a|b|c|d|e|f|g|h|i|j|k|l|m|n|o|p|q|r|s|t|u|v|w|x|y|z • imprimir

Partit Liberal HIST Conegut també com a Partit Liberal Fusionista, va ser un dels dos grans partits polítics de la restauració monàrquica. Es va constituir el juny de 1880, i accedí al poder amb la direcció de Sagasta, el seu fundador i líder, el 10 de febrer de 1881. Té el seu origen en el Partit Constitucional, format durant el regnat d’Amadeu I, que es va fusionar amb els unionistes d’esquerra i amb els progressistes. El seu programa fonamental era el desenvolupament dels drets de la Constitució de 1869, encara que acceptaven la Constitució de 1876 i eren partidaris del sufragi universal. En la seua política d’atracció de partits d’esquerra a final del s XIX, també varen absorbir els possibilistes d’Emilio Castelar. Després del Pacte del Pardo (1885), que garantia l’estabilitat del règim establert per la Constitució de 1876 i la rotació de poders, es tornà en el poder amb el Partit Liberal Conservador ( Partit Conservador). La mort de Sagasta el 1903 va suposar la divisió interna de les diferents faccions, la qual cosa, sumada al fet que el seu programa polític s’havia esgotat cap al canvi de segle, va donar lloc a nous trets d’identitat, com l’anticlericalisme. El Partit Liberal estava recolzat per demòcrates, sectors urbans i antics revolucionaris del sexenni, però, tant com el Partit Conservador, estava constituït també per personatges notables (burgesos, oligarquia industrial i terratinents) cadascun dels quals liderava una facció, amb les seues respectives clienteles, els seus òrgans de premsa i els seus recolzaments locals, l’únic lligam dels quals era el líder del partit, que repartia equilibradament els beneficis del poder. El líder, doncs, havia de ser carismàtic per poder aglutinar al voltant seu totes les faccions. El sistema bipartidista fomentà aquest caciquisme en els àmbits locals, atès que es manipulava l’escenari polític perquè, de manera pacífica i successiva, governàs el partit que tocava, sense deixar possibilitat d’accedir al poder a altres partits minoritaris. A Eivissa, fins al moment de l’escissió del partit l’any 1920, els seus presidents varen ser, successivament, Bartomeu Ramon Tur, Bartomeu Vicent Ramon, Josep Riquer Llobet, Ignasi Riquer i Carles Roman. Foren membres destacats del Partit Liberal personatges pertanyents a la burgesia local (propietaris, advocats, comerciants, periodistes, metges, militars), com per exemple Federico Lavilla, Vicent Colomar Serra, Càndid Llombart, Emili Pou, Josep Verdera, Felip Curtoys, Vicent Pereira Morante o Abel Matutes. Després de la restauració, els primers governs espanyols varen ser conservadors. Malgrat això, a les Pitiüses governaren els liberals, amb Antoni Palau de Mesa com a diputat a Corts. L’any 1880 els liberals guanyaren la Diputació provincial amb Federico Lavilla, Felip Curtoys i Miquel Socias Caimari. A les eleccions generals d’agost de 1881, guanyà el Partit Liberal a Madrid i els liberals eivissencs presentaren com a diputat el “cunero” Cipriano Garijo, sense adversari polític en no presentar-se candidatura conservadora, qui guanyà per 614 vots. L’any 1883 a l’Ajuntament d’Eivissa es formà un equip municipal de concentració amb el liberal Bartomeu Ramon Tur, cap dels liberals, com a alcalde, i Josep Riquer, conservador, com a primer tinent d’alcalde. El gener de 1884 es produí un canvi de govern a Madrid i l’Ajuntament fou substituït per conservadors després de la dimissió de l’alcalde. A les eleccions generals de 27 d’abril de 1884 guanyaren els conservadors. Els liberals eivissencs no presentaren candidat al Congrés de Diputats i votaren Sagasta com a candidat per acumulació a nivell nacional amb 198 vots. El candidat conservador Fernando Velasco guanyà l’escó per 747 vots. Prèviament a les eleccions, diversos ajuntaments eivissencs de majoria liberal havien estat suspesos temporalment en les seues funcions i reemplaçats per altres addictes al nou govern conservador. Aquesta pràctica fou habitual durant tota la restauració i la feren efectiva ambdós partits. A les eleccions a diputats provincials de setembre de 1884, guanyaren els conservadors i els liberals tragueren un dels quatre escons. Però l’any següent, el 1885, morí Alfons XII i Cánovas decidí atorgar el poder al Partit Liberal en un acord per consolidar el règim anomenat Pacte del Pardo i d’aquesta manera els liberals guanyaren les eleccions mitjançant les irregularitats ja habituals. A Eivissa, a les eleccions d’abril de 1886, els liberals presentaren com a candidat Cipriano Garijo, que guanyà amb 639 vots, per davant de Fernando Velasco que n’obtengué 322 i el republicà Pi i Margall amb només 27 vots. El mes de juliol el nou diputat va haver de dimitir en ser nomenat subsecretari d’Hisenda, però es presentà a la reelecció el mes de desembre i resultà guanyador, en ser candidat únic, per 720 vots. A les següents eleccions a diputats provincials, celebrades el mes de setembre de 1888, els liberals guanyaren les eleccions amb tres escons per a Joan Palau Sorà i per a tres candidats mallorquins. L’any 1890 el govern liberal canvià la llei electoral i instaurà el sufragi universal masculí, però aquest canvi no va variar gaire els vicis electorals del sistema i, a la llarga, va suposar un canvi de conducta que portà a la crisi i el desmantellament del sistema de torn de partits. Aquell any 1890, el Partit Liberal eivissenc incorporà alguns dissidents conservadors que provenien del dissolt Partit Reformista de Romero Robledo, entre ells l’antic cap del Partit Conservador Josep Riquer Llobet i els seus seguidors. Amb aquest fet estan relacionades la supressió i la posterior fusió dels dos casinos que existien a la ciutat, el liberalfusionista Academia del Pueblo i el conservador Casino Ebusitano, de manera que es formà el Casino Ibicenco, situat a l’edifici de la Salinera, societat que patrocinà en gran mesura aquella fusió política. Aquell mateix any els liberals editaren el diari El Ibicenco, que fou l’òrgan del partit de Sagasta i que va combatre amb severitat la família Tur i els seus seguidors, que tornaren al Partit Conservador. Encara que els conservadors guanyaren les eleccions generals de febrer de 1891, a Eivissa guanyà el liberal Cipriano Garijo per 2.300 vots davant el conservador Eduardo de Navascués; tanmateix, a les eleccions a diputats provincials de setembre de 1892, els liberals obtengueren tres diputats: Joan Palau Sorà, Marià Canals i Alexandre Rosselló. A les següents eleccions generals d’abril de 1896, els conservadors tornaren a guanyar a Madrid. A Eivissa, els liberals, amb la influència dels nous membres procedents de les files conservadores, recolzaren l’antic candidat del Partit Conservador, Fernando de Velasco, que guanyà l’escó de diputat a Corts amb 2.092 vots, davant els 2.003 de l’exliberal Joan Roman. A les eleccions municipals de maig de 1896, el Partit Liberal guanyà al barri de la Marina, on va treure quatre regidories encapçalades per Josep Verdera Ramon, i una a Dalt Vila, per Vicent Viñas Planells. Així, tot i que el govern de l’Estat era conservador, es nomenà el liberal Josep Verdera Ramon com a alcalde de la ciutat. A les eleccions a diputats provincials del mateix any, celebrades el mes de setembre, els liberals tragueren tres diputats, Joan Palau Sorà, Josep Riquer Llobet i Narcís Sans. El 1897 es produí l’assassinat de Cánovas, en un moment crític de la Guerra de Cuba i amb problemes interns a les files conservadores, cosa que va propiciar la tornada de Sagasta. Així, a les eleccions municipals de maig de 1897, els fusionistes s’hi presentaren sols. A les eleccions generals d’abril de 1899 guanyaren els conservadors, amb el partit reunificat i amb el nou líder Silvela, que presentà un programa reformista. A Eivissa guanyà el conservador Pere Tur Palau, ja que el candidat liberal Josep Riquer renuncià en l’últim moment. A les eleccions provincials del 10 de març de 1901, també guanyaren els conservadors, mentre que l’escó liberal l’obtengué Josep Riquer Llobet. No obstant això, en arribar al poder els liberals, les eleccions foren anul·lades i es tornaren a celebrar el 16 de juny i aquesta vegada el Partit Liberal obtengué els tres diputats: Josep Riquer, Càndid Llombart i Narcís Sanz Masferrer. El 19 de maig de 1901 es nomenà un govern liberal a Madrid i es convocaren les eleccions generals a Corts per al mes de juny vinent. Com a candidat pel Partit Liberal es presentà Joan Roman, que retornà al partit després de la seua etapa conservadora. Roman s’imposà al seu adversari conservador Pere Tur Palau. Malgrat