a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

Pitiüses, illes GEO/TOPON Situades enfront de la costa llevantina peninsular del cap de la Nau, les Pitiüses són un grup d’illes ben diferenciat dins l’arxipèlag de les Balears (Balears, illes ), de les quals constitueixen el sector sud-occidental. La Pitiüsa major, Eivissa , és la més propera a les costes peninsulars ibèriques mentre que Formentera ho és a les costes de Barbaria (la seua distància a Alger és similar a la que hi ha entre els ports d’Eivissa i Barcelona). De dimensions reduïdes, agrupen 63 illes i illots, amb una extensió total, segons l’Institut Balear d’Estadística (IBAE), de 653,80 km2, dels quals corresponen 83,20 a Formentera, amb les 13 illes i illots del seu municipi, i la resta a Eivissa i els 48 illots repartits entre els seus cinc municipis. Són aquestes dues Pitiüses les úniques que tenen una població permanent. De la resta, destaquen s’Espalmador , pràcticament una perllongació de Formentera pel nord i que limita es Freus pel sud (1,47 km2 de superfície, amb una longitud màxima de 2.925 m i 22 m d’altitud), sa Conillera , que tanca a ponent la badia de Portmany (1 km2, 2.125 m de longitud i 68 d’altitud màxima), Tagomago , al nord-est d’Eivissa, enfront de la punta d’en Valls (0,62 km2, 1.525 m de llargària i 113 m d’altària) i es Vedrà , extrem sud-occidental d’Eivissa, davant la punta des Savinar (també 0,62 km2 de superfície, 1.500 m de longitud i 382 d’altitud, la més elevada de les illes i una de les majors altures de les Pitiüses). Malgrat tenir un origen geològic comú, el conjunt de les Pitiüses queda físicament separat de les terres del voltant per canals marins, amb profunditats superiors als 600 m, tant al canal de Mallorca, entre la Balear major i l’illa d’Eivissa, com al canal d’Eivissa, entre aquesta illa i la costa valenciana, on la cota batimètrica arriba a superar els 800 m. Segons el biòleg Jaume Estarellas Fernández , les Pitiüses es diferencien també faunísticament de les Balears pel fet de la desaparició de la fauna terrestre arran d’un cataclisme, raó per la qual la repoblació natural es va fer per aire; aquest fet comportà un gran desenvolupament de l’avifauna, facilitat per la manca de depredadors terrestres. Fins que per mar arribaren els primers pobladors, acompanyats de mamífers, majoritàriament domèstics, i trobaren una terra on no hi havia animals ferestos ni verinosos, fet que atribuïren a éssers superiors, que prengueren com a protectors. Hi ha també una diferència cultural i històrica entre les Pitiüses i les Balears, establerta ja des dels textos clàssics i continuada fins al s XX, que es manifesta en el llenguatge (més arcaïtzant a les Pitiüses), en unes tradicions, un folklore i unes pautes de població i de comportament tradicionalment diferenciats, que en ocasions han comportat dificultats mútues de comprensió. Els orígens es troben en una trajectòria històrica inicial també diferent, per raó de l’establiment a Eivissa dels fenicis primer, seguits dels púnics, que convertiren l’illa en un empori comercial. Però és als seus rivals, els grecs, a qui es deu la denominació Pitiüses, traduïda de vegades com illes de pins, significat que Joan Roman i Calvet no accepta. Per a aquest autor, que escriu Pythiusas, el nom fa referència als seguidors d’un culte a un déu vencedor de la serp. Per a ells era Apol·lo, matador de la Python. El seus adoradors reberen el nom de Pythios i el nom s’aplica també, amb algunes variants, a diversos territoris grecs, continentals i illencs, des de la mar Negra i l’Àsia Menor fins al Peloponès, la mar Egea, Creta i fins a les Pitiüses de la Mediterrània occidental, que els grecs no dominaren. I dóna un significat similar per a Ophiusa, nom aplicat a petites illes, a més de Formentera, alguna de les Ciclades, una prop de Rodes i una altra de Creta. Així, segons Roman, Pythiusa i Ophiusa, noms atribuïts