Amunts, es

Amunts, es GEO Regió del nord d’Eivissa, repartida entre els municipis de Sant Antoni, Sant Joan i Santa Eulària. Com el seu nom indica, és de caràcter relativament elevat, amb una sèrie de puigs que s’eleven per damunt dels 300 m i culminen als 410 des Fornàs o sa Torreta. Vista des del sud, es presenta com una irregular i intricada barrera muntanyosa que impedeix el pas cap a la mar. Es Amunts s’estenen de SW a NE sobre un eix d’uns 29 km, que abraça l’arc de costa entre cala Salada i es Raigs, al vessant costaner de la serra de la Mar, i ocupen una superfície d’unes 14.000 ha. Per la llei 1/1991 de 30 de gener, quedaren configurats com una àrea natural d’especial protecció, amb una àmplaria que oscil·la des dels 2 km a la part central -més baixa, on s’obre pas el tor-rent de Balansat, amb el pla Roig- als 8 km d’alguns sectors dels extrems occidental i oriental. Hi queden inclosos els nuclis parroquials de Santa Agnès de Corona, Sant Mateu d’Albarca, Sant Joan de Labritja i Sant Llorenç de Balàfia. Estructuralment, as Amunts es distingeixen dues -o tres- unitats (o paquets d’estrats) tectòniques encavalcades i arrossegades l’una sobre l’altra pels esforços tectònics que les empenyeren cap al nord-oest: són, segons la denominació d’Yves Rangheard, les unitats d’Albarca i de Llentrisca-Rei, des del sector occidental fins a la part de l’occident, i les d’Albarca i d’Eivissa a la major part del sector de llevant. Les masses càlcaries, limitades per plecs-falles, se succeeixen esglaonadament -empeses cap al nord-oest, que presenta els vessants més abruptes que el costat oposat, amb una clara dissimetria dels puigs- i cauen directament sobre la mar en una autèntica costa brava, similar a la mallorquina de la serra de Tramuntana. Els penya-segats s’aixequen superbs, gairebé sense solució de continüitat des de sa Foradada fins a sa Creu de Sant Miquel, amb altures que poden superar els 200 m: el cap Nunó, 257 m; el cap Negret, ses Balandres, amb les illes Margalides al davant; es Castellar, la penya Vermella, el cap des Mossons, 246 m; el cap des Rubió, el penyal de s’Àguila, sa Creu de Sant Miquel, 213 m. Al peu d’aquesta costa espadada s’obren petites cales de molt difícil accés, on arriben torrents encaixats, curts i de ràpid pendent. Aquest front litoral occidental és d’un alt valor paisatgístic i natural, i comença a ser objecte de consum turístic, amb excursions marítimes organitzades amb aquest fi. Al centre, aquesta costa penyalosa se suavitza i presenta un accés al port de Balansat o de Sant Miquel i la cala de Benirràs; avançant cap a l’est, es troben encara les cales de Xarraca i Portinatx; a l’entrada d’aquesta última s’ha construït un far; són refugis elementals per a petites embarcacions de pesca o esportives, ineficaços, però, quan bufen vents de component nord. Alguns illots acompanyen aquest front litoral i poden presentar certes espècies biològiques endèmiques; així, se succeeixen l’illa Murada, l’illa des Bosc, amb la punta de sa Ferradura, es Cap Bernat, l’illa d’Encalders i l’illot de sa Mesquita. Passada la punta des Moscarter, la costa s’eleva progressivament, amb una nova sèrie de penya-segats de més d’un centenar de metres d’altura: la punta d’en Serra, el puig de ses Roques, el racó de sa Talaia, la punta Verda, el puig de ses Penyes, s’Aigua Dolça, la punta de Cala de Jonc i la punta Grossa; passada aquesta, el tor-rent de sa Cala -que s’obre pas seguint la direcció d’una falla- arriba a la mar, on dóna l’últim refugi de la costa des Amunts: sa Cala, per excel·lència, coneguda també, antigament, com cala Maians i, avui dia, com cala de Sant Vicent, entre els penya-segats de la punta Grossa i els del vessant oriental del puig de la Mar. El sector occidental des Amunts apareix ben enquadrat des del punt de vista del relleu: a l’oest acaba pels vessants que baixen bruscament cap a cala Salada i la badia de Portmany; a l’est, una línia d’elevacions discontínua, que s’endinsa a la mar pel cap des Rubió, fa de límit amb les terres de Sant Miquel. Aquesta àrea, relativament elevada en comparació amb la resta d’Eivissa, presenta una sèrie de puigs que ultrapassen els 300 m (es Campvell, 398 m; puig d’en Cova, 340 m; puig d’en Pau, 336 m; puig d’en Joan Andreu, 357 m; es Forn Nou, 347 m; puig d’en Tonió, 305 m; puig d’en Guillem, 303 m) i nombrosos pujols que superen els 200 m (puig Nunó, sa Rota Vella de Corona, puig d’en Blai, es Pouàs, puig d’en Joa-not, puig de sa Teia, serra Plana, serra des Mussols, sa Rota Vella de Sant Mateu, entre d’altres). Es Amunts centrals o de Sant Miquel veuen disminuir notablement l’altitud de les terres. És un espai centrat per la vall del torrent de Balansat, que discorre flanquejat per pujols d’un centenar de metres i dominat pel puig d’en Besora (260 m). El sector oriental des Amunts es podria enmarcar entre la carretera d’Eivissa a Portinatx, a l’oest de la qual queda, però, sa Talaia de Sant Joan (360 m), i la mar; al sud acaba bruscament sobre els plans de Sant Carles -Atzaró, Morna i es Figueral-. La carretera de Sant Joan a sa Cala, que en el seu darrer tram ressegueix el llit del torrent de sa Cala, talla centralment d’oest a est aquest sector muntanyenc format per massissos i serres compactes, sens dubte el de major altitud mitjana de l’illa. Al sud de la carretera, l’alineació occidental presenta la màxima elevació des Amunts (sa Torreta o es Fornàs, 410 m), amb altres puigs també prou elevats (el pujol des Forn, 335 m; la serra Grossa, 392 m; el puig Gros, 398 m; el puig d’en Guillem, 385 m; el puig d’en Vinyes, 328 m), i d’oest a est s’estén, fins a morir a la mar, amb l’alineació formada per sa Mola (375 m), la serra de Sant Vicent, el puig de s’Àguila i el puig de Mar. Al nord de la carretera se succeeixen una sèrie de pujols que superen els 200 m (puig de s’Ullastre, puig des Maçons, 360 m), i, ja més prop de la costa, l’alineació que formen els puigs de Xarraca, de sa Descoberta, d’en Rei o de sa Fita (308 m) i de sa Talaia de Sant Vicent (303 m), que penetra a la mar per la punta Grossa. El fet que la xarxa hidrogràfica d’aquest sector quedi marginal de la resta de l’illa, va fer des Amunts orientals l’àrea més allunyada i aïllada d’Eivissa; fins a la construcció de la carretera de Sant Joan a sa Cala els anys seixanta d’aquest segle, les relacions amb la ciutat d’Eivissa eren bàsicament per via marítima, a través de sa Cala. La naturalesa calcària dels pujols implica el desenvolupament d’un relleu càrstic, on els fenòmens de dissolució són afavorits per les temperatures -relativament elevades- i una major pluviositat -entorn dels 500 mm, i en alguns llocs encara superior- que a la resta de l’illa. Així, as Amunts hi ha formacions de lapiaz, mentre les diàclasis o fractures de les roques passen a ser, per acció de la dissolució, profundes esquerdes; també són freqüents els avencs, com el des Pouàs -que és també un notable jaciment paleontològic-, el des Torrent i el de sa Murtera, i les coves, amb les seues formacions d’estalagtites i estalagmites i una fauna cavernícola característica; també hi són nombroses les fonts que brollen. Però el fenomen que més crida l’atenció de l’observador és la presència d’uns plans relativament elevats, de forma més o menys arrodonida, coberts de terra rogenca i sense drenatge superficial, que són resultat de la coalescència o fusió de dolines: els més notables són es Pla, vora sa Talaia de Sant Vicent, i els més destacats del pla d’Albarca i del pla de Corona, al sector occidental, que són poljés plenament desenvolupats. El pla d’Albarca o de Sant Mateu és situat a una altitud de 180-190 m sobre el nivell de la mar i ocupa una superfície d’uns 2 km€, amb una figura més o menys el·líptica. El pla de Corona o de Santa Agnès queda a uns 180 m d’altitud i s’estén, en forma de cercle, devers 3 km€. La presència d’argiles rogenques impermeables -resultat dels processos de dissolució dels materials calcaris, per l’aigua de pluja combinada amb l’anhídrid carbònic atmosfèric- obstrueix la infiltració d’aquestes aigües, que discorren amb dificultat i, quan plou fort, s’acumulen a determinades àrees del fons del poljé: aquesta àrea d’acumulació hídrica, al pla de l’Albarca es troba al nord (Albarca és un topònim d’origen àrab, amb el significat de ‘dipòsit d’aigua, estany’) i al pla de Corona a l’oest, al lloc designat amb el topònim, ben significatiu, de ses Basses. Aquí també hi ha els aparells d’absorció de l’aigua que s’hi va emmagatzemant. Paisatgísticament, aquestes àrees planes es diferencien notablement dels espais circumdants. Vistes des de dalt, es presenten com una gran cubeta de fons regular i horitzontal, totalment envoltada d’escarpes rocoses. El color rogenc, molt intens, d’aquests plans, contrasta amb el grisenc o blanquest dels puigs calcaris que els envolten. Per altra banda, mentre els plans mostren una dedicació agrària -policultiu d’herbacis i arboricultura, vinya-, els puigs perifèrics són ocupats per una garriga o brolla, amb pi bord. Les cases ocupen, generalment, les vores calcàries, per aprofitar millor la terra de cultiu. Es Amunts fan el paper de receptor i reservori d’aigües; són també castell d’aigües, on neixen els principals corrents -discontinuus- d’Eivissa: al sector central s’originen el riu de Santa Eulària i el torrent de Fruitera, que discorren, respectivament, cap a l’est -pla de Santa Eulària- i cap al sud -pla de Vila-; al sector occidental neix el torrent de Buscastell, amb la ressurgència des Broll, que tomba cap al pla de Portmany. De la xarxa interna, destaquen els ja esmentats de sa Cala i de Balansat; la vall alta d’aquest últim, en contacte amb la de Fruitera, obre un corredor que facilita la comunicació des del port de Balansat fins al sud de l’illa. La resta de torrents, molt nombrosos, circula profundament encaixonada, en canals, i pot obrir camins de talveg i petites cales en arribar a la mar. Tota la regió des Amunts presenta un alt valor paisagísitc, florístic i històrico-artístic. Des d’aquest punt de vista, hem de recordar que les primeres troballes prehistòriques -unes peces de bronze- es localitzaren al municipi de Sant Joan de Labritja, en fer-se la carretera de Portinatx els anys vint d’aquest segle. Conegudes de fa temps, hi ha restes arqueològiques notables a la cova des Culleram -prop de sa Cala-, a l’illa Murada, a les tor-res d’en Lluc -arrambades al penya-segat des Alls, a la mola d’Albarca- i a la cova des Vi -al vessant sud del puig Nunó-. Les esglésies parroquials són uns exemples interessants de l’arquitectura rural eivissenca, al temps que proporcionen referències sobre el poblament. La més antiga és la de Sant Miquel, sobre el puig de Missa; indici de la presència humana des dels primers temps de la conquista catalana, existia ja el s XIV i assoliria l’aspecte actual entre els s XVI i XVIII. La de Sant Joan és del primer terç del s XVIII, moment de recuperació demogràfica i expansió del poblament; les de Santa Agnès, Sant Mateu i Sant Llorenç són del final del mateix segle, amb l’organització par-roquial i l’impuls per part del bisbat als establiments pagesos. I la de Sant Vicent Ferrer és del s XIX, mostra d’una ocupació més tardana d’aquestes terres més accidentades. La pressió urbanística, molt notable des dels anys setanta, es reflecteix en el fet de l’aparició de nombroses urbanitzacions i segones residències. Alguns d’aquests nous nuclis urbans, des de na Xemena fins a sa Cala, són considerats en el cens de 1991 com a entitats de població, ja diferenciades de les parròquies tradicionals. Per altra banda, és important el nombre de segones residències, que al municipi de Sant Joan de Labritja -que pot servir d’exemple, ja que queda majoritàriament dins la regió des Amunts-pràcticament iguala el de les principals: el cens d’habitatges de 1991 hi comptabilitza 1.138 habitatges familiars principals ocupats i 1.040 de secundaris, els habitatges desocupats pugen a 309, i altres tipus de cases a 20, i de 8 no se’n tenen dades. [RVC] BOT/ZOOL El major interès natural d’aquest espai es la vegetació, de gran valor paisatgístic i científic. La zona fou declarada Àrea Natural (inclou espais declarats Àrea Natural d’Especial Interès , Àrea Rural d’Interès Paisatgístic i Àrea d’Assentament Humà en Paisatge d’Interès ). És densament arbrat i hi domina el pi, mentre que al sotabosc s’hi troben espècies com la murta (Myrtus comunis), l’arbocer (Arbutus unedo), el cepell (Erica arborea), la ginesta d’Eivissa (Genista doricnifolia) i l’alavern (Osyris quadripartita) . Els espadats són la zona més important des del punt de vista científic, amb una gran concentració d’espècies vegetals endèmiques o amb gran valor biogeogràfic, com són l’aspèrula d’en Pau (Asperula pauii), la silene d’Ifac (Silene ifacensis) i les llentietes (Hippocrepis balearica), entre d’altres. Destaquen sobretot, en aquest sentit, la cala d’Albarca , ses Fontanelles i el cap Nunó . Quant a la fauna, cal destacar la nidificació del falcó marí (Falco eleonorae) i del falcó reial (Falco peregrinus) al llarg del litoral; a molts de punts de la costa encara es veuen nius d’àguila peixatera (Pandion haliaetus), que ja no nia a les Pitiüses. En aquest espai també hi ha una de les poques poblacions conegudes de calàpet (Bufo viridis). [JCP]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments