Àguila, vénda de s’

Àguila, vénda de s’ GEO Comprèn tota la banda de migjorn de la parròquia de Sant Vicent de sa Cala , terme municipal de Sant Joan de Labritja . Limita al sud amb la vénda des Figueral , Sant Carles de Peralta (del terme municipal de Santa Eulària des Riu), a l’est i nord-est, amb la vénda des Port , al nord, amb la vénda des Negres , al nord-oest, amb la vénda de Missa , i a l’oest, amb la de s’Almànguena , de la mateixa parròquia, i les véndes des Cavallers i des Ripolls (Sant Joan). Comprèn una petita part de la vorera dreta del torrent de sa Cala , tot el puig de s’Àguila (287 m), el vessant nord del puig d’en Blai (244 m) i part del puig de la Mar (238 m). El terreny és molt abrupte, amb més de 250 m de desnivell entre els punts més elevat i més baix. Es tracta de les estribacions orientals des Amunts , el sector més elevat que conforma tota la banda de tramuntana de l’illa d’Eivissa. El profund solc excavat en aquesta àrea pel torrent de sa Cala i les diverses torrenteres que hi conflueixen ha donat lloc a aquests forts pendents i al fet que tenguem àrees d’accés relativament complicat. Pràcticament no hi ha àrees planes en aquesta vénda, excepció feta de les terrasses construïdes per l’home allí on el pendent no era excessiu, com ara la banda nord del puig de s’Àguila i les torrenteres que l’envolten. Aquestes canalades es dirigeixen totes cap al torrent de sa Cala, sia directament (a llevant del puig de s’Àguila) sia a través del torrent de s’Almànguena (a ponent del mateix puig). Els seus cursos sempre han estat intermitents, però als últims anys circulen cada vegada més esporàdicament pel descens del nivell freàtic provocat per la sobreexplotació dels aqüífers, com a tot Eivissa. Els tipus de sòls dominants són els calcaris (terra prima) a les àrees més elevades i de més pendent, i els al·luvials al fons dels torrents i als vessants més suaus. L’orientació cap a tramuntana de la gran majoria dels vessants fa que aquesta sigui una de les véndes de l’illa amb menys hores de sol i amb un grau més elevat d’humitat ambiental. Això es pot observar en la vegetació: la brolla amb pins, que ocupa una gran part de la superfície de la vénda, se’ns presenta amb un dens sotabosc (mates, coscoll, ginebre, etc.), cosa que ha afavorit, tristament, que els últims anys s’hagin produït importants incendis a la zona. A les zones més arredossades, fora de les àrees de més densa vegetació, encara podem trobar algunes grans alzines, arbres monumentals i veritables testimonis del que fou una presència molt més habitual a les Pitiüses en el passat. És probable que abans de la intervenció humana l’alzinar hi fos ben present, especialment en zones més humides com aquesta. En tot cas, l’alzinar és avui inexistent, i el pi és l’arbre dominant a totes les terres no conreades, cada vegada més extenses, per l’abandonament d’algunes hisendes i de les parts menys productives d’altres. El poblament és dispers i compost per una vintena de cases, gairebé totes situades al vessant nord del puig de s’Àguila, allà on el pendent es fa menys pronunciat. Moltes d’elles, com s’ha dit, han estat abandonades al llarg dels últims cinquanta anys, com ha passat a tot el poble, i per tant el seu nombre d’habitants ha disminuït molt, tot i que no en tenim dades concretes. A més a més, sembla que la regressió encara pot continuar, per mor de l’elevat grau d’envelliment dels que encara hi resideixen. Sovent només hi resten vivint les persones d’edat més avançada, mentre que els fills han migrat cap a altres zones de l’illa. A tota la vénda només hi ha activitats econòmiques del sector primari. Resten en explotació, tot i que sovent a temps parcial, les hisendes de la part baixa del puig de s’Àguila i també les que hi ha a migjorn d’aquest puig, a la collada que el separa de la carena que fa de partió amb Sant Carles. Hi trobam l’agricultura d’autoabastament tradicional eivissenca bastant ben conservada, amb el cultiu de cereals acompanyats d’arbres (bàsicament ametllers i garrovers, i també oliveres i figueres) i amb alguns horts on la disponibilitat d’aigua els fa possibles, on s’hi produeixen hortalisses i farratges i hi ha alguns arbres fruiters (tarongers, llimoners, etc.). També hi trobam els animals propis de tota la casa pagesa: porcs, gallines, ovelles, etc. El treball del bosc s’ha abandonat gairebé del tot, cosa que també ha ajudat a augmentar el perill d’incendis. La xarxa de comunicacions es compon únicament de camins rurals més o menys en bon estat, que porten a les diverses cases disperses. El més llarg és el que envolta el puig de s’Àguila per ponent i migjorn, fins a can Jaume i cas Vildo; fa uns anys es podia fer la volta al puig, però avui això només es pot fer a peu. Administrativament, la vénda de s’Àguila és una de les set en què es divideix el poble de Sant Vicent de sa Cala, divisió oficialitzada per l’ajuntament de Sant Joan de Labritja, cosa que li ha donat uns límits fixos. Tota la vénda s’inclou dins el conjunt de les Àrees Naturals des Amunts, gairebé tota com a Àrea Natural d’Especial Interès , excepció feta de la part més baixa del nord de la vénda, qualificada com a Àrea Rural d’Interès Paisatgístic . [JPS/JMC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments