a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

Pi des Català, vénda des HIST Antiga vénda de les sis de la vicaria de Formentera (1718-1784), mantenguda com a vénda parroquial després de la constitució de les parròquies de l’illa i fins mitjan s XX (1785-1950). Abastava els territoris de la comarca del mateix nom, documentada ja el 1762, compresos entre la platja de Migjorn i els territoris de les véndes parroquials de ses Roques, al nord; Migjorn, a l’est, i sa Raval i Can Parra, a l’oest i sud-oest. Era habitada l’any 1786 per 32 famílies, per 34 el 1850 i per 37 el 1950. GEO Vénda municipal de Formentera que limita a llevant amb la carretera que uneix la carretera principal de la Savina a la Mola amb el nucli des Ca Marí; a migjorn, amb la mar; a llebeig, amb el camí de can Parra i la via coneguda com carrer de s’Alegria; a ponent, amb la carretera des Cap de Barbaria, i a tramuntana i gregal, amb la carretera principal i la frontera entre les parròquies de Sant Ferran de ses Roques i Sant Francesc Xavier, parròquia a la qual pertany la vénda. Té una extensió de 7.475.745 m2, equivalents a 748 ha. Inclou els territoris coneguts tradicionalment amb el nom des Pi des Català (amb la variant Pi d’en Català en documents de propietat del s XIX). Abans de la constitució de les parròquies formentereres, existia la vénda del mateix nom, documentada el 1762, que acollia sis famílies i abraçava 3.000 tornalls de terra conreada. Una vegada constituïdes les parròquies el 1785, la vénda des Pi des Català passà a incloure la vénda vesina de ses Mesquites, de manera que acollia un total de 32 famílies. El 1850 eren ja 34 les famílies establertes a la vénda. El 1950 els territoris de la vénda apareixen distribuïts totalment o parcialment en tres véndes: es Mal Pas i can Parra, amb 56 i 47 famílies respectivament, i la des Pi des Català, amb 37 famílies. Es troba documentada també, el s XVIII, la vénda de vigilància defensiva des Pi des Català, organitzada al voltant de la corresponent torre de defensa, que devia tenir una extensió bastant superior a la vénda administrativa vigent des de l’any 1983. La vénda des Pi des Català presenta una orografia sense desnivells pronunciats i amb un suau pendent cap a la mar que parteix del cantó de xaloc del nucli urbà de Sant Francesc, on es troba l’extrem oriental del puig de sa Mirada, que assoleix allí la cota de 50 m sobre el nivell de la mar. Les altres elevacions remarcables són els puigs coneguts com la barda d’en Jeroni (33 m) i la barda d’en Cirer (31 m). El fenomen orogràfic més remarcable és la conca de 3,65 km2 del torrent de s’Alga, el desguàs del qual esdevé l’extrem més meridional de la vénda. La línia costanera de la vénda és formada per costa baixa arenosa que evoluciona, cap al sud, a costa baixa de roquissar. Els territoris de la vénda entren en contacte amb els nuclis urbans des Ca Marí, a xaloc, i Sant Francesc Xavier, a mestral. Al vessant NW de la vénda, vora la carretera principal, al vessant W que toca la zona de ses Bardetes i a la zona del torrent de s’Alga es troba una alta densitat d’edificacions en sòl rústic que arriben a conformar nuclis de fet al vessant S, com les zones perifèriques des Ca Marí o la zona coneguda com can Miquel Martí, on s’ha desenvolupat un teixit d’establiments de lloguers de vehicles, botigues de queviures, restaurants, etc. Altres zones desenvolupades urbanísticament fora de qualsevol planificació són la zona W des Ca Marí, on s’aixecà l’hotel Costa Azul; es Mal Pas, amb la urbanització Paraíso de los Pinos, i Casbah, indret que rep aquest nom amb relació al bloc d’apartaments dissenyat (1968) per l’arquitecte Francesc Negre. El territori de la vénda es troba classificat en diferents tipus de sòl rústic. Les masses de pinar i savinar aclarit que es desenvolupen principalment a l’oest del nucli des Ca Marí constitueixen àrees de sòl rústic comú forestal classificat com a paisatge protegit a les Normes Subsidiàries de 1989 i són l’únic espai de la vénda protegit per la legislació supramunicipal, atès que apareix classificat com a Àrea Natural d’Especial Interès (ANEI). A la resta de territori, on predominen camps de secà sense conreu arbori, el sòl s’agrupa en diferents tipologies de sòl rústic comú: excedent i, especialment, agrícola-ramader. L’esplanada de camps de conreu situada al sud-est del nucli de Sant Francesc, sense gairebé edificacions, apareix catalogada com a zona d’especial protecció a la normativa territorial municipal. La totalitat de la vénda des Pi des Català inclou territoris inclosos en la primera de les gràcies reials al repoblador eivissenc Marc Ferrer (1697). Aquestes possessions foren dividides i heretades per les seues filles Isabet (1697), Àngela (1712) i Vicenta (1712). La partició es féu en línies divisòries de mestral a xaloc, que determinaren que la major part dels