a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

Port, vénda des GEO Vénda del poble de Sant Miquel de Balansat, del terme municipal de Sant Joan de Labritja. Es tracta d’una de les tres grans véndes en què es divideix aquest poble, del qual ocupa el sector central, una àmplia franja que s’estén des de la mar fins als límits amb Santa Gertrudis de Fruitera. Antigament, quan era una de les véndes més grans del quartó de Balansat, ocupava també una bona part d’aquest poble, aproximadament fins al lloc on se situa el seu nucli urbà. La seua extensió el 2007 és de devers 1.000 ha i limita al N amb la mar, a l’E amb la vénda de Benirràs, a l’O amb la vénda de Rubió, al SE amb la vénda des Forn Blanc (del poble de Sant Llorenç de Balàfia) i al S amb les véndes de Cas Ramons i Parada (del poble de Santa Gertrudis de Fruitera, al terme municipal de Santa Eulària des Riu). Situada a l’àrea des Amunts, al seu territori es troben dues meitats ben diferenciades, la S i la N, el límit de les quals es troba on hi ha el nucli urbà de Sant Miquel de Balansat. A la meitat S predomina el paisatge planer. És la part més septentrional del pla Roig, situat a uns 150 m d’altitud (i que, més cap al S, ocupa també bona part del poble de Santa Gertrudis de Fruitera). Es tracta d’una planura de transició entre la zona central de l’illa d’Eivissa i les àrees més elevades des Amunts. A l’E de la plana, formant el seu límit natural, hi ha diversos puigs d’altituds discretes, com el puig d’en Mestre (232 m), el puig d’en Serra (271 m) o, ja al NE del pla, el puig d’en Besora (262 m). La meitat N de la vénda presenta un terreny molt més accidentat. Es tracta dels estreps que formen la vall del torrent de Balansat, curs d’aigua que forma un solc estret i profund i es va obrint pas entre els puigs fins arribar a la mar. A l’E de la vall hi ha els sectors elevats que separen aquesta vall de la de Benirràs, de tal manera que el límit entre les dues véndes el constitueix, aproximadament, la divisòria de les aigües dels dos torrents, que sovent s’enfila per damunt dels 150 m d’altitud. A la banda de ponent, els vessants que baixen cap a la torrentera es corresponen amb els estreps de les zones més elevades de Rubió i arriben a superar els 200 m d’altitud a la zona coneguda com sa Serra, a l’O del nucli urbà. La línia de costa, oberta cap a tramuntana, s’inicia, a l’extrem E, a la punta Negra, just davant l’escull des Cap Bernat; és un tram escarpat, amb penyals de més de 50 m d’altitud; un poc a l’O, a la punta Blanca, comença la badia del Port de Sant Miquel, una àmplia cala a la part més interior de la qual es troba un tram de costa baixa, els primers anys del s XXI arenosa; a la banda de ponent d’aquesta platja la costa torna a fer-se rocallosa i a elevar-se, encara que aviat hi ha una altra cala, més petita, coneguda com es caló des Moltons; continua la costa rocosa, ara en direcció N, fins al pas de s’Illa, un istme consolidat artificialment que uneix Eivissa amb l’illa des Bosc, un illot situat enfront del port de Sant Miquel que s’ha transformat molt per la construcció d’una gran casa i l’eliminació de la vegetació natural; l’extrem d’aquest illot es coneix com la punta de sa Ferradura. Al N del pas de s’Illa la costa gira cap a ponent i s’eleva ràpidament, formant uns penya-segats ben verticals que aviat assoleixen uns 100 m d’altitud; damunt d’aquestos penyals es troba la torre de defensa des Molar i, just davant, l’illa Murada. Es tracta ja d’una part de la punta de sa Creu, a l’extrem de la qual pot situar-se el límit amb la vénda de Rubió. Per tota la costa i als seus voltants, són habituals les formacions càrstiques, com ara coves i balmes, entre elles, la cova d’en Marçà, molt transformada per convertir-la en atracció per a visitants, la cova Vermella o la cova des Fems. L’extrem S de la vénda des Port desguassa cap al riu de Santa Eulària, a través de petites torrenteres; la resta aboca les seues aigües cap al torrent de Sant Miquel o de Balansat; el brancal principal d’aquest torrent recull les aigües de bona part del pla Roig i, provinent de Rubió, gira cap al N i comença a engorjar-se en passar pel costat del puig de Missa, va rebent les aportacions de diverses torrenteres, com el torrent d’en Iai, i acaba desembocant al port de Sant Miquel. Hi ha diverses fonts al seu recorregut, alguna de les quals, com la font des Tur, raja pràcticament tot l’any; de fet, el seu cabal era suficient, fins a la meitat del s XX, per alimentar diversos molins d’aigua i per omplir diverses basses, com la de na Maciana, amb les quals es regaven els horts de la vora de la seua llera. Al pla Roig la terra és vermella, fonda i de bona qualitat, així com també a la llera del torrent; en canvi, en els vessants muntanyencs la terra és més blanca i prima, amb horitzons superiors pedregosos, poc aprofitable agrícolament. La vegetació natural, amb pins i brolla de matolls, cobreix pràcticament tots aquestos vessants i també diversos trams del pla i dels fons dels torrents que s’han deixat de cultivar. Són de destacar la presència de vegetació pròpia d’indrets humits (canyissars, argelagues, baladres, etc.) als fons de torrents i també l’existència d’un petit bosc d’alzines, molt prop del nucli urbà de Sant Miquel, a l’altra banda del torrent. La població es reparteix entre els dos nuclis urbans, Sant Miquel de Balansat i el Port de Sant Miquel, i més d’un centenar d’habitatges unifamiliars repartits per tot el territori de la vénda, alguns d’ells cases pageses de gran antiguitat. El primer nucli apareix als peus de l’església, encimbellada dalt del puig de Missa en un lloc estratègic per al control del pla i de la pujada des de la mar, mentre que el segon n’és el port i el principal nucli turístic. A Sant Miquel hi ha una creixent vida comercial, així com també serveis de bar i restauració, mentre que al Port les activitats econòmiques bàsiques són de temporada, centrades en els establiments turístics i de restauració. Al pla Roig es manté bona part de les terres en conreu, tot i que la dedicació dels seus propietaris gairebé sempre és a temps parcial. S’hi troben cereals acompanyats de garrovers, ametllers i oliveres, així com alguns trams d’hort quan es disposa de prou aigua. Als puigs entre aquesta vénda i la de Benirràs hi havia diverses pedreres, els primers anys del s XXI abandonades, com la de can Sopes, que ha deixat un enorme forat allà on es feia l’extracció. L’eix bàsic de comunicacions és la carretera que prové de la ciutat d’Eivissa i arriba al nucli urbà de Sant Miquel de Balansat, del qual surten altres carreteres en direcció cap a Sant Joan de Labritja, cap al Port de Sant Miquel i cap a Rubió i Sant Mateu d’Albarca. Des de prop del Port surt també la carretera que porta cap a na Xemena. Una densa xarxa de camins, alguns d’ells també asfaltats, porten a cadascuna de les hisendes. Tota la meitat N de la vénda està considerada, d’ençà de l’aprovació de la Llei d’espais naturals (1991) com a part de les Àrees Naturals des Amunts d’Eivissa. Amb tot, només les parts més elevades properes a la mar són Àrea Natural d’Especial Interès; la resta té la consideració d’Àrea Rural d’Interès Paisatgístic. La part alta dels puigs de la zona SE de la vénda també és Àrea Natural d’Especial Interès, ja que estan inclosos dins el sector anomenat “Del puig d’en Basseta al puig des Mossons”. La resta del territori és sòl rústic comú, a excepció dels dos nuclis urbans esmentats. Els elements patrimonials, com sénies, molins, torres, etc., es troben, en general, en un estat precari de conservació. [JPS]