a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

Portuondo, Rodrigo de (Mundaka ? — Formentera 1529) HIST Marí i militar d’origen biscaí. El 15 de setembre de 1523 fou nomenat capità general de les quatre galeres de la costa de la Mar del regne de Granada, càrrec que va exercir fins que el 1527 fou substituït per Álvaro de Bazán. El 27 de juliol de 1529 va partir de Barcelona amb la flota que havia de portar Carles I a Itàlia per ser coronat emperador. Arribada l’expedició a Gènova, el monarca va ajustar, el 21 d’agost, un nou assentament amb Portuondo, que fou nomenat altra vegada capità general de les galeres de la costa de la Mar del regne de Granada, ara al capdavant de vuit galeres. A començament del mes de setembre, Portuondo va emprendre el camí de retorn i va desembarcar finalment a Palamós, on va rebre 4.000 ducats a compte de l’assentament i va enllestir les embarcacions que havien d’integrar la flota. Dues setmanes després, el capità biscaí va salpar amb vuit galeres, una fusta i un bergantí cap a Barcelona, amb la intenció de carregar provisions i completar la dotació de soldats. Dissortadament, només es reclutaren uns 80 homes a la capital catalana i l’esquadra va partir després cap a València amb la idea d’embarcar-ne 400 més. Mentrestant, una flota d’11 vaixells comandada per Drub “el Diable”, home de confiança de Hayr al-Din Barba-rossa, aprofitant la indefensió en què es trobaven les costes peninsulars, desembarcava de nit al riu de l’Algar, prop d’Altea, i s’endinsava cap a Murla i Parcent per recollir els moriscos que havien pactat el seu trasllat a Barbaria a canvi de diners i d’una part de les seues pertinences. L’endemà, Drub va negociar l’alliberament del senyor de Parcent, a qui havia capturat, però quatre fustes d’Alger l’avisaren que l’esquadra de Portuondo s’acostava amb la determinació de presentar batalla. En aquestes circumstàncies, l’estol musulmà va partir cap al N d’Àfrica, però el mal temps el va obligar a aturar-se a l’illa de s’Espalmador, davant les costes de Formentera. Segons Antonio de Sosa, el comte d’Oliva va oferir 10.000 escuts a Portuondo si li restituïa els moriscos que els corsaris s’havien emportat. El capità biscaí, llançat a la persecució dels enemics, va fer escala a Sant Antoni el 23 d’octubre i l’endemà va arribar al port d’Eivissa, on va rebre la notícia que a Formentera només hi havia quatre fustes musulmanes. Després d’embarcar soldats de la guarnició, la flota de Portuondo va partir cap a la Pitiüsa menor aquella mateixa nit, però dues galeres embarrancaren as Freus i es va trencar l’ordre inicial que portava. El matí del 25 d’octubre, els corsaris descobriren les naus cristianes i desembarcaren els moriscos per guanyar capacitat de maniobra. L’esquadra musulmana, formada per 15 embarcacions, era més nombrosa i lleugera que la de Portuondo, la qual era superior des del punt de vista artiller, però presentava mancances pel que feia a la dotació de soldats. Segons López de Gómara, inicialment Drub va decidir escapar, però quan va veure que la galera de Portuondo i la del seu fill Domingo s’acostaven molt i les altres quedaven endarrerides, va reconsiderar la seua decisió i va atacar. Altres fonts, recollides per Philip Gosse, apunten que els vaixells espanyols passaren de llarg sense disparar, perquè Portuondo volia negociar el retorn dels moriscos, i aleshores els corsaris aprofitaren aquesta circumstància per llançar-se sobre els enemics. Fos com fos, el combat va acabar amb una contundent victòria dels musulmans, que s’apoderaren de sis galeres, en cremaren una, mataren el controvertit Portuondo i captivaren el seu fill. Només una galera, la de Martín de Arego, va poder escapar dels corsaris i refugiar-se a Eivissa. Una vegada desembarcat, Arego va lliurar l’artilleria del seu vaixell a la guarnició eivissenca i va esperar que els corsaris partissin cap a Alger per recollir els possibles supervivents. Després d’alguns viatges, Arego va arreplegar més de 200 homes que s’havien refugiat a Formentera i va recuperar algunes peces d’artilleria de la galera incendiada, abans de partir cap a Màlaga per donar compte de la desfeta. Segons els càlculs de Gordillo, els espanyols perderen en el combat centenars d’homes entre captius i morts, mentre que els musulmans, si s’accepten les dades de Sandoval, escassament patiren 20 baixes. En aquest sentit, López de Gómara va afirmar categòricament que la derrota de Portuondo a Formentera havia estat la més important que havien sofert les galeres espanyoles fins aleshores. La sobtada desaparició de la flota mediterrània va deixar momentàniament desprotegides les costes peninsulars i va disparar els rumors d’un possible aixecament de moriscos i antics agermanats en el regne de València. Segons Escandell Bonet, la desfeta de Portuondo va posar de relleu les limitacions de la política imperial, massa conservadora i de simple contenció davant l’amenaça turcobarbaresca. De fet, la nova situació va fer que es discutís obertament, per primera vegada, el model defensiu que havia de regir a la Mediterrània. D’altra banda, la victòria de Drub a Formentera va incrementar notablement el prestigi de Barba-rossa al temps que els exèrcits de Solimà el Magnífic mantenien el setge sobre Viena. Per guanyar el favor del sultà, poc abans de ser nomenat almirall de l’Imperi turc, Barba-rossa va lliurar a Solimà un regal en què s’incloïa l’estendard imperial i la coberta de popa de la galera de l’infortunat Portuondo. [SaCF]