territoris de la vénda des Pi des Català quedassin en mans d’Àngela Ferrer. A Isabet Ferrer, casada amb Antoni Blanc, passaren els territoris del sud de la vénda que es descriu i a Vicenta els situats més al nord, tocant a les comarques de ses Roques i s’Estany. El procés del repoblament, consolidat al llarg del s XVIII, atorgà establiments a famílies amb els cognoms Castelló, Cirer, Colomar, Joan, Ferrer, Riera, Planells i Tur, i va fer possible que hi arrelassin possessions familiars conegudes amb noms familiars i motius com can Jeroni, can Jaume Morna, ca n’Andreu Morna, can Pere Blai, can Pep d’en Damià, can Miquel Martí, can Xomeu Miquel, can Pep Batlet, can Pep Pere, can Simonet, can Pep Ferrer, can Marianet Barber o can Riera des Mal Pas. Pel que fa a infraestructures, a la vénda des Pi des Català hi ha dos pous comunals de rellevància, situats a la vora del camí Vell de la Mola, que travessa de ponent a llevant la vénda: el pou d’en Marianet Barber i el pou d’en Pere Blai. Altres punts de recollida d’aigües importants són l’aljub de can Jaume Morna, l’aljub d’en Morna, la cisterna de ses Alfabietes i la cisterna de can Pep Ferrer. Cal assenyalar que, en la primera gràcia reial a Marc Ferrer, s’hi incloïa la capella de sa Tanca Vella, a l’extrem SE del nucli urbà de Sant Francesc. Al vessant SW de la vénda s’aixecava el molí d’en Simon, enderrocat a mitjan s XX, i s’han conservat dades relatives a l’existència d’un molí de sang el 1771, propietat de Miquel Joan de Jaume, així com també referències a forns de calç a can Riera des Mal Pas i a la serra d’en Morna. Com a infraestructura de construcció posterior (1973) s’ha de ressenyar el camp municipal de futbol, a pocs metres del qual hi ha unes rudimentàries instal·lacions que mantenen en funcionament a principi del s XXI un trull mecànic, l’únic de l’illa, que fa possible la producció d’oli artesà en un context d’accelerat canvi cap al monocultiu turístic i la desaparició de les activitats econòmiques tradicionals vinculades a l’agricultura. A banda de les vies de comunicació que fan de límit de la vénda des Pi des Català, cal assenyalar l’esmentat camí Vell de la Mola, el camí des Mal Pas o de Migjorn, asfaltats totalment o parcialment a final del s XX, i altres camins que, a partir del camí Vell de la Mola, avancen cap al sud en direcció a la costa de Migjorn, entre ells el camí des Torrent, que passa per devora el molí d’en Teuet, i el camí de can Simonet, que parteix de l’elevació que es coneix com la barda d’en Jeroni. A tocar del vessant W de la vénda discorre de nord a sud el camí Vell des Cap, que coincideix amb el conegut com camí des Cap de Barbaria en el document de la donació de terres a Marc Ferrer (1697). Una altra infraestructura de rellevància, en aquest cas construïda a final del s XVIII amb finalitats defensives, és la torre des Pi des Català, coneguda també com la torre de Migjorn o la torre de sa Platja. L’embarcador del torrent de s’Alga testimonia la dedicació a la pesca com a activitat complementària a l’agricultura en la Formentera tradicional. Altres topònims d’interior rellevants d’aquesta vénda són ses Alfabietes, documentat el 1754, i ses Mesquites. Un topònim documentat el 1697 però en desús a principi del s XXI és el Ranxo de n’Arabí, a l’angle SW de la vénda. També a la zona des Mal Pas existia l’esplanada coneguda com el pla des Pou. L’angle SE de la vénda, a l’oest del nucli urbà des Ca Marí, acull les finques en les quals, a final del s XX i principi del XXI, es projectà la construcció d’un complex urbanístic conegut com el càmping des Ca Marí. Aquest afer, que rebé el rebuig de la societat civil formenterera i de les seues forces polítiques, generà un seguit de processos judicials arran de la negativa del govern municipal a atorgar llicència a unes obres que havien estat declarades d’Interès Social per la Comissió Provincial d’Urbanisme l’any 1986. L’amenaça de la construcció de mil places turístiques en una extensió de més de 70.000 m2 esperonà la societat civil a sortir al carrer amb el lema “Càmping No” l’abril de 1992. Dos anys més tard, la comissió de govern de l’Ajuntament de Formentera era jutjada per desobediència, en negar-se a atorgar la llicència d’obra a aquest projecte, ignorant les sentències que donaven la raó a la promotora del càmping. Malgrat la resposta de la població formenterera, que es desplaçà massivament a Eivissa amb el lema “Formentera amb els seus representants” el 1994, el resultat del procés fou que els quatre membres de la comissió de govern, Antoni Serra (alcalde), Bartomeu Ferrer Mayans (tinent d’alcalde), Eduard Ferrer i Bartomeu Ferrer Marí, foren inhabilitats per un període de sis anys per a l’exercici de la representació política. L’entrada en vigor d’altres normatives urbanístiques frenà la construcció del macrocomplex que no s’ha fet a l’entrada al s XXI. [VFM]