a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

Penya, sa GEO Barri d’Eivissa situat a l’extrem de llevant de la ciutat tradicional. S’estén entre la muralla i la mar, al peu del baluard de Santa Llúcia i de la murada llarga (pany de mur que uneix aquest baluard amb el de Sant Joan, i on s’obre la porta de la Mar, principal de la fortalesa). Limita a migjorn amb Dalt Vila i a ponent amb la Marina , amb el port a tramuntana, i la mar l’envolta a migjorn i a llevant. Entre el carrer Alt i el de Vista Alegre, abasta la cota dels 30 metres sobre el nivell del mar, ja prop de l’angle capital del baluard de Santa Llúcia, bastió que el separa del sector més elevat del puig d’aquest nom, que quedà integrat dins la vila emmurallada per la fortificació renaixentista. Sa Penya deu el seu nom al fet d’estar edificada sobre els darrers contraforts de l’elevació coneguda primer com es puig d’en Vic (s XIV) i després de Santa Llúcia pel fet d’haver-s’hi aixecat una església dedicada a aquesta santa, enderrocada el 1543 pel perill turc. Segons Joan Marí Cardona , la Penya apareix als Llibres d’Entreveniments el 1614, sis anys més tard com la Penya de Santa Llúcia. Els primers padrons parroquials de Sant Elm, iniciats el 1785, l’esmenten com a barri de Santa Llúcia i la Pedrera; tres anys després hi comptabilitzen 38 i 29 persones reunides, respectivament, en 13 i 9 famílies, i l’any següent s’hi troba la denominació de Penya de Baix i Penya de Dalt. Administrativament, a efectes electorals i de padró d’habitants, constitueix el districte segon, amb una superfície de 3,35 ha, que també inclou el sector des del carrer d’Enmig al moll de la Consigna, a les andanes del port, amb la Bomba i la plaça de sa Riba , amb la seua platgeta. Però bé que tota aquesta àrea ha estat molt relacionada funcionalment i sociològica amb sa Penya, els primers anys del s XXI tota la façana marítima s’ha de considerar una part de la Marina, en sentit estricte. Els dos barris mariners, després diferenciats, constituïen un únic raval extramurs a partir del s XVI, ampliat la segona meitat del s XIX pel Poble Nou de la Marina; només la gent de mar hi tenia permís de residència, fins a les transformacions sociourbanístiques de la darreria del s XVIII i, sobretot, de la segona meitat del s XIX. El barri de sa Penya, residència de pescadors, ha destacat sempre pel fort caràcter mariner encara que també acollia pagesos immigrats a la ciutat. L’estudi demogràfic de Bartomeu Barceló Pons compta 2.582 habitants al districte segon, el 1960, amb una població caracteritzada per la joventut dels efectius, majoritàriament d’origen eivissenc, amb poc més de la quarta part dedicada a activitats primàries (sobretot pesca, però també dedicació agrària) i la resta repartida entre el sector secundari i el terciari, 38 i 35%, respectivament. Però l’anàlisi inèdita de Francesc Ramon mostra ja el canvi de tendència el 1975: 1.332 habitants, amb una població envellida i dedicació econòmica majoritàriament al sector terciari, amb un 30% de població activa secundària (gairebé tota al sector de la construcció) i encara un 7% de primària. Tanmateix, el padró municipal de 2005 només comptabilitza al districte 692 habitants, dels quals 457 a sa Penya. De la vitalitat tradicional, cap a la meitat del s XX, abans del boom turístic, n’és testimoni l’existència de tres fonts i dues bugaderies públiques, amb les corresponents aixetes. La més antiga és la font de ferro, instal·lada l’any 1928 per l’alcalde Eugeni Bonet, que es troba al començament de la costa de sa Drassaneta, gairebé sobre el carrer de la Mare de Déu; n’hi havia una altra en aquest carrer, el principal del barri, més endavant, fent cantonada amb la travessia de sa Penya; l’última era al carrer Alt, que comptava també amb una de les bugaderies, mentre que la segona era al carrer