|
Puig
des Molins, necròpolis
del ARQUEOL La necròpolis del Puig des Molins va ser el cementeri
de la ciutat d’Eivissa durant tota l’antiguitat, per la qual
cosa no només és la necròpolis feniciopúnica
i romana més extensa de l’illa d’Eivissa, sinó també el
jaciment arqueològic més important de les Pitiüses,
tant per la seua extensa superfície, com per ser l’indret
on s’han dut a terme les campanyes d’excavacions més
importants i, en conseqüència, on s’han realitzat les
troballes més abundants i espectaculars.
Situació i descripció del
jaciment
Està situat
en un petit massís muntanyós al SO de la badia d’Eivissa
i a ponent del puig de Vila, format principalment per calcàries
compactes gris-blavoses del juràssic superior, que forma una petita
carena amb tres elevacions de 61, 47 i 41 m s.n.m., la qual rep el nom
genèric de puig des Molins. El topònim deriva de l’existència,
des d’almenys el s XIV, d’antics molins fariners de vent
al cim de la carena, tot i que els que es conserven els primers anys
del s XXI, fora d’ús des de mitjan s XX, daten dels s XVIII
i XIX. Antigament eren anomenats els molins de Ponent (Ponent,
molins de ≠), denominació que els diferencia dels de Llevant (Llevant,
molins de ≠), que estaven més cap al sud de la ciutat fortificada
i dels quals només es conserva el basament d’alguns. El
jaciment arqueològic ocupa únicament el vessant septentrional
de l’elevació central i s’estén des del seu
cim, on sembla que hi devia haver el límit meridional del cementeri,
fins al peu del pujol, enllaçant amb l’eixample de la ciutat
dels anys setanta del s XX. La necròpolis va situar-se a uns 500
m de distància del recinte fortificat de Dalt Vila, on està emplaçada
la ciutat des de la seua fundació pels fenicis, a mitjan s VII
aC. Així, la ciutat, dalt del puig de Vila, es trobava separada
de la necròpolis per un accident geogràfic, en aquest cas
un tàlveg que a la seua part septentrional correspon el 2008 al
carrer de Joan Xicó, al primer tram de la via Romana i carrers
adjacents. D’aquesta manera, com és habitual a les ciutats
fenícies, la ciutat dels vius i la ciutat dels morts formaven
dues parts indissolubles del mateix conjunt urbà: ambdues estaven
pròximes entre si, plenament a la vista l’una de l’altra,
però nítidament separades, la qual cosa sembla tenir a
veure amb certes supersticions sobre la impuresa dels difunts. El pujol
on s’ubica la necròpolis antiga té un fort pendent
cap a la mar pel costat sud, vessant ja quasi totalment urbanitzat i
que el s XIX va ser retallat per la pedrera des Clot
Vermell ≠ que,
afortunadament, no va arribar a afectar el jaciment. En el vessant septentrional
del puig, on es concentren les sepultures púniques, la roca aflora
per molts d’indrets i sembla que en el passat no devia tenir tanta
vegetació com els primers anys del s XXI, perquè segles
abans era també anomenat puig Erm. S’ha de destacar el fet
que després del seu abandó com a cementeri el puig des
Molins no va ser objecte d’urbanització ni d’altre ús
que alteràs la seua estructura original, atès que des de
l’època medieval fins als anys seixanta del s XX va ser
una zona de conreus. Val a dir, però, que el puig des Molins va
ser inclòs en els projectes d’ampliar les fortificacions
de la ciutat per ponent dels enginyers militars que treballaven per a
la corona. Així, el 1727, l’enginyer francès Simon
Poulet de Montsoison ≠ dissenyà una nova línia fortificada
en ziga-zaga, que arrancava de la mar, tancava la Marina, passava paral·lela
al recinte fortificat renaixentista fins al baluard de Sant Jaume i des
d’allí continuava fins al cim del puig des Molins, on es
rematava amb un fortí en forma de ferradura. Posteriorment, el
1740, l’enginyer Joan Ballester de Zafra ≠ va dissenyar un nou
projecte semblant a l’anterior, però en aquest cas al cim
del puig des Molins es projectava un petit bastió triangular per
a una bateria i, des d’allí, la línia de fortificació continuava
cap al sud tancant fins a la mar. Cap d’aquestos projectes no arribà mai
a realitzar-se, per la qual cosa el puig des Molins continuà únicament
com a zona de conreus. Com a conseqüència de l’explotació agrícola
durant els darrers segles, el vessant va ser dividit en feixes delimitades
per marges de pedra seca, moltes de les quals varen ser desmuntades durant
les excavacions arqueològiques de principi del s XX. Arreu de
la superfície es plantaren arbres fruiters, sobretot oliveres,
però també ametllers, garrovers i figueres, sovent dins
dels pous d’accés de les tombes. Testimoni d’aquest
passat camperol és la petita casa pagesa coneguda com es Porxet,
que es conserva prop del cim del puig, dins del recinte enreixat, al
davant del molí del mateix nom. L’existència d’aquesta
casa està ben documentada a la cartografia de la primera meitat
del s XVIII, però la seua construcció podria datar de final
del s XVI o inici del XVII i ha sofert diverses ampliacions i petites
reformes al llarg de la seua existència. Els primers anys del
s XXI, com que ja fa dècades que s’aturaren les feines agrícoles,
el jaciment es troba cobert per una capa de sediment amb una espessa
vegetació arbustiva formada per espècies autòctones,
com el romaní, la mata, la ruda, l’herba sana, el fonoll,
la trencapedra, la taperera, etc., que amaga la major part de les tombes
existents. D’aquestes, al voltant de 400 són visibles des
de l’exterior, en la seua majoria són púniques, de
pou i cambra excavades dins la roca, anomenades hipogeus. Això no
obstant, el nombre dels hipogeus realment existents —sense comptar
altres tipus de sepultura— s’estima en uns 3.000, a partir
de mostreigs de densitat a diferents punts del jaciment. A l’interior
de la zona conservada, només alguns esfondraments d’algunes
cambres, a causa de la pobra consistència de la roca calcària
(pedra morta), així com de l’existència en alguns
punts d’antigues pedreres, ha alterat la seua integritat. Va ser
aprofitant el buit de la pedrera més gran on es va construir l’edifici
del Museu Monogràfic del Puig des Molins ≠, els treballs del
qual també varen afectar un nombre indeterminat d’enterraments,
si bé, com han permès comprovar les darreres obres a l’edifici,
només les parets mestres s’aprofundiren prou per arribar
fins a la roca i alterar les sepultures antigues, de tal manera que restà al
subsòl de les seues sales una superfície sense excavar
on encara es conserven inalterades les tombes existents. En general,
però, el pitjor mal que ha patit la necròpolis per a la
seua integritat han estat els robatoris que han sofert les tombes, possiblement
des de l’antiguitat, i de manera fefaent des de l’edat mitjana
en endavant. Però, en aquest sentit, la pitjor etapa de totes
va ser la de la primera meitat del s XX, quan, coneguda la seua riquesa
arqueològica a partir de les primeres excavacions, es generà una
demanda per part d’antiquaris i col·leccionistes que donà lloc
a la creació de brigades d’excavadors clandestins —algun
dels quals participava també en les excavacions oficials— que,
bons coneixedors del jaciment, regiraven les tombes cercant objectes
valuosos per vendre’ls al mercat negre d’antiguitats. Aquestos
saquejadors, per facilitar la seua tasca, ja que sabien que buidar cada
pou d’hipogeu suposava l’esforç de moure una quantitat
important de terra, i atès que coneixien també que les
cambres dels hipogeus estaven alineades unes al costat de les altres,
en foradaven les parets per poder passar a una cambra vesina, de manera
que impedien que la seua activitat fos vista des de l’exterior.
Així, cambres originalment sense altra obertura que el pou d’accés
s’anaren comunicant unes amb les altres mitjançant forats,
a vegades de considerables dimensions, fent que en ocasions assolissin
l’aspecte de galeries de mina, distorsionant així la seua
estructura i la fesomia originals.
Els treballs d’investigació
Encara que és ben segur que al llarg dels segles la necròpolis
va ser objecte de la rapinya dels cercadors d’antiguitats, i que també degueren
produir-s’hi freqüents troballes casuals en el decurs dels treballs
agrícoles, no fou fins a 1903 que es programaren treballs sistemàtics
amb la finalitat de realitzar excavacions i instar la societat illenca a la
donació d’objectes per tal de constituir un museu històric.
Pel que se sap, aquest va ser un dels motius de la constitució, l’1
de setembre de 1903, de la Societat Arqueològica Ebusitana ≠ (SAE),
que va iniciar el 3 de setembre del mateix any les primeres excavacions al
puig des Molins. El finançament dels treballs anava a càrrec
dels socis de l’entitat. La direcció era a càrrec d’Artur
Pérez-Cabrero Tur ≠, vicedirector de l’entitat, i es desenvoluparen
entre 1903 i 1905 gràcies a les facilitats donades per Josep Planells
Ferragut, propietari de la finca de can Francesquet —després anomenada
can Partit ≠. No obstant això, aquell impuls inicial de la SAE es
va anar debilitant a causa dels problemes econòmics. A partir d’aquell
moment, Joan Roman Calbet ≠, director de la SAE des del seu nomenament el
25 de gener de 1904, va assolir les despeses de les excavacions que continuaren
fent-se a la necròpolis, tant als terrenys de can Partit com als de
la finca des Porxet, sempre dirigits per Pérez-Cabrero; va disposar
igualment que les troballes realitzades ingressassin al Museu de la Societat
en qualitat de dipòsit, esperant que el Museu de la SAE reunís
condicions de perpetuïtat per donar-los-hi de manera definitiva, decisió que
va provocar diverses tensions entre el director i alguns membres de la Societat.