antigament a moltes localitats, no procedeixen de l’abundància de pins o de serps sinó de l’adoració dels Cabirs i de totes les divinitats simbolitzades per serps. El mite de la serp es troba tant en el món grec com en el feniciopúnic, aquí són els Cabirs, el primer dels quals és, precisament, Bes. I, d’aquesta manera, s’enllaça amb l’etimologia del nom Eivissa. Seguint la interpretació de Roman, la inscripció púnica del nom de la ciutat assenyala els seus fundadors, amb la terminació M plural i precedida de l’àlef inicial per indicar illa: AIBSM, illa dels adoradors de Bes. Apol·lo, Bes, Hermes tenen com a símbol la serp. Autors clàssics, medievals i renaixentistes, des d’Alcman (670 aC), Ortelius, Gentile, Esteve de Bizanci, Tomàs de Pinedo, testimonien el nom Pitiüses per a Eivissa i Formentera, així com també mapes, diverses obres i altres escrits de caràcter científic que, al llarg dels segles, han mantengut ben viva la denominació Pitiüses (o Pithiusas) fins al s XXI. Així, Esteve de Bizanci diu: “Pityussae; diversae insulae, quas Pityodes vocat Alcman. Gentile, Pityussius” (Pityuses; diverses illes, que Alcman anomena Pityodes i Gentile Pityussius). I Tomàs de Pinedo, comentant l’anterior: “Pityussae; insulae diversae. Inter omnes huius nominis insulas celebriores fuere duae ante Hispaniam sitae, quarum altera vocabatur Ebusus altera Ophiusa” (Pityuses; illes diverses. Entre totes les illes d’aquest nom, les més cèlebres foren dues situades davant d’Hispania, una d’elles és dita Ebusus i l’altra Ophiusa). Eivissa i Formentera, amb estrets lligams d’unió, interactuen com una unitat indestriable que conforma un únic sistema funcional. Amb una situació estratègica excepcional, les Pitiüses són pas obligat en la ruta de navegació a vela que travessa a gual la Mediterrània. Els corrents marins impulsen els vaixells cap als freus entre ambdues illes; a més, afavoreixen l’arribada massiva d’espècies migratòries de túnids i el desenvolupament d’una extraordinària vida marina. És precisament aquí on el s XXI ha estat identificat l’individu viu més antic i gran del món, una posidònia. Es Freus foren per als musulmans les portes, sortida cap a l’estret de Gibraltar i a l’Atlàntic, topònim que es manté a la punta i la torre de ses Portes. A banda i banda des Freus s’instal·laren preferentment els primers pobladors de les illes, i així s’hi troben tant el principal jaciment arqueològic de Formentera (ca na Costa , vora l’estany Pudent) com les colònies fenícies més antigues d’Eivissa (IBSM al puig de Vila i la seua necròpolis adjacent del puig des Molins, origen de la ciutat actual, amb un poblament urbà ininterromput de gairebé dos mil set-cents anys, i sa Caleta , just passades ses Portes). És també en aquest sector on es troben les salines, d’explotació així mateix mil·lenària, i on l’home ha sabut aprofitar la riquesa del mar mitjançant almadraves i altres arts de pesca. Queda plenament justificada la declaració de les Pitiüses com a Patrimoni de la Humanitat per la Unesco (desembre de 1999) amb el lema “Naturalesa i cultura”. La gran concentració de valors entorn des Freus, amb l’eix del Parc Natural de ses Salines d’Eivissa i Formentera i la ciutat emmurallada, en un marc incomparable per als esports i les competicions nàutiques, suposa una gran responsabilitat, que exigeix una decidida intervenció dels poders públics per garantir-ne la preservació per a les generacions futures. Des del punt de vista territorial, Eivissa i Formentera són una comarca que constitueix una demarcació religiosa (amb un bisbat) i política (amb Consell propi), judicial, escolar i sanitària. Unitat que és compatible amb l’ampliació de les competències assumides per Formentera. Així, l’any 2006, la reforma de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears ha previst la creació d’un Consell insular propi per a la Pitiüsa menor, independent del d’Eivissa. [RVC]