a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

papallona f ZOOL Nom genèric amb què es coneixen els insectes lepidòpters diürns (ropalòcers), especialment a la fase d’imago —adult—, que volen durant el dia i que es caracteritzen per una coloració vistosa. Acostumen a reunir les ales verticalment sobre el cos durant el repòs i tenen sempre les antenes claviformes. Les peces bucals formen l’espiritrompa, un llarg tub enrotllat amb què xuclen el nèctar de les flors i altres sucs, si bé n’hi ha que no s’alimenten i viuen de les reserves acumulades en estat larvari. N’hi ha una gran varietat de formes i colors. El color és conseqüència de les esquames imbricades que cobreixen el cos, especialment les ales. El cos i els apèndixs també tenen pèls. Generalment les femelles són més grosses que els mascles. Neixen d’ous que solen pondre sobre plantes apropiades per a l’alimentació de les larves, les quals s’anomenen erugues i tenen un cap, amb potents mandíbules, a continuació el tòrax, amb tres parells de potes vertaderes i deu segments abdominals que tenen estigmes respiratoris laterals, i a la part posterior del cos presenten cinc parells de propodis carnosos amb ventoses que ajuden a desplaçar-se. Presenten tanta varietat de formes i de colors com els adults, i moltes són cobertes de pèls urticants que poden produir perilloses reaccions al·lèrgiques. S’alimenten de fulles i brots tendres de les plantes, per la qual cosa moltes es converteixen en plagues per als conreus, als quals causen grans danys. Cada espècie parasita una única espècie de planta o un grup reduït d’espècies semblants; hi ha espècies que passen d’una planta a una altra i d’altres que romanen sempre a la mateixa. Després de diverses mudes i un gran creixement —poden augmentar cent vegades la seua mida— passen per la fase de pupa, anomenada crisàlide als lepidòpters, en la qual no s’alimenten i experimenten importantíssims canvis morfològics i fisiològics. Després d’aquesta fase surt l’insecte adult o imago. Tot aquest procés és controlat per hormones. Durant l’hivern interrompen el seu desenvolupament —diapausa— i el poden passar en qualsevol de les quatre fases: ou, eruga, crisàlide o imago. La majoria presenta més d’una generació a l’any; les femelles moren després de pondre els ous. A les illes Balears s’han descrit 36 espècies pertanyents a cinc famílies, de les quals, n’hi ha 25 a Eivissa i 21 a Formentera. Això indica un poblament pobre tenint en compte que a la península Ibèrica se n’han descrit 250; aquest fet s’explica per la manca de diversitat de biòtops que tenen les illes, especialment les petites, i per la destrucció del medi natural. Hi ha dos períodes d’escassesa de papallones, l’època freda i l’estiu, amb dos màxims, la primavera i la tardor. Hi ha espècies migradores que poden volar moltes hores i distàncies molt llargues. A les Pitiüses les papallones reben el nom de papalloles. Papallona rei [Papilio machaon] És la papallona diürna més grossa de les descrites a les Pitiüses, fa entre 70 i 90 mm d’envergadura. És groga amb característics dibuixos negres; les ales posteriors tenen dos ocels vermellosos i una línia de clapes blavoses; de cada ala posterior sobresurt una coa o punta. Els exemplars de les Balears són més grans que els de la península Ibèrica. S’alimenta del nèctar de diverses flors i es veu a la primavera i a l’estiu; la seua eruga és de color verd pàl·lid amb taques negres i taronges, s’anomena cuc de ruda i es troba sobre plantes de ruda, pastanaga o fonoll; és molt voraç i creix molt ràpidament (en dues setmanes pot multiplicar el seu pes per mil). Muda quatre o cinc vegades i després entra en fase de crisàlide i