de la Miranda. L’impacte del turisme comportà un augment de la capacitat adquisitiva de la població local, que pogué traslladar-se a nous apartaments de l’eixample, més amplis i de major comoditat que els petits habitatges de sa Penya. Començava així el procés d’envelliment de la població resident i la deterioració del patrimoni construït, a la vegada que els habitatges lliures eren ocupats per contingents d’immigrants de més baixos recursos i costums diferents que, al seu torn, provocaven la sortida dels últims eivissencs residents, al temps que, per procés biològic natural, desapareixien els majors que hi restaven. El 2006, buidat de la població originària, sa Penya és un sector degradat, amb greus problemes de marginalització, i les actuacions previstes al PEPRI, redactat per l’equip dirigit per l’arquitecte Raimon Torres per aturar-ne la degradació i revitalitzar el barri, no han estat dutes a terme amb prou eficàcia. Les vies principals de sa Penya (carrers de la Mare de Déu, Fosc, Retir, Alt, Vista Alegre i Pedrera) es disposen paral·lelament, adaptant-se a les corbes de nivell, unides per una sèrie d’estretes i empinades costes, i amb unes reduïdes placetes plenes d’encant (sa Drassaneta, Bon Aire, Retir). Tradicionalment, el barri estava conformat per cinc sectors: sa Torre, sa Penya de Baix, sa Penya de Dalt, sa Peixateria i es Sitis. Sa Torre és el nom que rep el sector constituït per l’extrem oriental del carrer de la Mare de Déu, contigu a la torre-far medieval de la Mar , substituïda posteriorment en la seua funció militar per la bateria del mateix nom, reconstruïda per l’Autoritat Portuària. Indici de la seua importància estratègica és l’existència d’un molí fariner: el molí de sa Torre, de 1681, orientat a la mar, vora el carreró de l’Estrella, les runes del qual foren dibuixades per l’arxiduc. És precisament la proximitat del port el que dóna a aquesta àrea el seu caràcter i funcionalitat. A més de la funció militar, ja esmentada, la necessitat d’una patent de sanitat (des del s XIX concedida per l’Ajuntament) perquè els vaixells poguessin fer-se a la mar amb passatgers i mercaderies, va fer construir l’edifici de Sanitat, restaurat i després dedicat a Casal de joves i altres serveis socials i administratius el 2005. Fet freqüent a tota àrea portuària, sa Torre era també coneguda com a zona de vida alegre, amb serveis de prostitució, regulats un temps per la Universitat i en època més recent oferts per les anomenades “camareres”, com recull l’escriptor Enric Fajarnés Cardona , que també esmenta el canonge Isidor Macabich i Llobet en les seues cròniques. Just davant de la bateria de sa Torre, o sa Torreta, l’escull Daurat reflecteix els últims raigs de sol i és refugi d’aus marines. Sa Penya de Baix és l’àrea residencial originària; es troba entre els carrers de la Mare de Déu i Fosc, amb la travessia del mateix nom i el carreró del Gall (dibuixat per l’arxiduc) i el seu cor és la plaça de sa Drassaneta , espai urbà d’una gran harmonia, tradicionalment ben connectat amb les diferents parts del barri; escollida pel PEPRI per a la instal·lació d’un centre de salut, les obres modificaren la fesomia de la plaça i en tallaren l’accés nord-oriental. L’any 2006 a l’edifici, que arribà a cobrir unes prestacions socials importants, només resta la seu de l’Associació d’artistes visuals de les Illes Balears (AAVIB), que hi du a terme algunes activitats culturals. El Centre Social la Miranda va ser creat a la travessia del carrer d’aquest nom per a atendre les necessitats socioeducatives dels adolescents del barri, majoritàriament d’ètnia gitana. I la casa Broner, declarada BIC i propietat de l’Ajuntament per voluntat de la viuda de l’arquitecte, passarà a incrementar l’oferta cultural. Sa Penya de Dalt és el sector desenvolupat des de la darreria del s XVIII, amb unes