a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

Pin i Soler, Josep LIT (Tarragona 1842 — 1927) Escriptor. De família modesta i orfe de pare des de petit, estudià les primeres lletres al seminari tarragoní; amb 15 anys treballava d’ebenista a Barcelona i, de nou a Tarragona, estudià magisteri. A Madrid estudià filosofia i lletres, però encantat en els avalots de la Nit de Sant Daniel (abril de 1865) hagué de sortir d’Espanya. S’instal·là a Marsella on, després de dedicar-se a diversos oficis, treballà com a arquitecte. Des d’allà envià els seus primers escrits, “Quadros de costums marítimes”, al diari tarragoní La premsa. El 1887 tornà a Catalunya i a través de Josep Yxart publicà la seua primera novel·la i la que més nom li ha donat: La família dels Garrigas, seguida de Jaume (1888) i Níobe (1889), que completen la trilogia. Alícia (premiada el 1921 pel Centre de Lectura de Reus) i el breu conte Lo miracle del Tallat (1898) completen la seua obra pròpiament narrativa. El 1899 s’instal·là a Barcelona, on treballà en un càrrec administratiu de les indústries Güell. Altrament, a partir de 1890 començà a escriure teatre, amb obres com, per exemple, La viudeta (1891), La sirena (1891) o La tia Tecleta (1892), entre moltes altres. El seu teatre representa, fonamentalment, la incorporació de la comèdia burgesa al teatre català, encerclat fins aleshores pel sainet, el drama històric i el drama rural. Recollí les seues impressions de viatger en els seus volums Vària I (1903), Vària II (1905), Vària III (1906) i Orient. Cap dels quatre no té un contingut homogeni, malgrat tenir, això sí, un contingut artístic, un interès històric o immediat per a nosaltres com són els textos referents a la situació d’alguns països mediterranis abans de la Primera Guerra Mundial, a la dominació britànica, a les diferents classes socials dels llocs visitats, etc. Pin intentava esbrinar les condicions polítiques i econòmiques dels països on anava. Certament, és en el volum segon dels Vària on apareixen, en primera persona, abundants reflexions costumistes, folklòriques, divagacions personals i filosòfiques sobre les illes Balears i les illes Pitiüses: la ciutat d’Eivissa, el camp eivissenc, la diversitat de classes socials, el caràcter eivissenc, la influència de la religió, etc. Fet i fet, són documents que esdevenen, ateses la visió directa i l’experiència de la realitat, una font notable a l’hora de fer consideracions sobre la societat eivissenca de final del s XIX, en el context més gran i flexible del Mediterrani. Un tast d’aquest Vària està recollit a De les terres mediterrànies (1966). Val a dir, tanmateix, que en aquest Vària destaquen la tolerància envers la gent diferent d’ell, la ironia i l’erudició. A més, els textos tenen una virtut: passen del concret i particular a la deducció de lleis de caràcter universal, segons la seua visió idiosincràtica, que vol mostrar que l’home és essencialment el mateix en tots els temps i llocs, cosa que tracta de fer present als lectors. Tanmateix, cal recordar que aquesta obra de viatges, com la resta complexa de la seua obra, està inserida en un context romàntic i que, per tant, aquest viatger és un “romàntic” en sentit estricte i, en conseqüència, també escriu des dels prejudicis propis de l’època i ajuda amb aquestos textos a configurar una percepció tòpica de l’alteritat; això és, dels països i dels llocs li interessa allò pintoresc i el folklore: va a la recerca del “primitivisme”, del volkgeist. Cal recordar que la percepció de la realitat és la d’un home econòmicament ben situat i que no es vol moure del seu lloc. Davant la pobresa i la injustícia mostra una actitud paternalista, filantròpica, sense cercar-ne les arrels profundes i, de vegades, aprofita la misèria com un element pintoresc o curiós, tant com deplorable. Val a dir, per un altre cantó, que va publicar multitud d’articles en diaris, traduccions de clàssics de la tradició europea, sonets, etc. Entre d’altres fites importants en la trajectòria vital de Pin i Soler, cal dir que ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1912) i a la de la Llengua Catalana (1917). Pòstumament foren publicats els seus Comentaris sobre llibres i autors (1947), molt interessants per la llibertat de criteri i el coneixement directe i personal que mostren. [ART]