Balear, mar

Balear, mar GEO Ampli sector de la Mediterrània occidental que envolta les illes Balears. S’estén a l’est del mar Ibèric o d’Alboran, des de les costes de Provença fins a les de Barbaria i des de les de la península Ibèrica a les illes de Còrsega i Sardenya. El seu sector oriental és l’anomenat mar de Sardenya; entre les Balears i la costa catalana, és el mar Català (en alguns mapes antics, però, és precisament el Balearicum), i, entre les Pitiüses i el nord d’Àfrica, ha rebut el nom de mar de Barbaria. Els grecs el denominaren mar Sard i sembla que els romans li donaren el nom actual. Claudi Ptolemeu, astrònom, matemàtic i geògraf grec del segle I dC (c. 90-168), el designa com Balearicum mare.

La morfologia submarina mostra les illes com un conjunt diferenciat de la resta d’àrees continentals i insulars properes. A l’est i al sud, queden separades d’Àfrica i de Còrsega i Sardenya per una plana abissal amb profunditats que arriben als 3.000 m, i, al nord, es troba una depressió submarina oberta al nord-est, coneguda com la fossa de València. Enfonsaments recents han deformat els fons del canal d’Eivissa, entre aquesta illa i el cap de la Nau, on les fondàries del talús continental arriben a ultrapassar els 800 m i contribueixen a diferenciar encara més les Pitiüses. La plataforma continental, que s’estén des de la costa fins a la isòbata dels 200 m, evidencia la divisió entre les Balears (Mallorca, Menorca, Cabrera i illots adjacents) i les Pitiüses (Eivissa, Formentera i illots pròxims) ja que el canal de Mallorca, entre aquesta illa i Eivissa, arriba a fondàries similars al d’Eivissa, mentre que el canal de Menorca, entre les dues Balears, no abasta els 150 m. La plataforma continental prolonga les planes costaneres mar endins, mentre que s’enfonsa ràpidament davant un litoral muntanyenc.

La plataforma Pitiüsa, que envolta Eivissa, s’Espalmador, es Vedrà, sa Conillera, Tagomago i altres illots i esculls, presenta unes distàncies mínimes de l’ordre de les 5 milles, mentre que les màximes no ultrapassen les 15 milles i es troben a l’oest de Formentera, que té així mateix la distància menor, 2’5 milles davant la punta Roja. Els corrents marins i l’escassa profunditat han estat la causa de repetits naufragis as Freus , per altra banda fitats d’illots. Les seques o lloses de Santa Eulària i des Figueral, al nord-est d’Eivissa, i la Xemena i la Bóta, al nord des Vedrà, també han cobrat víctimes a la navegació.

La plataforma balear accentua la disposició sud-oest/nord-est, resseguint els contorns de Menorca i, a grans trets, els de Mallorca. Les distàncies van des de les 12 a les 9 milles en relació a Menorca i cau després en brusc talús. Entorn de Mallorca, la plataforma s’estreny entre 1’5 i unes 5 milles a tota la zona sud-oest, des del cap de Formentor fins a sa Dragonera, i també al sud-est, entre Portopetro i el cap de ses Salines, que queda separat de Cabrera i d’un grup d’illots pel freu d’aquest nom. Les plataformes majors es troben davant la badia de Palma, al sud-oest, i les d’Alcúdia i Pollença, al nord-oest, amb amplàries de 19 i més milles, i enllaçant aquest darrer sector amb el menorquí. Mar enfora, hi ha una ruptura de pendent ben marcat, a partir del qual la declivitat del fons marí és forta i condueix als grans fons abissals. És el talús continental, que mostra a la part alta pendents ben durs, que a Menorca arriben als 11 graus i són d’uns 4 o 5 graus més a l’oest, i se suavitza, tot davallant, en enllaçar amb el glacis de transició a la gran plana abissal, situada als 2.700 m de profunditat. Al sud de les Balears hi ha un barranc submarí ben entallat, el canyó de Menorca: la incisió s’inicia a la vora externa de la plataforma, des d’on diversos barrancs conflueixen, en arribar al glacis, en un de sol que arriba gairebé al fons abissal. Un altre de més petit davalla al nord de Menorca. Per aquests canyons s’escolen intermitentment corrents de terbolesa, més densos que l’aigua marina, plens de tota classe de sediments que, al peu del talús, creen cons de dejecció de gran profunditat. La força d’aquests corrents pot arribar a trencar els cables submarins alhora que contribueix a l’excavació dels canyons. També pel talús poden esbaldregar-se masses de sediments poc consolidats, a manera d’allaus. Hi ha altres canyons davant les costes catalanes i del Llenguadoc. Dins la vall submarina, destaquen uns banyons volcànics que sobresurten del fons i han estat reconeguts com emissions volcàniques eruptives, d’un vulcanisme recent. Són relativament abundants entorn de les Balears, sobretot a les proximitats del canyó de Menorca.

