a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

palmera f BOT Vegetal de la família de les palmes o arecàcies. Típicament són arbres que consten d’un tronc o estípit simple i esvelt, coronat per un plomall de fulles grosses, pinnatisectes o palmatisectes. Palmera de Canàries [Phoenix canariensis] És originària de les illes Canàries. L’estípit (tronc de les palmàcies) és més curt i robust que el de la palmera datilera. Sol fer de nou a dotze metres d’alçada i forma una columna gruixuda i àmplia, decorada per les cicatrius foliars. La copa de la palmera de Canàries és molt ornamental i compacta, amb una gran densitat de fulles, que són d’un color verd intens. Solen fer una llargada de sis metres. Els folíols són rígids i punxeguts; els pecíols posseeixen espines llargues i s’observa una gamma de transició entre les espines pròpiament dites i els folíols. La palmera de Canàries té peus masculins i peus femenins. Aquestos últims fan uns fruits grocs i petits, que fan un centímetre i mig, secs i immenjables. És una de les palmàcies que resisteix millor el fred i també tolera molt bé la sequera quan ja està ben establerta en un sòl. És una espècie molt ornamental com a exemplar aïllat i com a element arquitectònic. Palmera de dàtils [Phoenix dactylifera] És originària del Marroc i el Paquistà. Pot arribar fins a trenta metres d’alçada d’estípit, que és alt i prim i molt més esvelt que el de la palmera de Canàries, encara que en molts casos es corba. La copa de la palmera datilera és menys frondosa que la palmera de Canàries, amb menys quantitat de fulles, que solen ser més estretes i de color més pàl·lid i glauc. El pecíol o la part inferior de la palma té unes espines dures que fan uns 18-19 centímetres. Els fruits, molt apreciats, són els dàtils. Són unes baies allargades que fan de dos centímetres i mig fins a vuit centímetres; quan són verds tenen una tonalitat groguenca ataronjada i quan maduren són vermellosos. Disposen d’un sol pinyol, que és de major mida que el de la palmera de Canàries. Els dàtils poden madurar de forma natural si la palmera viu en una regió molt calorosa. El cultiu de la palmera es fa habitualment en regions àrides i és un arbre adequat per utilitzar en jardins grossos. La palmera datilera necessita regs profunds o aigua subterrània. Tolera bé l’aigua salina i les condicions ambientals properes al mar. [SGV] Palmera de ventall [Washingtonia filifera (Lindl. ex André) Wendl. i Washingtonia robusta Wendl.] Són palmeres d’origen americà amb grans fulles com a ventalls, que és d’on ve el seu nom popular. La W. filifera és originària de la zona que comprèn Mèxic, Califòrnia i Arizona i la W. robusta, de la zona entre Mèxic i Califòrnia. El nom del gènere és un homenatge al primer president dels Estats Units. Són palmeres molt conegudes i utilitzades en alineacions o formant grups. A les Pitiüses varen ser introduïdes no fa gaires dècades. La W. filifera té una soca més gruixuda i la W. robusta creix molt més alta, fins a uns 20 metres, amb una soca més fina que la fa molt elegant, especialment quan forma grups. Les fulles d’aquestes palmeres poden arribar a més de dos metres de llarg en el cas de la W. filifera i a no gaire més d’un metre en el de la W. robusta. Aquestes fulles tenen entre 50 i 80 segments de fins a més d’un metre, profundament retallats i acompanyats de llargs filaments als quals fa referència el nom específic. Els pecíols de les fulles són llargs, d’un a dos metres, amb espines corbades de color marró i vermellós. Les inflorescències són llargues amb floretes blanques decoratives que donen lloc a les llavors de color fosc de quatre a cinc mil·límetres, amb les quals es reprodueixen. Les fulles seques queden penjades de la soca i formen com un faldellí que contrasta agradablement amb el color verd lluent de les fulles verdes, cosa que ha fet que en anglès es coneguin aquestes palmeres com Petticoat palm. Viuen en zones càlides, prop de la mar, encara que poden suportar gelades fins a cinc graus sota zero i també l’aire de la mar. Malgrat això, les dues coses poden fer socarrar un poc les fulles més tendres. Necessiten molta llum, sol directe, terres fondes i fresques que siguin fèrtils i suficient espai per créixer en alçada i cap als costats per poder desenvolupar-se totalment. Poden resistir el cultiu en terres de mala qualitat i no morir-se, però tampoc no podran créixer com pertoca. Agraeixen el reg, especialment durant l’estiu. La W. filifera és un poc més resistent que la W. robusta per suportar males condicions. És aprofitada per plantar tota sola, formant grups de diferents alçades o per fer fileres. S’utilitza en tots els indrets on el clima ho fa possible. La W. robusta s’adapta millor a terres argiloses, compactes. Molt apropiada per formar grups, perquè les seues soques, més primes, es corben elegantment quan són molt altes i llueixen insuperablement. [EPM]