Però aquestes excavacions no foren les úniques que es portaren
a terme a la necròpolis. Antonio Vives y Escudero ≠, aleshores membre
de la Reial Acadèmia de la Història i arabista del Museu Arqueològic
Nacional de Madrid, i que també havia pres part en les primeres excavacions
realitzades al santuari des Culleram (Culleram, cova des ≠) el juliol de
1907, atret pel potencial arqueològic de l’illa, el 1909 es desplaçà des
de Madrid amb la seua família per estiuejar a Santa Eulària des
Riu. Pel que se sap, va realitzar algunes excavacions en aquest terme municipal,
de les quals s’ignoren els llocs concrets, però sense resultats
positius. Per això, Roman i Calbet va publicar un article a la premsa
local, en el qual demanava que no s’autoritzàs cap foraster a
realitzar excavacions, per tal d’evitar la sortida de l’illa dels
materials arqueològics que es poguessin trobar, i Vives s’hi va
sentir al·ludit. Així que immediatament es va traslladar a Vila
amb un grup d’obrers i va llogar la finca de can Xico Roig per la quantitat,
aleshores gens menyspreable, de 6 PTA diàries. Aquestos terrenys eren
vesins de la finca des Porxet, llogada per Roman i Calbet i en la qual es trobava
realitzant excavacions. L’interès primordial de Vives y Escudero
era ampliar la seua col·lecció arqueològica amb objectes
púnics que el puig des Molins li podia proporcionar. D’altra banda,
la mort de Roman i Calbet, el 4 de gener de 1910, va permetre que Vives ampliàs
la seua zona d’excavacions incloent-hi els terrenys des Porxet, ja que
el seu propietari va preferir llogar-los a Vives per la quantitat de 5 PTA,
que a la Societat Arqueològica amb les mateixes condicions que tenia
acordades amb Joan Roman. Lamentablement, els treballs finançats per
Vives y Escudero a les distintes finques del puig des Molins entre 1909 i 1913
es limitaren a buidar un considerable nombre de cambres funeràries sense
cap mena de control científic, de manera que hi obtengué una
important col·lecció de peces púniques i romanes, però sense
cap informació contextual. També l’any 1912, el famós
pintor i escriptor Santiago Rusiñol i Prats ≠ aconseguí autorització per
realitzar excavacions al puig des Molins. Els treballs que portà a terme
a la necròpolis amb l’ajuda del seu amic, el dibuixant i antiquari
eivissenc Josep Costa Ferrer –Picarol– ≠, li permeteren reunir
una important col·lecció, de la qual tampoc no es té cap
informació de caire científic i que els primers anys del s XXI
es conserva al Museu del Cau Ferrat de Sitges, creat per l’insigne artista.
Però, tot i que aquestos i altres personatges donaren renom a Eivissa
i a la seua riquesa arqueològica, aquesta malaurada situació no
era la més idònia per a la conservació del patrimoni arqueològic
illenc, sobretot pel que es va treure de la necròpolis del Puig des
Molins, on es produïen les troballes més espectaculars i valuoses,
però que sortien de l’illa per engrossir col·leccions tant
públiques com privades. Per aquest motiu, Carles Roman
Ferrer ≠,
que s’havia fet càrrec de la direcció del Museu Arqueològic
el 24 de juliol de 1911, intentà posar ordre i evitar la dispersió de
peces eivissenques. Per això programà excavacions sistemàtiques
al puig des Molins i va obtenir autorització per iniciar els seus treballs
a l’àrea militar. No obstant això, Vives y Escudero, que
considerava lesionats els seus interessos, tot creient que ell tenia el dret
exclusiu per a la realització d’excavacions a la necròpolis
del Puig des Molins, interposà un plet a l’Estat. Aquesta reclamació suposà que
se suspenguessin totes les excavacions fins a la resolució del plet,
fet que no s’esdevengué fins a l’any 1921. D’aquesta
manera es va obtenir l’efecte contrari al desitjat, atès que la
necròpolis va quedar completament abandonada a la seua sort i patí una
greu espoliació a mans de clandestins, comerciants i antiquaris, cosa
de la qual es va fer ressò en els seus escrits Carles Roman, que assistí impotent
a aquest robatori del patrimoni arqueològic eivissenc. El plet amb Vives
es va resoldre el dit 1921, reconeixent que, efectivament, tenia el dret d’excavar
a la necròpolis, per la qual cosa se l’indemnitzava generosament,
però es concedia el permís d’excavacions a Carles Roman.
A més, el 1928 l’Estat va adquirir a la seua viuda, Concepción
Segura, la col·lecció de Vives, conservada des de llavors al
Museu Arqueològic Nacional de Madrid. Quan Roman Ferrer pogué començar
a treballar al puig des Molins ho va fer sistemàticament, invertint
quantitats econòmiques prou considerables per a l’època
que li permeteren desenvolupar, entre 1921 i 1929, les excavacions més
importats realitzades fins al moment en aquest jaciment i que li varen permetre
recuperar un importantíssim nombre de materials arqueològics.
Roman Ferrer va anotar meticulosament el lloc de procedència de la major
part dels objectes trobats a les excavacions, els va amidar, numerar i inventariar,
la qual cosa ha permès determinar l’associació d’una
peça amb les altres trobades a la mateixa sepultura i, per tant, poder
reconstruir el seu context. Així i tot, també hi ha mancances
en la seua documentació, com ara l’emplaçament dels objectes
a l’interior de les sepultures, el nombre d’individus enterrats
a cada una d’elles o la procedència i el context d’alguns
petits objectes com grans de collar, joies o amulets, que Roman va considerar
d’escassa importància, la qual cosa ha fet que es perdés
una valuosa informació que ja és irrecuperable. De la mateixa
manera, encara que el mètode d’excavació era prou correcte
per a l’època, el sistema emprat, a base de traçar rases
paral·leles per tal d’evitar que passassin inadvertits els pous
d’accés als hipogeus, ja que al seu interior era precisament on
es trobaven les peces més senceres i en major nombre, també va
motivar que no es documentassin adequadament altres sistemes d’enterrament
existents a la necròpolis. José Maria Mañá de
Angulo ≠,
director del museu entre 1943 i 1965, realitzà excavacions al puig des
Molins, seguint el mateix mètode de treball que Carles Roman, els anys
1946, 1949, 1950, 1951, 1954 i 1955. Amb l’excepció de la primera,
varen ser campanyes curtes i amb pocs mitjans, però, tot i així,
resulten del màxim interès per al coneixement del jaciment. Després
d’aquesta data s’hi realitzaren diverses intervencions, com l’excavació d’urgència
dirigida per María José Almagro Gorbea ≠ el 1966 als terrenys
que posteriorment ocupà la Clínica Nuestra Señora del
Rosario. Posteriorment, arran de les troballes que es varen produir el 1976
amb motiu de les obres de tancament del jaciment, el mes de juliol de 1977
es va dur a terme una curta campanya a la part baixa al sector nord-oest, per
tal de comprovar alguns indicis que indicaven la presència d’enterraments
arcaics de cremació, i s’hi varen obtenir resultats positius.
Malgrat l’interès de les troballes, els treballs varen haver de
ser interromputs per tal de remodelar els museus de Dalt Vila i del Puig des
Molins. Finalitzat el programa museològic i reobertes les instal·lacions
del Museu Monogràfic del Puig des Molins el 30 de desembre de 1981,
es varen poder programar, entre 1982 i 1986, diverses intervencions a la necròpolis,
de gran interès, dirigides principalment per Benjamí Costa
Ribas ≠ amb
la supervisió de Jordi Humbert Fernández Gómez ≠, que
varen afectar no sols el sector protegit i envoltat per la tanca de la necròpolis,
sinó també solars pròxims, com ara el núm. 10-12
del carrer de Lleó i el solar de can Partit, en el núm. 38 de
la via Romana. A partir de 1986 el Govern Balear, aleshores responsable de
les excavacions a les Illes Balears en tenir transferides les competències
en patrimoni, va decidir suspendre totes les intervencions de caràcter
arqueològic per tal de portar a terme la realització de les anomenades
cartes arqueològiques, programa que tenia com a finalitat localitzar,
inventariar i conèixer l’estat del major nombre possible de jaciments
de la Comunitat Autònoma. Transferides posteriorment les competències
als consells insulars, la realització d’excavacions arqueològiques
va quedar molt restringida i es portaren a terme únicament diverses
intervencions amb caràcter d’urgència al jardí de
la Clínica Nuestra Señora del Rosario amb motiu de la seua ampliació,
dirigides per Joan Ramon Torres ≠ i Rosa Gurrea
Barricarte ≠, que documentaren
un bon nombre de sepultures de diverses fases feniciopúniques. Tanmateix,
al solar núm. 32 de la via Romana, amb motiu de l’edificació d’un
immoble d’habitatges, es realitzaren cales arqueològiques dirigides
per Joan Ramon i s’hi obtengueren també interessants resultats.
L’any 2000, mercès a la col·laboració econòmica
de Diario de Ibiza, es va poder presentar un programa d’investigació a
la part baixa de la necròpolis, que es va prolongar fins al 2005, amb
la direcció de Jordi H. Fernández i Ana Mezquida. El 2008 s’estan
estudiant els materials exhumats en totes aquestes darreres campanyes, per
tal de valorar les restes trobades a les excavacions, abans d’iniciar
un nou programa d’investigació a la necròpolis.
La seqüència cronologicocultural
Els resultats de les campanyes dutes a terme les darreres dècades, així com
la revisió de les antigues excavacions, sobretot les de Carles Roman
entre 1921 i 1929, permeten reconstruir una seqüència cronològica
del jaciment, estructurada en deu fases arqueològiques que es desenvolupen
des de l’època arcaica, a partir de final del s VII aC, fins a
la fi de l’època medieval islàmica. 1a:
Fase fenícia (c 625/600 — 530/525 aC). El començament
de l’ús
del puig des Molins com a necròpolis correspon al període en
què els fenicis s’instal·laren al posteriorment anomenat
puig de Vila i la seua rodalia, a final del s VII aC, per fundar un establiment
a la badia d’Eivissa que va constituir el nucli originari de la ciutat
posterior. El cementeri d’aquest primer poblament va situar-se a la part
baixa del vessant del turó, a la zona NO del puig des Molins, i tenia
una extensió d’almenys 6.000 m2 i que podria arribar, segons algunes
estimacions, fins a uns 10.000 m2. Totes les tombes descobertes contenien enterraments
de cremació, és a dir, el cadàver hi havia estat prèviament
cremat. Malgrat la uniformitat existent en el ritu de la cremació, hi
ha una enorme variabilitat de tipus de tombes que poden ser classificades en
tres grups. El primer correspon a les petites cavitats a la roca, que poden
ser simples esquerdes o concavitats naturals, en alguns casos parcialment retocades
per la mà de l’home, o bé cavitats completament artificials,
generalment de forma circular. En aquest grup, també s’hi inclouen
els clots o forats excavats al terra. Constitueixen el grup de tombes més
antigues, datades des de la segona meitat del s VII en endavant. Al seu interior,
les restes eren dipositades bé dins d’una urna de ceràmica,
o bé de forma directa, sense cap contenidor sòlid (si bé no
es descarta l’ús d’embolcalls, que no s’han conservat).
S’observa, però, certa tendència a donar a les dones un
enterrament més acurat, ja que les seues restes es dipositaven majoritàriament
dins d’urnes de ceràmica i dins cavitats artificials; els homes,
en canvi, no tenen un tractament funerari tan definit, ja que estan presents
en enterraments dins tot tipus de cavitats, però només excepcionalment
(un cas) amb les restes contengudes dins d’una urna; mentre que els nens
s’enterren sempre sense urnes i dins cavitats naturals o retocades, motiu
pel qual es pot concloure que són el grup que reben les sepultures de
menys qualitat. El segon grup correspon a les fosses excavades a la roca o
al terra. Poden distingir-se’n tres tipus principals: fosses amb canal,
fosses simples i fosses amb esglaons laterals. Aquesta diversitat de tipus
de tombes podria, en principi, explicar-se com a conseqüència de
l’existència de diferents tradicions funeràries entre els
membres de la colònia, cosa que il·lustra, tal volta, la diversitat
d’orígens i la composició del poblament ebusità.
Però, d’altra banda, el tipus de tomba juntament amb la complexitat
i la qualitat del procés funerari van insinuant una evolució de
l’estructura social. Així, des d’una situació d’aparent
igualtat, on en un primer moment la major part de la població s’enterrava
en tombes del primer grup, es passà a partir dels darrers anys del s
VII o ja el primer quart del VI aC a una situació de certa jerarquització social,
quan aparegueren enterraments en fosses de millor qualitat que la resta d’enterraments
(fosses amb canal), que mostren com una minoria d’individus o de famílies
tenien un tractament funerari més complex i elaborat, cosa que sens
dubte suposa que la seua posició social s’havia diferenciat de
la resta d’habitants de la colònia. L’anàlisi antropològica
de les restes humanes recuperades palesa que es tractava d’una població jove,
en la qual predominaven —amb quasi el 50 %— els adults d’entre
20 i 30 anys, amb un terç d’individus infantils (0-7 anys) i un
baix índex que no arribava al 20 % d’individus juvenils d’entre
12 i 20 anys. Hi havia, però, dues absències notables que no
poden deure’s a l’atzar: la d’individus entre 7 i 12 anys
i la d’individus majors de 30 anys. Per sexes hi ha un 33 % d’individus
femenins i quasi un 25 % de masculins, així com un percentatge superior
al 40 % d’indeterminats, en el qual s’inclouen tots els individus
infantils, perquè no pot determinar-se’n el sexe. El panorama
material i social que palesa l’evidència funerària de la
colònia fenícia d’Eivissa és el d’un poblament
modest, amb unes condicions de vida molt dures (notable mortalitat infantil
i femenina). Quant a l’expressió material, els modestos enterraments
del puig des Molins mostren un grup de població que amb tota versemblança
està compost d’individus lliures, entre els quals fins i tot alguns,
pels elements que els acompanyaren a la tomba (escarabeu egipci inserit en
un anell d’argent de cap basculant, penjaroll de plata, etc.), o bé pel
mateix tipus de tomba (sobretot les fosses amb canal), mostren un estatus superior.
Però, indubtablement, estan molt lluny de les tombes de cambra acuradament
construïdes de Trayamar o Puente de Noy, i dels rics enterraments documentats
a altres centres fenicis com els de Laurita (Almuñécar) amb les
conegudes urnes egípcies, o els de Cadis o Tharros (Sardenya), amb profusió d’elements
de prestigi (joieria) i vaixelles de qualitat (vernís roig). Les tombes
dels fenicis eivissencs s’assemblen més als modestos enterraments
de l’illa de Rachgoun, a la costa algeriana, o als del Cerro del Mar,
a la costa malaguenya, on no es manifesta l’existència d’una
veritable aristocràcia que es distingís netament de la resta
de la població. 2a: Fase púnica arcaica (c 530/525 — 450/425
aC). La segona meitat del s VI aC, amb les ciutats d’Orient sota domini
persa, també els centres fenicis del Mediterrani central i occidental
experimentaren profunds canvis i Cartago va assolir un paper de lideratge.
Però, a més, tal com sembla succeir en altres ciutats de Sicília,
Sardenya i tal vegada també del nord d’Àfrica, a Eivissa
es produí l’arribada de contingents de nou poblament, aleshores
púnic, possiblement procedents —almenys en part— de la mateixa
Cartago i la seua àrea d’influència, que s’ajuntaren
a la població fenícia ja existent. D’aquesta manera, Eivissa,
fins a aquell moment fenícia, s’integrà en el món
púnic. Tot això en l’àmbit funerari comportà un
canvi de ritual, amb la introducció de la inhumació dels cadàvers,
un increment en la quantitat de peces i en la varietat de la composició dels
aixovars i també un nou tipus de tomba: l’hipogeu. Tot això,
sens dubte, devia anar lligat a una evolució en les creences sobre el
més enllà. L’hipogeu és una sepultura subterrània,
excavada dins la roca, que els púnics adoptaren, segurament, per influència
egípcia. Consta de dues parts: un pou d’accés, de forma
rectangular —d’uns 0,80 m d’amplada i d’una profunditat
variable que acostuma a estar pels voltants dels 2 m—, i una cambra funerària
on es dipositaven els enterraments, generalment de planta quadrangular i dimensions
molt variades. Això no obstant, malgrat tractar-se de sepulcres de mida
generalment grossa, sembla —encara que les dades conegudes són
molt escadusseres— que al principi, durant el període arcaic,
s’utilitzaven preferentment com a tombes individuals. El seu tancament
es realitzava tapant amb una gran llosa de pedra l’obertura que permetia
el pas des del fons del pou a l’interior de la cambra, que es farcia
completament de terra. Els aixovars d’època púnica arcaica
són més nombrosos i variats en la seua composició que
els fenicis. Inclouen elements de significat màgic o religiós
(ous d’estruç, terracotes, amulets, escarabeus, etc.), elements
de l’abillament i ornamentació personal (granadures de collaret
de pasta vítria o pedres dures, joies d’or, etc.) i atuells de
terrissa que semblen tenir un valor funcional, que és el de contenir
les substàncies líquides o sòlides, que s’utilitzaven
en els ritus fúnebres o es dipositaven amb el difunt, com a vegades
ho testifiquen els residus que resten dins els recipients. En aquesta fase
inicial de l’època púnica, la necròpolis del puig
des Molins va créixer i es va prolongar cap a l’est, on destaca
un grup d’hipogeus situats al solar núm. 10-12 del carrer de Lleó,
els quals constitueixen els testimonis més antics d’aquest nou
tipus de sepultura i ritu funerari a Eivissa. Estan formant un conjunt aïllat
a la perifèria del cementeri fenici, on en aquesta etapa encara es continuaven
realitzant enterraments de cremació. Possiblement, aquest agrupament
d’hipogeus pertanyia a un grup de nous pobladors púnics que s’enterraren
de manera diferenciada al costat de la necròpolis fenícia. De
principi del s V aC es coneixen hipogeus a les àrees septentrional i
occidental, excavats al costat de tombes de cremació, com el documentat
a les excavacions en el núm. 47 de la via Romana, però també d’altres
ubicats a la part sud-oriental del jaciment. Aquest fet sembla indicar que
el cementeri s’expandia tant cap a l’est com cap a l’oest,
seguint el perfil de la part baixa del vessant. D’altra banda, aquest
notable creixement, amb relació a la fase anterior, evidencia un augment
de poblament a la ciutat. S’ha calculat que el nombre d’hipogeus
que pertany a aquesta fase és d’uns 300 i que el volum mitjà del
grup de població que s’enterrava en aquestes sepultures era d’uns
500 individus, o 600 com a màxim, que s’haurien de sumar al grup
de població que continuava utilitzant el ritu de la cremació.
Però, en aquest s V aC, també es coneixen inhumacions dins fosses
rectangulars excavades a la roca, tot i que el seu nombre és molt inferior
al dels hipogeus. El tipus millor documentat presenta esglaons laterals per
sostenir les lloses de cobertura que devien tancar la tomba, segurament una
continuació en el temps d’aquesta classe de fossa que ja s’utilitzava
en la fase fenícia per a enterraments de cremació, tot i que
les púniques són més grosses, la seua orientació és
sempre N-S i la seua talla a la roca és més acurada. Els aixovars
dels enterraments en fossa són similars, en quantitat i composició,
als dels hipogeus. El ritual de la cremació perdurà durant l’època
púnica, coexistint amb el nou ritu de la inhumació. Però,
val a dir que, tot i que es mantengueren els enterraments en fossa i petites
concavitats del terreny —sobretot els forats al terra—, en aquestes
cremacions més tardanes aparegueren nous elements als aixovars funeraris
que són anàlegs als dels enterraments d’inhumació,
com les navalles d’afaitar, granadures de collaret de pedra i pasta vítria
o petits bols i gerretes de ceràmica. 3a:
Fase púnica
mitjana o clàssica,
d’apogeu (c 450/425 — 350/325 aC). Aquesta fase va ser la de
major expansió de la necròpolis, que es va estendre per tot
el vessant oriental i septentrional del puig des Molins, des del cim fins
al començament del pla, fins assolir una extensió aproximada
de 5 ha. Fins i tot l’antiga necròpolis fenícia va
ser envaïda, per la qual cosa molts dels antics enterraments de cremació varen
ser destruïts o tallats per l’obertura de les sepultures púniques.
L’hipogeu és el tipus de tomba més comú però,
tot i que hi ha casos d’enterraments individuals, en aquesta fase
acostumen a tenir el caràcter de panteó col·lectiu.
La deposició dels cadàvers es realitzava bé damunt
del terra de la cambra, en taüt o cadafal de fusta, o en sarcòfag
monolític de pedra arenosa local, anomenada marès, l’ús
del qual és freqüent en aquest període. Generalment
n’hi ha un, dos o tres per tomba, però existeixen casos de
quatre i fins i tot un que, excepcionalment, té sis sarcòfags
dins la mateixa cambra. S’estima que són aproximadament una
tercera part els hipogeus d’aquesta època que posseeixen sarcòfags
i, probablement, aquesta era una de les maneres utilitzades per distingir
les persones amb un major estatus social, dins de la relativa uniformitat
del ritual funerari. L’aixovar es dipositava en part dins del sarcòfag
o, quan no n’hi havia, al voltant del cadàver (llànties,
ous d’estruç, recipients de mida petita, amulets, escarabeus,
joies, etc.), mentre que els grans contenidors de ceràmica (àmfores,
gerres de gran mida, plates, etc.) es dipositaven als espais lliures de
la cambra. Però, encara que el tipus de sepultura més utilitzat
fos l’hipogeu, també eren freqüents les fosses, entre
les quals poden distingir-se tres variants segons la forma de la tomba
i la deposició del cadàver al seu interior: Fosses simples,
que poden estar excavades a la roca o al terra i ser de forma allargada,
rectangular o trapezoïdal, amb els extrems rectes, corbats o arrodonits.
Generalment contenen només les restes del cadàver, que pot
haver estat enterrat dins un taüt de fusta o simplement amortallat,
acompanyat del seu aixovar, quan n’hi hagi. Fosses amb enterrament
en sarcòfag, que excavades al terra, contenen un sarcòfag
monolític de marès, idèntic als utilitzats als hipogeus,
que, una volta dipositat el cadàver i l’aixovar, era cobert
amb diverses lloses planes de pedra sense treballar. Fosses amb enterrament
infantil en àmfora, també excavades al terra, tot just de
mida suficient per contenir una àmfora utilitzada com a taüt
per al cos d’un nen de curta edat. Per poder introduir-hi el cadàver,
l’àmfora era trencada per un dels seus extrems. Com a aixovar
només acostumen a portar algun element d’ornament, com ara
granadures de collaret, penjarolls i amulets, que tenen també un
caràcter protector. Les investigacions han permès determinar
que en aquesta fase estava en ús un percentatge pròxim al
90 % dels hipogeus de la necròpolis, cosa que, segons estimacions
estadístiques, es tradueix en una xifra propera als 2.700, mentre
que el volum del grup de població enterrat en aquestes sepultures
estaria pels volts de les 3.500-3.600 persones. Quant a les fosses, les
dades, certament precàries, permeten calcular que la mida de població inhumada
en aquestes tombes era d’aproximadament el 20 % de la que s’enterrava
en hipogeu, la qual cosa suposa una xifra pròxima als 700 individus.
D’altra banda, l’edat mitjana de defunció se situa cap
als quaranta anys i la taxa de mortalitat s’ha estimat entre un 25
i un 30 per ‰. Per tant, si a la població que s’enterrava
en hipogeu se suma la que s’enterrava en fossa i s’hi afegeix
la població no fixa (per exemple comerciants, armadors, mariners,
etc.), és a dir, aquells que només devien viure temporalment
a la ciutat, així com els grups de menor condició social
(per exemple, serfs o esclaus), que no devien tenir el dret a ser enterrats
en el mateix cementeri que els ciutadans de ple dret, es pot determinar
que la població d’Eivissa en aquell període no era
menor dels 5.000 habitants. Quant als aixovars, tant als enterraments en
hipogeu com als de fossa, continuen sent abundants i variats, com a la
fase anterior. Això no obstant, en aquesta etapa, sobretot durant
el s IV aC, s’observa que la deposició d’aliments i
líquids està entrant en un procés de disminució i
que la col·locació de peces de ceràmica a les tombes
es realitza cada vegada més amb valor testimonial (les llànties,
per exemple, ja no són enceses, atès que els bleners ja no
presenten traces de combustió). 4a: Fase púnica mitjana o
clàssica, de decaïment (c 350/325-200 aC). A partir de la segona
meitat del IV aC s’observa un marcat descens en el nombre d’enterraments
comptabilitzats, fet que donarà lloc, per contrast amb l’intens
creixement de la fase anterior, a una etapa d’aparent decaïment,
que també s’ha constatat en altres necròpolis púniques
de l’illa. Per una part, els aixovars semblen reduir notablement
tant la seua quantitat com la seua presència a les tombes, sobretot
durant el s III aC. D’altra banda, aparentment disminueix també el
nombre d’enterraments efectuats durant aquesta fase al puig des Molins.
Però, de fet, tot això suposa una enorme paradoxa, ja que
a partir dels contextos arqueològics no funeraris se sap que aquest
període constitueix una etapa de desenvolupament econòmic
que es fonamenta, principalment, en un increment de la producció i
l’exportació dels productes de l’illa. D’acord
amb les dades que hi ha el 2008, a mitjan s IV aC es construïren el
8,39 % dels hipogeus de la necròpolis —és a dir, uns
250, aproximadament—, però a la fi d’aquell segle deixaren
d’obrir-se’n de nous. D’altra banda, els oberts en períodes
anteriors que foren reutilitzats per dipositar-hi nous enterraments entre
la segona meitat del IV i el III aC són el 9,16 % —xifra que
equival a uns 275, aproximadament. Però aquestos baixos percentatges
s’han obtengut, exclusivament, a partir dels hipogeus que han aportat
materials clarament datables en aquesta etapa. No obstant això,
cal tenir en compte que en diverses cambres s’ha constatat el seu ús
com a ossera col·lectiva, amb escàs o cap aixovar i només
amb alguna peça d’ornament personal (granadures de collaret,
arracades, anells, amulets, etc.), la cronologia dels quals és difícil
de precisar entre els s III i II aC. Aquest ús d’alguns hipogeus
com a panteons de diversos individus, que poden arribar a ser unes quantes
desenes, es constata també en diverses necròpolis rurals.
Així, doncs, encara que el nombre d’hipogeus datats en aquesta
fase no arriba a ser un 20 % del total, el fenomen de la seua reutilització durant
aquesta etapa cronològica podria ser més ampli del que fins
el 2008 ha pogut comprovar-se. Els enterraments en fossa d’aquesta
fase tampoc no estan documentats en un gran nombre. Sembla que podrien
datar-se el s III aC algunes inhumacions en fosses simples al terra, així com
en algunes fosses toscament tallades a la roca, de vegades aprofitant-ne
concavitats naturals que eren retocades. Els nens continuaven enterrant-se
dins d’àmfores dipositades en fosses al terra. Així,
la interpretació d’aquesta etapa d’aparent decadència
a les necròpolis púniques de l’illa podria ser explicada,
entre altres motius, tant per canvis economicosocials com per una transformació del
ritual funerari. En aquest sentit, s’ha volgut explicar la dràstica
disminució dels aixovars com a conseqüència d’una
política d’austeritat. Així, algun investigador, davant
la pobresa de les tombes d’aquest període a Cartago, ha plantejat
la hipòtesi que podrien haver-se promulgat lleis limitant les despeses
funeràries, de manera semblant a com se sap que va fer-se reglamentant
els fastos de les noces a mitjan s IV aC. A Eivissa, de fet, tant les dades
de les necròpolis com altres indicis permeten pensar que l’evolució econòmica
i social d’aquest període podria haver portat a un empitjorament
de les condicions de vida d’àmplies capes de poblament, especialment
les socialment menys elevades, cosa que hauria tengut el seu reflex en
els ritus funeraris. En qualsevol cas, tampoc no es descarta que l’aparent
descens de sepultures d’aquesta època a les necròpolis
eivissenques pugui ser conseqüència, en bona mesura, d’importants
buits en els coneixements que se’n tenen els primers anys del s XXI.
5a: Fase púnica tardana (c 200-30/ 25 aC). Aquesta fase en el puig
des Molins és millor coneguda que l’anterior. Comença
després del final de la Segona Guerra Púnica, quan la societat
ebusitana començà un llarg procés d’integració progressiva
a l’Estat romà. En aquesta fase està perfectament documentada
la coexistència de cremació i inhumació. Encara que
la incineració dels cadàvers tal vegada ja va ser reintroduïda
a la fase anterior, és en el s II aC que es té ben documentada,
tot i que les dades indiquen que va practicar-se de manera minoritària
respecte a la inhumació. Els enterraments podien ser dipositats
bé dins les antigues cambres dels hipogeus, de les quals es calcula
que en aquesta fase està en ús el 19,8 % de les existents —que
estadísticament equival a una xifra de 594 hipogeus—, bé en
fosses o forats excavats al terra. La reducció de l’ús
dels hipogeus a gairebé el 20 % dels existents podria ser interpretada
en el sentit que només algunes famílies de la ciutat d’Ayboshim
mantengueren el dret de seguir sent enterrades en aquestes cambres subterrànies.
