a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir
pistola f CULT POP
Arma petita de foc. Històricament els hòmens han fet servir
enginys diversos per a la seua defensa i per resoldre els seus conflictes.
Es considera que la vertadera revolució d’aquestos enginys
arribà amb la invenció de la pólvora (barreja de
salitre, sofre i carbó vegetal) que quan es crema en un espai tancat
provoca una explosió. La pólvora, encara que coneguda pels
xinesos des del s XI, sembla que no es va emprar per a armes de foc a
Europa fins al s XIV, amb el que es podria considerar com el precedent
de les pistoles. A partir del s XV es donà una important passa,
primer amb la introducció de la clau de metxa o serpentí
i després amb tota una sèrie de millores tècniques,
ja el s XVI, com la clau de pedrenyal o de sílex, mecanisme semblant
en alguns aspectes al que es feia servir amb l’anomenada clau de
miquelet, o de “patilla” o espanyola, sistema senzill i de
poques peces. Els catxorrillos i pistoles de butxaca es feien amb aquest
sistema. Finalment les armes d’espurna o accionades a partir de
trossos d’acer incandescents tenen el seu darrer exponent en la
clau francesa i presentaven el problema de la humitat que agafava la pólvora,
que es va resoldre amb el nou sistema anomenat de clau de percussió.
La segona meitat del s XIX es va solucionar el problema de la seguretat
de les armes de retrocàrrega, amb el disseny del francès
Lefaucheux d’un cartutx format per un cilindre buit de coure, que
es convertí en el primer cartutx metàl·lic de la
història. El pas següent ja varen ser les armes de repetició,
de canons múltiples i de moviment mecànic. Tradicionalment
a la pagesia de les Pitiüses hi va haver certa afecció a anar
armats, potser derivada de la necessitat d’haver-se de defensar
dels continus atacs externs. Alguns dels tipus de pistoles més
coneguts i emprats foren el catxorillo 
, la fluixa
o pistola Lefaucheux, la de miquelet o de pany de percussió
de molla exterior, o bé la més petita i inofensiva de totes
anomenada de ciclista, de senyoreta o matagossos, atesa la seua funció
gairebé únicament dissuasiva. Algunes de les armes provenien
de fora, però de vegades eren de factura artesanal de ferrers illencs,
que demostraren tenir paciència i cura fent, sobretot, catxorrillos
i fluixes. Sant Llorenç era el poble que destacava per reunir diverses
famílies de reconegut prestigi com a armers, com els Marc, els
Armat i els Mosson. La part més delicada de fer era el canó,
ja que els defectuosos podien provocar una mutilació o la mort
de la persona que disparava. Per al mànec s’emprava fusta,
sovent embellida amb plaques de plata o bronze amb gravats de motius vegetals.
Fins a final del s XIX es permetia als al·lots portar alguna arma
com a senyal d’inici de la vida adulta, habitual també en
el context del festeig pagès, la qual cosa provocava desagradables
baralles, aspecte que alguns cronistes forasters aprofiten per exagerar
els trets violents dels illencs. Era costum que, en cas de presència
de la Guàrdia Civil, els hòmens demanassin a alguna dona
que els amagàs la seua pistola davall el mantó, ja que elles
no eren mai escorcollades per les forces de l’ordre públic.
Els trets de les pistoles no eren només senyal de baralla, també
podien significar l’acomiadament d’un jove de la casa on estava
festejant —aquest tret s’interpretava de forma diferent si
era anterior o posterior a la salutació de comiat—, o associat
a les festivitats i processons. [CSC] Pistola de gafes
Jugaroi fet amb dues gafes d’estendre roba, una d’elles desmuntada,
que utilitza garrovins o altres elements com a projectils. Per fer-la,
s’obre la gafa sencera i es col·loca, enmig i en falca, la
meitat de l’altra amb la seua part interior cap a dalt, al temps
que el ferro que la unia passa a servir de disparador. L’altra meitat
de la gafa desmuntada es posa damunt de la primera, amb el mateix sentit,
però introduint-hi només l’extrem del seu cap més
estret, de manera que serveixi com a carregador. En jugar, amb aquest
carregador es fa passar el disparador a la ranura interior de la gafa,
per col·locar el projectil; així, quan es prem el disparador,
el ferro surt de la ranura superior i llança amb força el
garroví, el pinyol o el ciuró. [LMP]
