a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

pebrerera f BOT [Capsicum annuum, família de les solanàcies] Planta originària d’Amèrica del Sud. S’utilitza com a aliment, condiment i colorant i forma part de nombroses receptes culinàries mediterrànies. Les pebreres picants reben el nom genèric de bitxos (bitxo ), tot i que n’hi ha moltes varietats diferents, de la mateixa manera que passa amb les pebreres dolces, que són variadíssimes. En general les més conreades són les de pell gruixuda i calibre gran, collides vermelles per torrar al forn o al caliu, i les allargades o de banya (tipus italià) per fregir, collides freqüentment verdes. Algunes de les que tradicionalment se sembraven a les Pitiüses eren morro de vaca (per torrar), morro prim llarga, blanca mallorquina i blanca eivissenca (per fregir). És una planta sensible al fred, que necessita temperatures suaus i calors poc fortes, sòls molt ben femats i regats adequadament, sense excés ni falta d’aigua. Es pot podar la pebrerera, amb la intenció d’aconseguir fruits més voluminosos o que la planta desenvolupi diverses tiges. A fi que les pebreres es tornin vermelles, han de deixar-se madurar prou temps dalt la mata; les verdes es poden consumir en el punt de maduresa que es vulgui. És costum plantar alfàbrega entre les pebreres per evitar atacs de poll. Es tracta d’una planta herbàcia anual, de tiges rectes, fulles senceres ovalades, d’un verd intens. Les arrels són pivotants i adventícies. Les flors són blanques i donen uns fruits en baia, de color vermell o groc quan maduren, de grandària i forma molt variables. Dins les pebreres es troben les llavors, amb forma de disc pla, d’uns quatre mil·límetres de diàmetre. Quan s’escull una pebrera per a llavor ha de deixar-se madurar totalment dalt la planta. El planter es fa a partir de febrer, en llocs ben protegits. El trasplantament es pot fer a partir d’abril o maig, quan els freds intensos són poc freqüents. [CGV]