primeres cases al carrer Alt, l’últim existent en el nomenclàtor fet elaborar per Miquel Gaietà Soler Rabassa el 1797. El seu centre, limítrof amb el baluard, és la plaça de sa Pedrera on, a més dels habitatges, era freqüent trobar-hi corrals, dels quals ja hi ha un gravat de l’arxiduc Lluís Salvador. L’any 2006 és la zona més degradada i on han tengut lloc més intervencions d’esponjament, amb enderrocament de construccions més o menys ruïnoses i de tots els corrals; les actuacions previstes al PEPRI en plantegen la recuperació per a la vida ciutadana. La placeta del Bon Aire constituïa el punt d’unió entre sa Penya de Baix i la de Dalt, per un carrer curt i amb pendent, el s XXI tallat; a la part de dalt hi ha les dependències de la policia local al barri. El sector de sa Peixateria s’estén als voltants del mercat dedicat a la venda de carn i, sobretot, peix, del qual pren el nom; els edificis segueixen el pany de mur de la fortalesa fins a l’anomenat racó de la Murada, l’angle format amb el baluard de Santa Llúcia. El mercat del peix, de planta poligonal, i l’immediat mercat de la Marina, habilitat per vendre-hi les verdures, foren entregats a l’Ajuntament el 1872 i el 1873, respectivament, fet que representa una millora promoguda per l’esperit liberal i progressista del sexenni democràtic. Les actuacions urbanístiques dels últims anys del s XX dotaren aquest sector d’una rampa d’accés ràpid, resseguint la murada llarga, per facilitar-ne el servei de neteja, l’abastament i la seguretat ciutadana; per això s’hagueren d’enderrocar petites construccions adossades als murs i retirar les escombraries que emplenaven el racó de la Murada. Segons algun informant, es Sitis és la faixa de ponent de menor altitud, amb sortida a la Marina pel mercat de la Peixateria i pel carrer de la Mare de Déu, on arriba per l’antiga barda d’en Patricio, després anomenat carrer des Passadís. Aquestos dos últims sectors han concentrat tradicionalment la funció comercial i artesana, amb alguns tallers de modistes, entre d’altres. Els antics tallers i els petits comerços de barri, entre els quals hi havia una carboneria, el s XXI estan reconvertits en bars, salons musicals i restaurants. Però la veritable espina dorsal de sa Penya és el carrer de la Mare de Déu, que recorre el barri en tot el nivell topogràfic inferior, fins a sa Torre; aquesta via rep el nom de la Verge del Carme, patrona de la gent de mar, amb una imatge conservada dins una vitrina al començament del carrer. Els primers anys del s XXI, com ahir, és aquesta l’àrea comercial principal; s’hi concentren botigues de roba, restaurants i bars, bona part dels quals s’enfoquen cap a un turisme gai. L’Associació de Veïns de sa Penya està fent grans esforços per a la recuperació del barri. Segons un estudi realitzat el 2003 pel Consorci Patrimoni de la Humanitat, institució creada per revitalitzar el centre històric, bona part del patrimoni construït a sa Penya es troba en estat ruïnós. Així, excloent el carrer de la Mare de Déu, a la resta de sa Penya es comptaven 178 immobles, dels quals 72 eren ocupats, 67 desocupats i uns 30 tenien expedient de demolició. De les cases ocupades, només 19 eren en bon estat. Dels edificis no habitats només dos eren en bon estat i 54 en ruïna tècnica. De la resta de les construccions, aparentment buides o tal vegada ocupades irregularment, una tercera part es trobava en ruïna. Els carrers més afectats, amb una meitat de les cases ruïnoses, són els de sa Pedrera, Vista Alegre, Alt i Fosc, a la part més elevada del pujolet, i això malgrat diverses intervencions prèvies en què s’han demolit i tapiat construccions abandonades. L’any 2006 l’Ajuntament posseeix a sa Penya 15 cases, que preveu restaurar, i el Consorci Patrimoni de la Humanitat n’hi té vuit, amb projecte de restauració per destinar-les a lloguer. [RVC]