a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

pebràs m BOT [Lactarius sanguifluus] Nom donat a les Pitiüses a uns bolets comestibles, molt apreciats pel seu sabor i per la textura agradable al paladar. Se’l reconeix fàcilment per tenir el barret de mida gran, entre 5 i 12 cm de diàmetre, encara que a vegades se’n poden trobar exemplars de fins a 20 cm. El seu port és d’aplanat a convex, deprimit a la part central. El marge és involut, semblen petits botons quan comença el seu desenvolupament i després s’estenen cap amunt; la cutícula presenta colors ataronjats i vinosos molt clars, a vegades beix, amb tonalitats verdoses difuminades; pot tenir zones concèntriques més tènues, com altres representants del mateix gènere. Es detecta una lleu pruïna sobre el barret, que en època humida és de tacte untuós. Aquesta varietat de colors el fa un bolet molt polit, digne de ser fotografiat o dibuixat. Les làmines, una mica decurrents, són rosades tirant a taronja clar amb tonalitats vinoses en envellir. El peu, primer ple i posteriorment buit, és atenuat a la base, de color blanquinós a l’àpex i la resta de color lila vinós, amb una superfície pruïnosa i escrobiculada. La carn és dura, espessa i granulosa, té una olor suau i agradable, encara que molt fàcilment atacable per larves. Quan es talla, s’observa el color blanquinós que ràpidament es tenyeix de color sang vinós, del làtex que apareix sobretot a les parts més extremes. L’esporada en massa és de color blanc cremós. El miceli d’aquest fong viu associat a les arrels de pins de l’espècie Pinus halepensis o pi bord, amb els quals forma una simbiosi en què es produeix un intercanvi de nutrients, cosa que ajuda a un millor desenvolupament de la pineda; per aquest motiu aquest fong és protagonista d’un paper ecològic molt destacat a l’ecosistema. Li agraden els climes mediterranis temperats, amb tardors i hiverns humits, però fuig de les altures. Pot fructificar des de final de setembre fins ben entrat l’any nou. El moment de major aparició és entre octubre i desembre, temps en què molts de pitiüsos surten al bosc a buscar-ne. A causa de la irregular pluviometria de les Pitiüses, alguns anys de sequera severa, la seua producció és molt pobra, com va ocórrer a mitjan anys noranta del s XX. Uns altres anys la producció és prou gran i fins i tot es pot trobar als mercats, però a preus molt elevats. És una espècie que es diferencia fàcilment d’altres espècies tòxiques, cosa que no sol donar problemes per a la identificació. Pot donar problemes d’intoxicació de tipus gastrointestinal quan se’n consumeixen exemplars en mal estat, és a dir, quan pateixen un atac generalitzat de larves quan presenten putrefacció. S’han declarat casos aïllats d’intolerància, per la qual cosa les persones sensibles a reaccions de tipus al·lèrgic a certs aliments han de procurar no ingerir-los. Es consumeixen de múltiples maneres: frits, torrats a la brasa, juntament amb sobrassada, en sopes i en el popular arròs de matances. Es conserven al natural amb sal, en vinagre i fins i tot es congelen després de llevar-los l’aigua en una paella i així evitar la destrucció del pebràs que produeix l’aigua en augmentar de volum quan passa al punt de solidificació. Una bona manera de conservar-los és alternar fileres de barrets ben netes amb grapats de sal, com es fa amb la col fermentada a Alemanya i França. Existeixen espècies menys freqüents, molt fàcils de confondre, amb qualitats gastronòmiques també òptimes. De fet no és rar trobar exemplars de Lactarius semisanguifluus, el tall del qual en poc temps es torna de color taronja i més tard vinós. Una altra espècie és Lactarius vinosus, que es diferencia quan es talla el pebràs per la meitat i tot ell agafa una coloració vermella semblant al vi i no en part com succeeix amb L. sanguifluus. La confusió amb aquestes últimes espècies no és important ja que totes són bones per al consum humà. A la tardor, als mercats pitiüsos, i a preus més assequibles, s’hi troba el pebràs dit foraster, conegut com a pinetell a Catalunya i níscalo en castellà; aquesta espècie, dita Lactarius deliciosus, és importada de la península Ibèrica, on és abundant i creix en diversos tipus de pinedes; es distingeix pel làtex de color taronja al tall i el progressiu color verd que agafa la carn a mesura que passa el temps. És de mida menor, el seu sabor i textura són de menor qualitat però és un bon comestible. Després de la seua ingesta l’orina sol agafar un color vermellenc. N’existeixen espècies no comestibles pel seu desagradable sabor, encara que no són perilloses, com és el cas del pebràs pelut o pilós, Lactarius tesquorum, que té la cutícula pilosa i el làtex blanquinós poc present; és freqüent de l’estepa blanca. Molt paregut a aquest últim és el pebràs blanc, L. mediterraneensis, però sense pèls i escrobiculat en el barret i que prefereix ambients on predomina el coscollar amb el pi bord. El pebràs de moro, de l’espècie Chroogomphus rutilus, és comestible mediocre i es caracteritza pel color ataronjat del seu peu i del barret, té les làmines decurrents més obscures i espores negres en massa; és molt abundant a la tardor als boscos de pins. Finalment cal destacar la intensa cerca a què són sotmesos els pebrassos, cosa que genera una pressió que afecta les seues poblacions, que disminueixen progressivament, a més d’alterar altres espècies susceptibles de ser confoses, totes elles d’alt valor ecològic. Una recol·lecció intel·ligent és la millor mesura per no acabar amb aquest tresor micològic que encara es té. No seria estrany que en el futur s’arribassin a formar vedats micològics com ja ha ocorregut a algunes zones de la península Ibèrica. [JEN]