En no existir aquest òrgan legislatiu propi, les lleis comunes a les tres illes principals són molt escasses, i les poques que hi ha, la majoria de les vegades són lleis mallorquines fetes extensives després a les altres illes, redactades pel monarca o pels seus governadors, i no per unes corts, com hauria estat el més normal. Davant la manca d’una legislació comuna, cada una de les illes disposava dels seus privilegis i bons costums , que representaven un conjunt de lleis propi i diferenciat, determinant de la vida pública fins al Decret de Nova Planta. Les relacions entre illes, en l’ordre comercial, devien ser relativament importants. N’era un exemple el fet que les naus mallorquines, menorquines o eivissenques no havien de pagar el dret d’ancoratge en anar a qualsevol port de les Balears. La nova època que visqueren les illes Balears des del moment de la conquista catalana, es caracteritzava per un model de societat determinat, el feudalisme , que tenia les seues pròpies variants diferenciades a cadascuna de les illes, d’acord amb el model de repartiment aplicat després de la conquista i amb la posterior evolució del sistema de control de la terra. Els efectes d’aquest model varen persistir fins a molt després de la seua desaparició. A poc a poc, s’anava consolidant la societat illenca, que hauria de superar greus entrebancs en el seu desenvolupament: d’una banda foren les pestes , que, de manera continuada, delmaren la població i en retardaren molt el creixement; de l’altra, especialment el s XVI, els atacs piràtics procedents del nord d’Àfrica, que abocaren a plantejar-se la possibilitat de despoblar les illes Balears. De fet, l’illa de Formentera restà gairebé despoblada des del s XV fins a la darreria del s XVII. Amb l’arribada al tron de la confederació hispana de la casa d’Àustria , el càrrec de governador a l’illa de Mallorca fou substituït pel de virrei i per una Reial Audiència que depenia d’ell. El virrei, progressivament, va anar adquirint competències sobre els governadors de Menorca i d’Eivissa. La situació canvià del tot després de la Guerra de Successió i del Decret de Nova Planta , que se’n seguí. Les antigues institucions de l’illa, fins i tot la mateixa Universitat , varen ser suprimides i substituïdes per nous organismes, sotmesos tots a la Reial Audiència i nomenats per ella. Aquesta institució veu reforçat el seu caràcter centralitzador i és controlada directament per la corona borbònica. Són derogats, també, els privilegis i bons costums, que tan gelosament havien defensat els pobladors de les nostres illes. Dins aquesta suposada nova unitat de les illes Balears, totes elles dependents, aleshores, de la Reial Audiència, hi hauria una excepció: l’illa de Menorca. Segons els acords adoptats en el tractat d’Utrecht (1713), Menorca quedà sota sobirania britànica al llarg de gairebé tot el s XVIII, però curiosament és allí on més es respectaren totes les tradicions i els privilegis anteriors, suprimits a les altres illes. Amb la constitució de Cadis (1812), s’obre un nou període pel que fa a l’estructura administrativa de les illes. S’hi estableix una nova divisió territorial de l’Estat espanyol, i s’hi fa referència, per primera vegada, a la província de les Balears. Al front d’aquesta província (simplement un districte administratiu), es destina un cap polític, designat pel govern central. El cap polític presideix un organisme nou, la Diputació Provincial , amb funcions merament consultives. La Diputació Provincial es reuní per primera vegada el dia 12 de desembre de 1812, i la formaven representants de totes les illes. Malgrat el seu nom, que recorda les antigues institucions de la Corona d’Aragó, a penes tenia atribucions. L’estructuració del sistema de províncies es va fer definitiva el 1833, amb un model que resta vigent fins als nostres dies. L’intent organitzatiu més agosarat en relació a les Balears es va produir durant la I República, amb el projecte de constitució federal