així passa l’hivern. Quan se sent amenaçada expulsa un apèndix carnós situat sobre el cap i al mateix temps emet substàncies pudents. Papallona reina [Vanessa atalanta] Fa uns 60 mm d’envergadura i és de color obscur, però decorada amb grans franges vermelles i taques blanques. El cos és envellutat. És molt comuna a tot el món, vola a gran distància i fins i tot arriba al nord d’Europa; és de vol ràpid i se sol trobar en àrees de vegetació i jardins, té instint territorial i l’atreuen els fruits madurs, per la qual cosa es veu més a la tardor. Presenta dues generacions entre juny i setembre. L’eruga viu sobre urticàcies com la parietària i espècies del gènere Helichrysum. Hiverna com a imago. Papallona de la mostassa [Pontia daplidice] De mida més petita que les peninsulars, fa al voltant de 50 mm d’envergadura. Viu en àrees obertes a l’Àfrica, al sud d’Europa i arriba fins al Japó. La cara superior de les ales és de color blanc amb clapes negres més grosses i evidents a la femella; a la cara inferior són verdoses. Es veu des del març fins a l’octubre o novembre. L’eruga viu sobre crucíferes herbàcies; hiverna en estat de crisàlide. Papallona llimonera [Gonepteryx cleopatra] Fa uns 60 mm d’envergadura. Viu al nord d’Àfrica, al sud d’Europa i a les illes atlàntiques. Ha estat descrita a Mallorca la subespècie balearica més grossa i amb color diferent de l’espècie nominal, però altres autors la inclouen en la subespècie cleopatra del nord d’Àfrica i Sardenya, no present a la península Ibèrica. L’any 1977 Josef de Freina descrigué la subespècie petronellae, a Sant Antoni de Portmany, caracteritzada per presentar una escotadura alar posterior més pronunciada que en les altres subespècies descrites. Els mascles tenen les ales d’un color groc intens amb dues franges ataronjades una a cada ala anterior. La femella, menys abundant, és més pàl·lida i més grossa. És freqüent a les dunes cercant les flors de Cakile maritima. Papallona de l’alfals [Collias croceus] Fa entre 50 i 56 mm d’envergadura. Viu al nord d’Àfrica, centre i sud d’Europa i fins a l’Iran. Es veu entre març i final de l’estiu; és de color ataronjat amb una clapa negra i rodona a cada ala anterior; el contorn de les ales és negre amb taques grogues, només a la femella. Té hàbitats migratoris massius. L’eruga viu sobre lleguminoses herbàcies: Medicago, Lotus, Trifolium... Papallona de l’arbocera [Charaxes jasius] Fa entre 75 i 80 mm d’envergadura. Viu al litoral mediterrani fins a Etiòpia i l’Àfrica equatorial. Els exemplars són més grossos que els de la península Ibèrica. La cara superior de les ales és marró obscur, amb els contorns decorats amb taques ataronjades; la cara inferior té dibuixos irregulars de color blanc, negre, roig, blau, groc. Es veu entre abril i maig i agost i setembre. S’alimenta de fruits madurs, per la qual cosa és freqüent prop de les figueres. Les erugues s’alimenten de les fulles de l’arbocer. Papallona dels cards [Cynthia cardui] Fa entre 55 i 60 mm d’envergadura. És molt corrent a tot el planeta i una extraordinària migradora, de la qual s’han descrit vols de tres mil quilòmetres. És de color ataronjat amb taques negres i blanques; es veu de la primavera fins a la tardor a tots els ambients. Té quatre generacions a l’any; les erugues viuen sobre cards, malves, papilionàcies, ortigues i solanàcies. Papallona grossa de les violetes [Pandoriana pandora] Fa entre 65 i 70 mm d’envergadura. Viu al nord d’Àfrica, Canàries, sud d’Europa i fins a l’Iran. És de color terrós ataronjat, amb dibuixos obscurs. Els exemplars de les Balears, segons Sagarra (1920) i referint-se exclusivament als d’Eivissa, són més grans i més foscos que els de la península Ibèrica i semblants als d’Algèria i corresponen a la subespècie seitzi. L’eruga, hivernant, s’alimenta de violàcies. Papallona d’alzinar [Maniola jurtina] Fa entre 45 i 50 mm d’envergadura. És molt abundant a la península Ibèrica, Canàries, Europa i l’Àsia temperada. És de color marró amb una franja ataronjada a les ales anteriors. És freqüent en àrees baixes amb arbres i arbustos des d’abril fins a octubre. L’eruga és verda i s’alimenta de gram, margall, ordi, etc. Papallona del gram [Pararge aegeria sardoa] Fa entre 40 i 45 mm d’envergadura. Viu a l’Europa occidental i l’Àsia temperada. És molt abundant des d’abril fins a octubre i vola en quasi totes les èpoques de l’any, hivern inclòs. El color és marró ataronjat. Les erugues són verdes i s’alimenten de gramínies, gram, blat, fenàs... Papallona del margall [Lesiommata megera] Fa entre 43 i 45 mm d’envergadura. Viu a l’Europa occidental, el nord d’Àfrica i l’Àsia temperada. És de color marró amb taques ataronjades i amb ocels a les ales. Sagarra troba les formes eivissenques semblants a la forma paramegeara de Còrsega. Es veu a qualsevol època de l’any, fins i tot els dies assolellats d’hivern. L’eruga és verdosa i viu sobre gramínies: gram, ordi, Festuca. Papallona de la col [Pieris brasicae] Fa entre 55 i 60 mm d’envergadura. És de color blanc més obscur en la femella, la qual presenta taques negres a les ales anteriors. Viu entre març i octubre i fa dos o tres generacions en un any. És molt comuna a tot Europa. La larva viu sobre diverses crucíferes cultivades: cols, naps, pinyes de col... i causa plagues. També s’anomena blanqueta de la col. Papallona de la ravenissa [Pieris rapae] Fa al voltant de 50 mm d’envergadura. És de color blanc amb taques fosques a les ales anteriors. L’eruga viu sobre plantes cultivades com cols, bledes o lletugues. Abunda a tot Europa a la primavera i la tardor. També s’anomena blanqueta de la ravenissa. Papallona del rave [Pieris napi] Fa al voltant de 50 mm. És de color blanc amb venes fosques a la cara inferior de les ales posteriors. L’eruga no sol alimentar-se de plantes cultivades. També s’anomena blanqueta del rave. Papallones nocturnes (heteròcers) Són de costums crepusculars o nocturns, si bé n’hi ha espècies diürnes; mantenen les ales planes sobre el cos durant el repòs i la seua coloració sol ser poc vistosa, encara que n’hi ha de colors destacats; tenen molts tipus d’antenes —filiformes, plomoses, etc.— però no les tenen mai claviformes, com els ropalòcers. Moltes d’elles, de mida petita —papallons o palometes—, acostumen a acudir a la nit a la llum dels fanals i les bombetes, on solen ser presa dels dragons. A les Balears s’han citat unes 360 espècies de papallones nocturnes; a les Pitiüses no han estat gaire estudiades. A la família dels esfíngids pertanyen els coneguts barrinols, com la papallona de la mort (Acherontia atropos), que és un dels insectes més grans d’Europa —fa entre 105 i 110 mm d’envergadura—; també es coneix com barrinol de calavera, cap de mort, esfinx de calavera, etc. Els noms al·ludeixen al característic dibuix que presenta el dors del tòrax i que sembla una calavera. És de color fosc, excepte a les ales posteriors i la zona ventral, que són grogues, i a l’abdomen, que és ratllat de negre i groc i amb una franja dorsal blava longitudinal. Si és molestat emet uns sons aguts expulsant aire per la trompa, amb la qual pot picar. S’alimenta del nèctar de les flors i especialment de la mel de les abelles. Els adults vénen d’Àfrica a l’estiu i molts passen la resta de l’any en forma de crisàlide. L’eruga pot ser marró, verda o groga fluorescent i viu entre les patateres. Aquesta papallona ha estat sempre relacionada amb la mort o amb esdeveniments negatius. El barrinol ros (Macroglossum stellatarum) fa entre 42 i 45 mm d’envergadura, és molt freqüent i vola de dia; és de color marró i les ales posteriors són ataronjades; s’alimenta en vol xuclant nèctar de les flors amb una gran rapidesa, gràcies a la seua llarga trompa. Segons la tradició popular, són portadors de bona sort. El barrinol de corretjola (Agrius convolvulii) fa al voltant de 105 mm. És un visitant estival provinent de l’Àfrica. És crepuscular i nocturn, de coloració grisa amb unes franges transversals rosades al seu abdomen. En destaca la seua llarga espiritrompa, tan llarga com el seu cos, que li permet xuclar des de lluny el nèctar de les flors. L’eruga és de color terrós i a l’extrem posterior té una banya dura característica de tots els esfíngids. Cria a les illes Balears però les generacions nascudes no són fèrtils. Un altre barrinol és Hyles lineata, de 76-80 mm d’envergadura, de color marró amb una franja de color crema interrompuda per línies clares a les ales anteriors i les posteriors de color rosat. Vola de nits i l’atreuen les llums dels fanals; l’eruga s’alimenta de les lletreres. Hyles euphorbiae és molt semblant a l’anterior, però sense franja ni línies a les ales anteriors, i també es pot veure amb certa freqüència. A la família dels tortrícids pertany l’espècie Cydia pomonella, petita, d’uns 20 mm d’envergadura i ales anteriors rectangulars, l’eruga de la qual s’anomena cuc de les pomes, ja que viu a l’interior de pomes i peres i les fa malbé. Semblants són Lobesia botrana, cuc del raïm, i Cacoecimorpha pronubana, cuc del clavell. A la família dels piràlids pertanyen uns papallons d’entre 25 i 30 mm d’envergadura que tenen les ales anteriors molt estretes i les potes llargues i peludes; són de colors clars i antenes filamentoses. Les erugues viuen dins tubs de materials molt diversos. Algunes espècies formen plagues, com l’arna de la cera (Galleria mellonella), que es menja la cera de les abelles, i Pyralis farinalis, arna del gra. A la família dels tineids pertany l’arna o papalló de la roba (Tineola bisselliella), d’uns vuit mm d’envergadura, de color blanc i cap marró. L’adult és pàl·lid i vola molt poc. Tinea pellionella és l’arna de la pell i Tinea graella és el cuc del blat. A la família dels psíquids, les erugues fan un saquet amb seda i restes vegetals que els serveix de protecció i l’utilitzen també a la fase de crisàlide. Els adults són petits i no s’alimenten. Els mascles volen i les femelles viuen també dins el saquet larvari, on ponen els ous. Són els cucs de pedrafita. A la família dels lasiocàmpids pertanyen papallons de cos rabassut i pelut, de coloració terrosa i amb antenes plomoses. Les erugues tenen molts pèls urticants, per la qual cosa se’ls anomena pelusseres, i s’enrotllen en bolla. Dendrolimus pini viu als pinars. A la família dels taumetopeids pertany la processionària del pi (Thaumetopoea pityocampa). A la família dels noctuids pertanyen papallons de colors apagats les erugues dels quals devoren vegetals, però no solen formar plagues. Les ales anteriors són fosques i tenen uns estigmes característics; poden arribar als 50 mm d’envergadura. Eumelia trabealis és de color groc amb taques negres petites a les ales anteriors; la seua eruga s’alimenta de corretjoles. A la família dels bombícids pertany el cuc de seda (Bombyx mori), i a la família dels geomètrids pertanyen papallonetes d’ales relativament grans, de coloració variable segons les espècies i que en repòs es disposen formant un triangle; les erugues es desplacen com si amidassin a palms, per la qual cosa es coneixen popularment amb el nom d’acanadors. [SRT]