tot, varen ser unes eleccions molt disputades, ja que els dos candidats per primera vegada eren eivissencs. Els conservadors guanyaren a Sant Joan, a Sant Josep i a Dalt Vila, mentre que els liberals guanyaren a Santa Eulària, a Sant Antoni, a Formentera i al barri de la Marina. Va haver-hi acusacions de frau electoral als escrutinis dels pobles de Sant Jordi, Sant Rafel i Sant Llorenç. En el moment de l’escrutini global es va donar guanyador Roman per un escassíssim marge de vots i la seua acta es va remetre a Madrid en espera que la Comissió d’Actes del Congrés dictaminàs. El mes d’abril de 1902 el Congrés decidí anul·lar l’acta electoral i repetir eleccions el 14 de desembre, però aquesta vegada els conservadors no varen presentar candidatura, de manera que Roman va guanyar finalment l’escó. Durant l’any 1901 havia sortit de nou el setmanari La Isla (2a època), que va actuar com a òrgan del Partit Liberal i va defensar la candidatura de Joan Roman Calbet contra la de Pere Tur Palau, i va rivalitzar amb El Correo de Ibiza, òrgan del Partit Conservador. Aquest diari desaparegué el primer de febrer de 1902 i fou substituït per El Porvenir com a òrgan del partit, que continuà defensant la candidatura de Joan Roman Calbet. L’any 1903, després d’un govern conservador dirigit per Silvela, Antoni Maura, que procedia de les files liberals, formà un govern conservador fins al 1904 que impulsà una línia d’obertura política, intentant eliminar el caciquisme electoral i la descentralització administrativa. Les eleccions se celebraren el 26 d’abril de 1903 i a Eivissa guanyà el diputat conservador Pere Tur per 2.404 vots davant els 2.008 del liberal Joan Roman Calbet. A les eleccions municipals del 8 de novembre de 1903, guanyaren igualment els conservadors i, per tant, els fusionistes obtengueren minoria de regidors. Quant a les eleccions generals de setembre de 1905, les guanyaren els liberals, amb Montero Ríos al front del govern. Encara que dins el partit hi havia dues tendències —una encapçalada per Montero Ríos, cap nominal d’una dissidència, el Partit Demòcrata Radical, inspirada per José Canalejas, davant el liberalisme tradicional encarnat per Segismundo Moret—, els liberals es presentaren units a les eleccions. A les provincials de 1905 guanyaren els conservadors eivissencs, que varen obtenir tres diputats, i els liberals un, Càndid Llombart Sorà. A les generals de 1907, guanyaren els conservadors i Maura tornà al poder. A les eleccions a diputats provincials de 1909, els liberals tragueren tres diputats: Càndid Llombart Sorà, Antoni Juan Bonet i Rafel Moll Sintes. El 22 d’octubre de 1909, després de la dimissió de Maura arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica, tengué lloc el govern liberal provisional de l’antimaurista Segismundo Moret. No obstant això, el mes de febrer de 1910 Canalejas accedí a la presidència del govern, amb un partit novament unit, i se celebraren les eleccions el mes de maig. El nou president intentà posar en pràctica una sèrie de reformes, com l’anomenada ley del candado, que prohibia la implantació de nous ordes religiosos, així com una sèrie de mesures per pal·liar les disfuncions del sistema parlamentari i, a més, va afrontar amb decisió el problema del Marroc. Però la mort de Canalejas el 12 de novembre de 1912 va deixar inacabades les tasques de renovació començades. Mentrestant, a Eivissa, a les eleccions provincials de 1913 els liberals varen treure els quatre escons amb els candidats Ignasi Riquer, Ignasi Wallis, Vicent Pereira i Bartomeu Ramon. Al govern de l’Estat, després dels mandats de transició de Manuel García Prieto i del comte de Romanones, seguí el govern del conservador Eduardo Dato. Les eleccions a diputats de 1914, les varen guanyar els conservadors. Després del fracàs del govern d’Eduardo Dato, governà el liberal de Romanones, que convocà eleccions el mes de març de 1916. A Eivissa les guanyaren els liberals amb Carles Roman, i les de diputats provincials de 1917 també i hi obtengueren tres diputats: Ignasi Riquer, Vicent Pereira i Bartomeu de Roselló. L’any 1915 els liberals eivissencs havien tret un nou setmanari, El Liberal, com a òrgan del Partit Liberal, que es publicà fins a l’any 1916; posteriorment, l’any 1918 es tornà a editar durant un breu període de temps. Després d’un curt govern de Dato, la greu crisi que patia el país s’intentà aturar mitjançant un govern de concentració de partits dinàstics presidit per García Prieto, entre els quals es varen incloure els catalanistes. Les eleccions es varen celebrar el febrer de 1918 i les varen guanyar els liberals, amb l’auge dels socialistes i republicans reformistes. A Eivissa, els liberals, amb el candidat Carles Roman, guanyaren sense oposició l’escó de diputat. Després d’un efímer govern de concentració nacional, amb presència de tots els caps dels partits dinàstics, presidit per Maura, el mes de juny de 1919 ascendí al poder un nou govern conservador igualment presidit per Maura, que convocà eleccions amb la suspensió de les garanties constitucionals a causa de la forta crisi del sistema. A Eivissa, les eleccions les guanyaren novament els liberals, amb Carles Roman com a candidat, davant el conservador Bartomeu de Roselló, per 2.285 vots a 1.354. També a les eleccions municipals de 9 de febrer de 1920 guanyaren els liberals, que obtengueren nou regidors. A la mort del president Ignasi Riquer, la unitat del partit liberal començà a fragmentar-se, i en sorgiren dues faccions: d’una banda, la liderada per Carles Roman i, d’una altra, la de Vicent Pereira Morante, i es produïren lluites per la presidència del partit. Roman estava en la línia política de Santiago Alba i pròxim a Joan March fins a les eleccions provincials de 1921, quan s’alineà amb Romanones i García Prieto. Pereira, originàriament en la línia de Romanones, canvià la seua tendència el mateix any i es va fer seguidor d’Alba. D’aquesta manera, cap al mes de juliol de 1920 començà un procés que acabà amb l’escissió del partit liberal eivissenc. A les eleccions a Corts de 19 de desembre de 1920, guanyaren els conservadors. Els liberals començaren a tenir greus problemes interns i un sector del partit votà el candidat conservador. La nova junta directiva liberal formada el 2 de gener de 1921 estava composta per Carles Roman com a president i altres persones afins. Per aquest motiu es produí la separació d’alguns membres notables del partit, encapçalats per Vicent Pereira i Abel Matutes, que seguien sent liberals però actuaven al marge de les decisions de l’executiva del partit. Hi hagué diversos intents conciliadors, un d’ells per part dels liberals de Palma, amb March i Alemany, però no en va reeixir cap. El 12 de juny de 1921 se celebraren eleccions a diputats provincials i es presentà una candidatura única de conservadors i liberals “romanistes”, en la qual els candidats conservadors foren Emili Morales i Ignasi Wallis, i els liberals, Antoni Juan Bonet i Vicent Costa Ferrer. D’altra banda, els liberals dissidents presentaren només un candidat, Miquel Guasp Clapés, que retirà la seua candidatura un dia abans de les eleccions. Guanyà la coalició de conservadors i liberals, que s’havia format per barrar el pas als dissidents de Pereira i Matutes, els quals, per la seua part, començaren una aproximació amb els “verguistes” mallorquins, a través d’Abel Matutes i el seu fill Pere Matutes Noguera. El 5 de febrer de 1922 hi hagué noves eleccions municipals i una altra vegada es presentà una coalició de conservadors i liberals de Roman contra els liberals dissidents. A la ciutat la coalició va treure tres regidories i quatre els liberals dissidents; a la resta de municipis guanyà per majoria la coalició. El desembre de 1922, el govern liberal de García Prieto, amb el suport dels republicans reformistes de Melquíades Álvarez, convocà eleccions per al mes d’abril de 1923, que varen guanyar els liberals. Aquestes foren les últimes eleccions del període de la Restauració. A les Pitiüses, es presentaren tres candidatures a diputat a Corts: el liberal Carles Roman, que guanyà amb 2.712 vots, el liberal dissident Pere Matutes Noguera, que n’obtengué 1.367, i el conservador Lluís Tur Palau, amb 835. El mes de setembre de 1923 es produí el pronunciament de Primo de Rivera durant el qual se suspengueren les llibertats constitucionals i els partits polítics. Després de set anys de dictadura, l’any 1930 es recuperà la normalitat constitucional i a tot el país els partits polítics començaren a reorganitzar-se. A Eivissa, el Partit Liberal es dividí en dos grups: el Partit Liberal de Carles Roman i el Partit Liberal Dissident , liderat per la família Matutes, i amb el suport de Joan March. Carles Roman reestructurà el Partit Liberal que liderava formant comitès als pobles de cara a captar vots per a les futures eleccions. En aquella etapa transitòria, els alcaldes de ciutats de més de 5.000 habitants i els diputats provincials foren nomenats pel govern, a través del governador civil. Així, el conservador Ignasi Wallis, recolzat pels liberals dissidents, fou nomenat diputat provincial i la major part dels ajuntaments varen estar formats per alcaldes i regidors liberals dissidents. D’altra banda, el Partit Liberal de Carles Roman va fer una aproximació als regionalistes conservadors pròxims a Francesc Cambó, mentre que els liberals dissidents varen anar ampliant les seues xarxes d’influència a la ciutat i al camp. El cap dels dissidents fou Pere Matutes Noguera, que el mes de juny passà a formar part del Comitè Provincial Balear, encapçalat per Joan March. En aquesta etapa, el Diario de Ibiza es mantengué fidel a Roman i es convertí en el màxim defensor del regionalisme catalanista, defensat per Francesc Cambó i seguit per Carles Roman i el seu Partit Liberal Regionalista. De cara a les següents eleccions, els liberals dissidents feren una coalició amb els conservadors i formaren el Bloc Monàrquic Eivissenquista, amb la idea de derrotar els liberals de Carles Roman. Així, a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, guanyà el Bloc Liberal amb 11 regidors. Els liberals regionalistes de Carles Roman obtengueren quatre regidors a l’Ajuntament d’Eivissa. La diferència fou de 156 vots. El Bloc va treure majoria a l’Ajuntament de Santa Eulària des Riu, amb deu regidors, i quatre els liberals regionalistes. A Sant Antoni de Portmany, guanyaren els liberals, amb set regidors; a Sant Josep de sa Talaia, guanyaren els liberals regionalistes i a Sant Joan de Labritja, el Bloc va treure majoria a Sant Miquel de Balansat, va empatar a Sant Joan i guanyaren els regionalistes a Sant Llorenç de Balàfia. A Formentera, a Sant Francesc guanyaren els republicans recolzats pel Bloc Monàrquic i, al Pilar, el Bloc va treure la majoria. Així, el resultat a Formentera fou el següent: cinc regidors republicans, quatre liberals regionalistes i tres conservadors. A les eleccions a diputats a Corts de 28 de juny de 1931, ja implantada la República, en convertir-se la província en districte electoral, canvià el número de diputats, que foren set, i d’aquesta manera sortiren perjudicades les illes petites. A les Pitiüses es presentaren dues candidatures, una d’elements de dretes i una altra d’esquerres. La primera estava composta de conservadors, regionalistes, autonomistes, dreta liberal republicana i dreta social; la segona la formaven republicans, socialistes i republicans de centre. El Partit Liberal Regionalista presentà Carles Roman dins la coalició de dretes, juntament amb Josep Socías, Bartomeu Jofre, Josep Ruiz Manent i Antoni Pou. D’altra banda, els republicans del centre, coalició a la qual s’havien sumat els liberals dissidents, presentaren Pere Matutes, Joan March i Lluís Alemany. A Eivissa triomfà la candidatura de centre, amb 1.038 vots més que la resta de partits, però a causa del nou sistema, cap candidat eivissenc no va treure escó. A Formentera, en canvi, guanyaren les esquerres. A les eleccions generals de 19 de novembre de 1933, les dretes es presentaren juntes i Pere Matutes Noguera guanyà l’escó de diputat a Corts. Tres anys més tard, a les eleccions de febrer de 1936, la coalició formada pels partits monàrquics, la dreta republicana i la CEDA obtengué una gran victòria, amb 6.313 vots, i resultaren elegits com a diputats els candidats Pere Matutes Noguera i Cèsar Puget. Després de la Guerra Civil Espanyola desaparegueren els partits polítics i els conservadors quedaren dissolts dins el franquisme. Una vegada acabada la dictadura, amb la tornada a la democràcia, es creà la Unió Liberal, que es presentà a les eleccions municipals i autonòmiques de l’any 1983 en coalició amb Aliança Popular i el Partit Demòcrata Popular. L’any 1987 es presentà a les eleccions formant part de la Coalició Popular. El 1989 es va dissoldre i els seus dirigents i militants ingressaren majoritàriament en el Partit Popular. [NBM]