Segons les investigacions del vaixell nord-americà Glomar Challenger, especialitzat en sondatges en aigües molt profundes, tota la plana abissal de la mar Balear deu estar coberta per una espessa capa de sal gemma de centenars de metres de gruix, que passa lateralment a guix en penetrar per la fossa de València. Aquesta capa de sal és protegida per sediments de fangs marins, pliocens i quaternaris. Aquest fet excepcional, no observat en altres mars, ha donat lloc a diverses teories sobre la història geològica i del règim climàtic i hidrològic de la Mediterrània. Hom sap que, perquè sals i guixos cristal·litzin, és necessari que les aigües marines es concentrin per evaporació i es converteixin en sal-morres, com ocorre a les salines. Una hipòtesi planteja un dessecament gairebé complet de la Mediterrània durant el trànsit del Miocè al Pliocè, ara fa un sis milions d’anys, que s’hauria esdevengut en uns deu segles. El fortíssim retrocés de la mar hauria desencadenat un rescalfament climàtic i el paisatge s’hauria convertit en una estepa desèrtica. Altres hipòtesis presenten, per a la mateixa època, una mar molt menys profunda que la d’avui, posteriorment afectada per un moviment de subsidència generalitzada o enfonsament progressiu, que seria contemporani de l’aixecament dels nous sistemes muntanyosos alpins, que han assolit molt modernament les altituds actuals; així s’hauria reduït el volum d’aigües a evaporar. Altres autors creuen que un flux marítim que penetraria pel canal de les Bètiques alimentaria i compensaria la conca d’evaporació mediterrània; després de tancar-se el canal s’obriria l’estret de Gibraltar.

Però encara el nivell de la mar no era estabilitzat: durant el Pleistocè o Paleolític degué sofrir almenys quatre descensos importants, coincidents amb les èpoques glacials, que descobriren part de la plataforma costanera, mentre les transgresssions marines dels períodes interglacials (la darrera va ser la flandriana, ja en temps històrics) deixarien com a testimoni platges aixecades que es poden veure a diferents indrets de la costa, com la badia de Sant Antoni i es Pou des Lleó, a Eivissa, per exemple. El descobriment d’alguns jaciments de petroli damunt la plataforma continental del Baix Ebre ha fet pensar en la possibilitat de trobar-ne també a la balear. A hores d’ara, la pesca constitueix l’aprofitament de la nostra mar, però una part important dels caladors de les illes Balears queda fora dels límits de les 12 milles d’aigües territorials, i els nostres pescadors s’han queixat de la facilitat d’accés a les cartes hidrogràfiques on són assenyalats. I, sobretot, la mar atreu un turisme de platja i —progressivament amb més freqüència— nàutic, que cal preservar per al sosteniment de la nostra economia. Si hom es remuntava al Terciari superior, ara fa 40 o 50 milions d’anys, s’assistiria a la formació de les Balears, deguda possiblement a la translació cap al sud-est d’unes masses continentals que fins aleshores haurien format part del continent catalano-valencià. Avui són uns territoris voltats de mar, que n’és el principal atractiu i la seua més important font de riquesa. [RVC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments