a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

plataner m BOT [Musa paradisiaca] Planta fruitera d’entre 3 i 9 m d’alçada que produeix els coneguts plàtans i que es cultiva als llocs de clima tropical i subtropical com les illes Canàries. És un híbrid que deriva sobretot de l’espècie asiàtica i que ha donat lloc a moltes varietats. El botànic Linné va dedicar el seu nom de gènere a Antoni Musa (63 a 14 aC), metge de l’emperador August. A Eivissa es coneix com una planta ornamental exòtica, i no en gaire abundància, a les voreres d’algun hort, safareig o vora alguna casa, perquè necessita molta aigua i una terra ben fèrtil, factors que limiten molt el seu cultiu; en aquest clima també arriba a fructificar, encara que alguns anys pot deixar de fer-ho, especialment perquè es veu perjudicat pel fred i les gelades de l’hivern i pels vents forts. Durant les estacions més càlides creixen sense problemes i són molt ornamentals i agradables per la verdor i la tendror de la seua vegetació. És una planta sense ramificacions, amb unes grans fulles que embeinen perfectament la soca, la base de les quals persisteix aferrada a ella, com en les palmeres, encara que la fulla s’assequi. Creixen en forma d’espiral i formen un gran feix de fulles apical o ull. Aquestes fulles disposen d’un potent nervi central i molts altres de paral·lels que corren fins al marge, per on les fa trencar el vent, i el seu pecíol és curt. Les arrels són rizomatoses i productores d’estalons que fan fillolar la planta abundantment, multiplicant així la part aèria. Floreix en forma d’una gran espiga que dóna lloc a un gran rest de fruita que no té llavors, atès que és espècie híbrida. Com a planta de jardí necessita una exposició amb molta llum solar i arrecerada de les gelades, el fred i els vents més forts. Li cal una terra prou fonda, fresca, fèrtil, de textura grassa, argilosa i rica, ben adobada amb fems i matèries orgàniques, i també un reguiu constant, durant les calors, amb aigua de bona qualitat. No convé treballar massa la terra per no perjudicar les arrels superficials i els fillols que renoven constantment les plantes, és millor una segona llaurada lleugera al temps que s’afegeixen fems i restes orgàniques per anar conservant la frescada i la fertilitat. En aquestes condicions és un cultiu que agraeix la companyia de l’aviram —gallines, quics, ànedes, etc.—, ja que aquestos animals lliuren la terra d’herbes, caragols i tota classe de cucs alhora que escampen els seus fems, molt rics en nitrogen. [EPM]