Quant als aixovars, acostumen a ser escassos i es redueixen normalment
a alguns ungüentaris, alguna llàntia, a vegades algun plat,
bol o altre recipient de ceràmica i, en algun cas, també elements
d’ornamentació del difunt i alguns amulets protectors. El
fenomen de la disminució tant de la quantitat com, sobretot, de
la varietat dels components dels aixovars funeraris, general a tot el món
púnic a l’època tardana, hipotèticament s’ha
interpretat com a conseqüència d’una tendència
vers l’abstracció i la sublimació de les creences funeràries,
que devien necessitar menys mitjans materials per ser expressades. La pràctica
de la cremació dels cossos devia ser, tanmateix, una altra expressió d’aquesta
tendència. En aquestos enterraments, després de la cremació del
difunt, els fragments ossis, en la majoria dels casos, eren acuradament
recollits d’entre les restes de la pira funerària i, després
de ser rentats, eren dipositats dins d’una urna de terrissa. A vegades,
la deposició de l’urna cinerària, acompanyada d’alguns
elements d’aixovar, es realitzava dins la cambra d’un antic
hipogeu, versemblantment perquè el difunt pertanyia al llinatge
que s’enterrava en aquella cambra. Però també s’han
documentat enterraments d’incineració al terra, possiblement
corresponents a persones de menor estatus social, en què les restes
eren dipositades directament dins forats excavats al terreny, bé dins
d’una urna o bé sense cap contenidor i coberts per trossos
d’àmfores, generalment amb alguns elements d’aixovar,
tot i que hi ha casos en què aquestos darrers manquen. Quant als
enterraments d’inhumació, d’una banda se segueixen reutilitzant
els hipogeus, possiblement perquè els nous inhumats pertanyien al
mateix grup social que havia utilitzat la sepultura des de diverses generacions
abans, per bé que els cadàvers ja no es col·loquen
dins dels sarcòfags de marès, sinó simplement amortallats
o a l’interior de taüts. Si en el moment de fer la nova deposició ja
no hi havia espai lliure dins la cambra, es recollien els ossos dels enterraments
més antics i s’apilaven en algun racó per deixar lloc
al nou cadàver sepultat. Cal assenyalar també el cas d’un
hipogeu del solar núm. 10-12 del carrer de Lleó, on al costat
d’inhumacions d’adults aparegueren també dos enterraments
d’infants dins àmfores, l’únic cas d’època
púnica fins al 2008 documentat al puig des Molins en el qual uns
nens comparteixen la mateixa sepultura amb adults. Aquest fet és
molt significatiu, perquè si un nen té un reconeixement social
que li dóna dret al mateix espai funerari, vol dir que aquest dret
l’ha adquirit per naixement i, per tant, ve determinat per la seua
pertinença al grup social que s’enterra en aquella sepultura.
Això, juntament amb el reduït nombre d’hipogeus en ús
en aquesta fase, reforçaria socialment el paper d’aquestos
llinatges. D’altra banda, en aquest període s’incrementen
els enterraments en fosses. N’hi ha d’excavades a la roca,
però la majoria són fosses simples excavades al terra, que
han estat ben documentades a la part septentrional de la necròpolis,
al començament del pla, on el terreny és apte per a aquest
tipus de tomba ja que existeix una gruixuda capa de terra sedimentària,
d’uns 2 m o més de potència. Com és habitual,
els nens s’enterraven dins d’àmfores o en fosses simples
al terra, amb alguna moneda, elements d’ornamentació, generalment
granadures de pasta vítria, i amulets de caràcter apotropaic.
Malauradament, els tres primers quarts del s I aC (c 100-25 aC) constitueixen
una nova etapa gairebé fosca del jaciment, de la qual es coneixen
molt poques sepultures. L’inici d’aquesta fase coincideix amb
un període en el qual l’economia de l’illa sembla patir
una etapa de recés a causa, entre altres factors, de les conseqüències
de la conquista militar de Mallorca i Menorca pels romans. No obstant això,
hi ha indicis d’una certa recuperació cap al 75 aC, possiblement
després que la ciutat assolís l’estatus de civitas
foederata ≠. A la necròpolis del Puig des Molins hi ha evidències
que alguns hipogeus continuaren utilitzant-se en aquestes dècades
per a noves deposicions, així com d’enterraments en fossa,
tant d’inhumació com de cremació. Diversos materials
d’antigues excavacions i sense context ben conegut, com alguns ungüentaris
orientals de pasta vítria, alguns exemplars de vasos de parets fines,
de ceràmiques de vernís negre, de bols megàrics amb
decoració en relleu o la còpia ebusitana d’un lècit
oriental amb decoració pintada de motius vegetals corresponen a
enterraments d’aquesta època. Per tot això, no hi ha
dubte que aquest baix nombre de testimonis en la seqüència
de la necròpolis urbana és conseqüència, fonamentalment,
de la insuficiència dels coneixements a principi del s XXI. 6a:
Fase imperial romana antiga (c 30/25 aC-125/150 dC). En aquesta etapa la
societat punicoebusitana va donar els passos definitius vers la seua transformació en
romanoebusitana. Amb l’aplicació del decret de l’emperador
Vespasià de l’any 74 dC, amb què atorgava el dret llatí a
totes les ciutats hispanes que encara no eren colònies o municipis,
la ciutat d’Eivissa —anomenada Ebusus ≠ pels romans— deixà de
ser federada per esdevenir el Municipium Flavium Ebusum ≠, culminant
així el seu procés de romanització. Les restes materials
d’aquesta etapa mostren com la societat ebusitana ja havia adoptat
plenament les formes de vida romanes. No obstant això, especialment
en el camp de la religió, les creences i els cultes, la majoria
de testimonis permeten concloure que va tractar-se, fonamentalment, d’una
adaptació o “traducció” —sobretot per la
via del sincretisme— de les concepcions púniques a les romanes.
A la necròpolis del Puig des Molins, en aquesta fase tant com a
l’anterior, segueixen coexistint la inhumació i la incineració.
Els aixovars funeraris es romanitzen completament, de manera que inclouen
quasi en exclusiva productes importats pel comerç romà, tals
com vaixelles de taula de ceràmica sigil·lada, vasos per
beure de ceràmica de “parets fines”, ungüentaris
piriformes —primer de ceràmica i després de vidre bufat—,
etc. D’altra banda, encara que no pot parlar-se d’un canvi
marcat respecte a les etapes anteriors, alguns indicis, com la pràctica
més estesa de la cremació o la freqüent presència
d’una o diverses monedes en els enterraments, fan sospitar d’una
certa introducció de les creences romanes d’ultratomba entre
els ebusitans, possiblement reconvertint creences i ritus funeraris que
ja existien en època púnica (unció del difunt, deposició de
monedes amb el cadàver, etc.). En efecte, la presència de
monedes a les tombes d’aquest període pot ser interpretada
partint de la concepció clàssica de la mort com una fase
liminar cap a una altra dimensió distinta de la terrenal. D’aquesta
manera, a l’ideari romà del més enllà es tractaria,
igualment, d’un pagament per tal d’obtenir el dret a culminar
el trajecte amb èxit, a transcendir la mort física i tenir,
en definitiva, la possibilitat d’una nova existència entre
els Manes. Els enterraments d’aquesta fase, tant d’inhumació com
d’incineració, es realitzaren freqüentment dins els pous
d’accés dels antics hipogeus púnics, que llavors són
utilitzats a manera de fossa. Per això, el pou era parcialment o
totalment buidat i al seu interior es dipositaven els nous enterraments,
però sovent sense obrir les cambres, l’interior de les quals
era respectat. Els enterraments d’inhumació en fosses al terra
són escassos, en canvi les incineracions estan molt ben documentades.
Sovent, les restes òssies incinerades es dipositaven en simples
forats excavats al terra i podien presentar dues variants principals: 1)
Quan després de la cremació les restes òssies no eren
triades de les restes de la foguera ni rentades, sinó que eren recollides
juntament amb carbons i cendres restants de la pira i dipositades dins
d’un forat al terra, de vegades cobert amb trossos d’àmfora,
amb escàs o nul aixovar. Això no obstant, en molts d’aquestos
enterraments, juntament amb els ossos incinerats, va dipositar-s’hi
una o diverses monedes. Devien correspondre a la gent més humil.
2) Quan els ossos incinerats eren ben triats d’entre les restes de
la pira, rentats i dipositats, juntament amb algun element d’aixovar
(vas de ceràmica, ungüentari, etc.), dins d’una urna
cinerària, que podia ser una gerra de ceràmica o, en algun
cas, una urna de vidre. L’urna que contenia els ossos, i de vegades
alguns ungüentaris per a la seua unció, era enterrada en un
forat al terra, en què també, quan l’aixovar era abundant,
podien col·locar-se altres elements, sobretot recipients ceràmics,
al voltant del contenidor. Aquestos enterraments, particularment aquells
en urnes de vidre, devien correspondre a persones d’un cert estatus
social. A mitjan s II dC, la incineració, fins aleshores el ritu
funerari normalment utilitzat pels romans, va desaparèixer quasi
totalment i la inhumació esdevingué el procediment majoritàriament
practicat arreu de l’Imperi. 7a: Fase imperial
romana mitjana (c
125/150-300 dC). Aquesta fase de la necròpolis del Puig des Molins,
que comença a mitjan s II dC, aproximadament, s’encavalca
entre dos períodes històrics: la fi de l’Alt Imperi
(31 aC-235 dC) i el començament del Baix Imperi (235-455 dC). Es
caracteritza per la pràctica en exclusiva de la inhumació,
ja que la incineració va deixar de fer-se a Itàlia, i després
a la major part de l’Imperi, a partir de l’inici del s II dC.
No es coneixen amb exactitud les raons d’un canvi tan ampli i profund
en els usos funeraris, però res no permet suposar que fos conseqüència
d’un canvi significatiu de la doctrina religiosa. L’únic
tipus de sepultura documentat al Puig des Molins en aquesta fase és
la fossa excavada al terra, que generalment té els laterals delimitats
bé per lloses planes de pedra calcària o arenosa, bé per
murets de pedra travada amb fang o morter. La coberta era de tres o quatre
lloses planes de pedra. La seua orientació és invariablement
nord-sud (a vegades amb lleugeres desviacions cap a l’est o l’oest).
Cal subratllar, però, que el cementeri d’aquella època
ocupava només la part baixa del vessant del puig, fins arribar al
pla (zona que els primers anys del s XXI ocupen els carrers via Romana,
via Púnica i avinguda d’Espanya). Això és lògic,
perquè a la part alta del vessant no hi ha sediment de terra suficient
per realitzar el tipus de fossa excavada al terra que és usual en
aquella època. Els aixovars es redueixen a la mínima expressió,
ja que, quan n’hi ha, generalment és una única peça
de ceràmica o de vidre i, més rarament, algun element d’ús
personal o d’ornamentació. La col·locació de
monedes, en algun cas dins la boca del difunt, per pagar al barquer de
les ànimes, també està documentada. La deposició del
cos dins de la fossa acostumava a realitzar-se de forma directa o bé en
taüt de fusta. Tanmateix es coneix algun cas d’enterrament infantil
en àmfora que, a la vegada, es dipositava en una fossa excavada
al terra. Malgrat que la uniformitat del ritu de la inhumació i
també la relativa senzillesa de les sepultures i els aixovars d’aquesta
fase no permeten establir diferenciacions molt marcades de caràcter
social entre els difunts, sí que hi ha tombes singulars que permeten
determinar que devien correspondre a persones d’un cert estatus social,
com per exemple un cas excepcional de dos nens de curta edat enterrats
dins un sarcòfag de plom (taüt metàl·lic molt
rarament utilitzat a Hispània), dipositat dins d’una fossa
amb laterals de maçoneria i coberta amb quatre lloses planes ben
escairades. També algunes fosses d’inici del s III dC —de
les quals tanmateix es coneixen alguns exemplars a l’àmbit
rural—, amb la peculiaritat de tenir nínxols laterals al seu
interior, on es col·locaven grans ungüentaris de vidre, i quasi
sempre amb monedes dipositades vora el cadàver, deuen correspondre
a individus que tenen accés a tombes singulars, morfològicament
alienes a les tradicions funeràries de la Tarraconense, i de millor
qualitat que la majoria de ciutadans, en les quals amortitzen valuosos
béns de consum en els rituals funeraris (olis perfumats importats
d’Orient). Aquestos individus tal vegada podrien ser identificats
com a membres de grups urbans emergents que, al costat de propietaris de
petites i mitjanes explotacions rurals, per a la seua promoció social
subratllen el seu estatus amb tombes i ritus funeraris de major qualitat.
D’altra part, alguns testimonis d’epigrafia funerària
donen testimoni de l’existència d’una veritable elit
urbana formada per certes famílies de major prestigi i poder; en
aquesta època destaca la dels Oculacis ≠, del pater
familias de la qual es conserva el seu epígraf funerari (Æ epigrafia
romana), gravat sobre un magnífic exemplar de làpida de pedra
calcària local, trobada el s XIX, en el qual consta que va desenvolupar
una carrera municipal completa. Tot això permet suposar que pogueren
existir sepulcres monumentals per a aquests personatges, que no han arribat
als nostres dies. 8a: Fase imperial romana final i
antiguitat tardana (c
300-700 dC). Aquesta fase arqueològica queda compresa entre mitjan
Baix Imperi (235-455 dC) i els segles de domini vàndal i bizantí,
que constitueixen el període anomenat antiguitat tardana (455-707
dC). Però, malgrat els esdeveniments polítics, els canvis
de sobirania, pels coneixements que se’n tenen, no semblen haver
comportat canvis en els ritus funeraris. Els enterraments d’aquesta
fase, com a l’anterior, segueixen realitzant-se a l’àrea
septentrional del jaciment, és a dir, en el pla immediat al pujol,
que correspon als carrers de sa Capelleta, via Romana, via Púnica,
avinguda d’Espanya i carrer d’Aragó. Sembla que en època
baiximperial el cementeri es concentrava principalment en el pla entre
Dalt Vila i el puig des Molins i a la part baixa del vessant, mentre que
a l’època bizantina el cementeri s’hauria estès
cap al nord, envaint el pla agrícola, atès que la major part
dels enterraments localitzats se situaven entre la via Púnica i
el carrer d’Aragó. Dins d’aquesta àrea cementerial,
les tombes d’aquesta fase se sobreposen a les restes d’antigues
terrisseries púniques, a restes d’habitatges del s III dC
i, en alguns casos, fins i tot a enterraments de la fase anterior. Tot
i que la intermitència de les excavacions en aquesta part de la
ciutat, a mesura que els solars anaven sent edificats, no permet tenir
una visió encara prou clara de la distribució de les sepultures,
les dades dels primers anys del s XXI sí que permeten prendre en
consideració la hipòtesi que aquest cementeri, segurament
ja des de la fase anterior, s’ordenava al llarg del camí que
des de la ciutat sortia cap a ses Salines i Sant Josep i que, per tant,
seria el predecessor de l’antic camí Vell de Sant Josep. Però,
un fet important que convé posar de manifest és que, a partir
del Baix Imperi, es trenca l’exclusivitat del puig des Molins com
a cementeri, no només dels habitants urbans, atès que apareixen
altres àrees de necròpolis urbanes o periurbanes, sinó també dels
que vivien en els establiments camperols de la rodalia de la ciutat. Així,
d’aquesta època es coneixen diverses necròpolis petites
a la ruralia més pròxima a la vila d’Ebusus, com ara
ses Figueretes ≠, can Cantó ≠, es Clot ≠, ca na Marieta ≠,
can Xorat, l’hort des Llimoners ≠ —aquestes dues darreres
vorejant el camí de sortida de la ciutat cap a Sant Antoni i Santa
Eulària—, sa Joveria, sa Blanca Dona, etc. Això podria
ser símptoma no només d’una erosió de la unitat
entre la ciutat i el seu entorn agrícola immediat que s’havia
mantengut durant tota l’antiguitat, sinó també de la
creixent autonomia de les propietats rurals respecte a l’urbs, com
a conseqüència de les transformacions socioeconòmiques
del Baix Imperi. Des de la perspectiva del ritual funerari, es manté una
total continuïtat respecte a la fase anterior, ja que els enterraments
són exclusivament inhumacions en fosses. L’únic canvi
significatiu és l’orientació de les tombes, que en
aquesta fase és sempre E-O. Aquesta variació, que és
general a gairebé tot l’Imperi, es relaciona amb la forta
penetració a la societat romana de creences d’origen oriental
relacionades amb el culte solar. Per això, els cossos es col·locaven
amb els peus a la part oriental i el cap a l’occidental i, per tant,
de cara al sol naixent. Les fosses, de dimensions una mica majors que les
del cadàver, poden ser simples cavitats (loculi) excavades al terra —i
menys freqüentment a la roca— o bé estar delimitades
per una filada de pedres, o tenir els seus laterals fets amb murets de
maçoneria irregular de pedra calcària, a vegades amb la part
interna del locus arrebossat amb una capa de calç, o amb les quatre
cares internes revestides amb lloses planes de pedra, generalment calcària
local sense treballar, però a vegades amb lloses de marès
ben escairades, sovent reaprofitades de les runes de construccions més
antigues. Tanmateix, les cobertes acostumaven a fer-se amb diverses lloses
planes col·locades damunt la fossa, encara que s’han documentat
alguns casos en què el cobriment estava realitzat amb tegulae (teules
quadrades de mida gran) disposades a dues aigües, cosa freqüent
a tot el món romà, però molt poc habitual a les necròpolis
pitiüses. A vegades, les fosses eren utilitzades com a panteó col·lectiu,
possiblement donant cabuda a diferents membres d’una mateixa família,
fins i tot incloent-hi infants, per la qual cosa esdevenien veritables
osseres. Els infants i els subadults poden enterrar-se també en
fosses individuals, per bé que per als enterraments infantils continuen
utilitzant-se també les àmfores com a taüts, tot i que
el nombre dels que s’han documentat en aquest període és
molt baix. Un cas excepcional el constitueix un fragment de columna reaprofitat
per fer un sarcòfag, buidant-hi una cavitat que, ateses les seues
mides, només va poder acollir el cos d’un infant. Era molt
freqüent que els difunts fossin enterrats sense cap aixovar, només
algunes tombes presenten algun recipient de ceràmica, o més
rarament de vidre, relacionat amb el ritual funerari, ja fos amb libacions
de líquids o amb la unció del difunt amb olis perfumats.
En algunes ocasions apareixen joies o elements d’ornament personal.
Destaca la troballa en una de les tombes del solar de can Maimó,
entre la via Púnica i el carrer de Joan Planells, d’un collar
amb granadures de pedres semiprecioses (cornalina, crisopres), d’os
i pasta vítria, amb una petita creu grega d’argent amb un
botó a la creueta, de la qual només es coneixen paral·lels
en contextos bizantins del s VI dC. També, en una altra tomba del
mateix indret, aparegueren cinc aplicacions de nacre que podrien haver
estat muntades en una creu de fusta no conservades. Aquestos elements,
a més, serien una evidència empírica de la penetració de
les creences cristianes en la població ebusitana. 9a:
Fase d’abandó? (s VIII-IX dC). En aquest període sembla trencar-se la seqüència
d’enterraments a la necròpolis urbana, atès que fins
al 2007 cap conjunt funerari del puig des Molins o de la seua rodalia no
ha pogut ser datat en aquest període; per això es planteja
la hipòtesi que es tractàs d’un període d’abandó del
jaciment. De fet, els s VIII i IX dC constitueixen un període completament
obscur, tant per la manca de jaciments i materials arqueològics
datables en aquells segles, com per l’absència de les Pitiüses
a les fonts. Fins i tot, algun investigador ha plantejat que Eivissa i
Formentera podrien haver quedat despoblades. Però, tot i que la
mancança de proves en començar el s XXI no permet descartar
cap hipòtesi, sembla raonable explicar aquest buit documental d’una
manera menys dràstica, com a conseqüència d’una
degradació de les estructures polítiques i socials ebusitanes,
fins a la seua desintegració, en part relacionada amb la desaparició del
poder bizantí a occident, que possiblement hauria provocat la descomposició de
les formes de poder estatals i el retorn a unes relacions socials basades
en les estructures de parentiu. D’acord amb aquesta perspectiva,
seria aquesta situació de decadència i autarquia la que versemblantment
podria explicar la seua absència a les fonts. En consonància
amb tot això, i tenint en compte la situació precedent, podria
suposar-se que les Pitiüses degueren patir, també, una notable
davallada demogràfica i un empobriment de la seua economia, d’on
degueren desaparèixer les importacions i la producció cada
vegada estaria més abocada a l’autosubsistència. Malgrat
això, el puig des Molins ha fornit una de les poques evidències
d’aquesta època. Es tracta d’una moneda d’argent
islàmica, ben anterior a la conquista d’Isâm al-Jawlaní del
902 dC, que va ser trobada en superfície, l’any 1982, al sector
nord-occidental del jaciment i, per tant, malauradament sense un context
arqueològic definit. És una encunyació de la seca
d’al-Àndalus feta l’any 196 H (816-817 dC) sota el regnat
d’al-Hakam I. Tot i que en aquest mateix sector del jaciment s’han
excavat nombroses tombes islàmiques, la moneda sembla no tenir-hi
res a veure, sobretot perquè en els rituals funeraris islàmics
no és costum dipositar cap objecte amb els difunts i, a més,
aquesta moneda és molt més antiga que els enterraments. Félix
Retamero ha relacionat la presència a les illes Balears de petites
quantitats de monedes àrabs anteriors a la conquista —incloent-hi
aquesta peça i altres dos fulus trobats en altres indrets d’Eivissa— amb
el context de les relacions entre la gent de les illes i el poder polític
andalusí, pel qual els illencs havien de pagar feixugues tributacions
als àrabs. 10a: Fase medieval islàmica (s X-XIII dC). L’última
fase investigada fins a l’any 2008 amb metodologia arqueològica
al puig des Molins correspon a l’ocupació andalusina del jaciment,
en època medieval islàmica (902-1235). Les primeres excavacions
realitzades a la necròpolis ja posaren de manifest l’existència
de materials andalusins a l’interior dels hipogeus, cosa que tradicionalment
s’havia atribuït a les recerques que havien fet els nouvinguts
de materials valuosos dins les tombes. Però, si això pot
ser veritat en alguns casos, en altres posa de manifest, simplement, l’ús
dels hipogeus com a abocadors de deixalles, o d’altres activitats
encara no ben conegudes. No obstant això, també les excavacions
de 1982-83 al sector NE posaren al descobert restes constructives d’aquest
període, que varen ser identificades com a part d’un magatzem,
d’una sénia amb el seu safareig i com a part d’una casa,
per la qual cosa varen ser considerades com a part d’un establiment
rural (potser una alqueria), altres elements constructius del qual varen
ser posats al descobert en aixecar-se altres edificis de la rodalia; així,
davall de l’edifici de la cantonada del carrer de Joan Planells amb
la via Romana va aparèixer una construcció rectangular, un
altre pou de sénia va aparèixer al solar núm. 10-12
del carrer de Lleó i un altre més al solar núm. 20
de l’avinguda d’Espanya. Malgrat això, les darrers excavacions
als solars núm. 10 i 12 del carrer vesí de sa Capelleta,
que han posat al descobert un carrer d’aquest període, amb
cases a ambdós costats, fan viable la hipòtesi que, tot plegat,
es tracti d’un raval extramurs de madina Yabisâ, que ja és
esmentat en el Liber Maiolichinus de Gestis Pisanorum
Illustribus, el qual
dóna compte de la creuada pisanocatalana contra les illes de l’any
1115. Però, a més, les excavacions dutes a terme al sector
N-O des de 1983 han anat exhumant un nombre creixent d’enterraments
islàmics que s’acosta a la vintena, tots alineats en fileres,
amb els peus cap al N-E i el cap vers el S-E. Per això, si en principi
es pensava que es tractava del cementeri de l’establiment rural descobert
al sector N-E, després s’ha obert camí la hipòtesi
que podria tractar-se d’un dels cementeris urbans existents extramurs
de la medina, un altre dels quals, excavat ja fa uns anys, estaria as Soto.
Com és habitual en el ritual fúnebre islàmic, els
cadàvers es trobaven dins d’una simple fossa excavada al terra
amb el seus extrems arrodonits i unes dimensions de 2 m de llargària
i una amplària de 50 a 70 cm. Els cadàvers estaven disposats
sobre el seu costat dret, a vegades amb les cames lleugerament flexionades,
el braç dret allargat paral·lelament al cos i el braç esquerre
una mica encongit, amb les mans reunides davant l’abdomen. L’orientació de
les tombes és sempre N-E/S-O, de tal manera que el rostre resta
mirant cap al S-E, és a dir, en direcció a la Meca. Cap dels
enterraments, com és normal a les sepultures islàmiques,
no presenta cap element d’ornament ni d’aixovar, la qual cosa
fa difícil precisar la seua datació. L’existència
d’una làpida funerària àrab del període
almoràvit ≠, trobada al puig des Molins a principi del s XX sense
que se’n coneguin les circumstàncies, planteja la possibilitat
que pogués estar relacionada amb aquestes sepultures, la qual cosa
permetria situar-ne la cronologia, almenys d’una part, dins del període
històric esmentat, i per tant entre els anys 1115 i 1188 de l’era
actual. En qualsevol cas, sembla raonable creure que el període
d’ús d’aquest cementeri sigui coincident amb el de les
restes constructives del sector NE i, per tant, que vagi des de final d’època
califal, o inici del període de les taifes, fins a la conquista
catalana de 1235.
La protecció de la necròpolis del Puig des
Molins i la seua situació en començar el s XXI
A principi del s XX la superfície del jaciment estava dividida en diverses
propietats que, a grans trets, eren les següents: a) Finca de can Xico
Roig, que es trobava situada al nord, als límits de la necròpolis;
no devia ser gaire gran, els primers anys del s XXI es correspon amb petits
solars en gran part ja edificats. El seu propietari, Francesc Roig Tuells,
durant molts d’anys es va dedicar a registrar els hipogeus, dins la seua
propietat i les vesines, venia a Barcelona els materials arqueològics
trobats i va fer així una petita fortuna. b) Finca des Porxet, que va
ser excavada quasi en la seua totalitat per Joan Roman i Calbet i, després
de la seua mort, l’any 1910, va continuar fent-ho el catedràtic
de numismàtica Antonio Vives y Escudero. Una gran part dels seus terrenys,
uns 22.500 m2, es correspon amb els adquirits pel Ministeri de Cultura l’any
1978, juntament amb la casa pagesa que es conserva al cim del puig. c) Finca
de can Partit, que s’anomenava can Francesquet abans de la seua compra
per part de Joan Roman, en qualitat d’administrador de la seua esposa
Vicenta Ferrer i Wallis, que la va adquirir el 27 de maig de 1905 per la quantitat
de 16.000 PTA. Aquesta finca va ser objecte d’excavacions per part de
la Societat Arqueològica Ebusitana i, posteriorment, per part de Joan
Roman. Anys després, uns 12.500 m2 d’aquesta propietat varen ser
adquirits per l’Ajuntament d’Eivissa a la família Roman.
La partició i l’aixecament planimètric es va realitzar
el 19 de desembre de 1952 i es va formalitzar la seua compra en escriptura
pública el 31 de desembre de 1958. Posteriorment, declarats d’utilitat
pública, aquestos terrenys varen passar per expropiació al Ministeri
de Cultura el 1978. La resta de la finca, en una superfície notable,
va quedar fora de l’àrea delimitada erròniament com a necròpolis
i ha estat totalment edificada. d) Finca que va ser adquirida pel llavors Ministeri
de l’Exèrcit, el 19 de juny de 1911, per mitjà d’expropiació d’una
superfície de 21.273 m2, per tal d’instal·lar-hi un polvorí i
crear una zona aïllada al seu voltant. Aquesta finca, per mitjà del
RD 3258/1977, de 28 d’octubre (BOE de 20 de desembre de 1977), va ser
declarada com a bé demanial i se signà l’acta de mutació el
17 de juny de 1998, per la qual aquestos terrenys militars varen ser inscrits
a nom del Ministeri d’Educació i Cultura. Tot això ja fa
veure com el procés de protecció d’aquest jaciment, malgrat
la seua evident importància, reconeguda internacionalment des de començament
del s XX, ha estat llarg, complex i força dificultós. La millor
oportunitat per assolir-la definitivament va tenir lloc el 8 d’octubre
de 1929, amb motiu de la visita del rei Alfons XIII, quan Carles Roman va aconseguir
el vistiplau per a la declaració de la necròpolis com a Monument
Historicoartístic, el compromís de compra dels terrenys particulars,
la cessió de la finca en mans de l’exèrcit i la construcció d’un
nou museu que aplegàs les importants col·leccions arqueològiques
que omplien la capella del Salvador i l’antiga Universitat, que aleshores
ocupava el museu obert el 1907 a Dalt Vila. Immediatament es va iniciar la
redacció del projecte, amb un cost total de 700.000 PTA, el qual preveia
el tancament del jaciment mitjançant un mur d’obra i un enreixat
que envoltava un perímetre de 1.198 m i una superfície total
de 77.500 m2, 62.300 m2 dels quals corresponien a propietats privades i 15.200
m2 a la de l’exèrcit. A més, el projecte preveia també la
construcció d’un edifici que havia d’acollir en un únic
immoble les col·leccions de peces obtengudes a les excavacions del puig
des Molins i en altres indrets de les Pitiüses. La caiguda de la monarquia
i la proclamació de la república el 14 d’abril de 1931
varen frustrar aquest ambiciós projecte i es va perdre una oportunitat única
per a la total conservació del jaciment. Tot i així, molt aviat,
amb data 3 de juny de 1931, es va aconseguir per fi que la necròpolis
es declaràs Monument Historicoartístic (Gaceta del 4-VI-1931) —figura
jurídica que a partir de 1986, amb l’aprovació de la Llei
de 12/1985, de 25 de juny, del patrimoni històric espanyol, passà a
ser denominada Bé d’Interès Cultural (BIC). Lamentablement,
la imprecisió de la seua delimitació va motivar que, en no haver-se
fixat uns límits concrets en la declaració, segurament perquè encara
es desconeixia fins on arribava el jaciment, una part important de la seua
superfície fos ocupada per l’eixample de la ciutat, principalment
en la seua zona baixa, on els vestigis arqueològics eren menys evidents.
Carles Roman, aprofitant l’avinentesa de la visita que va realitzar el
4 d’abril de 1932 el president de la República Espanyola, Niceto
Alcalá Zamora ≠, va intentar que es recuperàs el projecte
de tancament i expropiació dels terrenys sense aconseguir-ho. Així i
tot, va oferir a l’Estat gratuïtament un solar de la seua propietat
on podria erigir-se el nou museu i aconseguí el compromís de
construcció del nou immoble que d’aquesta manera exposaria a les
seues sales les ja extenses col·leccions arqueològiques d’Eivissa
i Formentera. Es va redactar el corresponent projecte, que es va encarregar
a l’arquitecte Francesc Roca Simó, i s’adjudicaren les obres
el 24 d’octubre de 1935 al contractista Miquel Guasch Clapés,
que va iniciar-les d’immediat. Malauradament, l’inici de la Guerra
Civil va fer que la construcció, el lliurament de la qual havia de fer-se
el desembre de 1936, es paralitzàs el 19 de juliol. Els paraments varen
quedar aixecats però no varen acabar-se fins al 1965, data en què,
amb un projecte modificat per l’arquitecte Antoni Roca Cabanellas, fill
de l’anterior, finalitzà el que el 2008 és el Museu Monogràfic
del Puig des Molins. En qualsevol cas, els terrenys de la necròpolis
varen quedar en mans privades, amb l’excepció de la zona militar,
propietat de l’Estat. Així, aproximadament uns 9.000 m2 dels carrers
via Romana i via Púnica han estat urbanitzats. D’igual manera,
entre els carrers de Juan Ramón Jiménez i de l’Arxiduc
Lluís Salvador, altres 2.000 m2 han estat destruïts o edificats,
cosa que també succeeix a la zona compresa entre els carrers de Tanit,
de Bes i de Joan Planells que estan ocupats en la major part per petites cases
d’una o dues plantes. Sortosament, va ser l’Ajuntament d’Eivissa
el que va iniciar la recuperació d’aquest jaciment amb la compra,
el 1954, de 12.500 m2 de l’antiga finca de can Partit. No obstant això,
enfront d’aquest interès municipal, hi ha, paradoxalment, una
nul·la previsió urbanística que fa que, a poc a poc, els
carrers envaeixin el peu i parts del turó on es troba la necròpolis.
D’aquesta manera, l’àrea conservada del jaciment pràcticament
va quedar definida pel mateix traçat dels carrers. El Pla d’Ordenació Urbana
de la ciutat d’Eivissa de 1972, que va estar vigent fins a 1987, considerava
l’àrea septentrional, a partir de la via Romana, com a zona d’edificació intensiva,
per la qual cosa s’estaven concedint llicències urbanístiques
en la que en realitat era part de la necròpolis. De fet, de forma totalment
errònia, s’estava considerant com a àrea protegida tan
sols el vessant del pig, on les boques de múltiples hipogeus oberts
en la roca eren ben visibles, sense tenir en compte els possibles vestigis
que poguessin existir en el subsòl de la zona que s’anava urbanitzant.
Fins i tot, en aquest pla es preveia el traçat d’un carrer que
dividia en dos el pujol de la necròpolis, per unir els carrers de Lleó i
de Luci Oculaci. Afortunadament, a poc a poc i després dels oportuns
tràmits, el 1974 es va aconseguir que, davant l’evidència
del desastre que significava el traçat d’aquest carrer per a la
conservació de la necròpolis, l’Ajuntament acceptàs
la supressió d’aquesta via, al mateix temps que en el seu pla
urbanístic declarava com a zona d’edificació prohibida
la finca des Porxet i la zona militar. Aquesta complexa i paradoxal situació no
feia altra cosa que regir-se per, sense cap mena de dubte, una errònia
delimitació del jaciment formulada, amb data 7 d’abril de 1942,
per la desapareguda Junta del Patronat del Museu Arqueològic, presidida
per Isidor Macabich, la qual, en el croquis tramès a la Direcció General
de Belles Arts, en una mal entesa interpretació de la importància
del jaciment, reduïa el seu interès al sector en el qual eren visibles
els pous de nombrosos hipogeus oberts a la roca. La resta de la superfície
de la necròpolis, estimant que ja estava excavada i que no hi havia
hipogeus —la qual cosa s’ha revelat inexacta—, es va considerar
sense importància per a la investigació i per a la seua conservació.
Aquest fet ha motivat que, lamentablement, un important sector de la necròpolis
es trobi urbanitzat i els enterraments destruïts o coberts per les edificacions.
A la vista d’aquesta situació i de l’increment de la construcció a
la part baixa del turó, on es venien solars, des de 1975 va anar-se
exercint un control de les obres iniciades als voltants d’aquest jaciment
i s’hi han realitzat múltiples intervencions d’urgència
que han tengut un resultat divers, però que en bona mesura han contribuït
a conèixer l’extensió real de la necròpolis. Així,
per exemple, es va haver de veure com, lamentablement, es destruïen les
restes arqueològiques aparegudes en el solar núm. 10-12 del carrer
de Lleó, a l’àrea septentrional del puig dels Molins. En
aquest solar, l’octubre de 1983, es va iniciar la construcció d’un
immoble d’habitatges i aparcaments subterranis que va posar al descobert
un gran nombre de restes arqueològiques, que forniren una llarga seqüència
estratigràfica, des del s VI aC fins a l’època medieval.
De tot el conjunt documentat en aquest solar, cal destacar un grup de quatre
hipogeus que, no només eren els exemplars més antics d’aquest
tipus de tomba documentats a la necròpolis, sinó que també,
per la seua morfologia singular, eren únics en el jaciment i desgraciadament
varen ser destruïts pels promotors de la construcció sense que
hi recaigués cap tipus de sanció. Per aquest motiu, es va sol·licitar
la definitiva delimitació de la necròpolis i la protecció de
les restes que formassin part de l’àrea arqueològica. Amb
l’aprovació, el 25 de juny de 1985, de la nova Llei 16/1985 del
patrimoni històric espanyol, es confiava que el nou marc jurídic
evitaria que fets com els del carrer de Lleó tornassin a repetir-se.
Igualment s’esperava que en el futur hi hagués la possibilitat
de realitzar l’excavació preventiva dels petits solars que encara
quedaven sense edificar, o bé intervenir en aquells on els petits habitatges
existents eren enderrocats per aixecar-hi nous blocs de pisos. Can Partit era
un dels últims solars que quedava a la zona nord del jaciment sense
haver estat edificat en època recent. El seu emplaçament en el
núm. 38 de la via Romana, gairebé al davant mateix de l’edifici
del Museu Monogràfic, feia preveure l’existència de vestigis
arqueològics que permetessin contrastar i ampliar les dades de què es
disposava sobre la necròpolis. I, efectivament, les excavacions mostraren
que aquest solar, de tan sols 355 m2, contenia almenys 67 tombes, entre les
d’incineració i inhumació. Molts dels tipus de sepultura
apareguts eren exemplars únics a Eivissa, que només aquí havien
pogut ser documentats, per la qual cosa el seu interès intrínsec
era enorme. Però, a més, el conjunt reunia els tipus més
característics de sepultures dels diferents períodes, la qual
cosa permetia conèixer bona part de la seqüència d’utilització de
la necròpolis al llarg de l’època feniciopúnica.
Malauradament, aquest nombrós conjunt de tombes va ser destruït
i arrasat pels promotors de la construcció. Però la nova Llei
de patrimoni oferia un marc jurídic diferent, molt més efectiu
per a la protecció del patrimoni, la qual cosa va fer que en aquesta
ocasió els responsables de la destrucció poguessin ser processats
i posteriorment condemnats per danys al patrimoni històric espanyol.
Afortunadament, altres fets varen ser més positius i, així, en
data 14 de maig de 1986 (BOCAIB núm. 20/320 de 30-6-86), el conseller
d’Educació i Cultura del Govern Balear va incoar l’expedient
de delimitació de la necròpolis del Puig des Molins, que va ser
definitivament aprovat pel Ministeri de Cultura, per mitjà del RD 1347/1987,
de 10 de novembre (BOE núm. 271 de 12-11-87), amb què es declarava
BIC amb la categoria de Zona Arqueològica. Dins del perímetre
establert, que comprèn des del carrer de Joan Xicó fins a l’avinguda
d’Espanya, i des d’allí fins a l’inici de la via Romana
(les dues façanes) i el cantó del carrer de l’Arxiduc Lluís
Salvador, enllaçant amb el carrer de Juan Ramón Jiménez
i fins al carrer de Luci Oculaci, és preceptiva la realització d’excavacions
prèvies a qualsevol construcció o moviment de terres que afectin
el subsòl, per tal de determinar-hi la possible presència de
restes arqueològiques. Dins d’aquesta àrea, la superfície
total conservada sense urbanitzar del jaciment arqueològic té una
superfície superior als 54.000 m2 i disposa d’una tanca en tot
el seu perímetre per a la seua protecció i conservació.
El 2008 aquestos terrenys són propietat de l’Estat, encara que
la seua gestió està transferida al Govern Balear, atès
que el jaciment està adscrit al Museu Monogràfic del Puig des
Molins. També, amb data 17 de juny de 1998, el Ministeri de Defensa
va signar l’acta de mutació demanial dels terrenys militars situats
a la necròpolis del Puig dels Molins, que des d’aquella data passaren
a dependre del Ministeri d’Educació i Cultura. D’aquesta
manera s’ha assolit, després de més de 21 anys de tràmits
que, per fi, el jaciment sigui una unitat que ha estat protegida per l’ampliació de
la tanca que envolta tot el recinte arqueològic del puig des Molins,
amb una superfície que supera els 54.000 m2. D’altra banda, la
importància d’aquesta necròpolis, la més extensa
i millor conservada del Mediterrani occidental, va motivar que el Comitè Internacional
de la Unesco, en la sessió realitzada per aquest organisme a Marràqueix
el 4 de desembre de 1999, entre altres béns culturals i naturals de
l’illa d’Eivissa, declaràs la necròpolis del Puig
dels Molins com a Patrimoni de la Humanitat. El 2008, les obres de remodelació del
Museu Monogràfic —actualitzant-ne el contengut, modernitzant-ne
el muntatge i dotant-lo de mitjans museogràfics moderns— i els
treballs d’excavació que es porten a terme al jaciment —tant
per a la seua investigació com per a la futura museïtzació d’alguns
sectors— permetran que aquest museu es converteixi en un centre d’estudi
i divulgació de la necròpolis en particular i de la cultura feniciopúnica
en general. [JFG/BCR]
|