redactat per Pi i Margall (1873), en el qual les Balears són considerades com un estat federat més. Els diferents projectes de reforma del sistema d’organització territorial fets al llarg de la Restauració , que parlen de la creació d’ens territorials supraprovincials (les regions), amb una finalitat purament administrativa, consideren les Balears com una regió. Al llarg d’aquesta època, es feren diferents reformes de les diputacions provincials, però sense atacar el problema de fons: la seua manca de competències reals. Tampoc no es va fer res per crear algun tipus d’òrgan de govern per a cada illa. Això demostra clarament el desconeixement profund que tenien els diferents executius de la realitat interinsular. El primer intent d’aconseguir una certa autonomia administrativa per a les illes, va ser l’Estatut Provincial (1925). Amb els inicis de la II República (1931), s’esdevenen diversos intents d’aconseguir un estatut d’autonomia , amb un avantprojecte d’estatut per a les Balears i un projecte d’Estatut Autonòmic de Mallorca i Eivissa. Pel nom d’aquest últim, es pot observar que l’illa de Menorca en quedava fora, ja que en aquella illa es preferia esperar la definitiva aprovació de la constitució republicana. El projecte mai no arribà a ser discutit. A la constitució de la II República, les illes Balears tenien tres possibilitats per organitzar-se territorialment: règim comú (com una província més), capítols i regió autònoma. S’escollí el primer sistema, la qual cosa representà un manteniment de la situació anterior i la pèrdua d’una oportunitat única de portar a terme una reorganització del sistema administratiu i de relacions entre les illes. El franquisme comportà un nou retrocés, amb una reducció, encara major, de les competències de la Diputació Provincial. Malgrat que la Llei de Bases de Règim Local (1945) permetia la creació de capítols insulars, aquest punt de la llei no s’arribà a desenvolupar mai. La restauració de la democràcia i la Constitució espanyola de 1978, permeteren l’aprovació, el 1983, de l’Estatut d’Autonomia de les illes Balears , que estableix, a més del primer parlament balear, uns òrgans de poder, els consells insulars. Els consells són, per primera vegada des de la desaparició de les antigues universitats, institucions d’àmbit insular. [EPG] 2 GEO Arxipèlag situat al centre-oest de la Mediterrània occidental. El nom, que sembla derivar del grec ballv ‘llançar’ -amb possible referència als foners baleàrics-, li seria donat en època romana i denominaria tota la província Balearica , a la fi del segle IV dC. Tanmateix, en el conjunt de les illes, es distingirien clarament dos subarxipèlags: les Balears pròpiament dites (Mallorca, Majorica, la Major; Menorca, Minorica, la Menor; i altres illots menors) i les Pitiüses o illes de Pins (Eivissa, llatinitzat Ebusus, illa de Bes; i Formentera, Promontoria, els Promontoris; amb altres illots i esculls), diferenciació, aquesta, que ha arribat als nostres dies i que respon a una realitat humana, històrica i cultural, peculiar de cada grup d’illes. Avui les Balears conformen una comunitat autònoma uniprovincial -amb capital a Palma de Mallorca-, dins l’Estat espanyol, amb un estatut d’autonomia des de 1983, que estableix -atesa la fragmentació territorial- la figura d’un consell insular per a cada illa major (Mallorca, Menorca i Eivissa-Formentera), amb un intent de crear, però, una consciència balear. La llengua pròpia, i cooficial, és el català, amb variants dialectals que prenen el nom de cada illa (mallorquí, menorquí, eivissenc). a) Situació, extensió i configuració. Per les seues coordenades geogràfiques -380 38’ 24” (cap de Barbaria, Formentera) i 400 05’ 39” (illes des Por-ros, Menorca) de latitud N; i 10 09’ 30” (ses Bledes, Eivissa) i 40 20’ 46” (cap de la Mola, Menorca) de longitud E (Greenwich)-, les illes Balears queden situades a la zona temperada baixa de l’hemisferi occidental. Ocupen una extensió de 5.014 km2, dels quals un 72’6% cor-respon a Mallorca, un 14% a Menorca, un 10’08% a Eivissa, un 1’8% a Formentera, un 0’3% a Cabrera i un 0’7% als més de dos-cents cinquanta illots que hi són inclosos. En conjunt, les illes es disposen de sud-oest (Eivissa-Formentera) a nord-est (Menorca), com una prolongació dels sistemes bètics, que s’enfonsen a la mar pel cap de la Nau. Aquest és el punt peninsular més proper a l’arxipèlag, a uns 92 km d’Eivissa; la distància entre Eivissa i Formentera és d’uns 7 km; entre Eivissa i Mallorca, d’uns 81 km; i entre Mallorca i Menorca, d’uns 37 km. Són xifres que indiquen un grau d’aïllament relativament dèbil. b) Els aspectes físics i biogeogràfics. Les illes Balears constitueixen la prolongació oriental de les serralades bètiques, a les quals són paral·leles les serres mallorquines i eivissenques; conformen, així, una unitat física, tant per l’estructura geològica com per les característiques climàtiques i biogeogràfiques; però es pot considerar cada una de les illes com una subunitat. Menorca presenta una figura allargassada de sud-est a nord-oest. És l’única de les Balears on afloren materials paleozoics -del Devònic i del Carbonífer-, plegats per l’orogènia herciniana; erosionats després i esdevenguts un peneplà, presenten avui un relleu senil, on tanmateix es troben les majors altures, cap al centre de l’illa, amb pujols que tot just superen els 300 m d’altura (el Toro, 357 m; s’Enclusa, 274 m; serra de Santa Àgueda, 264 m). Aquests materials antics conformen el nord de l’illa. Una línia que uneix el port de Maó amb la cala d’Algaiarens i cala Morell separa la Tramuntana paleozoica i mesozoica -amb materials del Triàssic- del Migjorn cenozoic, amb materials d’estructura complexa i relleu tabular. Un procés de subsidència recent ha convertit en ries els entrants de la costa nord-est, des de les illes de ses Bledes al port de Maó, un dels més segurs de la Mediterrània, amb uns cinc quilòmetres i mig de llargària i una amplària que oscil·la entre els 225 i els 750 m; altres ports menorquins d’aqueixa costa nord són el de Sanitja, el de Fornells i el d’Addaia; però el segon en importància és el de Ciutadella, a la costa oest. Una àmplia xarxa de torrents s’encaixa entre els materials del migjorn i, en arribar a la mar, forma nombroses cales. Menorca és encerclada d’una trentena d’illots: el major és l’illa d’en Colom, enfront de la qual queda la zona humida de l’albufera des Grau amb el prat adjacent; les illes des Porros constitueixen el punt més septentrional; altres illots de tramuntana són les esmentades Bledes, l’illa de ses Sargantanes i es Pa de Sucre; dins el port de Maó n’hi ha quatre: l’illa del Rei, la des Llatzeret, l’illa Plana i la de s’Arenal; a migjorn només hi ha l’illa de l’Aire, a l’extrem sud-oest. Mallorca mostra una figura trapezoïdal. Com Eivissa, va emergir amb l’orogènia alpina. Les serralades, de materials secundaris plegats i encavalcats, conformen els costats majors i deixen entremig una àmplia plana protegida dels vents. L’anomenada serra de Tramuntana voreja la costa nord al llarg de quasi cent quilòmetres, des de l’illa de sa Dragonera, al sud-oest, fins a la punta de Formentor, al nord-est; cau bruscament sobre la mar en una costa brava, amb cingles que de vegades poden abastar alguns centenars de metres. La serra manté una altura mitjana d’un miler de metres, amb els cims més elevats de les Balears (el puig Major de son Torrella, 1452 m; puig de Maçanella, 1340 m; puig Tomir, 1107 m; l’Ofre, 1090 m; serra d’Alfàbia, 1068 m; es Teix, 1062 m; puig de Galatzó, 1026 m; entre d’altres). És una veritable barrera muntanyosa de 10 a 15 km d’amplària, tallada per uns pocs colls de difícil accés, com els de Valldemossa i el de Sóller, amb el port d’aquest nom en arribar a la mar. Aquesta serra protegeix l’interior de les tempestes del nord i de les ventades violentes, i ha contribuït a fer de Mallorca l’illa de la calma. Les serres de Llevant estan dividides en petits massissos que rarament ultrapassen els 500 m; s’estenen, en la mateixa direcció que la serra de Tramuntana, des de l’illa de Cabrera fins al cap de Ferrutx. Formades també per materials calcaris, presenten els fenòmens càrstics més espectaculars, com les coves del Drac, des Hams i d’Artà. La plana central, es Pla, ocupa més de dos terços de la superfície de Mallorca; un procés de subsidència recent ha contribuït a formar les depressions de Campos i de Palma -amb la badia i el port d’aquest nom, el principal de les Balears-, al sud, i les d’Alcúdia i de Pollença, amb badies ben pronunciades, al nord. Eivissa pren la figura allargada que li dóna la direcció SW-NE de les serres. Aquestes presenten un relleu jove però suau, que aparentment dissimula la complexitat morfològica: tres unitats tectòniques encavalcades i imbricades, amb mantells de corriment, insuficientment estudiades. A grans trets, al nord, que corre paral·lel a la mar entre el cap Nunó i la punta Grossa, fa una costa espadada, amb pocs refugis (port de Balansat o de Sant Miquel, Portinatx); es Amunts tenen una altura mitjana d’uns 300 m; hi destaquen algunes elevacions (puig des Fornàs, 410 m; puig Gros, 398 m; es Camp Vell, 398 m; es Forn Nou, 347 m) i unes formacions càrstiques tipus polje (Corona, Albarca). El segon conjunt muntanyós no és tan compacte com l’anterior però presenta les màximes altures d’Eivissa, al sud-oest, a la serra de Sant Josep (sa Talaiassa o sa Talaia de Sant Josep, 475 m; puig d’en Serra, 438 m; puig Llentrisca, 413 m), i penetra a la mar, on emergeix espectacularment as Vedrà (381 m); la serralada continua cap a l’interior de l’illa (puig Gros, 415 m; serra Grossa, 400 m; serra de Beniferri, 376 m). Dues planes oposades, unides pel vèrtex i obertes cap a la mar, separen aquests dos conjunts accidentals: són el pla de Vila, a l’est, i el pla de Portmany, a l’oest, a les badies dels quals s’obren els ports d’Eivissa i de Sant Antoni, respectivament. La vall del riu de Santa Eulària, flanquejada per alineacions de pujols que moren, a l’extrem nord-oriental, pel cap Roig i l’illa de Tagomago, constitueix la tercera unitat de relleu pla de la pitiüsa major, amb la vila de Santa Eulària a la desembocadura del riu. Formentera es disposa transversalment d’oest a est. És constituïda per dues plataformes calcàries, del Terciari o Cenozoic -amb correspondència amb es Pla mallorquí i es Migjorn menorquí-, cobertes de materials quaternaris, sobretot crostes i formacions de marès. A l’est, la forma arrodonida dóna nom a la plataforma de la Mola, que abasta la màxima altitud a 192 m i s’eleva directament des de la mar formant penya-segats d’un centenar de metres. A l’oest, el pla de Barbaria o del Rei només arriba fins als 107 m; queda suaument inclinat cap al nord, on penetra a la mar formant una costa baixa, d’albuferes (estany des Peix, estany Pudent), que fins fa pocs anys era condicionada per a l’explotació salinera -passats es Freus, fitats d’illots (s’Espardell, s’Espalmador, l’illa des Penjats i altres), la costa sud d’Eivissa repeteix el fenomen dels estanys, separats de la mar per cordons arenosos i de còdols, i les salines, dominades pels petits massissos des Corb Marí i des puig Falcó-. Un istme d’uns 6 km de llargària per menys de 2 km d’amplària uneix les dues plataformes formentereres i presenta a banda i banda sengles platges, amb formacions dunars, com també es troben a cada banda des Freus. Les Balears tenen un clima mediterrani temperat per la influència marítima, que permet també la successió de l’embat diürn i del terral nocturn, que refresquen l’estiu. La temperatura mitjana anual gira entorn dels 170C, amb una oscil·lació que presenta uns màxims a l’agost (250C) i uns mínims al gener (110C). Les precipitacions se situen entorn dels 500 mm anuals, però són superiors a la serra de Tramuntana i Menorca, i inferiors al sud-est de Mallorca i a les Pitiüses, àrees que pateixen un fort dèficit d’aigua; cauen concentrades en un màxim de tardor, en un màxim secundari de primavera, i l’estiu és marcadament sec. La insolació és molt elevada, oscil·la entre les 2.700 hores de sol anuals a Menorca i les més de 3.000 a Formentera. Els vents, sobretot la tramuntana, assoten aquestes dues illes a causa del seu relleu pla. En general, les roques que formen la superfície terrestre són recobertes per una capa més o menys gruixuda de material alterat, que hom anomena terra, i que és en part d’origen mineral i en part d’origen orgànic. La terra apareix disposada en capes o horitzons. El conjunt d’aquestes capes és el sòl, que constitueix un sistema complex de materials en evolució i és el suport de la capa vegetal i dels cultius. Les característiques del sòl depenen de la roca mare, del clima i de la vegetació existent; el sòl és molt sensible a l’erosió si falta aquesta capa vegetal. A les Balears predominen els sòls de color vermellós, amb important contengut de calcària i pobres en matèria de crosta calcària, omnipresent a les Pitiüses. La vegetació, molt afectada per l’acció humana, s’adapta a les condicions de la sequera estival. Es conserven algunes formacions d’alzinar a la serra de Tramuntana i a Menorca, degradades cap a una garriga marina amb ullastre, a Mallorca, i cap a una brolla de romaní i cepell (bruc d’hivern). A les Pitiüses i a altres àrees, domina una brolla amb pi bord, considerat com a arbre característic del paisatge balear. Els botànics han comptabilitzat 1.820 espècies vegetals, que corresponen predominantment a la flora mediterrània i presenten nombrosos endemismes, a causa de l’evolució en una àrea insular; el mateix passa amb la fauna, que és, per altra banda, molt pobra. c) La població i les activitats econòmiques. L’evolució recent de la població, al llarg del present segle, mostra el fort pes de Mallorca -amb més del 80% de la població- i de la capital, Palma -que en concentra més del 40%-. El conjunt de les Pitiüses no arriba al 10% del total balear. La població de dret censada el 1900 era de 316.306 habitants i passa, el 1991, a 709.146, amb un creixement global de més del doble. Fins a 1940, els censos donen una població de fet inferior a la de dret, indici d’una important emigració a l’exterior que afecta sobretot una població masculina adulta, d’adults joves. Aquesta emigració -frenada els difícils anys de la Gran Depressió, amb la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial que la seguiria- va provocar la caiguda de les taxes de natalitat (16’7 per mil en el decenni 1930-40) i l’envelliment de la població per la reducció paral·lela de la mortalitat (13’58 per mil en el decenni 1930-40, malgrat el conflicte). L’obertura a l’exterior a partir de 1950 i la recuperació de l’activitat turística, abocada des dels anys seixanta a un turisme en massa, tendrien una forta incidència sobre la població balear, la seua evolució i la seua estructura; al mateix temps, tots els censos assenyalen, al contrari que en el període anterior, una població de fet superior a la de dret. En trenta anys la població de les illes passa de 441.732 habitants (de fet, 443.327), el 1960, als 709.146 (de fet, 745.596), el 1991, concentrant la major part del creixement poblacional del segle. En el mateix període, la població menorquina passa de representar el 9’70% del total al 8’73%, mentre que la de les Pitiüses passa del 8’39% al 10’53% del total de la població balear de fet, cosa que indica el major dinamisme de la població pitiüsa, amb una major dedicació al turisme, i la major incidència de la immigració, que arriba a constituir un 70% del creixement poblacional en el quinquenni 1965-70. Les illes es converteixen, així, en creadores de llocs de treball i en àrees d’immigració, circumstàncies que repercuteixen en un augment de les taxes de natalitat, fins a arribar a un màxim del 20’7 per mil el 1973, amb un rejoveniment de la població. La crisi del petroli, que afectà les Balears a partir de 1974, inicia un període de depressió i frena aquest procés demogràfic, que continuarà més lentament, amb taxes de natalitat en descens, fins a arribar al 12 per mil el 1985 i caure a l’11’5 per mil el 1992 -és, però, més baixa a Menorca, entorn de l’11 per mil, i més alta a les Pitiüses, on s’apropa al 13 per mil-. Paral·lelament, les taxes de mortalitat se situen a nivells baixos, que semblen haver-se estabilitzat entorn del 9 per mil -a Menorca i a les Pitiüses són encara més baixes, entorn del 7’5 per mil-. Tot això ha repercutit en un nou envelliment de la població: el cens de 1991 dóna una proporció de vells -persones majors de 65 anys- del 14’66% del total, mentre que els joves -menors de 15 anys- són el 19’36%, amb una proporció de vells sobre joves del 75’71%; la diferència, aquí, entre les illes, era notable: a Mallorca aquesta proporció s’elevava al 80’04%, descendia a Menorca al 70’76%, i a les Pitiüses, amb més població jove, era del 51’30%. L’estructura de la població activa s’ha vist completament transformada al llarg del darrer quart de segle. El 1965 treballava el 42’2% de la població total; la distribució per sectors econòmics era la següent: 27’4%, ocupats al sector primari -agricultura, ramaderia, pesca-, 34’1%, al sector secundari -ener-gia, construcció, indústria-, i 38’5%, al sector terciari o de serveis. Mallorca destacava en aquest darrer sector, amb el 40’4% de la població activa, Menorca, en el secundari, amb el 48’4%, i les Pitiüses, en el sector primari, on encara ocupaven el 45’6% de la població activa. Segons el cens de 1991, la població activa és el 42’77% del total, però s’hi troba una taxa d’atur del 17’32%; de la població ocupada, el 4’78% cor-respon al sector primari, el 28’91%, al sector secundari, i el 64’24%, al terciari (i hi ha un 2’05% no ben especificat); a totes les illes el sector primari ha retrocedit amb força (les Pitiüses, amb el 6’3%, són les que n’ocupen una major proporció, i les que tenen també més població activa terciària, el 66’81%; Menorca conserva la major proporció d’actius secundaris, el 37’19%, amb un 57’13% de terciaris; Mallorca presenta valors semblants a la mitjana balear) i s’hi confirma la terciarització de la població activa i el manteniment d’altes taxes d’atur, problema iniciat amb la crisi del petroli, que ha adquirit caràcter estructural. L’activitat econòmica més important a les illes és el turisme, que afecta, amb major o menor grau, la resta d’activitats i ha permès el desenvolupament de les de caire financer. Mentre que Mallorca i Eivissa han adoptat un model desenvolupista i tenen ara grans problemes de reconversió i «esponjament», Menorca ha optat per un creixement sostenible, en ser declarada «reserva de la biosfera», i Formentera lluita per mantenir un cert equilibri. La incorporació a la Unió Europea, que ha estat, en general, positiva, ha incidit, però, negativament en el sector agrari, que es veu obligat a transformar-se i limitar la producció; recentment, la competència dels anomenats «dracs asiàtics» ha tengut efectes negatius sobre la indústria menorquina i mallorquina, que només podrà mantenir-se gràcies a la qualitat dels productes. La fortalesa del capital turístic balear -sobretot mallorquí i eivissenc- ha possibilitat importants inversions a l’exterior, a la mateixa Mediterrània i a l’àrea del Carib, fonamentalment. El desenvolupament futur de les illes s’enfronta avui, si hom vol mantenir la qualitat de vida, a dos greus problemes. El primer és estructural, derivat de les condicions físiques: es tracta del problema de l’aigua, molt greu a les Pitiüses -que compten ja amb sengles potabilitzadores- i a Mallorca -on s’han construït embassaments (Cúber), clarament insuficients-. L’altre és de caràcter cultural i tecnològic: és el problema de l’eliminació de residus, que requereix, per a una correcta solució, la col·laboració entre la ciutadania i les institucions. [RVC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments